encenallsdeliteraturaiart

PINTURA BARROCA ESPANYOLA

L’any 1639, li encomanaren la feina de pintar i daurar el retaule major del convent del Carme de Manresa.
ANTONI VILADOMAT I MANALT (Barcelona, 1678-1755)
Fill de daurador. Deixeble segurament de Pasqual Bailon Savall i de Joan Baptista Perramon a Barcelona.  En la Capella de Dolors de la Basílica de Santa María de Mataró pintà els quadres dels evangelistes, els apòstols i el Via Crucis.
Francesc Miralpeix demostra en la seva tesi que les pintures dels jesuïtes de Tarragona atribuïda a Viladomat no ho poden ser d’ell; com tampoc les de la capella de la Convalescència -només n’és la pintura central del retaule, no pas les de les voltes-. Igualment, les pintures de Joan Gallart de Mataró són només el plafó central i el cor d’àngels músics de la sala de Juntes. Les restants són de Viladomat. 
A la seva tesi sosté que Viladomat no va col·laborar amb Bibiena a Sant Miquel (o almenys no s’ha demostrat que hi treballessin cap dels dos). 

Alumnes-ajudants que vivien a casa seva:. Marc Dumele, Nicolau Mingret, Antoni Bordons o el seu fill Josep. Uns altres alumnes eren externs. Entre aquests: Francesc Saladrigues, en Félix Cabanyes, en Pau Rossell, en Pere Casanovas, en Francesc Vives, en Fèlix Nogués, l’Antoni Ferrer i d’una manera destacada els germans Manuel i Francesc Tremulles.

Jesús concedeix a sant Francesc la indulgència de la Porciúncula (1722 – 1724), oli sobre tela, 194 x 235 cm, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (inv. gen. 931), en dipòsit al MNAC.

Manuel Tremulles i Roig era el gran dels dos germans. Va néixer a Barcelona el 1715. Va treballar durant molts anys d’escenògraf, principalment pel teatre de la Santa Creu. Fou molt reconegut com a retratista. Va desenvolupar una important tasca pedagògica, tan a l’Escola de Nàutica (1772 –1776) com a L’Escola Gratuïta de Disseny, la precursora de l’Acadèmia de Belles Arts. Entre les seves obres més destacades podem esmentar el monumental quadre de “Carles III” que hi ha a la Sala Capitular de la Catedral de Barcelona.

Retrat del Marquès de la Mina- Manuel Tramulles


FRANCESC TRAMULLES I ROIG també barceloní, era dos anys més jove que el seu germà Manuel.  Després de deixar el taller-escola d’Antoni Viladomat va completar la seva formació a Madrid i a París. En l’any 1754 va ser anomenat acadèmic superior numerari de la Real Academia de San Fernando a Madrid. És l’autor de les pintures de la cúpula de capella de la Immaculada a la Seu de Tarragona, de la resta de pinturesm n’és Josep Juncosa (olis) i de diverses obres de la Catedral de Barcelona com la capella de Sant Esteve i Sant Marc (1763) amb el conegut quadre “L’alliberament de Galceran de Pinós” .
Sant Marc, de Francesc Tramulles, de finals del segle XVIII, a la capella de Sant Marc de la catedral de Barcelona.

PINTURA ITALIANA DEL S. XVIII
 
       LES VEDUTTE VENECIANES DE IL CANALETTO, F.GUARDI I D’ALTRES. TIÉPOLO

        gravat de l’autoretrat de Il Canaletto

PINTURA BARROCA s. XVII (primera part) En la segona s. XVIII, en la tercera pintura espanyola, en la quarta la pintura als Països Baixos, a la cinquena la francesa i el rococó.

CARAVAGGIO I LA PINTURA BARROCA ITALIANA VERSUS CLASSICISME DE CARRACCI

1.CARAVAGGIO: Naturalisme. Tenebrisme: Clarobscur. Domini del color.  
2. CARRACCI: Classicisme-academicisme. Domini del dibuix sobre el color.

Ø3.PIETRO DA CORTONA 

 En una altra entrada veurem

ØLUCA GIORDANO.

Ø PINTURA VENECIANA S. XVIII: VEDUTTE DE IL CANALETTO I F. GUARDI

ØTIEPOLO 

 

 

“Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces.”

Avui seré breu, només vull que llegiu el següent i després fàcilment en treurem unes conclusions de la situació actual que vivim, per si encara no us heu adonat. Us dono pistes. Fixeu-vos quan els senyors del govern espanyol parlen de llibertat, de defensa de la constitució i de la unitat, de tot allò que fan bé per ressuscitar l’economia i de la preocupació pels ciutadans, així com de la seva disposició a diàleg i respecte a la pluralitat.
Avui llegim en El Público :

“La vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría, ha explicado que el Ejecutivo se siente reforzado por la suspensión de la declaración soberanista catalana ordenada por el Tribunal Constitucional, tras la impugnación del propio Gobierno, y ha asegurado que estudia y estudiará llevar al alto tribunal todo acuerdo que considere que incumple esa suspensión. Tras “un primer mensaje claro, a quien lo quiera escuchar”, lanzado por el Alto Tribunal, la vicepresidenta ha augurado que pueden llegar otros. “Aquellas actuaciones que supongan incumplimientos de la suspensión, lo que el Gobierno va a hacer es enviarlas o incorporarlas al Tribunal Constitucional para que tengan sus efectos y para poner en evidencia la suspensión (de la declaración soberanista)”, ha explicado.”

A La Vanguardia avui mateix:

ESCULTURA BARROCA

Escultura Barroca Francesa: Girardon, Coysevox i Puget. 

