Cinc cèntims sobre la música en el cubisme

Braque: L’home amb guitarra, 1911-1912. Museu d’Art Modern de Nova York.

La presència de la música en les obres dels pintors cubistes és el tema que avui us proposo. En farem cinc cèntims, a manera d’invitació a aprofundir en el tema qui n’estigui interessat amb la bibliografia que us esmentaré. És un tema força estudiat.
Primer haurem d’explicar què és el cubisme i els seus representants principals.
El moviment pictòric cubista és un dels moviments d’avantguarda de principis del segle XX.
Les Avantguardes artístiques (fauvisme, cubisme, dadaisme, surrealisme…) trenquen amb l’estètica tradicional, amb la mímesi o imitació de la realitat, amb la perspectiva d’origen renaixentista, en canvi cerquen l’autonomia del color, la geometrització, la deformació de la imatge, la fragmentació de l’objecte representat i s’aproximen a l’abstracció.
Però els canvis no són un dia per l’altre, sinó que es van gestant.
Cézanne comença a geometritzar la figura. També es coneix l’art africà i influeix en els artistes avantguardistes. El context cultural, avenços científics con la teoria de la relativitat, que suposa una nova concepció del temps i l’espai i la relació entre ells, hi ajuden.
Tot plegat va confluint i el resultat és diferent, és nou. Per això les Avantguardes, entre les quals el cubisme, renoven el panorama artístic, no solament en la pintura.
Específicament, el cubisme passa per diferents etapes segons els estudiosos:
Apollinaire en la seva obra Sobre la pintura de 1913 defineix per primer cop les diferents corrents i els seus representants.
1. Cubisme cezannià 1907-1909, etapa experimental.
2. Cubisme analític  1909-1911
3. Cubisme sintètic 1912-1914
4. Cubisme pur de Juan Gris
I especulacions plàstiques derivades del constructivisme.
En totes les etapes trobem la presència del tema musical.
Quins són els representants d’aquest moviment?
Braque i Picasso foren els capdavanters i principals difusors. Ells dos i d’altres com Metzinger, Gleizes, Laurenzin i Gris són inclosos et Apollinaire en el “cubisme científic”.
També esmenta el cubisme físic i òrfic de Delaunay. Léger, Picabia i Duchamp, i el cubisme instintiu dels postimpressionistes.

Sobre Dona amb guitarra

L’artista francès Georges Braque va crear el quadre Dona amb guitarra el 1913 durant les primeres etapes del cubisme sintètic. L’obra d’art, de 130 x 73 cm, es pot trobar al Centre Georges Pompidou de París, França.

Anem a posar exemples de la relació de la música amb la pintura cubista començant per Braque.

Dona amb guitarra. 1913. Centre de Georges Pompidou. París.  Exemple de cubisme sintètic”Al llarg de la seva carrera, Braque va tenir un profund interès pels instruments musicals i aquesta passió es reflecteix a “Dona amb guitarra”. En aquesta pintura en particular, va desafiar l’espai il·lusionista tradicional experimentant amb diferents tipus de formes geomètriques i una paleta de colors limitada per retratar l’espai. L’estil de Braque va estar molt influenciat per les tècniques artístiques de Pablo Picasso que van portar a tots dos artistes a representar músics tocant guitarres.

La figura femenina de “Dona amb guitarra” es presenta des de diversos angles i es construeix a través de formes geomètriques. El tema destaca sobre el fons per l’ús de Braque de colors clars com ara els tons de beix i blau grisenc juntament amb els tons blancs. El seu retorn a la representació de figures humanes es va inspirar en l’ensenyament de Camille Corot sobre la quietud que es veu en objectes que inclouen un instrument musical.”

https://www.artchive.com/artwork/woman-with-a-guitar-georges-braque-1913/

Sobre la relació de la pintura de Picasso amb la música:

https://youtu.be/VBxNox_7OV0?feature=shared

La presència d’instruments musicals a l’obra de Picasso i altres cubistes confirmen aquest vincle del moviment avantguardista amb la música.  Sobre aquest vincle podeu consultar la web:

“La presència dels instruments musicals és nombrosa i significativa en totes les fases del cubisme. Analitzant l’evocació musical de la pintura cubista, aquesta es revela com un impuls creatiu i un pont de coneixement en aquesta revolució artística que transformà l’art del s. XX. En aquesta ruptura amb el passat de l’art, en la recerca d’un nou espai pictòric i una exploració sense límits d’un nou llenguatge pictóric, estan sempre present la música: en els volums, objectes, lletres i signes. La recerca pictòrica de P. Picasso i G. Braque els condueix a voler plasmar la música i transformar-la d’objeto mental a obra d’art. Estaven rodejats de música, i fins i tot G. Braque sabia tocar instruments musicals. Aquesta nova mirada musical és necessària per entendre la pintura cubista, i una vegada més reverenciar el paper decisiu de la música en altres camps de l’art” Cecilia García Marco.

