PALAU  REIAL DE CASERTA (CAMPANIA) DE LUIGI VANVITELLI.
Residència estiuenca de Ferran IV
Pàg oficial en italià. Pàg. no oficial en italià. 
Més informació en castellà
Altres palaus neoclàssics
BARROC RACIONALISTA, prenent com a model el Versalles, però MOLT PRÒXIM AL NEOCLASSICISME.

Veure també Palau de Capodimonte iniciat l’any 1738 com a prova de la independència del Regne de les Dues Sicílies i fou encarregat pel rei Carles III d’Espanya.
 FOTOS pròpies del Palau Real de Caserta

Més informació i més fotos en les pàgines web:

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ART NEOCLÀSSIC (2)

ART NEOCLÀSSIC A ESPANYA I A CATALUNYA. Selecció d’autors i obres.
http://es.wikipedia.org/wiki/Neoclasicismo_en_Espa%C3%B1a
http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=d07cef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d07cef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=0ced110e279d7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD
ARQUITECTURA

Arquitectura neoclàssica catalana
  Josep Maria Montaner i Martorel: La Modernització de l’utillatge mental de l’arquitectura a Catalunya: 1714/1859. IEC, Barcelona, 1990.
S’adopta el model francès.
Entre els arquitectes catalans del Neoclàssic destaquen figures com Ignasi March, Joan Soler i Faneca, els germans Josep Mas i Dordal i Pau Mas i Dordal, Josep Ribes i Margarit i Josep Renart i Closes.

Alguns edificis neoclàssics:
 http://www.poblesdecatalunya.cat/cerca.php?estil=5&d=1
Barcelona - Palau Moja

Al Pais Valencià també trobem un bon ventall d’exemples d’edificis neoclàssics: esglésies sobretot
Quant als palaus, fora de Catalunya, hem de destacar el Palau Reial de Madrid.
File:Palacio real.jpg
També és neoclàssic el  Palau de Villahermosa que acull la col·lecció del Museu Thyssen-Bornemisza a Madrid.
Arquitectes neoclàssics espanyols foren  Ventura Rodríguez (1718-1785) a cavall entre barroc i neocclassicisme, autor de la façana clàssica de la Catedral de Pamplona.

Diego de Villanueva y José Hermosilla, i sobretot, Francisco Sabatini (1722-1797) que ve de Palermo

autor de La Puerta de Alcalá, La Aduana de Madrid i la Iglesia de Santa Ana de Valladolid.
 Juan de Villanueva (1739-1811) és el més neoclàssic i li devem l’edifici del Museu del Prado. Se’n va anar a roma i en tornar es convertí en l’arquitecte de El Escorial.

 Fitxer:Entrada al Real Museo por el Lado de San Jerónimo.jpg
Aspecte de la façana de Goya del Museu del Prado, segons projecte de Villanueva. Es tracta de la seva obra mestra.(Viquipèdia)
Altres obres:

ESCULTURA
http://www.arteespana.com/esculturaneoclasica.htm

La Academia de San Fernando i els escultors cortesans: 
José Álvarez Cubero (1768-1827),
Ramón Barba (1769-1831),
 Valeriano Salvatierra (1789-1836)

Destaquem els escultors catalans: en DAMIÀ CAMPENY (Mataró, 1771 – Barcelona, 1855)
 http://www.mnac.es/colleccio/col_modern.jsp?lan=001&ambit=58

Lucrècia

Esbós de la mort de Cleopatra
La estàtua de Damià Campeny a la Plaça de Sants. La foto és de http://rcasas22.wordpress.com  Esbós de la mort de Cleopatra

 Catàleg de l’Acadèmia de Sant Jordi: http://www.racba.org/fons_escultura.php?p=3
 File:Diana sorpressa al bany de Campeny.jpgDiana i les seves ninfes sorpresses al bany per Acteó (1798-1799), marbre, 78 x 118 x 14 cm, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (inv. 302 E)
ANTONI SOLÀ (Barcelona, 29 de març de 1780 – Roma, 10 de juny de 1861)http://www.arteespana.com/antoniosola.htm
 Fitxer:Barcino-Sant Just 105.JPG
Caritat Romana, per Antoni Solà (Madrid, Museo del Prado, Casón del Buen Retiro)Autor foto: BOCACHETE
 Fitxer:Barcino-Sant Just 104.JPG
Matança dels innocents, per Antoni Solà (marbre, 158 x 90 x 97 cm), Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (inv. gen. 194 E), Barcelona. Foto: Bocachete,
Catàleg de l’Acadèmia de Sant Jordi: http://www.racba.org/fons_escultura.php?p=3
PINTURA.
MENGS. Autoretrat al pastel

Mariano Salvador MAELLA
 http://www.arteespana.com/marianosalvadormaella.htm

GOYA. Podeu veure la majoria de les seves obres al Museu del Prado de Madrid

 Alumne d’un altre deixeble de Luzán: BAYEU.
El 1770 se’n va a Itàlia per terra, visita diferents ciutats i participa en un concurs de pintura a Parma. Sense èxit torna a Saragossa. Molt aviat rep un encàrrec important: decorar la volta del coreto de l’església de la basílica del Pilar. A Itàlia havia après a pintar al fresc. Després de divesos enc“arrecs, en Mengs el crida per fer els cartrons per als tapissos de la Real Fábrica de Santa Bárbara. Després va realitzar les pintures de la Cartoixa.

File:La romería de San Isidro.jpg
La romería de San Isidro. Exemple de pintures negres.

 https://es.wikipedia.org/wiki/El_tres_de_mayo_de_1808_en_Madrid



 parella de l’anterior.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

NAVARRA (3)

EL MONESTIR DE LEIRE

El Monestir de San Salvador de Leyre situat al municipi de Yesa, molt a prop del seu embassament, és un dels conjunts monàstics més importants d’Espanya per la seva rellevància històrica i arquitectònica. D’origen benedictí, després passà a mans dels monjos cistercencs.
Exterior: 

CRIPTA ROMÀNICA DE TRES NAUS

Nau lateral de l’església. Decoració senzilla.

 LA ESGLÉSIA: Combinació de construcció romànica dels s. XI-XII, que inclou  la cripta, els absis coberts amb volta de canó, la torre, la nau principal i el pòrtic, conegut com a Porta Speciosa, i construcció gòtica posterior., la volta de creueria, suportada per contraforts i arcbotants exteriors, el panteó dels reis de Pamplona i una petita capilla, que data dels s. XIV i XV.
 

