LA LITERATURA EXPRESSIONISTA
Ja hem vist en l’entrada anterior la periodicitat i les característiques generals quant a la temàtica i l’estil.
Vegem ara els autors i obres fonamentals per gèneres:
La narrativa: renovació de la prosa tradicional realista.
Trenquen amb l’encadenament argumental,la successió cronològica, la lògica discursiva, la successió espai-temps i la relació causa-efecte, en preferir la simultaneïtat, l’anàlisi psicològica i existencial de personatges que es plantegen la seva pròpia identitat, de conductes psicòtiques, violentes, irreflexives, incoherents, i això s’havia de plasmar en un llenguatge dinàmic, concís, el·líptic, sintàcticament deformat.
Veure Maldonado Alemán, Manuel (2006). El Expresionismo y las vanguardias en la literatura alemana. Síntesis, Madrid.
http://es.wikipedia.org/wiki/Expresionismo Més bibliografia.
Muschg, Walter. La literatura expresionista alemana de Trakl a Brecht.
Barcelona:Seix Barral, 1972
“Existieron dos corrientes fundamentales en la prosa expresionista: una reflexiva y experimental, abstracta y subjetivizadora, representada por Carl Einstein, Gottfried Benn y Albert Ehrenstein; y otra naturalista y objetivizadora, desarrollada por Alfred Döblin, Georg Heym y Kasimir Edschmid. Figura aparte la obra personal y difícilmente clasificable de Franz Kafka,”
La seva obra és una de les més influents de la literatura universal de l’últim segle, malgrat no ser gaire extensa: va ser autor de tres novel·les (El procés del 1925, El castell del 1926 i Amèrica del 1927), dues novel·les curtes, La metamorfosi (1915) i La colònia penitenciària (1914), i un cert nombre de paràboles i relats breus. A més, va deixar una abundant correspondència al seu pare per exemple i escrits autobiogràfics, la major part publicats pòstumament.
Carl Einstein Bebuquin o los diletantes del milagro i assaigs sobre l’art: El arte como revuelta. Veure Un pasado que devuelve la mirada: Carl Einstein y la historia radical del arte de
José María De Luelmo Jareño http://www.ub.edu/ceha-2008/pdfs/09-m03-s01-com_01-jml.pdf
Benn “Roman des Phänotyp (Novela del fenotipo) y Der Ptolemäer (El tolemaico) aparecerán en 1949, si bien la primera fue escrita hacia 1943, denotan una abierta fragmentación de la estructura narrativa y de todas las convenciones literarias, generando un ejercicio de tipo lírico en el que el lenguaje parece cobrar autonomía y girar en torno a un centro, a partir del cual se desarrolla una escritura que mezcla la reflexión con la narración sin ser ni una ni otra.
En 1950 Benn publicará su obra narrativa más “convencional”, Doppelleben (Vida doble), una suerte de autobiografía en la cual se mezclan los géneros y se rompen las fronteras y convenciones literarias a través de confesiones de corte lírico y una prosa de una pulcritud no vista en Alemania desde Nietzsche..” http://es.wikipedia.org/wiki/Gottfried_Benn
Döblin: Wadzek contra la turbina de vapor, on fa un retrat irònico del capitalisme.
Poesia:
“La lírica expressionista es desenvolupà notablement als anys previs a la Primera Guerra Mundial, amb una temàtica ampla i variada, centrada sobretot a la realitat urbana, però renovadora respecte a la poesia tradicional, assumint una estètica d’allò lleig, pervers, deforme, grotesc, apocalíptic, desolat, com a nova forma d’expressió del llenguatge expressionista. Els nous temes tractats pels poetes alemanys són la vida a la gran ciutat, la soledat i la incomunicació, la bogeria, l’alienació, l’angúnia, el buit existencial, la malaltia i la mort, el sexe i la premonició de la guerra. “http://ca.wikipedia.org/wiki/Expressionisme
Els principals poetes expressionistes foren Franz Werfel, Georg Trakl, Gottfried Benn, Georg Heym, Johannes R. Becher, Else Lasker-Schüler, Ernst Stadler, Jakob van Hoddis i August Stramm. Tanmateix, l’expressionisme exercí una gran influència a l’obra de Rainer Maria Rilke.
Teatre
Simbolisme, primacia de la subjectivitat (idealisme alemany), pensament i intuïció humanes poden fer canviar el medi en què vivim. Ruptura amb l’equilibri i la proporció clàssiques. Decorat antinaturalista, supressió de màquines, rampes, telons que distreguin el públic que ha d’entrar dins la representació, el clima angoixant de l’obra.
