REPRESSIÓ DE LA LLENGUA CATALANA

La repressió de la llengua catalana, no és solament un fet històric, sinó actual
Enllaç: Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975, Josep M.Solé i Sabaté, Joan Villaroya. Editorial Curial Barcelona 1994
Alguns exemples concrets extrets de viquipèdia: 

• 1482 Comença la supressió i crema de la Bíblia Valenciana fins al punt que durant anys es va dubtar de la seva existència.
• 1560 El Tribunal del Sant Ofici insta a que en los negocios de la fe todo se proceda en lengua castellana.
• 1561 El Tribunal del Sant Ofici obliga a que no se escriban los procesos en lengua catalana.
• 1661 Lluís XIV atorga al Collège de Jésuites, a perpetuïtat, les classes de gramàtica a la Universitat de Perpinyà, a través de les quals s’introdueix el francès entre la noblesa, el clergat i la burgesia.
• 1624 En el memorial del Comte Duc d’Olivares a Felip V de Castella hi diu que “treballi i pensi amb consell mundà i secret per a reduir aquests regnes de què es compon Espanya per a l’estil i lleis de Castella sense cap diferència”.
• 1672 Ordenança per a promoure escoles per a l’ensenyament en francès.
• 1682 Ordre que exigeix la llengua francesa als rossellonesos per obtenir càrrecs públics i obtenir títols honorífics i dóna sis mesos per aprendre’l
• 1683 Prohibició als rosellonesos d’estudiar al Principat.
• 1700 Edicte pel qual Lluís XIV promulga que tots els procediments judicials, les deliberacions del magistrats municipals, les actes notarials i tota mena d’actes públics cal que siguin en francès sota pena de nul·litat.
• 1700 Lluís XIV de França deixa escrit que l'”ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”.
• 1707 – 1719 Decrets de Nova Planta de València (1707), Mallorca (1715), Catalunya(1) (1716) i Sardenya (1719). On es prohibeix l’ús oficial del català.
• 1707, comença la castellanització, substitució o eliminació de topònims al País Valencià. El 6 de desembre, Macanaz fa un ban públic a València amb l’ordre de Felip V de construir en el lloc on estava Xàtiva, una nova població anomenada “Ciudad de San Felipe” (en castellà). Veure Extermini de Xàtiva.
• 1707, o voltants, desaparició del topònim Isla de Xàtiva dels mapes posteriors d’Amèrica.
• 1712, 20 de febrer – Es dicten instruccions secretes al corregidors del territori català: Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado.
• 1714 Felip V de Borbó deixa escrit que “es procuri traçudament anar introduint la llengua castellana en aquells pobles on no la parlen”.
• 1715 La Consulta del Consell de Castelles escriu que a l’aula no hi ha d’haver cap llibre en català, on tampoc es parlarà ni escriurà aquesta llengua i on la doctrina cristiana s’ensenyarà i serà apresa en castellà. Afegeix que “no s’han d’escollir mitjans febles i menys eficaços sinó els més robusts i segurs, esborrant de la memòria dels catalans tot allò que pugui conformar-se amb les seves abolides constitucions, ussàtics, furs i costums”.
• 1716 Ordre que a Perpinyà es prediqui només en francès.
• 1755 En l’article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escolapis es mana a tots els religiosos de l’ordre a parlar només en castellà i llatí, tant entre sí com amb la resta de la població. La pena per parlar en català és viure a règim de pa i aigua.
• 1768 El comte d’Aranda promou una reial cèdula per la qual es prohibeix l’ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica; es foragita el català de tots els jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes.
• 23 de juny de 1768 – Real Cédula de S.M. a consulta de las del Consejo, reduciendo el arancel de los derechos procesales a reales de vellón en toda la Corona de Aragón, y para que en todo el Reino se actúe y enseñe en lengua castellana, con otras cosas que se expresan.
• 1772 Reial cèdula per la qual es mana que tots el mercaders i comerciants majoristes i a la menuda portin els llibres de comptabilitat en castellà.
• 1776 El bisbe de Mallorca obliga a utilitzar el castellà a les parròquies i en l’ensenyament del catecisme.
• 1780 El comte de Floridablanca promulga una reial provisió per la qual obliga que totes les escoles han d’ensenyar la gramàtica de la Reial Acadèmia Espanyola.
• 1794 La Convenció Nacional Francesa decreta l’ensenyament generalitzat del francès, parlat per un 10% de la població fracesa en aquell moment, per “per anihilar el patuès i universalitzar l’ús del francès”. Comença el gran genocidi lingüístic a França.
• 1799 Reial cèdula que prohibeix “representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano”.
• 1801 Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no sigui en castellà.
• 1802 En caure Menorca sota la jurisdicció de l’Estat espanyol per l’abandó dels anglesos, el capità general de l’illa ordena tot seguit que a les escoles només s’ensenyi el castellà.
• 1816 El diputat Morera i Galícia defensa una proposició per garantir el lliure ús del català en tots els àmbits. Romanones respon que la cooficialitat és inacceptable i la proposta del diputat català és derrotada, al Congrés, per 120 vots contra 13.
• 1821 El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.
• 1825 El Pla Colomarde, intenta instituir l’ensenyament oficial uniforme en castellà: es prohibeix l’ús del català a les escoles.
• 1828 El bisbe de Girona obliga que els llibres parroquials es facin en castellà.
• 1834 La Instrucció Moscoso de Altamira obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.
• 1837 Un edicte reial imposa càstigs infamants als infants que parlen català a l’escola. Al mateix temps la instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar als escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.
• 1838 El Reglament Vallgornera obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.
• 1838 Es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català.
• 1843 Reglament Orgànic de les Escoles Normals d’Instrucció Primària del Regne (d’Espanya) inclou entre el currículum obligatori la Gramàtica Castellana, així com història d’Espanya, nocions de literatura espanyola, etc.
• 1857 Llei Moyano^[d’instrucció pública, la qual només autoritza el castellà a les escoles.
• 1862 Llei del notariat que prohibeix les escriptures públiques en català.
• 1867 Prohibició que les peces teatrals s’escriguin exclusivament “en los dialectos de las provincias de España”, per part del ministre de Governació espanyol González Bravo.
• 1870 Llei del Registre Civil que hi priva l’ús del català.
• 1881 Llei d’enjudiciament civil que prohibeix l’ús del català al jutjat.
• 1896 La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l’estat espanyol.
• 1900 Una pastoral del bisbe Josep Morgades sobre la necessitat del catecisme i de la predicació en llengua catalana fou controvertida en el senat i el parlament i per la premsa de Madrid i àdhuc pel secretari d’estat del papa, Mariano Rampolla.^[15]
• 1902 Reial decret de Romanones que obliga a l’ensenyament del catecisme en castellà.
  • 15 de desembre – Menéndez Pidal publica l’article “Cataluña bilingüe” a El Imparcial de Madrid, on defensa el decret Romanones, afirmant, per exemple, que les “Corts catalanes mai no varen tenir per llengua oficial el català”.
  • Prohibició dels Jocs Florals de Barcelona de Barcelona per ordre militar.
  • Prohibició també a Palma.
• 1917 Reglament de la Llei del Notariat que prohibix l’ús del català.
• 1923 Circular que obliga a l’ensenyament del castellà.
• 1924 El general Lossada és nomenat president interí de la Mancomunitat de Catalunya i implantà l’ensenyament en castellà a les escoles de la Mancomunitat
• 1978. La Constitució Espanyola relega a un paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, ja que el castellà es referma com a llengua oficial de tot l’Estat i l’única que els espanyols tenen l’obligació de conèixer (art. 3.1), si bé permet que els estatuts d’autonomia reconeguin d’altres llengües com a cooficials a les respectives comunitats autònomes (art. 3.2), però assolint un rang secundari de “dret” i no d'”obligació”.