Volta de creueria gòtica


 PORTALADA. ESCULTURA DEL TIMPÀ I LES ARQUIVOLTES

Tímpano
El tímpano circular situado sobre las puertas contiene seis figuras. La central y más importante es el “Salvador”, del que toma el nombre el monasterio. A su derecha se representan la Virgen María, San Pedro y otra figura. A la izquierda, San Juan y otras dos figuras que no han sido identificadas y de las que se cree que representan a otros evangelistas. Sostienen el tímpano sendas ménsulas en forma de toro y león. El conjunto se halla rodeado por una corona de palmetas.
Arquivoltas y columnas
Las cuatro arquivoltas que se ubican sobre el tímpano están decoradas por representaciones de seres reales y fantásticos con motivos vegetales y animales en una armonía típica del románico.
Las columnas, tres de cada lado, están coronadas por capiteles decorados con temática variada. De izquierda a derecha, los capiteles representan leones protegiendo a sus crías, personajes en cuclillas típicos de Jaca, aves con los cuellos entrelazados picándose las patas, o una cabeza aprisionada por tallos y hojas de acanto. La puerta está partida por un parteluz de mármol.
En los laterales hay figuras de santos apoyados sobre leones.
Friso
Por encima de las arquivoltas se encuentra el friso. En él se representan escenas y personajes bíblicos. De izquierda a derecha, en la línea más alta están representados San Miguel, Santiago, el Salvador, San Pedro, San Juan, escenas del martirio de las santas Nunilo y Alodia, un monstruo apocalíptico, el demonio atrapando un alma, la danza de la muerte y Jonás con la ballena. En la línea inferior se representan mediante figuras estilizadas a la Visitación, la Anunciación, un obispo o santo y un ángel trompetero, y a la izquierda otro obispo con báculo y evangelio, otro ángel trompetero y la cabeza de un hombre.” (WIKIPEDIA)


 Pel que fa a  les imatges: destaquen la imatge de Santa María de Leyre, una talla d’ Crist mort a la creu del s. XIV i el retaule de Santa Nunilo i Santa Alodia, dels. XVII.

“El monestir fou usat pels reis de Pamplona com a PANTEÓ DINÀSTIC. Quan fou desamortitzat en 1836, fou abandonat i les restes reials quedaren a l’església. En 1863, les arquetes reials foren profanades i les restes quedaren disperses pel terra, fins que en maig del mateix any foren recollides pel rector i l’alcalde de Yesa, que trobaren les fustes amb els rètols de les arquetes, correponents a les persones reials enterrades. A més, en 1613 s’havia confegit una llista d’aquestes al necrologi del monestir.
Les restes, reunides, foren col·locades en una urna de fusta i ferro i, quan l’església tornà al culte, retornades al monestir. Segons la llista anterior, l’urna conté restes de:

  • Ènnec I de Pamplona Arista, primer rei de Pamplona (852), i la seva esposa Ximena
  • Ximè Iñiguez i el seu fill Ènnec Ximenis (mort 842), segons tradicions dubtoses, també reis; sembla que els documents en què es basen aquestes tradicions eren falsos
  • Garcia I Iñíguez (870), rei de Pamplona
  • Fortuny Garcés (905), rei de Pamplona.
  • Sanç Garcés I de Pamplona (925), rei.
  • Garcia Sanxes I de Pamplona, rei de Pamplona (925-970) i comte d’Aragó (943-970)
  • Sanç Garcés II de Pamplona Abarca, rei de Pamplona (970-994) i comte d’Aragó (943-994).” (VIQUIPÈDIA)

A més de diferents prínceps i sis reines més, probablement esposes dels monarques enterrats.
Hi trobareu informació a Viquipèdia, més complet en castellà , a la web del monestir, Gesartur, navarra360.com, Arte románico en Navarra, recorridos


 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

S. XVIII-XIX. ART


L’ART DEL S. XVIII. EL NEOCLÀSSIC

L’ESCULTURA NEOCLÀSSICA



LA PINTURA NEOCLÀSSICA

Fitxer:François Boucher, Ruhendes Mädchen (1752) - 02.jpg

 ROCOCÓ: N’és un exemple l’obra de Boucher. La Madame Pompadour en fou mecenes.

Compareu-la amb aquesta altra que pertany a l’estil neoclàssic:
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/b4/Jean-Baptiste_Greuze_Septime_Severe_et_Caracalla.jpg

Greuze: Setè-Sever retraient a Caracalla l’haver atemptat contra la seva vida (1769).
Les pintures idíl·liques i voluptuoses de temes mitològics, les al·legories sobre pastors, l’estil galant i aristocràtic ha deixat pas a la pintura d’història, didàctica, burgesa, que reflecteix els postulats de la Il·lustració.
 DAVID és un dels pintor més representatius del Neoclassicisme.
 File:David Self Portrait.jpgAutoretrat
 En la dècada del 1780 la seva cerebral aproximació a la pintura històrica va marcar el canvi de gust, que es va allunyar de la frivolitat del rococó i va evolucionar cap a la severitat i l’austeritat, connectant amb el clima moral dels darrers anys de l’Antic Règim. 


La coronació de Napoleó. 1805-07

Hi predomina el dibuix, la grandiloqüència i l’academicisme, és a dir, observació estricte de les normes que respecten el classicisme, és un estil que peca sovint de fred i teatral.

http://tom-historiadelarte.blogspot.com.es/2007/05/la-pintura-neoclsica-jl-david_11.html

Altres pintors francesos destacats:  
REGNAULT, neoclàssic: referències mitològiques i pintura d’història, l’heroi pertany a l’antiguitat grecollatina. Retrats.

 http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/43/Regnault_Socrates_Tears_Alcibiades_from_the_Embrace_of_Sensual_Pleasure.jpg 
Socrate arrachant Alcibiade du sein de la Volupté
 File:Jean-Pierre de Montalivet.jpg 
Retrat de Jean-Pierre Bachasson, comte de Montalivet (1766-1823)

Maurice Quentin Delatour. Retratista. Vegeu el retrat de la Mme. Pompadour.

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e5/Pompadour6.jpg

 Joseph Vernet: Es dedica als paisatges decoratius sobretot.

