LITERATURA

El naixement d’Afrodita de Boticelli

 Es va iniciar a Itàlia, amb autors com DANTE, PETRARCA I BOCACCIO que pertanyen cronològicament a l’Edat Mitjana però inicien un estil nou que s’expandeix per tota Europa, sent els segles XV i XVI els de major esplendor. 
És el Renaixement un moviment intel·lectual i estètic dels segles XV i XVI basat en la reivindicació (el renaixement) de la civilització clàssica grecollatina, que comportà la restitució, interpretació i anotació dels textos clàssics, l’assimilació de les idees i els valors que contenen, l’afany d’imitar els seus models literaris, arquitectònics i figuratius amb l’ambició de superar-los, l’exaltació de la dignitat de l’ésser humà i del seu paper a l’univers i una nova ordenació laica de la societat.(http://lletra.uoc.edu/ca/periode/el-renaixement)
A més de la renovació literària i artística, cal recordar les reformes religioses (de les ordes religioses, promulgades per Erasme de Rotterdam, Lutero, Calvino, grups com els “alumbrados” etc.), :la revolució cinetífica copernicana i de Galileu, els descobriments geogràfics, invensts òptics i de la impremta…
ITÀLIA. 
DANTE.(Florència, maig/juny de 1265 – 13/14 de setembre de 1321), és un dels autors més reconeguts de la literatura universal.

DANTE: LA DIVINA COMÈDIA

Influenciat per:

La Bíblia, Aristòtil, Homer, Ciceró, Virgili, Ovidi, Boeci, Avicenna, Averrois, Albert el Gran, Tomàs d’Aquino, Bonaventura de Bagnoregio, Ricard de Sant Víctor, Boeci de Dàcia.

El títol de comèdia (Divina comèdia) ve per respectar la poètica d’Aristòtil, que assegurava que les comèdies eren les obres de final feliç (el Dant acaba al cel amb el seu amor), en contraposició a la tragèdia. L’adjectiu divina va ser afegit més tard, al segle XIV.
Tota l’obra està basada en l’al·legoria, que permet diversos nivells de lectura com manava el cànon de l’estudi de la Bíblia. Com a curiositat, cada part acaba amb la paraula «estrelles».
L’ètica que presideix l’obra està molt influïda per Tomàs d’Aquino. La majoria de pecats vénen per l’excés i la pena és proporcional; l’objectiu final és la reflexió moral.

A La Divina Comèdia s’hi descriu el fantasiós viatge del poeta a través dels diversos cercles de l’Infern, el Purgatori i el Paradís a la recerca de la seva estimada Beatriu, sota el guiatge de Virgili.Com que per la seva condició de pagà l’entrada al paradís li és vetada, en el tercer llibre el poeta viatja acompanyat de Beatriu, una jove que Dant havia estimat en la seva tendra joventut.
Cada part consta de 33 cants escrits en tercets encadenats hendecasíl·labs, i un cant inaugural fa d’introducció i completa el nombre cent.
 L’obra va ser escrita en dialecte toscà, matriu de l’italià actual. Alighieri va ser un dels primers a l’edat mitjana a tractar temes teològics seriosos en llengua vulgar.
http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Divina_Com%C3%A8dia

GRAVAT DE GUSTAV DORÉ: DANT I BEATRIU AL PARADÍShttp://commons.wikimedia.org/wiki/File:Paradiso_Canto_31.jpg

