El paisatge fou un dels temes preferits pels pintors romàntics.
AMPLIACIÓ:
VEGEU EN DIFERENTS ENTRADES LA PINTURA DE PAISATGE ANGLESA, ALEMANYA...
El paisatge fou un dels temes preferits pels pintors romàntics.
AMPLIACIÓ:
VEGEU EN DIFERENTS ENTRADES LA PINTURA DE PAISATGE ANGLESA, ALEMANYA...
EL REALISME. PINTURA I LITERATURA
EL REALISME PICTÒRIC
REALISME CATALÀ: MARTÍ ALSINA I L’ESCOLA D’OLOT
LITERATURA REALISTA I NATURALISTA
![]() STENDHAL (Marie Henri Beyle) (Grenoble, 1783-1842) |
||||
Armància (1826) 1ª nov. | ||||
Roig i negre (1830) | ||||
La Cartoixa de Parma (1838) | ||||
Lucien Leuwen (1894) incompleta i pòstuma. | ||||
Altres obres: veure Viquipèdia. http://www.armance.com/ Fragment de La Cartoixa de Parma. Obra sencera en línia
|
||||
HONORÉ DE BALZAC (Tours, 1799 — París, 1850) | ||||
Eugénie Grandet (1833) | ||||
Le Père Goriot (1834-1835) | ||||
La Comédia humana engloba les novel·les següents. | ||||
La missa de l’ateu (1836) | ||||
La dona de trenta anys (1829, 1842), | ||||
Tractat dels excitants moderns (1834) | ||||
Les il·lusions perdudes (1836, 1843) | ||||
El cosí Pons (1847) | ||||
L’última encarnació de Vautrin (1847) | ||||
Veure més a Viquipèdia. Fragment d’Eugène Grandet en castellà. Obra sencera La señora Grandet era una mujer seca y delgada, amarilla como un membrillo, desmañada, torpe, una de esas mujeres, en fin, que parecen nacidas para ser tiranizadas; tenía los huesos grandes, nariz grande, ojos grandes, frente grande, y, al primer golpe de vista, ofrecía una vaga semejanza con esos frutos pasados que no tienen ya sabor ni jugo. Sus dientes eran negros y ralos, su boca estaba arrugada y su barba tenía la forma de esa barba que suele llamarse de vieja. Era una excelente mujer, una verdadera Bertelliere. El abate Cruchot sabía buscar ocasiones para decirle que no había sido fea, y ella lo creía. Su carácter angelical, su resignación de insecto atormentado por chiquillos, su rara piedad, su inalterable mansedumbre y su buen corazón, contribuían a que fuese universalmente compadecida y respetada. Su marido no le daba nunca más de seis francos de una vez para sus pequeños gastos. Aunque ridícula en apariencia, esta mujer, que, con su dote y sus herencias, había aportado al padre Grandet más de trescientos mil francos, se había sentido siempre tan profundamente humillada ante una dependencia y un aislamiento contra los que la bondad de su alma le prohibía rebelarse, que no le había pedido nunca un céntimo ni hecho ninguna observación al firmar las actas que le presentaba el notario Cruchot. Esta secreta y estúpida altivez, esta nobleza de alma desconocida y herida constantemente por Grandet, eran los rasgos característicos de la conducta de esta mujer. La señora Grandet llevaba constantemente una bata de levantina verde que había logrado que le durase dos años, un chal de algodón blanco, un sombrero de paja y un delantal de tafetán negro que usaba únicamente por casa. Como salía muy poco, gastaba pocos zapatos. Por otra parte, no quería nunca nada para ella; de modo que Grandet, acosado a veces por los remordimientos al acordarse del mucho tiempo que hacia que no le había dado seis francos a su mujer, estipulaba siempre alguna cantidad para los alfileres de su esposa sobre el precio de su cosecha. Los cuatro o cinco luises que regalaba el holandés o e belga que adquiría la cosecha de Grandet formaban la única renta anual de la señora Grandet; pero cuando recibía los cinco luises, su marido le decía frecuentemente como si la bolsa fuese común”
![]() |
||||
GUSTAVE FLAUBERT (Rouen, 1821 – Croisset, 1880) | ||||
Madame Bovary (1857) fragment i text sencer en castellà | ||||
Salambó (1862) | ||||
L’educació sentimental 81869) | ||||
La temptació de Sant Antoni (1874) | ||||
Tres contes (1877) | ||||
Bouvard i Pécuchet (1881 incompleta) http://ca.wikipedia.org/wiki/Madame_Bovary “Estábamos en la sala de estudio cuando entró el director, seguido de un «novato» con atuendo pueblerino y de un celador cargado con un gran pupitre. Los que dormitaban se despertaron, y todos se fueron poniendo de pie como si los hubieran sorprendido en su trabajo.
El director nos hizo seña de que volviéramos a sentarnos; luego, dirigiéndose al prefecto de estudios, le dijo a media voz:
‑Señor Roger, aquí tiene un alumno que le recomiendo, entra en quinto. Si por su aplicación y su conducta lo merece, pasará a la clase de los mayores, como corresponde a su edad. El «novato», que se había quedado en la esquina, detrás de la puerta, de modo que apenas se le veía, era un mozo del campo, de unos quince años, y de una estatura mayor que cualquiera de nosotros. Llevaba el pelo cortado en flequillo como un sacristán de pueblo, y parecía formal y muy azorado. Aunque no era ancho de hombros, su chaqueta de paño verde con botones negros debía de molestarle en las sisas, y por la abertura de las bocamangas se le veían unas muñecas rojas de ir siempre remangado. Las piernas, embutidas en medias azules, salían de un pantalón amarillento muy estirado por los tirantes. Calzaba zapatones, no muy limpios, guarnecidos de clavos.
Comenzaron a recitar las lecciones. El muchacho las escuchó con toda atención, como si estuviera en el sermón, sin ni siquiera atreverse a cruzar las piernas ni apoyarse en el codo, y a las dos, cuando sonó la campana, el prefecto de estudios tuvo que avisarle para que se pusiera con nosotros en la fila. Teníamos costumbre al entrar en clase de tirar las gorras al suelo para tener después las manos libres; había que echarlas desde el umbral para que cayeran debajo del banco, de manera que pegasen contra la pared levantando mucho polvo; era nuestro estilo.”
![]() |
||||
ÉMILE ZOLA (París, 1840 – 1902) | ||||
Thérèse Raquin | ||||
Les Rougon-Macquart (cicle de novel·les sobre una família) | ||||
entre elles Nana i Germinal | ||||
Le Roman expérimental (1880) | ||||
Veure més obres a Viquipèdia. Germinal: Fragment i obra sencera en castellà “Eran las cuatro de la mañana. La noche fresca de abril iba templándose a medida que se acercaba el alba. En el cielo sereno palidecían las estrellas, mientras que la claridad de la aurora ponía el horizonte de color de púrpura.
Esteban seguía con paso rápido el camino de Vandame. Acababa de pasar seis semanas en una cama del hospital de Montsou. Aunque pálido todavía y muy delgado, se sentía con fuerzas para marcharse, y se marchaba. La Compañía, que, fiel a sus proyectos, continuaba despidiendo gente con prudencia, le había dicho que no podía darle trabajo en las minas. Lo único que le daba, al mismo tiempo que le ofrecía una ayuda de cien francos, fue el consejo paternal de que abandonase el trabajo de las minas porque para el estado delicado de su salud era demasiado penoso. Esteban había rehusado los cien francos. Una carta de Pluchart contestando a otra suya, acababa de llamarle a París, y de llevarle el dinero para el viaje. Aquella era la realización de sus sueños. La noche antes, al salir del hospital, había dormido en casa de la viuda Désir. Se levantó muy temprano, porque deseaba despedirse de sus compañeros antes de ir a tomar el tren que salía a las ocho de Marchiennes.
De cuando en cuando Esteban se detenía en el camino a respirar el aire puro de la primavera. No había vuelto a ver a nadie; solamente la viuda de Maheu estuvo un día en el hospital; sin duda luego no pudo volver. Pero sabía que toda la gente del barrio de los Doscientos Cuarenta trabajaba ahora en Juan-Bart.”