File:Claude-Joseph Vernet.JPG
 Paisatge de muntanya amb tempesta, 1775, Dallas Museum of Art.
 File:Série des ports de France mg 5252.jpgDe la sèrie dels ports de França.

 GÉRARD, pintor molt prolífic de l’època de l’Imperi i la Restauració. Deixeble de DAVID. Enfrontament amb Gros. Fou pintor oficial de Luis XVIII, es dedicà a ferli retrats.
File:Image-François Pascal Simon Gérard 006.jpg 
Eros i Psyque ja és del 1822. No assimilà bé el canvi de rumb cap al romanticisme.
GROS Deixeble també de David.Representatiu del pas de la pintura neoclàssica a la romàntica:
Antoine-Jean Gros. Bonaparte Visiting the Plague-Striken at Jaffa on 11 March 1799. 
Bonaparte visitant els apestats aJaffa l’ 11 de març de 1799
GIRODET també deixeble de David. El seu estil és més proper al romanticisme, tot i respectant la preferència per la perfecció del dibuix i els models antics:
 File:Girodet - Sommeil Endymion.jpgEl somni d’Endymió.1791

INGRES: Jean Auguste Dominique Ingres (1780 -1867) va ser un pintor francès d’estètica neoclàssica. Tot i que es considerava a si mateix un pintor de temes històrics, en la tradició de Nicolas Poussin i Jacques-Louis David, destacaren sobretot els retrats de final de la seva carrera professional, ja foren dibuixats o pintats.  Napoleó en el seu tro imperial 1805

Fitxer:Ingres, Napoleon on his Imperial throne.jpg 
Bañista de ValpinçonLa banyista de Valpinçon, 1808, realitzadada Itàlia on va continuar el seu aprenentatge. Va a ser a Roma i a Florència. els pintors renaixentistes i manieristes el van influir força. Ofereix el seu model de bellesa femenina.
 Èdip i l’esfinx, 1808

Fitxer:IngresOdipusAndSphinx.jpg







Ficheiro:Songedossian.jpgEl somni d’Ossian, 1813

Fitxer:Jean Auguste Dominique Ingres - Roger Delivering Angelica.jpg
Roger alliberant Angèlica, 1819, Louvre, retrata un episodi de l’ Orlando Furioso de Ludovico Ariosto. Refinament.

Fitxer:Ingre, Grande Odalisque.jpg
La gran odalisca, 1814. Ingres aspirava a la puresa dormal dels seus models. Cos desproporcionat expressament, ens recorda el manierisme renaixentista. Dibuix perfecte, propi de l’estil neoclàssic.

Fitxer:Ingres broglie.jpgLouise de Broglie, Contesse d’Haussonville, 1845

Ficheiro:Jean auguste dominique ingres princesse albert de broglie.jpgRetrat de Princess Albert de Broglie 1853

EL PALAU DE CASERTA DE VANVITELLI. FOTOS EN UNA ALTRA ENTRADA.
L’ART NEOCLÀSSIC A ESPANYA I CATALUNYA EN UNA ALTRA ENTRADA

Publicat dins de General | Deixa un comentari

NAVARRA(2)

LA COL·LEGIATA DE ORREAGA-RONCESVALLES
Podeu consultar la pàg. oficial http://www.roncesvalles.es/ per a més informació.

SANTA MARIA DE RONCESVALLES antic hospital de pelegrins i escenari de la narració èpica La Chanson de Roland del s. XI-XII que explica la derrota dels francs al seu pas per Roncesvalles, fets que remunten al s. VIII (778)
Narra les aventures de Rotllan, un cavaller a les ordres del seu oncle l’emperador Carlemany, a la batalla de Roncesvalls.
Rotllan (Roland) és enviat a combatre els sarraïns amb el seu company Oliver i la seva espasa Durandal. Però un traïdor avisa l’enemic de les seves intencions i els carolingis són arraconats a Roncesvalls. Rotllan combat durament i no vol fer sonar l’olifant per demanar ajuda per no perdre el seu honor, malgrat la insistència dels companys. Només el fa sonar quan creu que està a punt de morir. Carlemany arriba amb les seves tropes al lloc del parany, però Rotllan ha aconseguit fer fugir un exèrcit quatre vegades més nombrós que el seu. Malferit, mor als braços del seu senyor i parent, que llavors parteix a reconquerir Saragossa i fa que els àngels que aturin el curs del sol per aconseguir-ho en record del cavaller mort.
La cançó té trets propis de l’èpica, com poden ser les descripcions del combat i la hipèrbole. Era un poema oral, com es veu en les interpel·lacions al públic, les fórmules de memorització del joglar (la barba florida de Carlemany, la repetició de l’escena de l’olifant, les invocacions al cavaller…). Té molta influència del Mio Cid en la composició, però la llengua reflecteix la parla normanda.
Sembla que és una ficcionalització, ja que a Roncesvalls en realitat hi van combatre els bascos i no els musulmans i Rotllan era un senyor feudal menor, i no pas parent de l’emperador. Aquesta exageració heroica és típica de les cançons de gesta, centrades en els nobles. Els personatges són arquetípics i plans.
És un poema compost en estances de rima assonant o irregular. El ritme narratiu és força ràpid i hi destaquen les escenes que es narren diverses vegades des del punt de vista de personatges oposats, recurs que demostra una gran modernitat a l’època.
És una de les cançons de gesta més conegudes, fins al punt que el personatge protagonista ha entrat a les narracions i llegendes de diferents països (el Rotllà català, el Roldán castellà, l’Orlando italià…). Rotllan és el model del cavaller cristià, fidel al seu senyor, valent fins a la mort en combat. La cançó s’usava per entretenir el públic oient, però també per animar a unir-se a les croades, a causa de la seva temàtica de lluita contra els sarraïns.(http://www.xtec.cat/~fmota/lit.%20cat.%20batx/04%20la%20literatura%20medieval.htm)

Fitxer:Grandes chroniques Roland.jpg
Vuit etapes de la Cançó de Rotllan en una imatge, dins les Grans Cròniques de França (segle XV), en un exemplar conservat al Museu de l’Ermitage de Sant Petersburg (Viquipèdia)
CCIV
“En Rencesvals en est Carles venuz.
Des morz qu’il troevet cumencet a plurer.
Dist a Franceis: «Segnu[r]s, le pas tenez;
Kar mei meïsme estoet avant aler
Pur mun nev[ol]d que vuldreie truver.
A Eis esteie, a une féste anoel:
Si se vant(t)[er]ent mi vaillant chevaler
De granz batailles, de forz esturs pleners.
D’une raisun oï Rollant parler:
Ja ne (ne) murreit en estrange regnet
Ne trespassast ses hume[s] e ses pers;
Vers lur païs avreit sun chef turnet;
Cunquerrantment si finereit li bers.»
Plus qu’en ne poet un bastuncel jeter,

Devant les altres est en un pui muntet.” text extret de 
http://www.hs-augsburg.de/~harsch/gallica/Chronologie/11siecle/Roland/rol_ch05.html

El s. IX comença el culte a Santiago i les pelegrinacions. Es construeixen esglésies amb el fi d’acollir els pelgrins al llarg del camí. Es consolida amb l’establiment de la monarquia cristiana el s. X.

“En 1127 el obispo de Pamplona, el prelado Sancho de la Rosa, decidió crear una cofradía de clérigos y laicos que se encargara del cuidado de los peregrinos en las cercanías de Orreaga-Roncesvalles. Circunstancias políticas contribuyeron a que lo que en principio se pensaba que fuera un pequeño hospital, se desarrollara como un centro de atención de mucha mayor entidad.”(http://www.roncesvalles.es/indice.asp?sec=2&lg=spa)

Capella de l’Esperit Sant “Silo de Carlomagno” Les fotos són pròpies.

Sobre el camí de Santiago: 

Avui Orreaga-Roncesvalles és un conjunt històric-monumental atès per una petita comunitat de canonges.

Capella de l’Esperit Sant:

“Se cree obra del siglo XII y se asienta sobre un pozo que servía de osario, con muros de mampostería y bóveda de medio cañón del mismo material. Sobre el pozo se alza la capilla propiamente dicha, de planta cuadrada y sencilla bóveda de crucería simple. Este espacio está a un nivel más elevado que el suelo, y es aquí donde se construyó a comienzos del siglo XVII un claustrillo con arcada de piedra en tres de sus lados y muro que servía de enterramiento de canónigos. Los arcos son de medio punto y descansan en pilares cuadrados con imposta superior.”(pàg. oficial Roncesvalles)


Capella de Santiago: 
“Es una pequeña capilla gótica del siglo XIII situada junto al “Silo de Carlomagno”. Se trata de un sencillo edificio de planta rectangular con dos tramos que incluyen la cabecera recta y bóveda de crucería simple. Unas sencillas columnas de fuste cilíndrico sirven de soporte para la cubierta.
El exterior es también muy simple, con muros de sillar irregular, sin contrafuertes, con una portada de arco apuntado y Crismón.
Utilizada como parroquia hasta el siglo XVIII, esta pequeña iglesia permaneció sin culto durante un largo periodo hasta que fue restaurada por Florencio Ansoleaga, ya en el siglo XX, que abrió el pequeño óculo que hay sobre la puerta e incorporó la campana de los peregrinos.”

“El templo actual se construyó teniendo como mecenas a Sancho VII el Fuerte (1194-1234), quien lo eligió como lugar de enterramiento. Sobre las fechas exactas de la construcción de la iglesia existen distintas opiniones de los investigadores, pero se sabe que fue a principios del siglo XIII, entre 1215 y 1221.
Posteriormente, la Colegiata sufrió importantes desperfectos, ocasionados principalmente por varios incendios ocurridos en 1445, 1468 y 1626. A comienzos del siglo XVII, su estado de deterioro y casi abandono propició su reconstrucción. El ímpetu constructivo afectó a todo el recinto colegial, especialmente a la iglesia y al claustro. Las labores consistieron en enmascarar el interior gótico y otorgarle forma barroca salvo en el presbiterio y el tramo de nave que le precede, donde quedaron a la vista los elementos góticos.” (pàg web Roncesvalles)

Planta i alçats. Tres naus, la central és doble d’ample que les laterals dividides en cinc trams. La central s’acaba amb una capçalera pentagonal i les laterals tenen capçalera recta.
Suports: pilars cilíndrics, com podem veure a les imatges de l’interior, que suporten els arcs formers apuntats.
Trifori i grans finestrals amb vidrieres policromades, propi del gòtic.

Al Presbiteri, l’escultura de la Verge de Roncesvalles: “Se trata de una talla de madera, forrada de plata, gótica de mediados del siglo XIV y realizada en la ciudad francesa de Toulouse. Esta escultura transmite a la perfección el espíritu gótico, en lo que tiene de cercanía, naturalismo y familiaridad.
El asiento y el cojín están también muy elaborados. Este último está decorado con una densa retícula de rombos y el asiento con arquería trilobulada en los frentes”.
Cripta pentagonal
Claustre i entrada a la capella de Sant Agustí:



Claustre de planta quadrada irregular, l’actual és del XVII, l’original fou destruït per una nevada de 1600.
El claustro tiene planta cuadrada pero irregular, irregularidad que también se transmite a los alzados, que tienen un sólo piso con crujías de distinta anchura, contrafuertes de desigual tamaño y número y arcos de diferente luz. La cubierta de tres de las alas consiste en una techumbre plana con vigas de madera y potentes arcos fajones apuntados de sección rectangular. Estilísticamente, estos arcos remiten a siglos anteriores, si bien la robustez se explica por el afán de lograr una estructura resistente a cualquier eventualidad. La crujía Este, a la que se abre la capilla de San Agustín, se cubre con una bóveda de crucería simple con fajones de medio punto.
Empotrados en los muros del claustro se han descubierto algunos nichos sepulcrales de arco apuntado, restos del primitivo claustro gótico.”




Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL S. XVIII. LA IL·LUSTRACIÓ I EL NEOCLASSICISME.