Pablo Picasso: “Evidencias musicales en su vida y obra” D’Alejandra Fernández Sanz. Universidad de Sevilla, és un altre estudi que podeu consultar sobre la relació de Picasso amb la música.

En aquest estudi se’ns revela la relació bàsica entre cubisme i música:

“Apollinaire relaciona la música que no busca la mímesis, la imitación de la naturalezad e forma «figurativa», con la nueva representación propuesta por el cubismo, que supone un rechazo a la pintura académica: ninguna de las dos representa lo que el artista escucha o ve, sino que se produce una reelaboración de este material para plasmarlo en la obra.”

Fragments d’instruments de corda com guitarres, mandolines, concertines, violins,  bandúrries, amb pales doblegades per dinamitzar-les,  acordió, piano… partitures i metrònoms, homes o dones tocant-los i fins i tot noms de músics com Mozart o Bach en el cas de Braqueen la fase de cubisme sintètic, sovintegen en les pintures de diferents fases cubistes.

Braque: Dona amb mandolina. 1909

Óleo sobre lienzo, 92 x 73 cm San Petersburgo, Museo Estatal del Ermitage

https://www.google.com/amp/s/www.slobidka.com/pablo-picasso/117-picasso-mujer-con-mandolina.amp.html

De Picasso, 1912:

Picasso es va relacionar amb músics de l’època que van deixar-les una important empremta:

“Una relación que estuvo marcada por amistades como Morera, Viñes, Mompou o Gay, quienes dibujaron la vida del pintor en sus tiempos en Barcelona; otros como Satie, Stravinski o Poulenc hicieron lo propio en París; la consabida relación con Falla; o la estrecha colaboración con los Ballets Rusos de Diáguilev. Contribuciones decisivas en títulos como Parade, El sombrero de tres picos, Pulcinella o Cuadro Flamenco. Y, evidentemente, no podemos desdeñar muchos de los modelos iconográficos relacionados con nuestro arte que toma en su etapa cubista, fundamentalmente instrumentos y, más concretamente, el violín.”

https://www.melomanodigital.com/la-musica-en-picasso/

Però, contràriament al que podíem pensar, a Picasso no li agrada la música:

“Relaciones peligrosas tratándose de quien dejó dicho, en Picasso dit… (Les Belles Lettres, 2013), que “cuando se habla de arte abstracto suele decirse de él que es música. Si se quiere hablar bien de algo, en seguida salta el término. Todo es música. Yo creo que esa es la causa de que la música no me guste”.

https://www.lavanguardia.com/cultura/20200914/483453520583/picasso-musica-paris-exposicion.html

A les obres de Juan Gris també veiem instruments musicals

Violí i guitarra, Viquipèdia

https://www.museoreinasofia.es/exposiciones/juan-gris-1887-1927-obras-coleccion-museo-nacional-centro-arte-reina-sofia

Per acabar, hem de relacionar la renovació pictòrica cubista en el context musical i la renovació musical de Stravinsky i la seva Consagració de primavera, coincidint ambdues:”En ese momento histórico confluyen en París la revolución cubista y la rebelión sonora de Stravinsky. Una catarsis sonora a través de la ruptura de la métrica, de la poliritmia, la utilización de las disonancias, la supresión de la tonalidad, las nuevas posibilidades del timbre y el ruido… Al igual que en la música de Stravinsky, en la que mezcla elementos violentos para esa época, creando asimetria sin perder la estructura. Encontramos en la pintura que cada uno de los planos pintados del violín son una entidad disociada y definida con claridad por su color y textura. Era posible tratar el color como un elemento independiente de la composición, separando la forma del color, elementos dispares como ocurre en la música que iniciará el s.XX. De esta forma, la línea y el color podían servir a funciones distintas. Provocando diálogos basados en materiales o formas de orígenes y de contenidos diferentes o antagónicos. ”

https://avamus.org/es/la-musica-y-a-pintura-cubista-de-pablo-picasso-y-george-braque/

Gleizes: Dona tocant el piano

Per al moviment cubista podeu consultar:

 https://www.culturagenial.com/es/cubismo/

En la bibliografia esmentada podeu ampliar la informació sobre el tema i hi trobareu més bibliografia.

Aquest article ha estat publicat en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *