APROXIMACIÓ A LES AVANTGUARDES A CATALUNYA

A la introducció de les primeres avantguardes a Catalunya, hi va jugar un paper molt destacat el marxant d’art Josep Dalmau. L’any 1912 va organitzar una transcendental exposició cubista amb obres de Marcel Duchamp, Albert Gleizes, Jean Metzinger, Juan Gris, Henri le Fauconnier i Marie Laurenci. La mostra va contribuir a despertar l’interès del públic pels nous plantejaments, molt allunyats de l’idealisme noucentista. El 1914 va tornar a Barcelona el pintor uruguaià Rafael Barradas, qui, influït pel futurisme italià, va aportar elements per a la formació d’un avantguardisme català. En la irrupció a Barcelona del nou estil artístic, hi va influir també l’esclat de la Gran Guerra Europea, que va convertir la capital catalana en un punt de trobada de personalitats de l’art internacional.

Un dels exemples del gir que va tenir lloc en l’art va ser la conversió a l’avantguardisme de Joaquim Torres-García, un dels autors més compromesos institucionalment amb el noucentisme. A partir de 1916, va ajudar Rafael Barradas i el poeta Salvat-Papasseit en l’esclat del primer avantguardisme: el vibracionisme.

 Refugi de l’avantguarda europea. La relació entre l’art català i el moviment d’avantguarda havia començat en dues viles de la Catalunya Nord: Cotlliure i Ceret. A Cotlliure hi van pintar artistes fauvistes com Matisse i Marquet. A Ceret, cubistes com Picasso i Braque. Però el fet que va provocar l’arribada a Barcelona de nombrosos artistes europeus va ser la Primera Guerra Mundial. Fugint dels estralls del conflicte van venir a la capital catalana Picabia, Gleizes, Laurencin, Avenarius, Charchoune i d’altres. Es reunien a les galeries Dalmau i col·laboraven en la publicació avantguardista ‘391’. L’Exposició d’Art Francès del 1917 va ser una mostra de suport als artistes que no tenien possibilitats de treballar a París per la guerra. Aquests contactes van ser molt fructífers per a artistes com González o Miró.

Els autors avantguardistes més importats en la literatura catalana foren Joan Salvat-Papasseit (1894-1924),J. V. Foix (1893-1987), Joan Brossa influït pel cubisme i Apollinaire que va introduir el cal·ligrama en la poesia. Apollinaire va entrar a Catalunya per via del galerista Josep Dalmau, en una exposició a les seves galeries el 1912.

Un enemic del Poble fou la revista que dirigí Salvat-Papasseit, amb col·laboracions de Joaquim Torres-Garcia i Josep Maria de Sucre. Arc-voltaic és una revista que aparegué a Barcelona i de la qual sortí només un número publicat al febrer del 1918. També fou dirigida per Papasseit que comptava com a col·laboradors amb E. Eroles, J. Torres-Garcia, J. Folguera, etc., amb il·lustracions de Barradas. Era una publicació sobre literatura i art que responia al corrent avantguardista de l’època. La coberta de l’únic número que aparegué fou il·lustrada per Joan Miró.

Foix treballà en la difusió de les Avantguardes mitjançant la col·laboració en publicacions com La Revista, Trossos —que dirigirà—, La Cònsola, L’Amic de les Arts, i finalment com a director de la secció literària de La Publicitat, on col·labora des de 1923 fins 1936.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT  

(Barcelona, 1894-1924). Conegut sobretot com a poeta, és autor també d’articles, de manifestos i d’altres proses de caire polític i social. La seva obra és marcada per l’inconformisme, l’idealisme i l’ombra d’una mort precoç. 

 El seu primer poema català que aparegué el 1917, «Columna vertebral: Sageta de foc» juntament amb els textos programàtics Sóc jo que parlo als joves (1919), Concepte de poeta (1919) i el manifest Contra els poetes amb minúscula: primer manifest català futurista (1920), són el clam d’una poètica que l’acostà al futurisme de Marinetti, a l‘esperit nouveau d’Apollinaire i al nunisme de Pierre Albert-Birot, fins i tot al regeneracionisme de Joan Maragall, sobretot a partir del vitalisme que expressen. Esporàdicament col·laborà a La Revista, Vell i Nou, La Publicitat i La Mainada, entre altres. És també un dels pocs escriptors avantguardistes catalans que publicà a la castellana Grecia.

PERQUÈ HAS VINGUT

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s’enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l’alosa.