En les novel·les naturalistes de Zola, així com en algunes de Galdós (per ex. Mariano de La Desheredada)
i Pardo Bazán denoten la influència de la ciència experimental de Bernard, teoria de l’herència i la importància del medi ambient, de Taine, és a dir són presents el determinisme fisiològic, social, diguem-ne ambiental i hereditari, però a Espanya mai s’acullen amb la mateixa intensitat que Zola. A Espanya admeten la concepció de la novel·la com a tros de vida”, el protagonista col·lectiu, un llenguatge més ampli, la sòlida documentació que es converteix de vegades en minuciositat descriptiva, ampliació d’horitzons humans i noves tècniques.
REALISME I NATURALISME A ESPANYA
Podeu veure Amorós, Andrés: Introducción a la novela contemporànea. Ed. Cátedra.Madrid, 1981.
Etreros, Mercedes; Montesinos, M.Isabel i Romero, Leonardo: Estudios sobre la novela española del s. XIX CSIC, Madrid 1977.
Sorolla.
BENITO PÉREZ GALDÓS
(Las Palmas de Gran Canaria, 10 de mayo de 1843 – Madrid, España, 4 de enero de 1920)
Novel·lista, periodista, dramaturg, assagista i polític. Novelas españolas contemporáneas
Primeres novel·les lligades encara al romanticisme. Llegeix els realistes francesos i russos,
sobretot l’influeix Balzac, i Dickens. A més destaca en la seva obra la influència cervantina, de qui hereda
la ironia.
Es tracten de novel·les urbanes, que reflecteixen la realitat de diferents classes socials: sobretot la classe
mitjana madrilenya, la burgesia, el proletariat. És palès també l’anticlericalisme i el simbolisme en els noms
dels personatges que repeteix, com Balzac en La Comèdia Humana en diverses obres.
A Doña Perfecta, novel·la de tesis, en què els personatges són estereotipats, contraposa la visió tradicionalista, immovilista, religiosa enfront la moderna, progressista.
“De súbito se presentó el Sr. D. Cayetano Polentinos, hermano político de doña Perfecta, el cual entró con los brazos abiertos, gritando:
-Venga, venga acá, Sr. D. José de mi alma.
Y se abrazaron cordialmente. D. Cayetano y Pepe se conocían, porque el distinguido erudito y bibliófilo solía hacer excursiones a Madrid cuando se anunciaba almoneda de libros, procedentes de la testamentaría de algún buquinista. Era D. Cayetano alto y flaco, de edad mediana, si bien el continuo estudio o los padecimientos le habían desmejorado mucho; se expresaba con una corrección alambicada que le sentaba a las mil maravillas, y era cariñoso y amable, a veces con exageración.
Respecto de su vasto saber, ¿qué puede decirse sino que era un verdadero prodigio? En Madrid su nombre no se pronunciaba sin respeto, y si don Cayetano residiera en la capital, no se escapara sin pertenecer, a pesar de su modestia, a todas las academias existentes y por existir. Pero él gustaba del tranquilo aislamiento, y el lugar que en el alma de otros tiene la vanidad, teníalo en el suyo la pasión pura de los libros, el amor al estudio solitario y recogido sin otra ulterior mira y aliciente que los propios libros y el estudio mismo.
Había formado en Orbajosa una de las más ricas bibliotecas que en toda la redondez de España se encuentran, y dentro de ella pasaba largas horas del día y de la noche, compilando, clasificando, tomando apuntes y entresacando diversas suertes de noticias preciosísimas, o realizando quizás algún inaudito y jamás soñado trabajo, digno de tan gran cabeza.
Sus costumbres eran patriarcales; comía poco, bebía menos, y sus únicas calaveradas consistían en alguna merienda en los Alamillos en días muy sonados, y paseos diarios a un lugar llamado Mundogrande, donde a menudo eran desenterradas del fango de veinte siglos medallas romanas y pedazos de arquitrabe, extraños plintos de desconocida arquitectura y tal cual ánfora o cubicularia de inestimable precio.” Obra sencera
“A la siguiente mañana, no repitió Mariano sus exigencias de la noche de Navidad. Estaba de buen humor, alegre, saltón, inquieto y condescendiente. Gozosa también Isidora de verle sin las siniestras genialidades de la pasada noche, hízole mil caricias, le vistió, le arregló, púsole una elegante corbata, que ha días tenía para él, le peinó, sacándole raya, y cuando estuvo, a su parecer, bastante acicalado y compuesto, llevole delante del espejo para que se viera, y le dijo: «Ahora sí que estás hecho una persona decente». Él se miraba riendo, y decía una y otra vez… «Quia, quia; ese no soy yo».
Después salieron juntos a pasear por las calles. A cada paso, Mariano quería que le comprara cosas; y en verdad que si ella tuviera algo en su bolsillo, le tapara la boca más de una vez; pero nada tenía, y los dos se volvieron a casa cariacontecidos. Él se preguntaba que de qué servía tanta pomada en el cabello, tal lujo de corbata y camisa blanca, si entre los dos no tenían ni un ochavo partido. Por la tarde, Mariano salió solo, cuando su hermana no estaba en el cuarto, y volvió ya muy entrada la noche, todo sucio, desgarrado, la camisa rota y la corbata hecha jirones. Pintar la ira de Isidora al verle en tal facha, fuera imposible. Mariano confesó, con loable franqueza, que había estado jugando al toro con otros chicos en la plaza de las Salesas, con lo que redoblándose el enojo de la hermana, le dio un vapuleo de esos que duelen poco. Lo más extraño es que el muchacho, con ser tan bravío y rebelde, no se defendió de los azotes, ni hizo ademán de volver golpe por golpe, ni chistó siquiera… Por la noche ya habían hecho las paces; él prometía ser bueno, y fino y persona decente. Exigió que su hermana le llevara al teatro, ella lo prometió así; mas como no pudiese cumplir al siguiente día por la causa que fácilmente conocerá el lector, se enfureció el chico, pidió dinero, negóselo ella, hablaron más de la cuenta, y él puso término a la disputa con esta amenazadora frase:
«¡Dinero! Ya sé yo cómo se encuentra cuando no lo hay. Los chicos me lo han enseñado».
Isidora no hizo caso. El día de Inocentes salió un rato. Al volver, Mariano había revuelto todo el cajón alto de la cómoda.
«¿Qué haces? -preguntole su hermana, previniendo algún desastre.
-¿Aciértame que tengo aquí?» -le dijo Mariano mostrándole su puño cerrado.
Isidora trató de abrir el puño del muchacho; pero este apretaba tan fuertemente sus dedos, que los blandos y flojos de Isidora no pudieron moverlos ni un punto, ni separarlos. Con su fuerza varonil, Mariano hacía de su mano un arca de hierro.
«Abre la mano, ábrela.
-No quiero.
-¿Qué tienes ahí?… ¿Qué has cogido?».
Mariano se puso de un salto en la puerta, siempre con el puño cerrado. Riendo como un desvergonzado bruto, dijo a su hermana: «Abur, chica».
Al punto echó Isidora de menos sus diamantes de tornillo, que aunque falsos, valían cuatro duros. ¡Cuántas lágrimas derramó aquel día! Mariano estuvo una semana sin parecer por la casa de Relimpio.”