Ara fem un salt en el temps:

Fragment del discurs pronunciat per la presidenta, Muriel Casals, en la Nit de Santa Llúcia 2011 que va cloure els actes del 50è aniversari d’Òmnium Cultural (20/12/2011):  “La Independència cultural. Aquest és un país que ha de bregar sol per impulsar la seva cultura. Però sabem que som capaços de treballar bé i de projectar-la amb èxit de portes enfora. Ens sentim orgullosos de molts productes culturals catalans. En citaré només dos que són paradigmàtics: 1) la pel•lícula “Pa Negre” que és resultat de la combinació de la imaginació del novel•lista Emili Teixidor, de l’art del director Agustí Villaronga i de la tenacitat de la productora Isona Passola; 2) la gran novel•la de Jaume Cabré “Jo confesso”, la darrera creació d’un autor reconegut arreu i que és una aportació catalana a la literatura universal.
Tenim la cultura, tenim la indústria i tenim el públic. Ara només ens manca un Estat que potenciï aquestes riqueses tal com ens recorda sovint el conseller de Cultura. Aquest Estat no el tenim i tenim seriosos dubtes que algun dia l’Estat espanyol actuï com a tal. Fins ara, els auguris no han estat bons i l’educació només és un dels exemples. A principis de setembre reclamàvem que no es posi en dubte la immersió lingüística a les escoles del país. Plantejàvem la necessitat que el català es mantingui com a llengua vehicular als centres. L’anunci d’ahir al Congrés espanyol qüestiona aquest model.”

Més exemples:

Declaracions del sr. Javier Arenas (2006):

“Un gobierno [autonómico] andaluz del PP siempre será baluarte para la igualdad de oportunidades de todos los españoles. Más claro: no miraremos para otro lado, seremos beligerantes si a un niño andaluz se le intenta obligar a estudiar en otra lengua distinta a la suya o si algún andaluz no puede acceder a un empleo por estar formado en castellano, o sea, en español. Seremos beligerantes, sin duda ninguna”.

Quina és la realitat a les escoles i instituts?
La realitat és que hi ha caps d’estudi en els IES que fan les reunions en castellà i no passa res, la realitat és que la llengua majoritària dels alumnes en el pati i amb les famílies és el castellà, la realitat és que els catalans no hem tingut prou cura de la nostra llengua per haver estat molt educats amb els nouvinguts espanyols, per no haver-la fet necessària al carrer. Avui quan parlo català em sembla que sóc estrangera al meu propi país i que haig de justificar-me per parlar en la llengua natal i pròpia de Catalunya. Quan sento parlar català a un senegalès, que ha vingut a la nostra terra sense prejudicis, m’inspira simpatia. Ha entès ón és. Altres més propers no ho han volgut entendre mai.  Poder fer un ús normal de la nostra llengua no és cap delicte!