(El poema de la rosa als llavis)

La seva obra poètica la integren sis títols: Poemes en ondes hertzianes (1919), il·lustrat per Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia, que expressa la descoberta futurista i la recerca d’una poètica personal; L’irradiador del port i les gavines (1921), continuador de l’anterior però on s’aprofundeixen les troballes del futurisme; Les conspiracions (1922), llibre que conté vuit poemes d’inspiració nacionalista escrits durant la seva estada al sanatori de La Fuenfría (Cercedilla), La gesta dels estels: mostra de poemes (1922), on inicià un procés de mitificació de la realitat quotidiana a través de l’elegia i l’enyor, El poema de la rosa als llavis (1923), poema unitari de tema amorós, i, finalment, Óssa Menor: fi dels poemes d’avantguarda(1925), amb dibuixos de Josep Obiols, aparegut pòstumament i on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l’angoixa i la proximitat de la mort.

 http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-salvat-papasseit 

 RES NO ÉS MESQUÍ
A Josep Obiols

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern — Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

(L’irradiador del port i les gavines)

 http://www.escriptors.cat/autors/salvatpapasseitj/pagina.php?id_text=2642

J.V. FOIX (Barcelona 1893-1987)

 Com a testimoni de la tradició de l’avantguarda i fidel a les seves conviccions catalanistes, amb la voluntat de contribuir a la represa cultural, col·labora a les revistes més destacades de la immediata postguerra: Poesia, Ariel o Dau al Set. Per a les noves generacions de poetes més inquiets i originals, com Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Joan Perucho, i per als artistes emergents més trencadors amb l’art més convencional, com Joan Ponç o Antoni Tàpies, J.V. Foix, com Joan Miró, durant els anys quaranta i cinquanta, esdevé un referent ineludible. I no ho deixarà de ser, per a les noves generacions, fins als darrers moments de la seva vida.

 L’investigador en poesia

Després d’haver publicat Gertrudis (1927) i KRTU (1932), llibres escrits sota l’influx del futurisme, el cubisme, el dadaisme i el surrealisme, Foix, intel·lectual i periodista de prestigi durant la Segona República, evoluciona cap a una posició estètica que s’allunya de l’ortodòxia de l’avantguarda sense abandonar, però, el  compromís amb l’esperit de recerca de la modernitat

 http://lletra.uoc.edu/ca/autor/j-v-foix

 Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja valgui, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.

(De Sol, i de Dol, 1947)

http://www.escriptors.cat/autors/foixjv/pagina.php?id_text=1985

JOAN BROSSA (Barcelona, 1919-1998). Poeta, dramaturg i artista plàstic.. 

DAU AL SET. Surrealisme. TÀPIES

Revista avantguardista creada el 1948, entre d’altres, per Joan Brossa, Arnau Puig, Modest Cuixart i Antoni Tàpies. Va ser la proposta més agosarada de l’època i va servir per vehicular les propostes dels artistes joves més innovadors. Va aparèixer fins al 1956. 

Les segones avantguardes, les veurem més endavant.

QUATRE POEMES

I

Frega, noia, frega fort.

II

–El títol? 

–No.

–L’època? 

–No.

–El lloc? 

–No.

–El poeta? 

–No.

–Les situacions? 

–No.

–Els personatges? 

–No.

–Un ball de disfresses? 

–No.

III

Bruscament.

IV

No hi penso gaire sovint.

(Dins Avanç i escampall, 1957-59) http://www.escriptors.cat/autors/brossaj/pagina.php?id_text=3843

DALÍ : BIOGRAFIA, CATÀLEG  http://www.salvador-dali.org/dali

Escrits : http://www.escriptors.cat/autors/dalis/obra.php

 Vegeu també http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Dal%C3%AD_i_Dom%C3%A8nech

Artista polifacètic, Salvador Dalí va començar amb el noucentisme per evolucionar des del cubisme cap al surrealisme, corrent en el qual el podem incloure des de 1929, arran de la seva estada a París. El 1925 havia fet la seva primera exposició a Barcelona, ben acollida per part dels crítics. Pintor de grans recursos tècnics, en la seva etapa surrealista va intentar plasmar un món oníric imaginari, delirant, lluny de la realitat. Va manejar sovint imatges com rellotges tous i paisatges oberts. Dels inicis, en destaquen els quadres Cistell amb pa (1925), ‘Retrat de Paul Eluard’ (1929) i ‘Persistència de la memòria’ (1931). A final dels anys 30 va abraçar un estil més clàssic que, amb el seu suport al règim franquista, el va portar a ser exclòs del moviment surrealista.

Extret de https://sites.google.com/site/artsartistes/3-escultura-i-pintura-catalanes-del-segle-xx

MIRÓ

Escultors catalans avantguardistes: Pau Gargallo, Juli González