“En el populoso barrio de Chamberí, más cerca del Depósito de Aguas que de Cuatro Caminos, vivía, no ha muchos años, un hidalgo de buena estampa y nombre peregrino, no aposentado en casa solariega, pues por allí no las hubo nunca, sino en plebeyo cuarto de alquiler de los baratitos, con ruidoso vecindario de taberna, merendero, cabrería y estrecho patio interior de habitaciones numeradas. La primera vez que tuve conocimiento de tal personaje y pude observar su catadura militar de antiguo cuño, algo así como una reminiscencia pictórica de los tercios viejos de Flandes, dijéronme que se llamaba don Lope de Sosa, nombre que trasciende al polvo de los teatros ó á romance de los que traen los librillos de retórica; y, en efecto, nombrábanle así algunos amigos maleantes; pero él respondía por don Lope Garrido. Andando el tiempo, supe que la partida de bautismo rezaba don Juan López Garrido, resultando que aquel sonoro don Lope era composición del caballero, como un precioso afeite aplicado a embellecer la personalidad; y tan bien caía en su cara enjuta, de líneas firmes y nobles, tan buen acomodo hacía el nombre con la espigada tiesura del cuerpo, con la nariz de caballete, con su despejada frente y sus ojos vivísimos, con el mostacho entrecano y la perilla corta, tiesa y provocativa, que el sujeto no se podía llamar de otra manera. O había que matarle o decirle don Lope.”
Les novel·les dels anys 80 podem classificar-les més com a novel·les realistes psicològiques en aprofundir en la psicologia d’uns personatges pels que demostrar sentir simpatia i compassió. Ens recorda alguns personatges de la novel·la realista russa.
Roberto Augusto Míguez: Aspectos narrativos y literarios de las novelas de Galdós*
http://www.ucm.es/info/especulo/numero23/galdosna.html
Episodios nacionales
Col·lecció de quaranta-sis novel·les històriques escrites entre 1872 i 1912. Tots els títols
Bibliografia
Obres senceres a Wikisource
LEOPOLDO ALAS “CLARÍN”(Zamora, 25 de abril de 1852–Oviedo, 13 de junio de 1901)
Assagista, periodista i novel·lista, com Galdós. En aquest cas també parlem de les novel·les.
![]()
Fragment: “La heroica ciudad dormía la siesta. El viento Sur, caliente y perezoso, empujaba las
nubes blanquecinas que se rasgaban al correr hacia el Norte. En las calles no había más
ruido que el rumor estridente de los remolinos de polvo, trapos, pajas y papeles que iban de
arroyo en arroyo, de acera en acera, de esquina en esquina revolando y persiguiéndose,
como mariposas que se buscan y huyen y que el aire envuelve en sus pliegues invisibles.
Cual turbas de pilluelos, aquellas migajas de la basura, aquellas sobras de todo se juntaban
en un montón, parábanse como dormidas un momento y brincaban de nuevo sobresaltadas,
dispersándose, trepando unas por las paredes hasta los cristales temblorosos de los faroles,
otras hasta los carteles de papel mal pegado a las esquinas, y había pluma que llegaba a un
tercer piso, y arenilla que se incrustaba para días, o para años, en la vidriera de un
escaparate, agarrada a un plomo.
Vetusta, la muy noble y leal ciudad, corte en lejano siglo, hacía la digestión del cocido
y de la olla podrida, y descansaba oyendo entre sueños el monótono y familiar zumbido de
la campana de coro, que retumbaba allá en lo alto de la esbelta torre en la Santa Basílica. —
La torre de la catedral, poema romántico de piedra, delicado himno, de dulces líneas de
belleza muda y perenne, era obra del siglo diez y seis, aunque antes comenzada, de estilo
gótico, pero, cabe decir, moderado por un instinto de prudencia y armonía que modificaba
las vulgares exageraciones de esta arquitectura. La vista no se fatigaba contemplando horas
y horas aquel índice de piedra que señalaba al cielo; no era una de esas torres cuya aguja
se quiebra de sutil, más flacas que esbeltas, amaneradas, como señoritas cursis que
aprietan demasiado el corsé; era maciza sin perder nada de su espiritual grandeza, y hasta
sus segundos corredores, elegante balaustrada, subía como fuerte castillo, lanzándose desde
allí en pirámide de ángulo gracioso, inimitable en sus medidas y proporciones.”
Fragment i Text sencer a
Novel·les curtes i contes
Pipá, Doña Berta, Cuervo, Superchería,
|
|
|
«Los mendigos profesionales alquilaban, en los barrios pobres, niños escuálidos para llamar la atención de los transeúntes y si el niño moría durante el día, seguían exhibiéndolo hasta la noche para no perder el precio del alquiler. Dievuschkin no podía comprender cómo los pequeños eran víctimas de esta situación tan habitual en la sociedad rusa. En este fragmento se evidencia este cotidiano escenario… “Y temblando todo él, llegase corriendo a mí y mostrándome el papel, con vocecilla que tiritaba, me dijo: ‘Una limosnita, señor’… No hay que ponderar el caso, que es claro y corriente. Pero ¿qué iba yo a darle? Pues no le di nada. Y sin embargo, me inspiraba tanta compasión”». |
— De Fiódor Dostoyevski, Pobres gentes. |
http://es.wikipedia.org/wiki/Fi%C3%B3dor_Dostoyevski
EL ROMANTICISME A CATALUNYA: LA RENAIXENÇA
L’exaltació nacional romàntica a Catalunya fou més rellevant que a la resta del país.
“…el romanticisme, en el territori català, va tenir una clara connotació política. Els escriptors reclamaven la recuperació de la llengua, la literatura i la cultura popular catalanes. En aquest sentit, romanticisme i Renaixença (en part d’aquí ve el nom, ja que també volia revifar la consciència nacional després d’una etapa de decadència) van conviure i es van interrelacionar al llarg del segle XIX. En els inicis, els renaixentistes anhelaven rememorar el passat gloriós que recordava quan l’imperi s’havia expandit pel Mediterrani fins a Grècia. El contrast amb el present, però, era evident.
La Renaixença:
“…el català havia continuat essent sempre el vehicle de transmissió normal del poble —i en català havien d’ésser fetes, per tant, totes les manifestacions a ell dirigides (teatre, fullets polítics, catecismes, etc. )—; d’altra banda, la producció literària “culta” durant els segles considerats de “decadència” fou bastant nombrosa, encara que no tingués, en general, una projecció pública gran. Tanmateix, hom no pot negar l’evidència d’un canvi fonamental, més o menys a partir del quart decenni del segle: d’unes veus aïllades que usaven el català o que reclamaven els drets d’aquesta llengua (els exemples són nombrosos, de J. P. Ballot a A. Puigblanc i a Aribau) es passà a la voluntat comuna d’una elit intel·lectual per a la recuperació de l’entitat pròpia, de la qual el moviment literariolingüístic fou en uns primers temps l’aspecte més notori (catalanisme). Els factors que ho afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats d’una manera definitiva. Hom ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic del moviment romàntic, amb la seva revaloració de la llengua i la història pròpies, dels costums populars, etc.
Escriptor, economista, taquígraf i polític, periodista i assagista.
ODA A LA PÀTRIA
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.
Que val que m’haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
(Bonaventura Carles Aribau: “La Pàtria”, diari El Vapor, 1833)
http://www.enciclopedia.cat/
http://lletra.uoc.edu/ca/periode/la-renaixenca/detall
Entre els seus títols destaquen els poemes èpics de factura romàntica, L’Atlàntida iCanigó, i els reculls poètics Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari iAires del Montseny. En prosa publica Excursions i viatges, Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, un aplec de Rondalles i el recull d’articles publicats a la premsa En defensa pròpia. És proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de 1880.
d’on obira sa terra somniada.
aquí el bon vell sospira de dolçor:
i veent-la verdejar hermosa i bella,
passeja els ulls, enamorat, per ella,
rejovenit sentit volar-hi el cor
Colom mira l’Atlàntida sense mida,
com si hi sentís alguna veu que el crida:
com si, de genis, mostres i gegants
entremig dels fantasmes vagarosos,
obiràs d’una verge els ulls verdosos,
verdosos com les ones i amargants.
(Inici del cant desè La nova Hespèria)
Pel que fa al teatre:
ROMANTICISME TRADICIONAL I ROMANTICISME AUTÈNTIC.
Quan parlem del Romanticisme, sobretot literari, hem de tenir present que no fou homogeni en el breu període en què es va desenvolupar: hem de distingir entre un romanticisme tradicional, conservador, històric i nacional, basat en Schlegel, que pecava de formulismes i càrrega moralista.