ALTRES OBRES: La Vita Nuova (“Vida nova”) és la història de l’amor de Dante per Beatrice Portinari, la qual també apareix a la Comèdia com a símbol de salvació. Si bé s’hi expliquen coses de la vida de Dante, no s’ha de considerar com un document autobiogràfic fidel, sinó com la reconstrucció poètica del mite de Beatriu.
Aquest llibre conté poemes d’amor en llengua vulgar, la qual cosa no és nova, però sí que és innovador el fet que els comentaris dels poemes no siguin escrits en llatí.
De Vulgari Eloquentia (Sobre la llengua vulgar o L’eloqüència en la llengua vernacla) és el títol d’un assaig de Dante Alighieri, escrit en llatí. Inicialment havia de ser una obra formada per quatre llibres, però Dante va avortar la idea després d’escriure el segon. 
Convivio (1304-1307), del llatí Convivium, o banquet de la saviesa.
L’Epístola a Cangrande
Le Rime (“Les rimes”), anomenada també el Canzionere (“Cançoner”)Monarchia (“Monarquia”)
 La vida i obra del Dant han tingut una influència decisiva en la construcció de la identitat italiana i en general en la cultura moderna. Molts escriptors i intel·lectuals que han utilitzat i segueixen utilitzant la Divina Comèdia i altres obres de Dante com una font d’inspiració temàtica, lingüística i expressiva. La saga de La Comèdia Humana de Balzac, per exemple, agafa al títol directament de l’obra dantesca.
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Dante_Alighieri
La divina comèdia comentada en italià:  http://www.docushare.it/mediasoft/dante/
Fragment del cant 1 L’Infern

 1. 31      Ed ecco, quasi al cominciar de l'erta,
 1. 32    una lonza leggiera e presta molto,
 1. 33    che di pel macolato era coverta;
1. 34      e non mi si partia dinanzi al volto,
 1. 35    anzi 'mpediva tanto il mio cammino,
 1. 36    ch'i' fui per ritornar più volte vòlto.
 1. 37      Temp'era dal principio del mattino,
 1. 38    e 'l sol montava 'n sù con quelle stelle
 1. 39    ch'eran con lui quando l'amor divino
 1. 40      mosse di prima quelle cose belle;
 1. 41    sì ch'a bene sperar m'era cagione
 1. 42    di quella fiera a la gaetta pelle
 1. 43      l'ora del tempo e la dolce stagione;
 1. 44    ma non sì che paura non mi desse
 1. 45    la vista che m'apparve d'un leone.

(Traducció de Joan F. Mira a Ed. Proa, ed. de 2009: 

"De sobte, allà on comença la pujada, /hi ha una pantera molt veloç i àgil,

/coberta d'una pell tota clapada:/la trobava davant allà on mirava,/ i m'impedia

tant continuar/ que em vaig girar més d'un colp per tornar-me'n./ Era l'hora, el principi del matí,

/ que el sol pujava amunt amb les estrelles/que eren amb ell ja quan l'amor diví/ 

començà a moure aquelles coses belles;/ així els motius per no esperar cap mal/ d'aquella fera de

pelatge alegre/ eren l'hora i l'estació suau/però no eren prou per no tenir/

 por d'un lleó que aparegué davant.)