 

PIERRE PUGET va treballar fora del cercle cortesa. Es va formar a Roma i és potser el més barroc de tots pel seu dramatisme i tensió en les figures. Per això no agradaren a Versalles i les rebutjaren. Seva és la portalada de l’Ajuntament de Tolón i el “Miló de Crotona” en què s’aprecia la influència hel·lenistica (Laocoonte) i berniniana.

A viquipèdia hem trobat referències a l’escultura barroca a Alemanya i Països Baixos.
“En Alemania meridional y Austria la escultura tuvo un gran auge en el siglo XVII gracias al impulso contrarreformista, tras la anterior iconoclasia protestante. En un principio las obras más relevantes fueron encargadas a artistas holandeses, como Adriaen de Vries (Aflicción de Cristo, 1607). Como nombres alemanes cabe destacar a: Hans Krumper (Patrona Bavariae, 1615); Hans Reichle, discípulo de Giambologna (coro y grupo de La Crucifixión de la Catedral de San Ulrico y Santa Afra de Augsburgo, 1605); Georg Petel (Ecce Homo, 1630); Justus Glesker (Grupo de la Crucifixión, 1648-1649); y el también arquitecto Andreas Schlüter, que recibe la influencia berniniana (Estatua ecuestre del Gran Elector Federico Guillermo I de Brandemburgo, 1689-1703). En Inglaterra se combinó la influencia italiana, presente especialmente en el dinámico dramatismo de los monumentos funerarios, y la francesa, cuyo clasicismo es más apropiado para las estatuas y los retratos. El escultor inglés más importante de la época fue Nicholas Stone, formado en Holanda, autor de monumentos funerarios como el de Lady Elisabeth Carey (1617-1618) o el de Sir William Curle (1617).^[62](Toman, Rolf (2007). El Barroco. Colonia: Ullmann p. 320-336.)
 Adriaen de Vries: Mercurio acarreando a Psiquê hacia el Olimpo, 1593. Louvre

Als Països Baixos: l’escultura barroca l’escultor destacat és l’arquitecte Hendrik de Keyser, format en el manierisme italià (Monument funerari de Guillem I, 1614-1622). A Flandes van sorgir nombrosos  escultores, molts dels quals s’instal·laren al país veí, com Artus Quellinus, autor de la decoració escultòrica de l’Ajuntament d’Amsterdam. Altres escultors flamencs foren: Lukas Fayd’herbe (Tomba del arquebisbe André Cruesen, 1666); Rombout Verhulst (Tumba de Johan Polyander van Kerchoven, 1663); iHendrik Frans Verbruggen (Púlpit de la Catedral de San Miguel i Santa Gúdula de Brussel·les, 1695-1699)( Toman, Rolf (2007). El Barroco. Colonia: Ullmann p. 316-318)
 
Escultura d’Erasme de Rotterdam realitzada per Hendrik de Keyser

Saló dels miralls de Versalles

François de Malherbe (Caen, 1555 – París, 16 d’octubre de 1628) teòric i traductor a més de poeta, és una figura clau en l’evolució posterior de la lírica francesa. Les seves obres, recollides per M. L. Lalanne en diversos volums,  s’apropen al classicisme. Poeta oficial en la cort d’Enric IV. Formà una escola en què imperaven un rigorós formalisme i uns principis recollits en L’acadèmia de l ‘art poètic (1610), de Deimier. De la seva escassa producció citem Les llàgrimes de Sant Pere (1587), la Consolació al senyor Du Périer sobre la mort de la seva filla (c. 1600) i l’oda Al rey que se encamina a castigar la rebelión de los habitantes de La Rochelle (1627).


Jean de La Fontaine (1621-1695) va néixer el 8 de juliol de 1621 a Château-Thierry, al departament de l’Aisne de França, i va morir el 13 d’abril de 1695 a París. Va ser poeta, moralista, dramaturg, llibretista i escriptor francès.conegut per les seves faules, recollides de la tradició de diverses cultures i escrites en vers a Faules de La Fontaine. Els autors de qui més beu són Isop, Fedre i els contes del Pañchatantra

Algunes faules famoses són:
La cigala i la formiga, El corb i la guineu, La guineu i la cigonya, El moliner, el seu fill i l’ase, El ratolí de camp i el ratolí de ciutat.
Nicolas Boileau-Despreaux (1636 –1711) va ser un crític literari i poeta. Segons l’Enciclopèdia catalana,
el 1660 començà a publicar les seves obres, que provocaren reaccions nombroses i violentes. El 1676 el rei Lluís XIV el nomenà historiògraf reial ensems amb Racine, i el 1684 el féu entrar a l’Académie Française. Participà en la querella dels antics i dels moderns a favor dels primers. De la seva producció, escrita generalment en vers, destaquen les dotze Satires (1666-1711), que es reparteixen entre pintures de la vida parisenca, reflexions morals inspirades d’Horaci i de Juvenal i crítica literària. D’entre les Épîtres (1669-98), que tracten, amb més agilitat, dels mateixos temes que les Satires , destaca la vuitena, À Racine, sur l’utilisation des ennemis . A L’Art Poétique (1674) explicità les seves concepcions literàries: insistí sobre la necessitat de la inspiració, definí els gèneres poètics menors, estudià la tragèdia, la comèdia i l’epopeia, aconsellà de seguir els models grecs de l’antiguitat i de respectar les regles de les tres unitats, especificà les qualitats morals que ha de tenir el poeta. Cal destacar també el poema tragi-còmic Le lutrin (1672-83).

