TEATRE A L’HOSPITALET
Estic investigant sobre el teatre a l’Hospitalet, des de mitjans i finals del XIX fins a l’actualitat, des de la creació de les entitats històriques com ara el Casino La Harmonia, El Casino del Centre, L’Ateneu La Unió, després el Centre Catòlic a principis del s.XX, el Foment Eularienc, l’Ateneu de Cultura Popular el 1932… Era aquella l’època del naixement d’associacions per tota Catalunya, dels Ateneus i les societats recreatives, dels Casinos i bars amb petits teatres, sobretot la dècada dels 20-30, tot abans que la guerra civil trenqués el ritme dels ciutadans que, a manca de televisor, de cotxe, de segones residències, però amb ganes de divertir-se i amb il·lusions compartides amb amics i veïns, desitjaven que arribessin les festes del barri, a l’estiu normalment, per celebrar-les amb una representació teatral que reflectia la companyonia, l’esforç compartit, l’anhel d’aprendre. El teatre va servir a molts dels ciutadans hospitalencs analfabets a aprendre de lletra.
La guerra, dèiem, va fracturar la cultura a més de les vides privades, i amb elles les il·lusions, com moltes altres coses, i la dictadura que vingué després no va afavorir gens el desenvolupament cultural, encara menys en llengua catalana, reprimida o tolerada en ocasions pel seu floklore sempre que els arguments de les obres proposades pels escassos grups supervivents fossin moralment acceptats.
Fins als anys 60, el teatre va romandre encarcarat en les fórmules carrinclones, moltes de tall catòlic, sense possibilitat de sortida per l’acció bel·ligerant de la censura, tot i que de vegades es podia esquivar.
Per fi, aires de renovació vingueren de la mà del grup Alpha-63, en contacte amb l’EADAG de R. Salvat, seguida del Grup d’Acció Teatral, que s’arribà a professionalitzar, coincidint amb l’obertura de nous centres culturals (anomenades encara Aules de Cultura), de noves associacions de veïns, nous centres d’ensenyament, escoles d’adults, casals d’avis, noves parròquies… nova gent que, farta de l’encarcarament cultural i desitjosos de reprendre les activitats culturals en català, van haver d’apropar-se primer amb castellà al nou públic immigrat fins que assimilés -més o menys- la nova societat naixent, la democràtica des del 1976.
Amb la democràcia, la cultura hi va guanyar, sens dubte, es va modernitzar la societat culturalment parlant, però el teatre amateur també tingué pèrdues quan el televisor va entrar a les llars, el 600 i la segona residència van fer canviar en moltes ocasions els costums de reunir-se els caps de setmana per assajar, per representar, per compartir.
La democràcia ha portat l’individualisme, incrementat per l’afany consumista, incentivat pel capitalisme que ens ha malconquerit irremeiablement.
Encara sort que les Aules de Cultura no han deixat d’afavorir les arts escèniques mitjançant la cessió dels espais per a l’assaig, els tallers i cursos, el projecte Escena… d’elles han sorgit grups de teatre, la majoria efímers. També dels Casals, dels Instituts, de les Escoles d’Adults, de les Associacions històriques i recents, han sorgit companyies de teatre.
Però les companyies estables i professionals escassegen a la nostra ciutat hospitalenca… se’n van a Barcelona a debutar, a tenir èxit.
El Teatre Joventut creat el 1991 i la Coordinadora de Teatre aficionat han ajudat al manteniment del teatre amateur a L’Hospitalet, però les darreres retallades a la cultura i la manca de subvencions els poden fer molt de mal. Quin és el futur del teatre aficionat? del teatre en general?
El teatre s’ha transformat com la societat, havia de fer-ho per adaptar-se als nous temps, al nou públic amb inquietuts i interessos diferents als dels nostres pares i avis, a les noves tecnologies que es filtren arreu… ha anat evolucionant des de la ruptura de l’escena tradicional, des de l’aparició del teatre independent que mostra una nova passió pel mim, per la màscara, per la participació del públic. Ha desaparegut el caverol, l’apuntador i el traspunt. El teatre, com tot, o es renova o es mor. Esperem que el teatre hospitalenc seguexi aquest camí per salvar-se. Per fer-ho possible cal portar -com s’està fent- el teatre a l’escola, perquè ells seran el públic de demà.