GRAVAT DE GUSTAVE DORÉ SOBRE LA DIVINA COMÈDIA CANT III

PETRARCA
Les seves obres —difícils de datar, atesa la constant revisió que en feia— han d’ésser classificades en dos grups, per llur diversitat lingüística i intencional, tot i que cronològicament foren coetànies: obres en llatí i obres en vulgar. Les obres llatines, les més exitoses durant un temps, responen a la seva posició humanística, amb adhesió sentimental més que doctrinal.
Obres en vers: Africa, poema en hexàmetres (primera redacció 1338-42, inacabat), cant èpic (seguint el model de Tit Livi) de les glòries romanes en la persona d’Escipió, que salva la pàtria durant la segona guerra púnica; Bucolicum carmen, 12 èglogues (escrites en 1346-48, retocades fins el 1364), de temàtica variada sota ficció pastoral; Epistolae metricae, en 66 hexàmetres (1331-55), amb temes variats, sovint autobiogràfics; 7 Psalmi poenitentiales, religiosos (abans del 1347).
Obres en prosa comprenen diversos gèneres. Té obres històriques: De viris illustribus (començada el 1338, no acabada), biografies de romans des de Ròmul fins a Cèsar; Rerum memorandarum libri (1343-45), compilació d’episodis històrics agrupats per virtuts morals; Itinerarium syriacum (1358), pretesa guia de Terra Santa. Altres obres són polèmiques: De suis ipsius et multorum ignorantia (1367), defensa d’Aristòtil contra averroistes venecians; Invectivarum contra medicum quendam libri IV (1351-55), defensa de la poesia contra la ciència i les arts “mecàniques”; i altres invectives. D’altres eticofilosòfiques: De vita solitaria (1346 i 1356), exaltació del valor de la solitud per a la vida contemplativa; De otio religioso (1347 i 1357), enaltiment de la vida monàstica; De remediis utriusque fortunae (1354-66), vademècum de vida diària, en forma de 253 dialoguets per a fortificar-se contra fortuna pròspera i adversa, molt llegit fins al s. XVIII, sovint en la traducció italiana (1427); Secretum (1342-43; redacció definitiva 1353-58), examen de consciència, fonamental per a conèixer la personalitat de Petrarca: són tres diàlegs entre Petrarca i sant Agustí en presència de la Veritat sobre el mal, els set pecats capitals en Petrarca, i les seves dues passions (Laura i amor de glòria): reconeix que les té, però es declara incapaç de renunciar-hi. El seu epistolari és molt abundós, tot i ésser cartes dirigides a parents i amics (per exemple Boccaccio), personatges coetanis (reis, papes, duxs, Cola di Rienzo, etc. ) i de l’antiguitat (Sèneca, Ciceró, Virgili, Horaci, etc. ), són escrites literàriament de cara al públic. Ell mateix les distribuí i ordenà, retocant-les constantment, en: Familiares (fins el 1361, 24 llibres), Seniles (des del 1361, 17 llibres: entre elles una a Boccaccio amb la traducció llatina del darrer conte del Decameró, el de Walter i Griselda, que fou traduït per Bernat Metge), Sine nomine (1342-58), 19 cartes contra la cúria d’Avinyó, i Posteritati (abans del 1367?), breu autobiografia fins el 1351, que havia d’ésser la darrera de les Seniles; a més, Variae, recollides després de la seva mort.
La poesia en vulgar toscà de Petrarca comprèn el Canzoniere i el poema dels Trionfi. Les poesies que anava escrivint, i que anomenava nugae o nugellae, foren reunides intencionalment per ell mateix (Rerum vulgarium fragmenta) per formar cançoner; en resten dos manuscrits autògrafs. Hom en coneix quatre redaccions successivament augmentades, des del 1337 fins poc abans de morir, la darrera autògrafa amb 366 composicions, segons una ordenació (bàsicament cronològica) establerta per ell —la separació en dues parts (In vita/In morte di madonna Laura) és dels primers editors—. Mètricament hi ha: 317 sonets, 29 cançons (poques, però suficients perquè la cançó antiga fos anomenada cançó petrarquesca), 9 sextines, 7 balades i 4 madrigals. Temàticament cal distingir poesies polítiques (cançons Spirto gentil i Italia mia), polèmiques (sonets contra la cúria d’Avinyó), epistolars (als amics) i religioses (pregàries i cançó Vergine bella); predominen, però, extraordinàriament les poesies líriques, amb dos temes cabdals: amor per Laura (amb tota mena de variacions) i fugacitat de la vida terrenal i caducitat de la bellesa (no hi ha paisatge). No és una història d’amor, sinó una història íntima: pocs fets insignificants (“una història feta de no res”, ha dit un crític) dels quals és protagonista no pas Laura, sinó Petrarca. Es tracta d’una lírica psicològica (no pas sentiment, sinó reflex del sentiment), que suggereix més que no diu, basada en la imatge, que, segons Petrarca, és a la poesia el que el color és a la pintura.
La llengua és molt simple —això en féu model lingüístic—, el registre lèxic és limitat, però amb una gran càrrega semàntica.
Quant als Trionfi (obra tardana, començada el 1352 i mai no acabada), és un poema al·legòric en tercets encadenats, format per 6 triomfs successius (Amor, Castedat, Mort, Fama, Temps, Eternitat), intent palès d’imitació de la Divina Comèdia, fallit tot i que hi ha alguns passatges notables (l’aparició de Laura, per exemple). Les dues grans conquestes de Petrarca, originalitat psicològica i originalitat estilística, foren la base del petrarquisme.
Exercí molta influència en la literatura dels Països Catalans. sobretot  Bernat Metge, a qui devem la primera traducció catalana d’una obra de Petrarca.
Al s. XVI, els poetes catalans, d’Hug de Montcada a Pere Serafí, tenen en Petrarca —com en Ausiàs Marc— el seu model preferit, i fou un català, Joan Boscà, l’introductor del petrarquisme en la poesia castellana.