La comèdia postmoratiniana d’Espronceda Ni el tío ni el sobrino encara podem incloure-la en aquesta vessant primitiva del romanticisme. Després trencarà amb aquest romanticisme tradicional, cosa que mai farà Zorrilla, però en els articles, poesies, novel·les i comèdia que es donen a conèixer el 1834, no hi ha res de subversiu encara.
De fet, segons Albert Marrast (José de Espronceda y su tiempo) considera exagerada la consideració que La conjuración de Venecia fos un vertader manifest del romanticisme, perquè malgrat alguns indicis de novetat com la denúncia del despotisme il·lustrat, els conspiradors són desenmascarats i castigats, surt triomfant l’aparell repressiu, la moral no perilla, es garanteix la raó i l’ordre, gràcies a una providència que restableix l’equilibri social; malgrat l’acció senzilla i sòbria, la moderació en recursos escenogràfics, es respecten les convencions i manca força, passió i lirisme.
La conjuración de Venecia i Abén Humeya no són revolucionàries, són romàntiques solament en la superfície.
I el mateix podríem dir del pròleg de Alcalá Galiano a El moro expósito de Rivas, o els escrits que apareixen en els diaris El Siglo i La Estrella, tots ells perpetuen el classicisme però inconscientment, en el sentit que no interpreten bé allò que els arriba de fora, d’Alemanya, d’Anglaterra o de França.
A Espanya, el romanticisme autèntic, el liberal, fou minoritari: Espronceda i Larra protagonitzaren el romanticisme autèntic, liberal i progressista: romanticisme social al marge de qualsevol apriorisme moral, enfront el tradicional, nacional, volcat a la resurrecció del passat d’un Mesonero o un Estébanez Calderón.
L’aparició del fragment “El reo de muerte” a la revista El Español el 1836 significa un canvi de rumb en l’estètica d’Espronceda. Després La Canción del pirata es convertí en una apologia de la llibertat. La semblança amb Byron, paladí del romanticisme autèntic a Anglaterra, és evident.
El personatge del marginat, heroi aventurer, el corsari que té una actitud desafiant al món és un símbol de la poesia romàntica que podem trobar a Byron i també a les novel·les històriques de Scott o en els escrits de Víctor Hugo. Per això podem considerar La canción del pirata com el primer poema romàntic espanyol, perquè trenca amb el llenguatge convencional i crea una poesia totalment personal, antiretòrica, perquè aquí el romanticisme es defineix com a inquietud moral, religiosa i metafísica, com a expressió d’una sensibilitat dolorosa pel destí que els depara. El pirata, el reo,el verdugo exalten una llibertat desconeguda pròpia de l’autèntic romanticisme.
Els articles Larra i la poesia d’Espronceda comparteixen la convicció que l’escriptor -com a productor de sensacions i idees- és el guia que il·lumina el camí de la societat.
El romanticisme ja no és una rebel·lia íntima i personal, sinó també social, en la línia dels socialistes utòpics Saint-Simon o Fourier. A França, Vigny, Hugo i Lamartine anaven per la mateixa línia, amb matisos diferents.
Romanticisme conservador: Chateaubriand, Manzoni, espanyols tret d’Espronceda i Larra.
Romanticisme autèntic, liberal: Byron a Anglaterra, Hugo a França, Leopardi a Itàlia, Heine a Alemanya (que influí sobretot en Bécquer), Puschkin a Rússia…
LA PROSA EN EL PERÍODE ROMÀNTIC
En el s. XIX la premsa escrita tingué un paper decisiu en la difusió d’idees lliberals a Espanya, sobretot aprofitant el període de llibertat de premsa i d’impremta durant la guerra de la Independència i arrel de la Constitució de 1812, o el trieni lliberal més tard.
Llavors sovintejaren els quadres o articles de costums, com els de Larra, els articles publicats en premsa, diaris i revistes. El diari anticonstitucionalista El Censor General va conviure amb els de tendències polítiques lliberals i afrancesades.
Però almenys a Espanya, l’afecció a la ficció novel·lesca respon al desig d’evasió en un període de circumstàncies polítiques (absolutisme) i socials asfixiants.
A la resta d’Europa, també es va mostrar interès per les autobiografies, com les Memòries d’ultratumba de François René de Chateaubriand.
Podeu visitar http://es.wikipedia.org/wiki/Novela_hist%C3%B3rica
Pel que fa al gènere novel·lesc, no fou en general el preferit dels romàntics com a mitjà de comunicació de la seva exacerbada sensibilitat, que es canalitzà més a la lírica, a la poesia narrativa i el teatre, però conrearen novel·les històriques, com Ivanhoe de Walter Scott, novel·les gòtiques, llegendes com les de Bécquer, novel·les d’aventures, sovint en forma de folletó o per entregues.
Carlota es sagrada para mí. Todos los deseos desaparecen en su presencia. Nunca sé lo que siento cuando estoy con ella: creo que mi alma se dilata por todos mis nervios.( …)
“http://www.ciudadseva.com/textos/novela/werther.htmLotte davant la tomba de Werther.
WALTER SCOTT inicià el gènere de la novel·la històrica amb Waverley (1814), fou el responsable de la novel·la històrica en l’època victoriana, i es caracteritza per l’atmosfera de llegenda i misteri que envolta els personatges i llurs aventures, i per la precisió de detalls en la recreació de fets i ambients.
Cal destacar, entre altres, Rob Roy (1818), portada diverses vegades al cinema, The Antiquary (1816), la popular Ivanhoe (1819), també portada al cinema (1952), The Bride of Lammermoor (1819), d’on sortí, entre altres òperes, la Lucia de Lammermoor de Donizetti (1835), i Quentin Durward (1823). Malgrat l’èxit immediat, la seva influència fou migrada sobre els grans novel·listes posteriors.
“A Catalunya, la influència de Scott durant la primera meitat del segle XIX fou molt important i sobrepassà, com a altres llocs, l’esfera purament literària per a incidir en diversos aspectes de la vida quotidiana.
Hom ha considerat que aquesta acceptació pot ésser deguda tant al to eminentment conservador i historicista de la seva obra, que coincidia amb l’esperit d’una gran part del romanticisme català, com a la seva condició d’escriptor del poble escocès, identificable en molts aspectes amb el català; en aquest sentit, cal esmentar que l’Oda a la pàtria d’Aribau fou comparada a una composició de Scott.
Ja durant l’època absolutista de 1823-1833, nombroses obres seves foren publicades per diversos editors de Barcelona –entre elles la primera traducció castellana feta a Espanya, El talismán (1826)–, el nombre de les quals augmentà considerablement després de 1833 (abans de 1850 hi havia com a mínim vint-i-dues obres publicades, moltes d’elles per Bergnes de las Casas, que n’era sovint el traductor).
A partir del mateix 1833 aparegueren interessants estudis sobre la seva obra a publicacions del moment, entre altres a El Vapor (1833), Diario de Barcelona (1836) i Museo de Familias (1838). La seva influència és esmentada explícitament als Recuerdos y bellezas de España (1839) de Piferrer i Parcerisa. López i Soler es basà en Ivanhoe per a la redacció de la seva novel·la històrica Los bandos de Castilla (1830).” (Viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/Walter_Scott)
Visiteu http://194.224.194.201:9080/Almirall/autor:140 per a la influència de W. Scott a Espanya i a Catalunya:
“El “Moro Expósito” (1834) del Duque de Rivas té reminiscències a la sèrie de novel·les de l’escocès conegudes com a Waverley Novels. Així mateix, El Señor de Bembibre (1844), de Enrique Gil y Carrasco, i Doña Urraca de Castilla (1849), de Francisco Navarro Villoslada, mantenen encara l’eco de les novel·les de Scott.”Text complet de Ivanhoe (en francès)
Les germanes Brönte:
Viquipèdia: “Charlotte Brontë (Thornton, 1816 – Haworth, 1855) fou una novel·lista i poetessa anglesa i la més gran de les tres germanes Brontë. La sea novel·la més coneguda és Jane Eyre.