Sens dubte el gran segle francès ho és, sobretot, pel ressorgiment del teatre de tall clàssic i els tres dramaturgs que el representaren en la segona meitat del segle: CORNEILLE, RACINE I MOLIÈRE.

PIERRE CORNEILLE  (Rouen, 6 de juny de 1606 – París, 1 d’octubre de 1684)
Pierre Corneille, autor oficial nomenat per Richelieu,  era el major de sis germans (un d’ells Thomas, també va ser dramaturg). Pertanyia a una família de magistrats de Rouen, i ell també va iniciar estudis de dret. L’any 1629 un desengany amorós el va portar a escriure els seus primers versos seguits després de la seva primera comèdia, Melita, que va ser estrenada a París el mateix any per la companyia de Mondory i Le Noir.

Amb aquesta i les seues següents obres (Clitandre, La viuda, La galeria del Palau, La següent, La plaça Reial, Medea i La Il·lusió Còmica, tragicomèdia que tracta el tema del teatre dins el teatre), Corneille va crear un nou estil teatral, en el que els sentiments tràgics es manifesten a escena en el context d’un univers plausible, el de la societat contemporània.
La gran admiració per la cultura espanyola i  per les aventures de capa i espasa a França en aquella època va fer que gosé d’escriure El Cid, obra que creà una forta polèmica (querelle du Cid) per plantejar el tema de la desaparició de la noblesa com a elit i la seva assimilació en la societat. A més trencava amb les regles de l’art aristotèlica en barrejar gèneres: la tragèdia incorporava elements còmics i tenia un desenllaç feliç.
La polèmica l’afectà fins al punt que després d’un període en què no va escriure, la primera obra que va treure a la llum després fou Horaci, una obra que s’ajustava un altre cop a les més estrictes regles.
Altres obres posteriors: Polieucte (1643), La Mort de Pompeu (1644), El Mentider (1644), Rodogune (1644), Théodore (1646), Héraclius (1647), Andròmeda (1650), obra a la qual hi posà música Julien Tiersot,  El senyor Sanç d’Aragó (1650), Nicomedes (1651), Pertharite (1652), Èdip (1659), Sertori (1662), Otó (1664), Agésilas (1666), Àtila (1667), Titus i Berenice (1670), Psique (1671), Pulquèria (1672) i Surena (1674).
Fragment de El Cid.  
” ¡Qué: con la sangre de Rodrigo aún la espada empapada!
Pérfido, te atreves a mostrarte ante mis ojos.
Después de haberme quitado lo que más amaba
No esperes nada de mi, tú no me has servido:
Creyendo vengarme, me has quitada la vida. “

JEAN BAPTISTE POQUELIN, MOLIÈRE (París,1622-1673)
  
Molière en la partede César en La muerte de Pompeyo, per Nicolas Mignard (1658).
Dades biogràfiques.  Informació sobre Molière en francès: pàg web oficial de la Comedie francaise.
Se’l considera el pare de la comèdia francesa. Influït per Plaute i la commedia dell’arte italiana.
Jean Baptiste, fill d’un tapisser, tenia molt clar que volia dedicar-se al teatre, però la família s’hi oposava. La feina de còmic estava mal vista a la societat. Per això utilitzava el pseudònim, com d’altres a la seva època, cosa que potser la família li ho va agrair. Aviat va fundar una companyia, però s’endeutà. 
 Després del seu empresonament, per no poder afrontar els deutes, ell i la seva amant Madeleine van iniciar una gira teatral per les províncies amb una nova companyia teatral. Així va viure durant 12 anys, alternant parcialment amb actuacions amb la companyia de Charles Dufresne, i posteriorment va crear la seua pròpia companyia, amb la qual va obtenir prou èxit per a ser mereixedor del mecenatge de Felip, 1er duc d’Orleans. Feia d’actor còmic per tota França.
Poques de les seves obres d’aquest període han sobreviscut, recollides per l’actor La Grange. Les més notables són L’atabalat (Lió, 1653) i El doctor enamorat; amb aquestes dues peces Molière finalment es va desempallegar de la pregona influència de la Commedia dell’arte italiana, la improvisació de la qual havia marcat les seues primeres obres, i va mostrar el seu sentit de la ironia que tan be empraria al final de la seua vida. En el transcurs dels seus viatges va trobar-se amb el príncep de Conti, governador de Llenguadoc, qui esdevingué el seu patró i va donar nom a la companyia.
 “A Lió, Mademoiselle Duparc, coneguda com Marquise, es va unir a la companyia. Marquise va ser cortejada, en va, per Pierre Corneille, i després es va fer amant de Jean Racine. Racine li oferí a Molière la tragèdia Théagène et Chariclée (una de les primeres obres que escrigué després d’abandonar els estudis de teologia), però Molière no la va representar, tot i que va encoratjar Racine a seguir la seua carrera artística. S’ha dit que poc després Molière es va enutjar amb Racine, en assabentar-se que aquest havia presentat al mateix temps la seua tragèdia a la companyia de l’Hôtel de Bourgogne.” (Viquipèdia)
En tornar a París, el 1658 tingué l’oportunitat d’actuar davant el rei Lluís XIV. L’obra escollida era una de Racine i no va agradar, però Molière volgué compensar el fracàs amb una farsa escrita per ell mateix i obtingué un gran èxit, amb el qual aconseguí el favor real i començà a escriure les seves pròpies obres.  
Després va escriure Las preciosas ridículas (1659) una burla de les dames aristocràtiques. Fou prohibida per les queixes rebudes, fins que va intervenir el rei. De fet, la polèmica afavorí  encara més l’èxit de l’autor.