FLAIXOS DE LA LITERATURA DE LA IL·LUSTRACIÓ
Enciclopèdia Diderot

Arxiu: Bank of England - façana sud de Soane edited.jpg
Banc d’Anglaterra de l’arquitecte britànic Soane


Si cerquem el concepte “Il·lustració” a la Gran Enciclopèdia Catalana el trobem definit així: La iŀlustració (en francèsLes Lumières; en alemanyAufklärung; en anglès:Enlightenment; en italiàIlluminismo) és un corrent filosòficpolític i social, que apareix al Regne de França, el Regne Unit i Alemanya i que després s’estén a d’altres parts d’Occident durant el segle XVIII, l’anomenat Segle de les llums
El segle XVIII és el segle de la raó. La seva fi obre una etapa de revolucions: les guerres napoleòniques primer, després les revolucions burgeses i la revolució industrial.  Veure més sobre context polític-econòmic  i social.
A Espanyola van sorgir les societats econòmiques i altres institucions com la RAE per protegir el castellà de la influència de les llengües estrangeres (préstecs).

Fitxer:David-Oath of the Horatii-1784.jpg
El Jurament dels Horacis de David

L’expressió estètica s’anomenà neoclassicisme, que succeí al rococó. Pintura de David (i de Ingres, arquitectura civil: Soufflot per ex., escultura de Canova ( a baix: Eros i Psique) i Thorvaldsen.
Fitxer:Canova Le Baiser.jpg
Filòsofs del S.XVIII : Enciclopedisme de Diderot, D’Alembert, Voltaire, Jean-Jacques Rousseau, Montesquieu, Locke, Hume… Laïcisme.
“A Europa va sorgir, a les corts, el despotisme il·lustrat. Els monarques van començar a impulsar, en el fons amb la voluntat de mantenir el control, les reformes que, amb la nova valoració de l’home, es consideraven socialment necessàries: l’accés a l’educació, humanització de la justícia, reestructuració econòmica i modernització de la maquinària de l’estat. Aquestes idees van obrir el camí envers el concepte d’estat com l’entenem actualment.“(…)

“A Catalunya, el moviment de la Il·lustració va tenir singularitats. Amb la guerra de Successió, l’adveniment dels Borbons i els decrets de la Nova Planta, el país havia perdut les últimes restes d’autonomia. Els literats no podien expressar-se en català, sinó que escrivien en castellà i llatí. El llatí encara era considerat la llengua de la cultura i la utilització del castellà responia a la situació sociopolítica. El castellà va esdevenir la llengua de prestigi literari i els intel·lectuals la utilitzaven en la literatura culta, sobretot quan feien teoria literària.
El Rosselló i l’illa de Menorca van ser casos excepcionals, ja que el primer estava sota el poder de França des del tractat dels Pirineus, rubricat el 1659, i la segona va alternar períodes de dominació anglesa i francesa. En ambdós territoris, els corrents il·lustrats van entrar amb més força que a la resta dels Països Catalans.” (cita de)

Literatura:
http://hispanoteca.eu/Literatura%20espa%C3%B1ola/Literatura%20espa%C3%B1ola-Index.htm
Interessant el blog  http://literaturauniversalbatxillerat.blogspot.com.es/2010/03/41-illustracio-i-neoclassicisme.html en què trobem el comentari sobre la novetat de la literatura il·lustrada:
LA NOVEL•LA
La gran aportació estrictament literària del segle XVIII és la dignificació de la novel•la. Causes :

 Ascens de la burgesia que exigeix un gènere d’enteniment senzill i realista, que entretinga i que, a la vegada, expose les noves idees.

 Apareix la dona, burgesa, com a nova lectora.

 El racionalisme porta a novel•lar la vida quotidiana i a explorar detalladament els sentimentsNovetats en les formes:

 Novel•la epistolar. Tant per a obres d’intenció crítica com sentimental.

 Novel•la autobiogràfica. Igual fictícies que reals. Prepara el camí al romanticisme.

També es conrearan altres subgèneres de la novel•la com: 

 Viatges i aventures (Robinson Crusoe de Daniel Defoe ( o Els viatges de Gulliver de Johnatan Swift), 

 D’idees (Voltaire, Diderot o Rousseau), 

 Sentimental (Richardson, a Anglaterra) i

 Eròtica, tant les que tenen una intenció moral o crítica social, com les purament immorals (les del Marqués de Sade.

Imagen ampliada
Feijoo

Però creiem que el gènere més destacat en aquest període, a través del qual es canalitza el nou ideari il·lustrat és L’ASSAIG. En tenim un bon exemple en la literatura francesa: Charles-Louis de Secondat, baró de La Brède i de Montesquieu, conegut com a Montesquieu, autor de L’esperit de les lleis (1748) i Cartes perses i en literatura castellana: TEATRO CRÍTICO UNIVERSAL i Cartas eruditas y curiosas DE BENITO JERÓNIMO FEIJÓO (Vida i obra en portal Cervantes) i Cartas Marruecas i la preromàntica Noches lúgubres de José Cadalso i els escrits de JOVELLANOS, entre d’altres.

Feijoo, Teatro crítico universal, tomo 1

5. Quien considerare, que para la verdad no hay más que una senda, y para el error infinitas, no extrañará que caminando los hombres con tan escasa luz, se descaminen los más. Los conceptos, que el entendimiento forma de las cosas, son como las [4] figuras cuadriláteras, que sólo de un modo pueden ser regulares; pero de innumerables modos pueden ser irregulares, o trapecias, como las llaman los Matemáticos. Cada cuerpo en su especie, sólo por una medida, puede salir rectamente organizado; pero por otras infinitas puede salir monstruoso. Sólo de un modo se puede acertar: errar, de infinitos. Aun en el Cielo no hay mas que dos puntos fijos para dirigir los navegantes. Todo lo demás es voluble. Otros dos puntos fijos hay en la esfera del entendimiento: la revelación, y la demostración. Todo el resto está lleno de opiniones, que van volteando, y sucediéndose unas a otras, según el capricho de inteligencias motrices inferiores.”(…) Tomo primero • Discurso primero. Voz del Pueblo. Fragment de §. II