La rígida disciplina imposada pel seu pare, un pastor anglicà, i la prematura mort de la seva mare i de dues de les seves germanes van perfilar la narrativa d’aquestes escriptores: Emily, autora de la cèlebre Cims borrascosos (1847), Anne, autora de la L’arrendatari de Wildfell Hall, i, especialment, Charlotte, dominada per la sensibilitat i la fantasia romàntiques.
La publicació de Jane Eyre (1847), que va tenir un gran èxit, va consagrar Charlotte com a escriptora després que la seva primera novel·la, The professor, publicada pòstumament el 1856, fos rebutjada per diversos editors. Altres obres d’aquesta escriptora són Shirley (1849) i Villette (1853).”
“I had forgotten to draw my curtain, which I usually did, and also to let down my window-blind. The consequence was, that when the moon, which was full and bright (for the night was fine), came in her course to that space in the sky opposite my casement, and looked in at me through the unveiled panes, her glorious gaze roused me. Awaking in the dead of night, I opened my eyes on her disk–silver- white and crystal clear. It was beautiful, but too solemn; I half rose, and stretched my arm to draw the curtain.
Good God! What a cry!
The night–its silence–its rest, was rent in twain by a savage, a sharp, a shrilly sound that ran from end to end of Thornfield Hall.
My pulse stopped: my heart stood still; my stretched arm was paralysed. The cry died, and was not renewed. Indeed, whatever being uttered that fearful shriek could not soon repeat it: not the widest-winged condor on the Andes could, twice in succession, send out such a yell from the cloud shrouding his eyrie. The thing delivering such utterance must rest ere it could repeat the effort.(…)” Fragment del cap. 20 extret de http://www.literature.org/authors/bronte-charlotte/jane-eyre/chapter-20.html
En castellà: “Había olvidado correr las cortinillas y cerrar las contraventanas. La consecuencia fue que cuando la luna, llena y brillante en la noche serena, alcanzó determinada altura en el cielo, su espléndida luz, pasando a través de los cristales, me despertó. El disco plateado y cristalino de la luna era muy bello, pero me producía un efecto en exceso solemne. Me incorporé y alargué el brazo para correr las cortinillas.
¡Dios mío, qué grito oí en aquel instante! Un sonido agudo, salvaje, estremecedor, que rompió la calma de la noche, recorriendo de extremo a extremo Thornfiel Hall.
Mi pulso, mi corazón y mi brazo se paralizaron. El grito se apagó y no se repitió.
Procedía sin duda del tercer piso. Encima de mí se sentía ahora rumor de lucha. Una voz medio sofocada gritó tres veces:
-¡Socorro!
Oí nuevos ruidos sobre el techo y una voz clamó: -¡Rochester: ven, por amor de Dios!
Se abrió una puerta, alguien corrió por la galería. Sentí nuevas pisadas en el piso alto y luego una caída. El silencio se restableció.”(http://www.bibliotecasvirtuales.com/biblioteca/otrosautoresdelaliteraturauniversal/charlottebronte/janeeyre/capituloXX.asp)Cims borrascosos: publicada per primera vegada l’any 1847, un any abans de la mort de l’autora. Brontë el va editar amb el pseudònim d’Ellis Bell (les inicials del qual coincideixen amb les seves). Lockwood és el narrador de l’apassionada història de Catherine i Heathcliff.
En el seu temps va ser molt criticada per la seva estructura innovadora de diversos narradors, però actualment és considerada un clàssic de la literatura anglesa.
Veure http://es.wikipedia.org/wiki/Cumbres_Borrascosas_%28novela%29
La novel·la comença així: “He vuelto hace unos instantes de visitar a mi casero y ya se me figura que ese solitario vecino va a inquietarme por más de una causa. En este bello país, que ningún misántropo hubiese podido encontrar más agradable en toda Inglaterra, el señor Heathcliff y yo habríamos hecho una pareja ideal de compañeros.
Veure http://194.224.194.201:9080/Almirall/autor:133
http://www.cervantesvirtual.com/bib/portal/novelahistorica/pcuartonivelf9e1.html?conten=presentacion
Sancho Saldaña o el castellano de Cuéllar era el tercer dels títols de la col·lecció de novel·les històriques espanyoles publicada a partir de 1833 per l’editor madrileny Delgado; els dos primers eren El primogénito de Albuquerque de Ramón López Soler (amb el pseudònim Gregorio López de Miranda) i El doncel de don Enrique el Doliente de Larra.
EL ROMÀNIC DE LA COMARCA DEL CONFLENT: SELECCIÓ
http://ca.wikipedia.org/wiki/Conflent
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Mart%C3%AD_del_Canig%C3%B3+
http://tionia1.pangea.org/Romanic/Enlla%E7os.htm per a més bibliografia
http://www.amigosdelromanico.org/dearteromanico/dar_introduccion.html (ROMÀNIC EN GENERAL)
SANT MIQUEL DE CUIXÀ: PREROMÀNIC O ROMÀNIC INICIAL
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Miquel_de_Cuix%C3%A0
http://www.monestirs.cat/monst/annex/fran/lleng/ccuixm.htm
http://abadia.cuixa.monsite-orange.fr/index.html
http://www.aldeaglobal.net/alu510/Franca/Sant%20miquel%20de%20Cuixa.htm
Fotos:RMS
SANT JAUME DE VILAFRANCA DE CONFLENT
http://www.aldeaglobal.net/alu510/Franca/San%20Jaume%20VConflent.htm
http://www.romanicat.net/pag/frames_cat.htm
foto: RMS
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Jaume_de_Vilafranca_de_Conflent
SANTA MARIA DE CORNELLÀ DE CONFLENT
http://www.monestirs.cat/monst/annex/fran/lleng/ccornel.htm
SANT MARTÍ DE CANIGÓ.
http://km369.blogspot.com.es/2012/10/Sant-Marti-de-Canigo.html
http://www.monestirs.cat/monst/annex/fran/lleng/ccanig.htm
http://www.stmartinducanigou.org/index_CAT.php
http://www.monestirs.cat/monst/annex/fran/lleng/ccanigC.htm
http://tionia1.pangea.org/Romanic/Fitxes/Canigo/Canigo1.htm
Fotos:RMS claustre inferior-superior i els seus capitells:
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?
-No! Pel camí de Codolat i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.
Altres esglésies romàniques del Conflent
EL ROMÀNIC DE LA COMARCA DEL ROSSELLÓ
LA CATEDRAL DE SANTA EULÀLIA D’ELNA
http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Eul%C3%A0lia_d%27Elna
http://www.romanicocatalan.com/02e-Francia/Rossello/Elna/Elna.htm
http://www.monestirs.cat/monst/annex/fran/lleng/celna.htm
http://www.aldeaglobal.net/alu510/Franca/Santa%20Eulalia%20i%20Santa%20Julia%20Elna.htm
Fotos: RMS
Per al claustre, veure informació completa a
http://www.claustro.com/claustros/webpages/PyreneesOrientales/Claustros_Elne.htm
hi trobareu també més bibliografia.
SANTA MARIA DE SERRABONA
http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Serrabona
http://www.monestirs.cat/monst/annex/fran/lleng/cserrab.htm
http://www.monestirs.cat/monst/annex/fran/lleng/cserrabC.htm
http://www.monestirs.cat/monst/annex/fran/lleng/cserrabT.htm
http://www.aldeaglobal.net/alu510/Franca/Santa%20Maria%20Serrabona.htm
Fotos: RMS
tribuna a la cripta
SANTA MARIA DE BRULLÀ
http://www.romanicat.net/pag/frames_cat.htm
SANTA MARIA DESPIRÀ D’AGLÍ
http://www.romanicat.net/pag/frames_cat.htm
SANT JOAN EL VELL DE PERPINYÀ
http://www.romanicat.net/pag/frames_cat.htm
SANTA MARIA DE SANT FELIU D’AMUNT
http://www.romanicat.net/pag/frames_cat.htm
SANTA MARIA DE TOLUGUES
http://www.romanicat.net/pag/frames_cat.htm
CAPCIR:
SANTA MARIA DE FORMIGUERA
http://www.aldeaglobal.net/alu510/Franca/Santa%20Maria%20de%20Formiguera.htm
EL VALLESPIR:
SANTA MARIA DE COSTOJA
http://www.romanicat.net/pag/frames_cat.htm
CATALUNYA DEL NORD. EL ROMÀNIC DE LA COMARCA DE LA CERDANYA
Mare de Déu de Ger
França: Mapa de la regió de Llenguadoc-Rosselló, hi trobem les comarques històriques catalanes:
http://www.aldeaglobal.net/alu510/Franca/mapa%20pirineus%20orientals.htm
Comarques històriques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i el nord de la Cerdanya (el que es coneix com Alta Cerdanya). La Fenolleda, malgrat ser majoritàriament occitana, s’inclou sovint en la definició de Catalunya del Nord per les seves relacions geogràfiques i administratives amb el Rosselló. Actualment aquestes comarques constitueixen el departament francès dels Pirineus Orientals (Pyrénées-Orientales en francès), el qual s’engloba dins de la regió del Llenguadoc-Rosselló (Languedoc-Roussillon), el qual es coneix informalment en francès com a Pays catalan
http://ca.wikipedia.org/wiki/Catalunya_nord
Escena retrada per Laumosnier que representa la signatura del tractat dels Pirineus amb Lluís XIV de França i Felip III d’Aragó a l’Illa dels Faisans el 1659. Veure Història de la Catalunya Nord: http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_Catalunya_del_Nord i Tractat dels Pirineus. http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_dels_Pirineus
https://ca.wikipedia.org/wiki/Catalunya_del_Nord
LA CERDANYA. EL ROMÀNIC
El romànic a Catalunya: http://ca.wikipedia.org/wiki/Art_rom%C3%A0nic_a_Catalunya
Art romànic al MNAC:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Categoria:Col%C2%B7lecci%C3%B3_d%27art_rom%C3%A0nic_del_Museu_Nacional_d%27Art_de_Catalunya
http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13
http://fr.wikipedia.org/wiki/Liste_des_%C3%A9glises_romanes_des_Pyr%C3%A9n%C3%A9es-Orientales
http://www.green-man-of-cercles.org/articles/the_cerdagne.pdf EN ANGLÈS, en versió PDF text i fotos.
Monestirs romànics http://ca.wikipedia.org/wiki/Categoria:Monestirs_rom%C3%A0nics_de_Catalunya
EL ROMÀNIC DE L’ALTA CERDANYA
http://www.dadescat.info/com/alta_cerdanya.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Alta_Cerda%C3%B1a
http://ca.wikipedia.org/wiki/Categoria:Esgl%C3%A9sies_rom%C3%A0niques_de_l%27Alta_Cerdanya
SANT BARTOMEU DE BAJANDE
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Bartomeu_de_Bajande
SANT ROMÀ DE CÀLDEGUES
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Rom%C3%A0_de_C%C3%A0ldegues
Més fotos:
http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:%C3%89glise_Saint-Romain_de_Cald%C3%A9gas
SANT JOAN BAPTISTA DE DORRES
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Joan_Baptista_de_Dorres
Més fotos:
http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:%C3%89glise_Saint-Jean_de_Dorres?uselang=fr
Més informació:
Ventosa i Serra, Enric (2004). Les Esglésies romàniques de la Cerdanya. Farell Editors
Géraldine Mallet, Églises romanes oubliées du Roussillon, Montpellier, Les Presses du Languedoc, 2003, 334 p
MARE DE DÉU DE BELL-LLOC DE DORRES
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_de_Bell-lloc_de_Dorres
MARE DE DÉU D’ER
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_d%27Er
SANT JULIÀ D’ESTAVAR
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Juli%C3%A0_d%27Estavar Més fotos:http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:%C3%89glise_Saint-Julien_d%27Estavar
SANT MARTÍ D’IX
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Mart%C3%AD_d%27Ix Més fotos: http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:%C3%89glise_Saint-Martin_d%27Hix
Frontal d’altar: a
http://ca.wikipedia.org/wiki/Frontal_d%27altar_d%27Ix hi trobareu bibliografia.
al MNAC
SANT FRUCTUÓS DE LLO
Més fotos:
http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:%C3%89glise_Saint-Fructueux_de_Llo
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Fructu%C3%B3s_de_Llo
SANT PERE D’OCEJA
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Pere_d%27Oceja
Més fotos: http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:%C3%89glise_Saint-Pierre_d%27Oss%C3%A9ja
SANTA LLOCAIA
http://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sia_de_Santa_Llocaia
En francès: http://sainte-leocadie.pagesperso-orange.fr/eglise.htm
SANT MARTÍ D’UR
Més fotos: http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:%C3%89glise_Saint-Martin_d%27Ur
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Mart%C3%AD_d%27Ur
SANTA COLOMA DE VIÀ
Més fotos i informació: http://www.aldeaglobal.net/alu510/Franca/Santa%20Coloma%20de%20Via.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Coloma_de_Vi%C3%A0
Més informació sobre aquestes esglésies i d’altres, i fotos identificatives:
http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=28,
http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=27
http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=26
http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=25
ROMÀNIC DE LA BAIXA CERDANYA
http://ca.wikipedia.org/wiki/Art_rom%C3%A0nic_de_la_Baixa_Cerdanya
El llac de Puigcerdà (foto pròpia, agost 2013) capital de la Baixa Cerdanya.
L’art romànic de la Baixa Cerdanya es dóna principalment a l’arquitectura religiosa de les seves esglésies. Es tenen notícies de moltes d’elles gràcies a l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell, al final del segle IX, on consta una llista de seixanta-vuit parròquies, esglésies i viles de la Cerdanya, que foren assignades en dot a Santa Maria d’Urgell. La importància de la Seu s’emmarca, sobretot en la seva condició de seu episcopal datada de l’època visigòtica. Més
És important la pintura sobre taula realitzada pels frontals amb temes del pantocràtor i historiats sobre els Evangelis o les vides dels sants. Extret de http://ca.wikipedia.org/wiki/Art_rom%C3%A0nic_de_la_Baixa_Cerdanya
Monestirs: Santa Maria de Talló, El monestir de Sant Esteve i Sant Hilari d’Umfred, a Alp, és el primer monestir cerdà al segle IX.
Més bibliografia a la mateixa pàgina de Viquipèdia.
Sobre la Baixa Cerdanya http://ca.wikipedia.org/wiki/Baixa_Cerdanya
Enllaços a Esglésies romàniques de la Baixa Cerdanya:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Categoria:Esgl%C3%A9sies_rom%C3%A0niques_de_la_Baixa_Cerdanya
Municipis de la Cerdanya.http://www.cerdanyaonline.com/ca/cerdanya/lacerdanya/municipis-cerdanya/municipis.html
Monuments a la Cerdanya: http://www.cerdanyaonline.com/ca/cerdanya/turisme-cultural/monuments/monuments-cerdanya.html
El romànic de la Vall de Meranges: http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=24
Per la solana de la plana: http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=23
Per la baronia d’Urtx: http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=22
Per la plana de la baga: http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=21
Per la Batllia: http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=21
Per la vall de la Llosa i solana de la Batllia: http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=19
(Mapes també)
PER LA BATLLIA (Pagus Tollonensis)
|
FITXES DEL ROMÀNIC http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/Cerdanya.htm
http://www.esacademic.com/dic.nsf/eswiki/109265#Frontales_de_altar
SANTA EUGÈNIA DE NERELLÀ (BELLVER DE CERDANYA)
Fotos dels capitells de la portalada: RMS
Fotos: RMS
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/38_SClimentGreixer/SClimentGreixer.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Climent_de_Gr%C3%A9ixer
Frontals d’altar:
http://www.esacademic.com/dic.nsf/eswiki/109265#Frontales_de_altar
“Sant Climent de Gréixer. Del siglo XIII con el tema iconográfico del pantocrátor sentado en un trono y el tetramorfo representado en el cuadrante que enmarca la mandorla, a la izquierda las figuras de san Pedro y san Pablo y a la derecha las de san Jaime y san Andrés. Se conserva en el MNAC.”