Luis XIV invita Molière a compartir el seu sopar, 1863 per Gérôme.
 L’any 1660 va obtenir un gran èxit amb Sganarelle o el cornut imaginari, comèdia d’embolic al voltant del qui pro quo, que regnava en un ambient en què cadascú es preocupava només de si mateix. El teatre Petit-Bourbon va ser enderrocat, però el rei va fer adjudicar a la companyia de Molière la sala del Palais-Royal, on al mes de juny es va estrenar L’escola dels marits (École des maris). En aquesta comèdia, a través de les situacions còmiques es plantegen problemes greus i perentoris, com ara l’educació dels fills i la llibertat que han de gaudir les esposes. Amb motiu d’una festa en honor de Lluís XIV, en quinze dies Molière va escriure i va portar a l’escena la comèdia Els empipadors (Fâcheux).
El 20 de febrer de 1662 es va casar amb Armande Béjart, que va passar a formar part de la Companyia.
Al desembre de 1662 va estrenar L’escola de les mullers (École des femmes) que superà en èxit i en valor totes les comèdies anteriors.
El 12 de maig de 1664 es va estrenar per a la cort i en presència del rei Tartuf o l’Impostor, que es considerada la resposta de Molière als atacs dels devots a l’anterior obra. Retrata la hipocresia dels puritans. El rei es va veure pressionat pel Parti des Dévots, al qual pertanyia la seva mare Anna d’Espanya i el mateix arquebisbe i va prohibir-la fins que morí la mare
.Després del mig fracàs de El misantrop (1666), Molière, potser cansat de la lluita amb els seus enemics, ja no es mostrarà tan audaç en la crítica, i al contrari del que va fer amb el Tartuf o el Don Juan, deixarà de fustigar els vicis públics i se centrarà en els vicis de caràcter o els costums privats.
Les obres següents foren per ordre cronològic: 

• El metge per força (1666)
• Melicerta (1666)
• El sicilià o l’amor pintor (1667)
• Amfitrió (1668)
• Jordi Dandin o el marit comfós (1668)
• L’avar (1668)
• El senyor de Pourceaugnac (1669)
• Els amants magnífics (1670)
• El burgès ennoblit (1670)
• Psyché (1671)
• Les trapelleries de Scapin (1671)
• La comtessa d’Escarbanyes (1671)
• Les dones sàvies (1672) 
• El malalt imaginari (1673) 

Fragment de Tartufo: 
 
” Orgón. Buenos días, hermano
Cleanto. Ya me iba, y me alegra veros de regreso: poco florido está el campo en este tiempo.
Orgón (a Cleanto). Dorina… Aguardad, cuñado, os lo ruego. Para quedar tranquilo, dejadme que me informe de las nuevas de aquí (A Dorina). ¿Han ido bien las cosas estos días? ¿Qué hay por aquí? ¿Qué tal la gente?
Dorina. Anteayer estuvo la señora con fiebre hasta la noche. Y tuvo una jaqueca que no podéis figurar.
Orgón. ¿Y Tartufo?
Dorina. ¿Tartufo? Como una rosa; grueso y gordo, la tez fresca y la boca roja.
Orgón. ¡Pobrecillo!
Dorina. Cenó solo delante de ella, y con la mayor devoción se comió un par de perdices y media pierna de cordero picada.
Orgón. ¡Pobrecillo!
Dorina. En toda la noche no pudo cerrar los ojos. No la dejaban dormir unos calores que le dieron y tuvimos que estar a su lado velándola hasta el amanecer.
Orgón. ¿Y Tartufo?
Dorina. Incitado por un dulce sueño, entróse en su aposento saliendo de la mesa y al punto se metió en la cama calientita; y, sin que le molestara nada, durmió hasta la mañana.
Orgón. ¡Pobrecillo! 

JEAN RACINE ((La Ferté-Milon, avui dia al departament de l’Aisne, 21 de desembre de 1639 – París, 21 d’abril de 1699), Per a les dades biogràfiques vegeu Viquipèdia
Com que des de jove esdevingué orfe, la seva educació va quedar a càrrec dels avis, els quals la van confiar a les religioses de les escoles de Port-Royal de 1655 a 1658. Allí rebrà una educació jansenista i publicarà els seus primers escrits. Cal situar El passeig de Port-Royal, de tipus pastoral, sota la influència de François de Malherbe. Més endavant estudiarà filosofia al Col·legi D’Harcourt de París. En un primer moment tractarà de conciliar les seues aspiracions literàries amb els desigs de la seva família perquè triï la carrera eclesiàstica, el qual fet li va fer romandre fins a 1663 a Uzès. Va escriure el 1660 La Nimfa del Sena, una oda interessant, i altres obres que no arriben als escenaris.

El 1662, rep una pensió del rei per haver escrit una oda de conveniència sobre la malaltia del rei Lluís XIV, La fama de les Muses. La companyia de Molière representa dues peces de Racine, La Tebaida el 1664, i Alexandre el Gran el 1665. Però com que no va quedar peou satisfet del muntatge de la segona peça, la va cedir a la companyia rival de Molière. Aquest fet els va enemistar.
 