Interessants els apartats sobre estètica:  “El no se qué” que no és altra cosa que definim com allò que fa que quelcom sigui artístic.”Lo propio sucede en la disposición de un edificio, en la proporción de las partes de un sitio ameno. Aquel no sé qué de gracia, que tal vez los ojos encuentran en uno y otro, no es otra cosa que una determinada combinación simétrica colocada fuera de las comunes reglas. Encuéntrase alguna vez un edificio, que en esta o aquella parte suya desdice de las reglas establecidas por los arquitectos, y que, con todo, hace a la vista un efecto admirable, agradando mucho más que otros muy conformes a los preceptos del arte. ¿En qué consiste esto? ¿En que ignoraba esos preceptos el artífice que le ideó? Nada menos. Antes bien en que sabía más y era de más alta idea que los artífices ordinarios. Todo lo hizo según regla; pero según una regla superior, que existe en su mente, distinta de aquellas comunes, que la escuela enseña. Proporción, y grande, simetría, y ajustadísima, hay en las partes de esa obra; pero no es aquella simetría que regularmente se estudia, sino otra más elevada, a donde arribó por su valentía la sublime idea del arquitecto. Si esto sucede en las obras del arte, mucho más en las de la naturaleza, por ser éstas efectos de un Artífice de infinita sabiduría, cuya idea excede infinitamente, tanto en la intensión como en la extensión, a toda idea humana y aun angélica.”(…)
La seva estètica és classicista, per considerar artístic, per tant bell i graciós, allò proporcionat i harmoniós. A més destaquen en el seu assaig les idees il·lustrades sobre la raó, la ciència, la importància del laïcisme, l’educació i el criticisme per superar la ignorància del poble, superar les falses creences, les supersticions.
JOSÉ CADALSO. 
Va escriure força, tot i que les obres més conegudes i estudiades són les esmentades: 
http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/cadalso/bibliografia.shtml en aquest enllaç de Cervantes virtual, hi trobareu tota l’obra editada.
Cartas marruecas text complet. Llegim aquest fragment de la Introducció, ens dóna les claus de la intencionalitat de l’autor:
Estas cartas tratan del carácter nacional, cual lo es en el día y cual lo ha sido. Para manejar esta crítica al gusto de unos, sería preciso ajar la nación, llenarla de improperios y no hallar en ella cosa alguna de mediano mérito. Para complacer a otros, sería igualmente necesario alabar todo lo que nos ofrece el examen de su genio, y ensalzar todo lo que en sí es reprensible. Cualquiera de estos dos sistemas que se siguiese en las Cartas marruecas tendría gran número de apasionados; y a costa de mal conceptuarse con unos, el autor se hubiera congraciado con otros. Pero en la imparcialidad que reina en ellas, es indispensable contraer el odio de ambas parcialidades. Es verdad que este justo medio es el que debe procurar seguir un hombre que quiera hacer algún uso de su razón; pero es también el de hacerse sospechoso a los preocupados de ambos extremos. Por ejemplo, un español de los que llaman rancios irá perdiendo parte de su gravedad, y casi casi llegará a sonreírse cuando lea alguna especie de sátira contra el amor a la novedad; pero cuando llegue al párrafo siguiente y vea que el autor de la carta alaba en la novedad alguna cosa útil, que no conocieron los antiguos, tirará el libro al brasero y exclamará: «¡Jesús, María y José, este hombre es traidor a su patria!». Por la contraria, cuando uno de estos que se avergüenzan de haber nacido de este lado de los Pirineos vaya leyendo un panegírico de muchas cosas buenas que podemos haber contraído de los extranjeros, dará sin duda mil besos a tan agradables páginas; pero si tiene la paciencia de leer pocos renglones más, y llega a alguna reflexión sobre lo sensible que es la pérdida de alguna parte apreciable de nuestro antiguo carácter, arrojará el libro a la chimenea y dirá a su ayuda de cámara: «Esto es absurdo, ridículo, impertinente, abominable y pitoyable» 
En consecuencia de esto, si yo, pobre editor de esta crítica, me presento en cualquiera casa de una de estas dos órdenes, aunque me reciban con algún buen modo, no podrán quitarme que yo me diga, según las circunstancias: «En este instante están diciendo entre sí: ‘Este hombre es un mal español’; o bien: ‘Este hombre es un bárbaro’». Pero mi amor propio me consolará (como suele a otros en muchos casos), y me diré a mí mismo: «Yo no soy más que un hombre de bien, que he dado a luz un papel que me ha parecido muy imparcial, sobre el asunto más delicado que hay en el mundo, cual es la crítica de una nación»..
Les cartes se les dirigeixen els personatges Ben-Beley, Gazel i Nuño.
Retrat de Jovellanos realitzat per Goya.
GASPAR MELCHOR DE JOVELLANOS
Obra extensa d’articles i escrits:
Informe sobre la ley agraria que era molt necessària i no s’arribà a aplicar: Fragment
Tantas causas influyeron en el enorme desaliento en que yacia nuestra agricultura á la entrada del presente siglo. Pero después acá los estorbos fueron á menos, y los estímulos á mas. La Guerra de Sucesion, aunque por otra parte funesta, no solo retuvo en casa los fondos y los brazos que antes perecian fuera de ella, sino que atrajo algunos de las provincias extrañas y los puso en actividad dentro de las nuestras. á la mitad del siglo la paz habia ya restituido al cultivo el sosiego que no conociera jamás, y á cuyo influjo empezó á crecer y prosperar. Prosperaron con él la poblacion y la industria, y se abrieron nuevas fuentes á la riqueza pública. La legislacion, no solo mas vigilante sino también mas ilustrada, fomentó los establecimientos rústicos en Sierra Morena, en Extremadura, en Valencia y en otras partes, favoreció en todas el rompimiento de las tierras incultas, limitó los privilegios de la ganaderia, restableció el precio de los granos, animó el tráfico de los frutos y produjo, en fin, esta saludable fermentacion, estos clamores que, siendo para muchos una prueba de la decadencia de nuestra agricultura, son á los ojos de la Sociedad el mejor agüero de su prosperidad y restablecimiento.(…)
També va escriure poesia, a més de fer ús del gènere epistolar propi de l’època, els articles, les reflexions, informes i instruccions, memòries…
Per altres obres de la literatura espanyola del s. XVIII: 
POESÍA DEL XVIII
A Alemanya, la poesia del s. XVIII ja avança el romanticisme: Goethe i Schiller en són bons exemples.
A França, destaquem Boileau, poeta de sàtires i epístoles, pel seu tractat sobre el sublim, categoria estètica que tindrà gran èxit en el romanticisme. Voltaire també va escriure poesia, vinculada a la seva tasca teatral. Poesia i dramatúrgia anaven unides.
El poeta anglès Edward Young també féu una poesia preromàntica.
En literatura castellana, els mateixos autors que escriuen en prosa solen escriure una poesia de caire didàctic (fábulas, per exemple) o de gènere anacreòntic amb temes amorosos i mitològics.  En realitat és una poesia prosaica. Llista d’autors 
Diego de Torres y Villarroel (1694-1770)
Ignacio Luzán (1702-1754)
Juan de Iriarte (1702-1771)
Francisco Gregorio de Salas (1729-1808)
Vicente García de la Huerta (1734-1787)
Nicolás Fernández de Moratín (1737-1780)
José Cadalso (1741-1782)
Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
Félix María de Samaniego (1745-1801)
Tomás de Iriarte (1750-1791)
Juan Meléndez Valdés (1754-1817)
Juan Pablo Forner (1756-1797)
Gaspar María de la Nava Álvarez, Conde de Noroña (1760-1815)
Leandro Fernández de Moratín (1760-1828)
Nicasio Álvarez de Cienfuegos (1764-1809)
Juan Bautista de Arriaza (1770-1837)
Manuel José Quintana (1772-1857)
José María Blanco White (1775-1841)
Andrés Bello (1781-1865)
Retrat de Juan Meléndez Valdés per Francisco de Goya