María Luisa Melero Moneo: La pintura sobre tabla del gótico lineal:
SANTA MARIA D’ALL (ALL-ISÒVOL)
http://webspobles.ddgi.cat/sites/isovol/pages_LeftMenu/DetailsLlocs.aspx?Id=2&Lista=Llocs_interes
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1072
http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_d’All
http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=23
Al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona s’hi conserven, procedents d’aquesta església, les talles d’una Majestat i la Verge d’All, les dues datades de finals del segle XII o primers del XIII.
imatge de l’orant
SANT ESTEVE DE GUILS DE CERDANYA
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1059
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Esteve_de_Guils
SANTA CECÍLIA DE BOLVIR
http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Cec%C3%ADlia_de_Bolvir
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1063
SANT ANDREU DE BALTARGA (BELLVER DE LA CERDANYA)
Fotos:RMS (4)
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1005
TALLER MNAC: DE MESTRE ALEXANDER. Cap a 1200. Tremp i restes de full metàl·lic colrat sobre fusta, 96 x 159,7 x 10 cm.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Andreu_de_Baltarga
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Fresco_de_Baltarga2.jpg
Les pintures murals: una exaltació de l’Església.
http://www.academia.edu/340434/Revaloracio_DUn_Conjunt_Oblidat_Les_Pintures_Murals_Romaniques_De_Sant_Andreu_De_Baltarga
de M. TERESA MATAS I BLANXART i JOSEPM. PALAU I BADUELL. Hi trobareu més bibliografia.
http://tribunaberguedana.blogspot.com.es/2013/06/sant-andreu-de-baltarga-bellver-de.html
http://www.museudiocesaurgell.org/romanico/cat/home.htm
SANT JULIÀ DE PEDRA
“El lloc de Pedra és citat per primer cop l’any 965 en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya (villa Petra Renesindo). Pertanyia al pagus tollonensis. Apareix posteriorment com Sant Juliani de Petra.
És una església de planta trapezoïdal d’única nau amb l’absis semicircular precedit de l’espai presbiterial. La part més antiga (segles X-XI) és el mur de tramuntana de la nau. En el segle XII es cobreix aamb una volta de canó (desapareguda), per la qual cosa les parets van haver de ser reforçades amb arcs formers, i s’aixeca l’absis amb una finestra de doble esqueixada i dues absidioles laterals disposades en creu (inapreciables des de l’exterior).
Al frontispici s’obre la porta actual, construïda als segles XVII i XVIII per substituir la de migdia; al capdemunt trobem una alta espadanya amb dos finestrals.
Entre el 1982 i el 1983 va ser restaurada per la Generalitat de Catalunya i el 1984 fou declarada Monument Històric Artístic Nacional.” extret de http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=20
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Juli%C3%A0_de_Pedra
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1013
SANT COSME I DAMIÀ DE QUEIXANS (FONTANALS DE CERDANYA)
SANT MARTÍ D’URTX (FONTANALS DE LA CERDANYA)
Fotos: RMS
ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE DE PRULLANS:
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1025, VIQUIPÈDIA i http://www.aldeaglobal.net/artmedieval/Sant%20Esteve%20de%20Prullans.htm
Per la vall de Bastanist. http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=18
SANT SERNI DE COBORRIU http://www.cerdanyainteractiva.com/#p=scene_coborriu (text) http://www.cerdanyainteractiva.com/#p=scene_borermita1 “La menció més antiga sota la forma Caputrivi es troba a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X. Va ser consagrada de nou el 1137 quan es trasllada l’advocació de Sant Serni des de Vilavedra (Sant Serni i Sant Martí de Vilavedra) a l’actual Vall de l’Ingla a Coborriu. Pertanyia al pagus tollonensis (Capderiu o Cabariu). Va ser saquejada el segle XII pel comte Ramon Roger de Foix i el vescomte de Castellbò, defensors de l’heretgia càtara. Posteriorment, en el segle XVIII, tornà a ser-ho per les hostes franceses. Tampoc se’n lliurà, per tercer cop, durant la Guerra Civil. És un edifici del segle XII, baix i allargat, format per una nau i un absis semicircular cobert amb una volta de pedra plana enrastellerada de punt d’ametlla, que carrega directament sobre les parets. L’absis presenta dues finestres de doble esqueixada i una decoració formada per una corona de cartel·les motllurades en forma de tor. La porta està oberta a migdia amb el bust d’un orant al muntant dret. La capella de migdia fou un afegit del segle XVII.” |
SANTA EULÀLIA DE PI
“La menció més antiga la trobem l’any l003 en el testament de Bernart , vescompte de Conflent . El 1201 apareix com Sancta Eulalia qui est fundata in villa Pino. Pertanyia al pagus tollonensis. Profundament transformada durant el 1775, conserva alguns elements romànics de l’edifici construït en els segles XI i XII, que indicarien que aquest tenia una única nau amb l’absis a llevant. Es conserven les façanes oest i nord. A la nord és visible l’angle entre la nau i l’absis i a l’oest una porta tapiada de factura romànica. Hom hi aprecia, també, a l’extrem sud de la paret de ponent, la junta de la nau amb un porxo afegit poc desprès de la construcció de l’església.”http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=20 http://www.cerdanyainteractiva.com/#p=scene_santaeulaliadepi
|
SANTA LLÚCIA DE COBORRIU DE LA LLOSA
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1029
SANT ELOI DE MARTINET
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1032
SANT SADURNÍ DE MONTELLÀ
SANTA CECÍLIA DE BEDERS
http://www.cerdanya.org/TextoSub.aspx?SubAp=13&IdTxt=20
(Totes les fotos de l’Alta Cerdanya, mapes i alguna més de la Baixa Cerdanya han estat extretes de Viquipèdia, de pàg web del Patronat de Turisme de la Cerdanya o de la pàg. de Pobles de Catalunya, tret d’alguna excepció. De totes trobeu en aquesta entrada els enllaços, mentre que les signades amb RMS pertanyents a la Baixa Cerdanya són pròpies)
LITERATURA ROMÀNTICA. POESIA
Romanticisme en diferents literatures, textos:
http://hispanoteca.eu/Literatura%20espa%C3%B1ola/Literatura%20espa%C3%B1ola-Index.htm
http://www.auladeletras.net/material/roman.pdf
http://hispanoteca.eu/Literatura%20espa%C3%B1ola/Siglo%20XIX/Romanticismo%20ingl%C3%A9s.htm
http://lletra.uoc.edu/especials/folch/aribau.htm
Jacint Verdaguer
MÉS TEXTOS
LORD BYRON. DOM JOAN en anglès.
Man’s love is of man’s life a thing apart,
‘T is woman’s whole existence; man may range
The court, camp, church, the vessel, and the mart;
Sword, gown, gain, glory, offer in exchange
Pride, fame, ambition, to fill up his heart,
And few there are whom these cannot estrange;
Men have all these resources, we but one,
To love again, and be again undone.
http://es.wikipedia.org/wiki/Literatura_del_Romanticismo_en_Francia
COLERIDGE: Fragment de La cançó de l’ancià mariner il·lustrat per Doré
It is an ancyent Marinere,
And he stoppeth one of three:
“By thy long grey beard and thy glittering eye
“Now wherefore stoppest me?
“The Bridegroom’s doors are open’d wide
“And I am next of kin;
“The Guests are met, the Feast is set,—
“May’st hear the merry din.
But still he holds the wedding-guest—
There was a Ship, quoth he—
“Nay, if thou’st got a laughsome tale,
“Marinere! come with me.”
He holds him with his skinny hand,
Quoth he, there was a Ship—
“Now get thee hence, thou grey-beard Loon!