Preexpressionisme de Strindberg en Camí de Damasc i El somni.
Expressionisme: El captaire de Sorge, La seducció de Kornfeld, Els ciutadans de Calais de Kaiser, El fill de Hasenclever. durant la IGM, antibel·licisme: Una estirpe de Von Unsuh, Batalla naval de Goering, La transformació de Toller.
“El teatre expressionista posà èmfasi en la llibertat individual, l’expressió subjectiva, l’irracionalisme i la temàtica prohibida. La seva posta en escena cercava una atmosfera d’introspecció, d’investigació psicològica de la realitat. Utilitzaven un llenguatge concís, sobri, exaltat, patètic, dinàmic, amb tendència al monòleg, forma idònia de mostrar l’interior del personatge. També cobrà importància la gesticulació, la mímica, els silencis, els balbucejos, les exclamacions, que complien igualment una funció simbòlica. Igual simbolisme adquirí l’escenografia, atorgant especial rellevància a la llum i el color, i recorrent a la música i inclús a projeccions cinematogràfiques per a potenciar l’obra”(Maldonado, 2006 -Viquipèdia)
“Els principals dramaturgs expressionistes foren Georg Kaiser, Fritz von Unruh, Reinhard Sorge, Ernst Toller, Walter Hasenclever, Carl Sternheim, Ernst Barlach, Hugo von Hofmannsthal i Ferdinand Bruckner. Cal remarcar també la figura del productor i director teatral Max Reinhardt, director del Deutsches Theater, que destacà per les innovacions tècniques i estètiques que aplicà a l’escenografia expressionista: experimentà amb la il·luminació, creant jocs de llums i ombres, concentrant-la en un lloc o personatge per a captar l’atenció de l’espectador, o fent variar la intensitat de les llums, que s’entrecreuen o s’oposen. La seva estètica teatral fou adaptada posteriorment al cinema, essent una de les traces distintives del cinema expressionista alemany.” http://ca.wikipedia.org/wiki/Expressionisme
Cal destacar però dos autors vinculats en els seus inicis al teatre expressionista: PISCATOR creador del ” teatre polític” d’entreguerres dins l’estil de La Nova Objectivitat a la qual tendiren molts expressionistes un cop esgotat l’expressionisme i BERTOLD BRECHT creador del “teatre èpic”.
Bertold Brecht supera l’expressionisme: “Formula l’efecte de l’estranyament”
“Para Brecht, el teatro debía “mostrar y explicar ideas de una realidad que consideraba cambiante”, y se requería de un distanciamiento emocional con respecto a lo que se mostraba en la obra para que así el público pudiera reflexionar de una manera crítica y objetiva, en lugar de hacer que se identifiquen con los personajes y, en cuanto a la obra concierne, dejaran de “ser ellos mismos”.
Las técnicas usadas para esto incluían el que los actores se dirigieran directamente a la audiencia, la exageración, el uso de luz de escena de manera no convencional, canciones y, de manera notoria, el uso de carteles y pancartas que anticipaban qué iba a pasar. Así, el público se distanciaba de la obra, siendo consciente de estar viendo una obra de teatro de manera que podía reflexionar sobre esta. Ejemplos de obras de Brecht del Episches Theater donde se buscaba el distanciamiento incluyen Mutter Courage und ihre Kinder (Madre Coraje y sus hijos) o Der gute Mensch von Sezuan (La buena persona de Sezuan).”(http://es.wikipedia.org/wiki/Efecto_de_distanciamiento
“A causa de su oposición al gobierno de Hitler, Brecht se vio forzado a huir de Alemania en 1933, viviendo primero en Escandinavia y estableciéndose finalmente en California en 1941. Fue durante esos años de exilio cuando produjo algunas de sus mejores obras, como La vida de Galileo Galilei (1938-1939), Madre Coraje y sus hijos (1941), que consolidaron su reputación como importante dramaturgo, y El círculo de tiza caucasiano (1944-1945). Brecht se consideraba a sí mismo un hombre de teatro que se había liberado de las tendencias del teatro expresionista para experimentar con nuevas formas.”
OLIVA, CÉSAR /TORRES MONREAL, FRANCISCO: Historia básica del arte escénico. Bertold Brecht pp.374-383 Madrid, Cátedra.