  Soneto de Torres Villarroel
  “A Clori

Clori solicitar con un presente,
inclinar la belleza que enamora,
el triste amante que padece y llora
fugitivo desdén, ira inclemente,

No es quererla comprar groseramente
la piedad y el amor a su señora
sino agradar a la beldad que adora
haciéndola un obsequio reverente

No es esto poner precio a las beldades
supremas si prudente lo reparas
no es desaire ni así llamarlo oses

Dobla el don las sagrades majestades
no es agravio la ofrenda de las aras
las dádivas aplacan a los Dioses.”


EL BURRO FLAUTISTA

  Esta fabulilla,
salga bien o mal,
me ha ocurrido ahora
por casualidad.
  Cerca de unos prados
que hay en mi lugar,
pasaba un borrico
por casualidad.
  Una flauta en ellos
halló, que un zagal
se dejó olvidada
por casualidad.
  Acercóse a olerla
el dicho animal,
y dio un resoplido
por casualidad.
  En la flauta el aire
se hubo de colar,
y sonó la flauta
por casualidad.
  «¡Oh!», dijo el borrico,
«¡qué bien sé tocar!
¡y dirán que es mala
la música asnal!».
  Sin reglas del arte,
borriquitos hay
que una vez aciertan
por casualidad.

Sin reglas del arte, el que en algo acierta es por casualidad.

firma autógrafa
Tomás de Iriarte

Prosa catalana: destaca el Baró de Maldà

Poetes catalans. Destaquem en aquesta ocasió Joan Ramis i Josep Robrenyo

TEATRE:
Sovint els poetes són també dramaturgs. Cas dels Fernández Moratín, Nicolás pare i Leandro fill en la llengua castellana. Coneixem sobretot el fill, autor de El sí de las niñas (text sencer)(video), clar exemple del didactisme propi del moviment il·lustrat, en tractar el tema crucial de l’educació com a font de felicitat, i La Comedia Nueva o El Café. Il·lustració de l’obra

Retrat de Leandro Fernández de Moratín, per Francisco de Goya:


La tragèdia ens va portar temes històrics, com l’obra de Vicente García de la Huerta Raquel.

Joan Ramis és conegut per la seva Lucrècia. De Josep Robrenyo esmenten tres peces: El sarau de la Patacada o Juan i Eulàlia; Lo jaio de Reus; i La fugida de la Regència de la Seu d’Urgell i desgràcies del pare Llibori

Fragment de El sí de las niñas (argument, personatges…) 

DOÑA IRENE ¿Puedo hablar ya, señor?


DON DIEGO Ella, ella debe hablar, y sin apuntador y sin

intérprete.
DOÑA IRENE Cuando yo se lo mande.


DON DIEGO Pues ya puede usted mandárselo, porque a ella

la toca responder… Con ella he de casarme, con
usted no.
DOÑA IRENE Yo creo, señor don Diego, que ni con ella ni

conmigo. ¿En qué concepto nos tiene usted?…
Bien dice su padrino, y bien claro me lo escribió
pocos días ha, cuando le di parte de este
casamiento. Que aunque no la ha vuelto a ver
desde que la tuvo en la pila, la quiere
muchísimo; y a cuantos pasan por el Burgo de
Osma les pregunta cómo está, y continuamente
nos envía memorias con el ordinario.
DON DIEGO Y bien, señora, ¿qué escribió el padrino?… O,

por mejor decir, ¿qué tiene que ver nada de eso
con lo que estamos hablando?

Text sencer


L’art neoclàssic en una altra entrada.





Publicat dins de General | Deixa un comentari

NAVARRA (1)

LA CATEDRAL DE PAMPLONA I L’EXPOSICIÓ OCCIDENS ( JUNY DE 2013)

La Catedral de Santa María la Real de Pamplona és un conjunt arquitectònic eclesiàstic únic per ésser el més complet conservat a Espanya, segons la web pròpia on trobem força informació sobre el complex.



FAÇANA NEOCLÀSSICA DE VENTURA RODRÍGUEZ (1783)

Més informació sobre la façana:
http://www.catedraldepamplona.com/es/arte/fachada.php
http://www.unav.es/arte/cmn/pamplona/pamplona3/lam2.html
http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/obras/22844.htm
http://www.arteguias.com/catedral/pamplona.htm

video de la inauguració de la façana http://youtu.be/FC9ESmV-1zs

La Puerta de San José, la porta medieval de Jehan Lome, 1425. En el timpà, la coronació de la Verge.



PLANTA CATEDRAL
És un temple gòtic de tres naus, la central més ampla amb capelles rectangulars obertes i de la mateixa alçada entre els contraforts, nau transversal del creuer, acusada en planta i alçat. Com a església de pelegrinació, té girola o deambulatori.

                       Planta i alçat
Més a baix: imatges de l’interior, presbiteri i naus, volta de creueria i clau de la volta.

Presbiteri. Creu processional. Més informació
cadirat del cor d’Esteban de Obray  

ESGLÉSIA: Capelles, retaules, pintures i sepulcres més informació
https://es.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Santa_Mar%C3%ADa_la_Real_de_Pamplona
JORGE UDANOZ APEZTEGUIA ens ha proporcionat el nom de totes les capelles, sepulcres i els retaules en aquest plànol en què també veiem quines són les dependències del conjunt.

