QUÈ ÉS LA SEMÀNTICA?
És la branca lingüística que estudia el significat de les paraules.
Què és el SIGNIFICAT? És el contingut semàntic d’un signe lingüístic, o sia, una representació mental d’una classe d’objectes.
Què és el SIGNE LINGÜÍSTIC ? Allò amb què una cosa és representada. Es compon d’un significant i un significat, segons Saussure, lingüista que per alguns estudiosos va ser el primer en formular una teoria del signe lingüístic, però per altres el van precedir St. Agustí i els estoics.
“En contra de la opinión de Benveniste que afirma que “es de Saussure de quien procede la teoría del signo lingüístico”, para Eugenio Coseriu la teoría saussureana del signo, con su distinción entre signifiant, signifié y chose se corresponde casi exactamente con la de los estoicos y la de S. Agustín, con los conocidos conceptos estoicos verbum, decibile y res. La distinción se atribuye a Saussure por la desconexión entre la lingüística actual y sus propias tradiciones.
¿En qué consiste la teoría del lenguaje como representación? Esta teoría se remonta a Aristóteles quien había considerado la palabra como una representación de los procesos psíquicos y del pensamiento. Volvamos a leer este texto en el que nos ofrece un amplio panorama sobre el lenguaje en su obra Sobre la interpretación(16a 1-8): Así pues, [lo que hay] en el sonido son símbolos de las afecciones [que hay] en el alma, y la escritura [es símbolo] de lo [que hay] en el sonido. Y, así como las letras no son las mismas para todos [léase: “para todos los pueblos”] tampoco los sonidos son los mismos. Ahora bien, aquello de lo que esas cosas (es decir, los sonidos y las letras) son signos primordialmente, las afecciones del alma, [son] las mismas para todos, y aquello de lo que éstas [es decir, las afecciones del alma] son semejanzas, las cosas, también [son] las mismas. En este fragmento se reconocen los cuatro elementos básicos que configuran una actividad compleja como es el lenguaje en sus distintas modalidades, como lenguaje oral o lenguaje escrito: signos o símbolos sonoros, signos escritos, afecciones del alma y cosas reales. Aristóteles atribuye al signo lingüístico el carácter convencional. Palabras orales o escritas no son naturales sino convencionales y a la vez no son las mismas para todos (ya que hablamos distintas lenguas). Si no hubiera una convención social que liga sonidos determinados y pensamiento, el sonido carecería de sentido. De esta forma relaciona lenguaje y pensamiento. Por otro lado, distingue en el sujeto que habla, la voz, como sonido articulado, y el contenido de pensamiento (nóema) .
http://www.ub.edu/las_nubes/archivo/17/teoria-valor.pdf
Repassem breument la teoria saussureana del signe lingüístic:
Ens diu Saussure que el signe lingüístic no uneix una cosa i un nom, sinó un concepte i una imatge acústica. La imatge acústica no és el so material, sinó una empremta psíquica d’aquest so. El signe linguïstic és, doncs, una entitat psíquica de dues cares, íntimament junts i que es reclamen recíprocament, que es pot representar així:
Al concepte l’anomenem SIGNIFICAT, a la imatge acústica SIGNIFICANTE.
https://sites.google.com/site/tallerdecomunicacion331/home/comunicacion-no-verbal-cnv
https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Signo_ling%C3%BC%C3%ADstico.jpg
Tant el significant com el significat fan referència a una realitat extralingüística o REFERENT, que és l’arbre real en aquest cas.
El signe lingüístic té, segons Sausssure, dos trets fonamentals: l’arbitrarietat i la linealitat.
Arbitrarietat: La relació existent entre el significant i el significat és convencional, l’associació és el resultat d’un acord tàcit entre els parlants d’una mateixa llengua. La prova és que en les diferents llengües s’empren mots diferents per referir-se al mateix concepte (house, maison, Haus, hus…)
La linealitat es refereix a que el significant, en ser de naturalesa auditiva, es desenvolupa en la línia del temps i és copsat pel so necessàriament com una seqüència o cadena parlada. Si el mot AMOR canvia la linealitat dóna lloc a ROMA, RAMO, MORA.
El pla dels significants constitueix el pla de l’expressió i el pla dels significats, el pla del contingut. Els dos estan relacionats entre sí.
El significant és un mediador que necessita la matèria (sons, objectes, imatges) La significació és un procés. (Veure Barthes, Roland: Elementos de semiología.)
Relacions semàntiques entre els components dels signe lingüístic:
Com que la realitat lingüística és molt complexa, sovint a un sol significant li correspon més d’un significat i a l’inrevés.
La SINONIMIA: Fenomen pel qual un sol significat s’expressa mitjançant dos o més significants diferents.
Per ex. en castellà: burro, jumento, pollino, rucio, asno, borrico: serien sinònims.
I en català: ase, burro, ruc
El context és el que ens determina, de vegades, quin mot és el correcte en cada acte comunicatiu.
Per exemple, ósculo-beso són sinònims però el primer s’utilitza en un nivell més culte.
Tots els sinònims, és a dir, el conjunt de significants que serveixen per nomenar un mateix concepte rep el nom de camp de les designacions.
Per ex. el camp corresponent al concepte “que causa la mort” seria: mortal-mortífer-letal.
Exemple d’examen de Selectivitat amb pregunta sobre la sinonímia
| “Explique el concepto de sinonimia. Proponga un sinónimo de aflicción y otro de obstinarse según el significado que tienen en el texto.
DOÑA FRANCISCA.- Haré lo que mi madre me manda, y me casaré con usted. Leandro Fernández de Moratín, El sí de las niñas |
|