“Or my Staff shall make thee skip.
He holds him with his glittering eye—
The wedding guest stood still
And listens like a three year’s child;
The Marinere hath his will….
Am[2] meisten lieb’ ich mir die vollen frischen Wangen.
Und führ’ ihn, kannst du ihn erfassen,
Mephistopheles.
Schon gut! nur dauert es nicht lange.
Wie meine Muhme, die berühmte Schlange.
LA CONTROVERTIDA PERIODIZACIÓN DEL ROMANTICISMO ESPAÑOL http://hispanoteca.eu/Literatura%20espa%C3%B1ola/Siglo%20XIX/Romanticismo%20espa%C3%B1ol.htm
GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER
http://ca.wikipedia.org/wiki/Gustavo_Adolfo_B%C3%A9cquer
Obra virtual: http://cervantesvirtual.com/FichaAutor.html?Ref=13
http://www.los-poetas.com/a/beq.htm
|
||||||||||
|
Espíritu sin nombre, |
||||
5 |
Yo nado en el vacío, del sol tiemblo en la hoguera, palpito entre las sombras y floto con las nieblas. |
|||
10 |
Yo soy el fleco de oro [*] de la lejana estrella, yo soy de la alta luna la luz tibia y serena. |
|||
15 |
Yo soy la ardiente nube que en el ocaso ondea, yo soy del astro errante la luminosa estela. [*] |
|||
20 |
Yo soy nieve en las cumbres, soy fuego en las arenas, azul onda en los mares, y espuma en las riberas. |
ROSALÍA DE CASTRO
http://es.wikipedia.org/wiki/Rosal%C3%ADa_de_Castro
http://bib.cervantesvirtual.com/bib_autor/rosaliadecastro/
Monument a l’escriptora al parc de la rosaleda de Buenos Aires, foto pròpia.
http://www.ebay.es/itm/J-Alejandro-Lopez-Rosalia-de-Castro-Centro-
Gallego-B-A-/380249407459
¡Ay!, cuando los hijos mueren,
rosas tempranas de abril,
de la madre el tierno llanto
vela su eterno dormir.
Ni van solos a la tumba,
¡ay!, que el eterno sufrir
de la madre, sigue al hijo
a las regiones sin fin.
Mas cuando muere una madre,
único amor que hay aquí;
¡ay!, cuando una madre muere,
debiera un hijo morir.
http://albalearning.com/audiolibros/decastro/ami2.html
Algo tiene este blando reposo
de sombrío y de halagüeño,
cual lo tiene, en la noche callada,
de un ser amado el recuerdo,
que de negras traiciones y dichas
inmensas, nos habla a un tiempo.
Ya no lloro…, y no obstante, agobiado
y afligido mi espíritu, apenas
de su cárcel estrecha y sombría
osa dejar las tinieblas
para bañarse en las ondas
de luz que el espacio llenan.
Cual si en suelo extranjero me hallase,
tímida y hosca, contemplo
desde lejos los bosques y alturas
y los floridos senderos
donde en cada rincón me aguardaba
la esperanza sonriendo.
Puro el aire, la luz sonrosada,
¡qué despertar tan dichoso!
Yo veía entre nubes de incienso,
visiones con alas de oro
que llevaban la venda celeste
de la fe sobre sus ojos…
Ese sol es el mismo, mas ellas
no acuden a mi conjuro;
y a través del espacio y las nubes,
y del agua en los limbos confusos,
y del aire en la azul transparencia,
¡ay!, ya en vano las llamo y las busco.
Blanca y desierta la vía
entre los frondosos setos
y los bosques y arroyos que bordan
sus orillas, con grato misterio
atraerme parece y brindarme
a que siga su línea sin término.
Bajemos, pues, que el camino
antiguo nos saldrá al paso,
aunque triste, escabroso y desierto,
y cual nosotros cambiado,
lleno aún de las blancas fantasmas
que en otro tiempo adoramos.
I
De aquellas que cantan a las palomas y a las flores
todos dicen que tienen alma de mujer;
pues yo que no las canto, Virgen de la Paloma,
…¡Ay!, ¿de qué la tendré?
II
Bien sé que no hay nada
nuevo debajo del cielo,
que antes otros pensaron
las cosas que ahora yo pienso.
Y bien, ¿para qué escribo?
Y bien, porque así somos,
relojes que repetimos
eternamente lo mismo.
III
Tal como las nubes
que lleva el viento,
y ahora ensombrecen, y ahora alegran
los espacios inmensos del cielo,
así las ideas
locas que yo tengo,
las imágenes de múltiples formas
de extrañas hechuras, de colores inciertos,
ahora ensombrecen,
ahora aclaran,
el fondo sin fondo de mi pensamiento.
Text complet
http://hispanoteca.eu/Literatura%20espa%C3%B1ola/Siglo%20XIX/Rosal%C3%ADa%20de%20Castro-Textos.htm
EL SEGLE XIX
Amb el nou segle, s’inicia l’edat contemporània que es caracteritza per les grans transformacions polítiques, socials i artístiques: esmentem només algunes com la caiguada d’imperis, la revolució industrial, el naixement del moviment obrer, dels nacionalismes, d’una nova sensibilitat i concepció de l’home, de l’artista i del món.
Context històric bàsic. Cronologia.
Més informació en castellà
Moviments socials en castellà. Didàctic http://www.claseshistoria.com/movimientossociales/esquema.htm
Història d’Espanya al s. XIX. Esquemes didàctics. http://historiaparaaburrir.blogspot.com.es/2011/02/esquema-siglo-xix_15.html
ARQUITECTURA S. XIX. ROMANTICISME. HISTORICISMES I ECLECTICISME I MODERNISME.
Fenomen nomentat Revival; recuperació de l’esperit i art medievals primer i després d’altres estils.
Més informació sobre l’arquitectura romàntica: https://sites.google.com/site/analisisarquitectura2/unidad-1-el-neoclasico/el-romanticismo-en-la-arquitectura
Romanticisme en general: http://ca.wikipedia.org/wiki/Romanticisme
EL MODERNISME CATALÀ EN UNA ALTRA ENTRADA
PINTURA DE PAISATGE DE RMS
MÚSICA QUE US ACOMPANYA
![]() |
Artista de Van Gogh. Pastel |
![]() |
Noia d’esquena. Pastel |
![]() |
Queixal. Pastel |
![]() |
Noia a la platja. Oli |
![]() |
Nostàlgia. Pastel |
![]() |
Noia d’esquena. Pastel |
![]() |
Ombres de colors. Pastel |
![]() |
Nu. Pastel |
![]() |
Paisatge de tardor. Pastel |
![]() |
La trobada. Pastel. |
![]() |
Noia fent la toilet. Pastel |
![]() |
Embrió avergonyit. Pastel |
![]() |
Decepció. Pastel |
![]() |
Mig nu. Pastel |
![]() |
Fons submarí. Tècnica mixta. |
![]() |
Embrió. Pastel |
![]() |
Ombres humanes. Pastel |
![]() |
Geometria irregular. Pastel |
![]() |
Paisatge verd. Aquarel·la |
![]() |
Cavall esverat. Tècnica mixta |
![]() |
Nu masculí i lesdones. Pastel |
![]() |
Racó urbà. Carbonet. |
![]() |
SOL NAIXENT. ´TÈCNICA MIXTA: ACRÍLIC, OLI I AQUAREL·LA |
![]() |
Paisatge d’hivern. Pastel |
![]() |
PAISATGE AMB NEU. PASTEL |
![]() |
CAMÍ AMB ARBRES. PASTEL |
![]() |
AIGUAMOLLS. TÈCNICA MIXTA |
![]() |
PAISATGE AMB ARBRES. PASTEL |
![]() |
BOSC. PASTEL |
![]() |
PAISATGE MELANGIÓS. PASTEL |
![]() |
REFLEX. PASTEL |
![]() |
PAISATGE DE TARDOR. TÈCNICA MIXTA |
![]() |
PAISATGE AMB NÚVOLS. AQUAREL·LA |