Reflexos causats pels vitralls

Dependències: claustre, refectori, sala capitular, cuina, capella Barbazana, casa campaner…. 

Refectori: retaule, mènsules

Cuina amb pinacles gòtics a l’exterior, xemeneies en els angles i llanterna octogonal.
Cilleria. Escala helicoïdal. Capella Barbazana

tomba del bisbe Arnaldo de Barbazán a la capella Barbazana

Sepulcro del obispo Sancho Sánchez de Oteiza.

Sepulcro vacío.

imatges extretes de Viquipèdia, més sepulcres

Casa del campaner, torres i campanes i http://www.catedraldepamplona.com/es/campanas/

RETAULES  I ESCULTURA EXEMPTA I MONUMENTAL : Escultura en el claustre

Porta del Refectori

Puerta del Amparo(església)

timpà de la porta del Amparo que reprodueix la dormició de la Verge.

  Campanes

contraforts

Galeria d’imatges i més imatges de http://www.monestirs.cat/monst/annex/espa/navar/ccatpam00.html
Exposició Occidens dins el recinte de les dependències de la catedral.
Podeu consultar també http://www.romanicoennavarra.info/pamplona.htm

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LITERATURA

POETES METAFÍSICS ANGLESOS DEL S.XVII

Fitxer:JohnDonne.jpgJOHN DONNE (15721631)           
ALTRES POETES METAFÍSICS: JOHN FLETCHER, WILLIAM DRUMMOND, GEORGE HERBERT, RICHARD GRASHAW, RICHARD LOVELACE, ANDREW MARVELL entre d’altres.
El concepte clau en aquesta poesia metafísica és el WIT: forma intel·ligent d’humor, enginy, lliure joc de capacitats intel·lectuals. Incompresos pels seus contemporanis, no van ser reconeguts fina a principis del XX.
Donne: Irregularitat formal, introspecció, ús de llengua col·loquial poc poètica, gran riquesa d’imatges lingüístiques. Qualificada de poesia difícil i fosca. Major religiositat en els altres poetes, visionaris, transmissors de preocupacions filosòfiques.

JOHN MILTON (1608-1674)

Obres. http://johnmiltoncat.blogspot.com.es/2013/02/obra-literaria.html
Però l’autor és conegut sobretot per El paradís perdut
Rep la influència de la literatura bíblica i clàssica: Llibres del gènesi, de Job i Salms, Homer i Virgili. I influït també per Shakespeare.
“El paradís perdut és una de les obres mestres de la literatura universal, és un poema épic d’uns 10.000 versos dividits en dotze llibres.

El tema és l’història del pecat original, on recrea la història d’Adam i Eva.

L’estil de l’obra és solemne, morós, ple de figures retòriques, amb un llenguatge antiquat. L’autor barreja sense problema la mitologia clàssica amb el cristianisme, i fa referències contínues a Júpiter i tots els déus grecoromans. Amb aquesta obra, l’autor té com a objectiu justificar el comportament de Déu cap als homes.”(

http://johnmiltoncat.blogspot.com.es/2013/02/el-paradis-perdut.html)

HIgh on a Throne of Royal State, which far
Outshon the wealth of Ormus and of Ind,
Or where the gorgeous East with richest hand
Showrs on her Kings Barbaric Pearl and Gold,
Satan exalted sat, by merit rais’d [ 5 ]
To that bad eminence; and from despair
Thus high uplifted beyond hope, aspires
Beyond thus high, insatiate to pursue
Vain Warr with Heav’n, and by success untaught
His proud imaginations thus displaid. [ 10 ]
Powers and Dominions, Deities of Heav’n,
For since no deep within her gulf can hold
Immortal vigor, though opprest and fall’n,
I give not Heav’n for lost. From this descent
Celestial vertues rising, will appear
 [ 15 ]” (fragment del llibre II)
Un altre fragment ara traduït
  “El Cel no ha perdut criatura més bella (Satanàs), semblava haver estat creada per a les dignitats i els grans fets, però en ell tot era ficció i vanitat, per més que la llengua destil·làs mannà…”
  “La seva sentència, tanmateix, li tenia reservat major despit, perquè el doble pensament de la felicitat perduda i d’una perpètua pena el turmentava sense treva. Passeja al voltant els seus ulls funests, on es pinten la consternació i un patiment immens, alhora que un arrelat orgull i la seva inexpugnable malícia”.
  “…veié aquell indret trist, devastat i ombrívol; aquell antre horrible i clos, que cremava pertot arreu com un gran forn. Aquelles flames no enllumenaven gens; però les tenebres visibles servien tan sols per a descobrir quadros d’horror, regions de pesars, foscúria dolorosa, on la pau i el repòs no poden habitar mai, on no penetra ni tan sols l’esperança ¡l’esperança que pertot n’hi ha!; però sí turments sense fi, i un diluvi de foc, nodrit per sofre, que crema sense consumir-se. Tal és el lloc que la justícia eterna amaní per a aquells revoltats, tot ordenant que hi romanguessin empresonats en estranyes tenebres i fent-ho tres pics tan apartat de Déu i de la claror del cel quant ho està el centre de la creació del pol més enlairat. Oh, què n’és, de distint, aquest sojorn d’aquell d’on van caure!.
  “-Sí, tu ets aquell!…Però, tan decaigut, tan distint d’aquell qui, revestit d’una lluentor enlluernadora en els feliços reialmes de la claror, reeixia en esplendor a milers de resplendents esperits (…) guaita des de quina altura i en quina timba hem tombat: tan poderós es mostra Ell amb els seus raigs!.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

ART BARROC VII

CINC CÈNTIMS DE LA PINTURA FRANCESA DEL BARROC I ROCOCÓ. PINTORS ANGLESOS DEL XVIII.

 PASSI DIAPOSITIVES PAISATGE FRANCÈS: POUSSIN I LORRAIN 




D’Antoni Viladomat i la família Tramulles en parlo a l’entrada anterior.


Publicat dins de General | Deixa un comentari

ART BARROC VI

PINTURA BARROCA DELS PAÏSOS BAIXOS (LA FRANCESA EN LA SEGÜENT ENTRADA)
Arxiu: Jan Vermeer van Delft 011.jpg

L’art de la pintura de Vermeer











Publicat dins de General | Deixa un comentari