L’AMFITEATRE DE TARRAGONA. PRIMERA PART

Al fina de l’estudi de JOAN-VIANNEY M. ARBELOA I RIGAU L’AMFITEATRE ROMÀ

 DE TARRACO Aproximació al seu coneixement.  DIPUTACIÓ DE T ARRACONA 1990

hi trobem un capítol adient en aquest apartat: Situació de l’amfiteatre dins el context urbà de Tàrraco, pp. 54-58.

“…l’ emplaçament de l’edifici fora del recinte emmurallat de la ciutat, la qual cosa demostra el fet que un amfiteatre no formava part de la primitiva planificació de la ciutat, fet que ha quedat demostrat amb la datació del moment de construcció de l’amfiteatre (època flàvia), un moment cronològic força allunyat de la fundació de la ciutat romana. El lloc elegit per a la construcció de l’edifici és la vessant nord-oriental del turó on s’assenta la ciutat, de considerable pendent, cosa que afavorirà l’ edificació a l’ aprofitar part del a roca natural per a bastir la cavea. El sector suburbial on es troba l’amfiteatre era, en relació amb la seva construcció, també de recent ocupació tant per hàbitat com per enterraments.”(…)

Actualment: Via de William Bryant

“L’Amfiteatre va completar la trilogia d’edificis d’espectacles (teatre, circ i amfiteatre) distintius d’una ciutat romana de primer nivell, capital d’una de les províncies imperials. La construcció és el resultat de la donació evergètica d’un flamen provincial (sacerdot imperial) el nom del qual es desconeix, però que se sap que va viure a principis del segle II dC.”DATACIÓ: construït a finals del s.I o principis del II.

TIPOLOGIA I PLÀNOL

TIPUS D’EDIFICI: AMFITEATRE ROMÀ

En el plànol de l’amfiteatre tarragoní hi trobem altres construccions d’època posterior, la basílica paleocristiana i l’església romànica, tal com ja hem llegit abans.

https://youtu.be/fPd1UJe-_3o

https://www.tarragonaturisme.cat/ca/monument/amfiteatre-roma-mht 

Aforament: uns 12.750 espectadors.

JUDIT CIURANA, JOSEP MARIA MACIAS, ANDREU MUÑOZ , IMMA TEIXELL i JOSEP MARIA TOLDRÀ: AMPHITHEATRVM, MEMORIA MARTYRVM ET ECCLESIAE. Les intervencions arqueològiques a l’Amfiteatre de Tarragona  (2009-2012) p. 8

És reformat el 221 “L’Emperador Cèsar fill del diví i magne Antoní i nét del diví Sever, Marc Aureli Antoní, Pius, Feliç, August, Pontífex Màxim, grandíssim sacerdot del déu invicte Sol, Heliogàbal, en la seva quarta potestat tribunícia, després del seu tercer consolat i havent estat designat cònsol per quarta vegada, pare de la pàtria, procònsol, ha restaurat aquest Amfiteatre, amb les portes, la tribuna d’autoritats, les graderies, el podi i l’arena” op. cit Amphiteatrum p. 30

En aquest exhaustiu estudi també es reconeix no poder concretar en quin moment es finalitza l’ús funcional de l’amfiteatre com a tal, és a dir, quan deixa de ser-ho i passa a ser basílica, però el cas és que el 21de gener de 259 aquest edifici entra en la història del cristianisme primitiu hispànic. L’arena de de l’Amfiteatre tarragoní és el primer indret constatat de les províncies hispàniques on són executats (cremats vius entre les 10 i les 11h. del matí) uns màrtirs cristians: els bisbes Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, segons s’explica en la Passio Fructuosi.

“Aquest fet és una conseqüència directa dels decrets contra els cristians signats pels emperadors Valerià i Galiè i aplicats a Tàrraco i la Província de la Hispània Citerior pel governador -praeses- Emilià. La Passio Fructuosi és l’únic document contemporani a l’Amfiteatre que esmenta l’edifici i ofereix referències d’alguna de les seves estructures arquitectòniques.” op. cit Amphiteatrum, p. 32

Quan l’Amfiteatre deixa de ser-ho, s’abandona i esdevé un espai de veneració cristiana, un locus martyria en què hem d’imaginar un triumphus, una construcció senzilla -altar, templet- que indiqués el lloc precís del martiri als pelegrins que visitaven la ciutat.

 “El caso del anfiteatro de Tarragona también es muy significativo. La función original de este recinto se fue perdiendo, progresivamente, entre mediados del siglo IV y mediados del siglo siguiente. Tras esta fecha, su integridad arquitectónica se preservó hasta finales del siglo VI o principios del siglo VII, momento en el que se levantó la basílica visigoda en la misma arena del anfiteatro. Este caso ejemplifica la preservación de un espacio de interés religioso —locus martyria de San Fructuoso, Eulogio y Augurio— hasta la construcción de un edificio de culto, reutilizando para ello el material pétreo romano del antiguo edificio de espectáculos (fig. 3). En relación con los spolia, y más allá de su vertiente práctica y funcional, también se han propuesto otros significados, como el simbólico/ideológico, exponente del triunfo de la nueva ideología cristiana frente a los cultos paganos, o el de continuidad y/o revalorización del mundo clásico (Domingo, 2009: 798). Esta última valoración debe ponderarse en cada caso, dado que los elementos aprovechados estaban presentes durante el proceso constructivo, pero una vez concluida la obra dejaban de ser una evidencia visible. Esto pudo ocurrir con los fragmentos de la inscripción monumental del anfiteatro de Tarraco, ubicados en la cimentación del ábside del templo visigodo, o con algunas inscripciones forenses reutilizadas en la nueva arquitectura visigoda. Por ejemplo, las procedentes del foro barcinonense y colocadas en los cimientos y esquinas de las arquitecturas residenciales de los siglos V y VI (fig. 4) (Beltrán de Heredia, 2014). Todas estas evidencias fueron “silenciadas” tras el revestimiento en mortero de sus paramentos, u ocultas dentro de las zanjas de cimentación.” Julia Beltrán de Heredia Josep Maria Macias Técnicas constructivas en la Tarraconensis  durante la antigüedad tardía. Planteamientos y estrategias de investigación para una propuesta de síntesis QUARHIS, ÈPOCA II, NÚM. 12 (2016), pp. 16-38 http://www.bcn.cat/museuhistoriaciutat/quarhis/12/01-Macias-Beltran.pdf