” Yocasta.- Oh sol! porque el funesto
día alumbrar quisiste con tus rayos,
dejárasle por siempre en sombra envuelto,
¿porque alumbra tu luz tan negros crímenes,
puedes ver sin horror tales sucesos?
¡Más ay, que ya estos monstruos no te espantan!
en la raza de Layo más horrendos
crímenes viste. ” 
(fragment de La Tebaida)
Les tragèdies se centraven principalment en coflictes de passions i voluntats en què la llibertat jugava un paer fonamental, de vegades el suïcidi és la solució alliberadora al conflicte. Tractà amb fran habilitat els temes clàssics  de l’antiguitat.La influència d’Eurípides és innegable. Però el formalisme neoclàssic de les seves obres ha portat a qualificar-les com a fredes per part d’alguns crítics.
Obres: grans tragèdies exlusivament des de 1688, i obres religioses

• Alexandre el Gran (1665)
• Andròmaca (1667)
• Els Litigants (1668)
• Britannicus (1669)
• Berenice (1670)
• Baiacet (1672)
• Mitridates (1673)
• Ifigènia (1674)
• Fedra (1677)
• Esther (1689) 
• Atalia (1691)

Il·lustració a l’edició de 1678 del Fedra de Jean Racine

•  “La diferència principal d’estil entre Racine i Corneille és que el primer té una concepció del món més pessimista, al qual les passions dels personatges sovint condueixen a la mort, mentre que Corneille fa passar dificultats als seus personatges, però aquests solen acabar superant-les.” Littérature progressive du français. Niveau avancé., pàg. 30. De Nicole Blondeau i Ferroudja Allouache. Editorial Clé International, 2005.  (francès)

Més bibliografia sobre Racine:  http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=racine-jean
 http://www.biografiasyvidas.com/biografia/r/racine.htm 
Sobre teatre clàssic francès s. XVII Art Apuntamientos sobre el clasicismo y la tragedia francesa del s. XVII per Iván Padilla Chasing on trobareu més bibliografia.

TEATRE DEL BARROC ESPANYOL. LOPE DE VEGA. TIRSO DE MOLINA. CALDERÓN
Cal tenir en compte les pàgines web de l’Institut del Teatre, de Cervantes virtual, de TESO amb textos de 
 Calderón de la Barca
Castro, Guillén de
Cervantes Saavedra, Miguel de
Cueva, Juan de la
Diamante, Juan Bautista
Matos Fragoso, Juan de
Moreto, Agustín
Pérez de Montalbán, Juan
Quiñones de Benavente, Luis
Rojas Zorrilla, Francisco de
Rueda, Lope de
Ruíz de Alarcón y Mendoza, Juan
Solís, Antonio de
Téllez, Fray Gabriel -Tirso de Molina-
Vega Carpio, Lope de
Zamora, Antonio 

  
El corral de la Pacheca “Teatro antiguo del Príncipe” 1660 . Museu Municipal de Madrid.
Ja hem vist en una entrada anterior que l’escenari era el corral de las comedias. Podeu consultar http://faculty-staff.ou.edu/L/A-Robert.R.Lauer-1/SP4183BINTRO2.html
 per saber en què consistia una representació teatral en el Renaixement i el Barroc..


LOPE DE VEGA (1562-1635) Cronologia
Obra dramàtica. 
Estudios
 

Creador de la “comedia nueva”, es caracteritza per trencar les normes clàssiques del teatre, així barreja episodis còmics i dramàtics i no atén a la regla de les tres unitats (explicar una sola acció en un sol indret durant 24h). El seu objectiu principal, com va resumir a Arte nuevo de hacer comedias en este tiempo, el seu llibre sobre preceptiva, és entretenir al públic i per a aquest fi qualsevol mitjà és lícit, allunyant-se dels límits que va imposar Aristòtil.

A més ” no respeta una cuarta unidad, la unidad de estilo o decoro que se encuentra también esbozada en Aristóteles, y mezcla en su obra lo trágico y lo cómico y se vale de un teatro polimétrico que utiliza distintos tipos de verso y estrofa, según el fondo de lo que se está representando. Utiliza el romance cuando un personaje hace relaciones, esto es, cuenta hechos; la octava real cuando se trata de hacer relaciones lucidas o descripciones; redondillas y quintillas cuando se trata de diálogos; sonetos cuando se trata de monólogos introspectivos o esperas o cuando los personajes deben de cambiar de traje entre bambalinas; décimas si se trata de quejas o lamentos. El verso predominante es el octosílabo, algo menos el endecasílabo, seguidos de todos los demás. Se trata, pues, de un teatro polimétrico y poco académico, a diferencia del teatro clásico francés, y en ese sentido se parece más al teatro isabelino.” (Viquipèdia en espanyol)
Marcelino Menéndez Pelayo va dividir les seves obres segons el tema en: drames d’honor, obres sobre la venjança, drames històrics, obres inspirades en el Romancero, drames ambientats a l’estranger, comèdies de costums, comèdies de capa i espasa, obres de tipus bucòlic, obres sobre mitologia i teatre religiós.
En destaquem les següents: Peribáñez y el Comendador de Ocaña (1610), Fuenteovejuna (1612-1614), La dama boba (1613), El mejor alcalde el rey (1620-1623), El caballero de Olmedo (1620-1625) i El castigo sin venganza (1631).
El honor-honra que es resol amb venjança i l’amor són els temes més impotants. 
” el HONOR y la HONRA: Ambas cosas se sustentan en la opinión que los demás tienen de uno mismo, en su buen nombre personal o familiar. Si se pierde el honor, lo justo es recuperarlo con venganza y sangre si es necesario. El honor suele estar ligado a la mujer y los encargados de limpiar las manchas de honor son los hombres. Por eso es tan frecuente en la comedia la mujer vestida de hombre que se traviste para recuperar o vengar la deshonra. Si una doncella perdía su honor, el código de la comedia sólo ofrecía dos soluciones: el matrimonio o la muerte del seductor. ” 
el AMOR: La conquista de una dama por el galán (o a la inversa) es el eje temático de numerosas comedias: El perro del hortelano de Lope, por ejemplo. (.http://www.materialesdelengua.org/LITERATURA/HISTORIA_LITERATURA/TEATROBARROCO/comedianova.htm)

 Peribáñez i el Comendador d’Ocaña és una tragicomedia desenvolupada en 1406, a Toledo: Peribáñez comprèn que el Comendador d’Ocaña li ha satisfet d’honors per a assetjar a la seva dona. Després de matar-ho guanya el perdó real. És mèrit de Lope de Vega de fer que el villano sigui no solament protagonista, sinó “honrado”. És a dir, la honra que abans era exclusiva de la classe noble, ara ho és de la dels “villanos”. És un honor-honra que es té, per mèrits, a diferència de l’honor-honra vertical que ve donat per la classe social noble. Es fa ressò de les reivindicacions d’aquesta classe social de la necessitat d’una reforma agrària.

Fuenteovejuna mostra els abusos del Comendador Fernán Gómez de Guzmán sobre els veïns de Fuenteovejuna i sobre Laurencia, recién casada amb Frondoso. L’assassinat del Comendador pel poble i el perdó dels Reis Catòlics davant l’evidència rematen la seva acció. Es veu en ella una revolta popular davant l’abús del poder, però només reflecteix una injustícia puntual i subratlla la submissió al rei.
El millor alcalde, el Rei torna sobre la dignitat camperola: Don Tello, superb noble, abusa d’Elvira, promesa del camperol Sancho. Alfonso VII restaura la seva honra, casant-la amb don Tello, a qui ajusticia, per a desposar a la ja noble vídua, amb Sancho.
El Cavaller d’Olmedo (h. 1620-25), tragèdia d’arrel celestinesca, basada en un cantar popular: Don Alonso mor a les mans de don Rodrigo, gelós de perdre a donya Inés.(http://www.wikilingua.net/ca/articles/l/i/t/Literatura_espa%C3%B1ola_del_Barroco_65d0.html#El_teatro)
Fragment: Fuenteovejuna (obra sencera)

TIRSO DE MOLINA pseudònim de fra Gabriel Téllez, (Madrid, 1579 – Almazán, 12 de març de 1648), va ser un dramaturg, poeta i narrador espanyol del Barroc.Va ser deixeble de Lope de Vega, a qui va conèixer com a estudiant a Alcalá de Henares.
Aprofundeix més en la piscologia dels personatges. L’obra més coneguda és El burlador de Sevilla y convidado de piedra: fou el creador del personatge Don Juan que es convertirñia en mite i ha conegut moltes versions posteriors en teatre i llibrets d’òpera.
Altres obres:  
El condenado por desconfiado, El vergonzoso en palacio, Marta la piadosa, Don Gil de las calzas verdes
Veure més:  http://ca.wikipedia.org/wiki/Tirso_de_Molina  
i Cervanters virtual http://www.cervantesvirtual.com/portales/tirso_de_molina/

PEDRO CALDERÓN DE LA BARCA (Madrid, 17 de gener de 1600 – Madrid, 25 de maig de 1681)
La vida es sueño per Compañía Nacional de Teatro Clásico
 
Retrat anònim de Calderón del segle XVII (Museo Lázaro Galdiano, Madrid).Biografia a Viquipèdia:
“Según el recuento que él mismo hizo el año de su muerte, su producción dramática consta de ciento diez comedias y ochenta autos sacramentales, loas, entremeses y otras obras menores, como el poema Psale et sile (Canta y calla) y piezas más ocasionales. Aunque es menos fecundo que su modelo, el genial Lope de Vega, resulta técnicamente mejor que aquel en el teatro y de hecho lleva a su perfección la fórmula dramática lopesca, reduciendo el número de escenas de esta y depurándola de elementos líricos y poco funcionales, convirtiéndola en un pleno espectáculo barroco al que agrega además una especial sensibilidad para la escenografía y la música, elementos que para Lope de Vega tenían una menor importancia.”
 Ángel Valbuena Briones ha assenyalat dos registres en el seu estil:

• En un primer grup d’obres, Calderón reordena, condensa i reelabora allò que en Lope apareix de manera difusa i caòtica, estilitzant el seu realisme costumstai fent-lo més cortesà. En aquestes obres  desfilen una sèrie de personatges representatius del seu temps i de la seva condició social, tots ells comparteixen els tres temes del teatre barroc espanyol: l’amor, la religió i l’honor. Per ex. El Alcalde de Zalamea, en què s’enfronten l’honor horitzontal del pagès ric Pedro Crespo amb l’honor vertical del capità don Lope de Figueroa. Fragment: “Por la gracia de Dios, Juan, / eres de linaje limpio, / más que el sol, pero villano. / Lo uno y otro te digo; / aquello, porque no humilles / tanto tu orgullo y tu brío, / que dejes, desconfïado, / de aspirar con cuerdo arbitrio / a ser más; lo otro, porque / no vengas desvanecido / a ser menos. Igualmente / usa de entrambos designios / con humildad; porque, siendo / humilde, con recto juicio / acordarás lo mejor / y como tal, en olvido / pondrás cosas, que suceden / al revés en los altivos. / ¡Cuántos, teniendo en el mundo / algún defecto consigo, / le han borrado por humildes; / y cuántos, que no han tenido / defecto, se le han hallado, / por estar ellos mal vistos! / Sé cortés sobre manera; / sé liberal y esparcido, / que el sombrero y el dinero / son los que hacen los amigos; / y no vale tanto el oro / que el sol engendra en el indio / suelo, y que conduce el mar, / como ser uno bienquisto. / No hables mal de las mujeres; / la más humilde, te digo, / que es digna de estimación; / porque al fin de ellas nacimos. / No riñas por cualquier cosa; / que cuando en los pueblos miro / muchos, que a reñir se enseñan, / mil veces entre mí digo: / «Aquesta escuela no es / la que ha de ser». Pues colijo / que no ha de enseñarse a un hombre / con destreza, gala y brío / a reñir, sino a por qué / ha de reñir; que yo afirmo / que, si hubiera un maestro solo / que enseñara prevenido, / no el cómo, el por qué se riña, / todos le dieran sus hijos.
• En el segon registre, l’autor  inventa una forma poético-simbólic: escriu drames filosòfics o teològics, autos sacramentales i comèdies mitològiques o “palaciegas.” Calderón destaca sobretot com a creador de personatges desequilibrats per una passió tràgica, com a  El príncipe constante, El mágico prodigioso o La devoción de la cruz. El seu personatge culminant és Segismundo de Polonia de La vida es sueño, paradigma del gènere de comèdies filosòfiques, considerada com la peça que encumbra el teatro calderonià. Tracta les qüestions més trascendentals de l’època: la lllibertat o millor dit, el lliure arbritri, o sia, el poder de la voluntat enfront la predestinació, o el destí, l’escepticisme davant les aparences sensibles, la precarietat de la existència, considerada com un simple somni i, en definitiva, la consoladora idea que fins i tot en somnis es pot fer el bé. En realitat ofereix un concepte del món totalment irracional, idealista i negador dels valors humans. Sembla obsessionar-li la necessitat d’afirmació de l’individu enfront al poder o les imposicions socials. També es tracta el tema de l’educació, la pedagogia platònica del mite de la caverna que trobem a la República.
•  Lo que está determinado
            del cielo, y en azul tabla
            Dios con el dedo escribió,
            de quien son cifras y estampas
            tantos papeles azules
            que adornan letras doradas,
            nunca engañan, nunca mienten,
            porque quien miente y engaña
            es quien para usar mal de ellos
            las penetra y las alcanza (vv. 3162-71).
•  
•          Porque si ha sido soñado
            lo que vi palpable y cierto,
            lo que veo será incierto;
            y no es mucho que, rendido,
            pues veo estando dormido,
            que sueñe estando despierto (vv. 2102-06).  
•            No me despiertes si duermo;
            y si es verdad, no me duermas.
            Mas sea verdad o sueño,
            obrar bien es lo que importa.
            Si fuere verdad, por serlo;
            si no, por ganar amigos
            para cuando despertemos (vv. 2421-27).

   Porque si ha sido soñado

•            lo que vi palpable y cierto,
            lo que veo será incierto;
            y no es mucho que, rendido,
            pues veo estando dormido,
            que sueñe estando despierto (vv. 2102-06).
•  
• Pel que fa a l’auto sacramental, peça al·legòrica en un acte de tema eucarístic destinada a representar-se el día del Corpus. Els més coneguts són: El gran teatro del mundo o La cena del rey Baltasar. Drames d’honor són El médico de su honra i El alcalde de Zalameaen i semblants:  El pintor de su deshonra (h. 1648) o A secreto agravio secreta venganza (1635).

  Comèdies palatines són El galán fantasma (1629), Nadie fie su secreto, Manos blancas no ofenden (h. 1640), o El secreto a voces (se’n conserva un manuscrito autògraf de 1642).
  S’apropà també al drama històric : La gran Cenobia (1625), La cisma de Ingalaterra, Amar después de la muerte, o El tuzaní de la Alpujarra (1659) o El mayor monstruo del mundo (1672).
  Altres gèneres: Drames religiosos i hagiogràfics com La devoción de la Cruz, comèdies mitològiques com El golfo de las sirenas, Comèdies de capa i espasa: La dama duende; Casa con dos puertas mala es de guardar… Destaca l’heterogeneïtat a l’hora d’assajar registres diferents, temes, gèneres dramàtics. Més obres classificades a Viquipèdia i catàleg
  Pel que fa a l’estil, es culteranista: ús de cultismes,  amb proliferació també de recursos retòrics com metàfores, antítesis, hiperbatos…
  En la pàgina dedicada a Calderón en la Biblioteca digital Cervantes trobareu més informació, videos, estudis, bibliografia…http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/Calderon/autor2.shtml
  Quadre cronològic
  

ART BARROC
ARQUITECTURA
Ja que estem repassant la literatura barroca, he cregut convenient recordar-vos alguns trets de l’art barroc,començant per l’arquitectura.

Baldaquí de Bernini a St. Pere del Vaticà

St. Pere del Vaticà. Façana de Maderno. La façana de Maderno té 5 portes.

Sant Pere del Vaticà

 ARQUITECTURA BARROCA A CATALUNYA
Església del Betlem a Barcelona, comença a a construir el 1680.  Font: Arxiu Folch

 Casa de Convalescència de Barcelona, construïda entre 1629 i 1678, mostra diàfana de l’arquitectura barroca civi.  Font: Arxiu Folch

  Font: Arxiu Folch

 
Palau Dalmases (Barcelona – Carrer Montcada) Edifici senyorial del segle XVII fruit de la reforma d’un edifici anterior gòtic, del qual en resten alguns elements interessants. D’entre aquests cal destacar la capella del segle XV, amb volta estrellada, i relleus d’àngels músics envoltant la clau, on hi ha una una Epifania. La façana és simple, amb els balcons emmarcats amb carreus i perfilats amb motlluratge esculpit, i un seguit de gàrgoles esculturades sota el ràfec. La part més interessant és l’escala del pati interior, on hi destaquen les guarnides columnes salomòniques que sostenen els arcs rampants, i el fris esculpit evocant el rapte d’Europa i el carro de Neptú. És una de les obres més interessants del barroc català.

LA PROSA DEL S.XVII. QUEVEDO I GRACIÁN

PROSA DE FICCIÓ
Al marge de la narrativa de Cervantes, que ja hem estudiat en una altra entrada, trobem exemples de prosa ficció però no pas de caire idealista, a diferència del renaixement, sinó de la nove·la picaresca:
Des de la segona part del Guzmán de Alfarache escrit per M. Luján de Sayavedra i editat el 1602 fins los Trabajos del vicio de 1680 de R. Correa Castillblanco es succeixen les diferents novel·les d’aquest gènere realista, entre les quals destacarem algunes:
F. López de Úbeda El libro de entretenimiento de la pícara Justina (1605)
A. J. de Salas Barbadillo La hija de Celestina (1612)
Vicente Espinel Viaje del escudero Marcos de Obregón (1618)
J. de Luna Segunda parte de la vida de Lazarillo de Tormes (1620)
J. de Alcalá Yáñez Primera parte de Alonso, mozo de muchos amos (1624)
A. de Castillo Solórzano Aventuras del bachiller Trapaza (1637)
F. de Quevedo Historia de la vida del Buscón (1626)
L. Vélez de Guevara El diablo cojuelo(1641)
Autor?  Vida y hechos de Estabanillo González (1646)
De fet, la frontera entre novel·la realista-picaresca i la narrativa de costums i satírica-burlesca no sempre està ben diferenciada.

Sens dubte, la més coneguda és la Historia de la vida del Buscón, llamado don Pablos; ejemplo de vagamundos y espejo de tacaños de Fco. Quevedo, que es compon de tres llibres. El to és satíric, fins i tot caricaturesc. L’estil, conceptista, tot i que és el protagonista qui explica en primera persona, propi de la picaresca, les seves aventures. Deixa clar que no és possible l’ascens social de les classes baixes, el seu determinisme, el món de les aparences en què viu el protagonista, don Pablos. Més característiques de l’obra.

Yo, señora, soy de Segovia. Mi padre se llamó Clemente Pablo, natural del mismo pueblo; Dios le tenga en el cielo. Fue, tal como todos dicen, de oficio barbero, aunque eran tan altos sus pensamientos que se corría de que le llamasen así, diciendo que él era tundidor de mejillas y sastre de barbas. Dicen que era de muy buena cepa, y según él bebía es cosa para creer. Estuvo casado con Aldonza de San Pedro, hija de Diego de San Juan y nieta de Andrés de San Cristóbal. Sospechábase en el pueblo que no era cristiana vieja, aun viéndola con canas y rota, aunque ella, por los nombres y sobrenombres de sus pasados, quiso esforzar que era descendiente de la gloria.” text complet

Al marge de les novel·les curtes de tema amorós amb personatges de classe altra i les picarescques o de costums, l’autèntica novetat en la prosa d’aquest segle és la prosa al·legòrica, didàctica i moral-doctrinal. En aquest sentit destaquen Francisco de Quevedo i Gracián.
Francisco de Quevedo. Prosa
 Els opuscles festius i de sàtires diverses (lingüística, literària, de costums…): Vida de corte y oficios entretenidos en ella, Libro de todas las cosas y otras muchas más, Indulgencias concedidas a los devotos de monjas, Gracias y desgracias del ojo del culo…, epístolas jocosas: Carta a la rectora del colegio de las vírgenes; Carta de un cornudo a otro intitulada El Siglo del cuerno, Cartas del caballero de la tenaza, Premática que este año de 1600 se ordenó (que prohíbe determinados vocablos y vicios lingüísticos), Premáticas y aranceles generales, Premática del tiempo, Premáticas del desengaño contra los poetas güeros (una versión con variantes se incluye en el Buscón), Premática de las cotorreras, Premática que han de guardar las hermanitas del pecar hecha por el fiel de las putas…, La aguja de navegar cultos, Cuento de cuentos, La culta latiniparla, La Perinola.
 Prosa satírico moral. El cicle de las fantasies morals

Los sueños y el Discurso de todos los diablos, La Hora de Todos.
 

OBRAS:
El Héroe (1637) a Viquipèdia hem trobat informació: article principal també
“El título de El Héroe remite a la cualidad máxima del hombre en la antigüedad clásica, esto es, la virtus latina o la areté (αρετη) griega. (…) tratado en el que se describen las cualidades del hombre de excepción. Cada una de esas prendas relevantes de que está formado el héroe se autoriza con la mención de su presencia en un eminente personaje histórico, entroncando con los Dicta et facta memorabilia de la tradición latina de Valerio Máximo. Este ejemplo funciona como colofón de cada uno de los capítulos, llamados «primores». El término alude al sentido etimológico de esta palabra, derivándolo de primus como sustantivo, esto es, «el mejor», «el primero».
La obra remite también al El Príncipe de Maquiavelo, pues es un doctrinal de buen gobierno, si bien aplicado al ámbito de la rección de la propia persona. (…) Por otro lado, El Héroe conecta con El Cortesano de Baltasar de Castiglione, aunque ya no basta con los modales corteses renacentistas. En Gracián el cortesano necesita también astucia, inteligencia, buen discernimiento e incluso disimulo.”