(http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0050610)

    "Quand'io veggio dal ciel scender l'Aurora

      co la fronte di rose et co' crin' d'oro,

      Amor m'assale, ond'io mi discoloro,

      et dico sospirando: Ivi e Laura ora.

      O felice Titon, tu sai ben l'ora

      da ricovrare il tuo caro tesoro:

      ma io che debbo far del dolce alloro?

      che se 'l vo' riveder, conven ch'io mora.

      I vostri dipartir' non son si duri,

      ch'almen di notte suol tornar colei

      che non a schifo le tue bianche chiome:

      le mie notti fa triste, e i giorni oscuri,

      quella che n'a portato i penser' miei,

      ne di se m'a lasciato altro che 'l nome." (Del Canzoniere, 291)

(Traducció pròpia basada en la castellana d'Angel Crespo. Círculo de ectores, p.398: 

Quan veig baixar del cel l'aurora,/ amb el front rosat i la clenxa d'or,/m'escomet l'Amor i jo perdo el color/ i dic: Allí es 

troba Laura ara/ Oh titó, feli´tu, doncs saps / l'horàs que retrobaràs el teu tresor:/ pèro què faré del llorer que ploro?/ 

que haig de morir per anar on és/Els vostres comiats no són pas tan durs/, car almenys de nit ella és amb tu, /que no fa fàstics 

del teu cabell platejat:/ triestes són les meves nits, els meus dies obscurs;/ el meu pensament s'ha emportat aquélla/

 i només el seu nom m'ha deixat.)

Decameron, pintura de Sandro Botticelli de 1487.			http://ca.wikipedia.org/wiki/Giovanni_Boccaccio

BOCACCIO (Florència 1313 - Certaldo o Florència, 21 de desembre de 1375) 

El 1350 coneix Petrarca amb el qual va tenir una gran amistat. 

El Decameró marca un punt d'inflexió en l'obra de Boccaccio. 
Així, les obres escrites anteriorment són considerades obres de joventut, i les posteriors són tingudes com a obres de maduresa o 
vellesa.

Obres de joventut

• La caccia di Diana (1334-1335)
• Il Filostrato (1335)
• Teseida delle nozze d’Emilia (1339-1341)
• Comedia delle ninfe fiorentine (1339-1340)
• Amorosa visione (1341-1342)
• Elegia di Madonna Fiammetta (1343-1344)
• Ninfale fiesolano (1344-1346)

Obres de maduresa: El Decameró i Corbaccio (1354-1355)

Obra misògina que duu per subtítol Labirinto di amore. Va tenir molta influència en la literatura catalana i en autors com Bernat Metge o Jaume Roig.

EL DECAMERÓ:  

El llibre narra com un grup de deu joves (set noies i tres nois) es refugien en un turó durant la pesta de Florència de 1348 i per 
entretenir-se s'expliquen, en el transcurs de deu dies, cent històries de caire sovint humorístic i eròtic. Fins al segle XIX a l'Europa catòlica 

només va ser permesa la circulació d'una versió molt censurada del Decameró.

A cada jornada hi ha un rei que marca el tema dels contes del dia. 

Estructura. introducció que fa de la pesta el marc general del text i deu jornades.El inquisidor – El Decamerón de G. Boccaccio, con grabados originales de C. Perellón – Jornada I. © 2008 Liber Ediciones http://www.arsliber.com Novela sexta: Un buen hombre confunde, con un ingenioso dicho, la malvada hipocresía de los religiosos.https://picasaweb.google.com/liberediciones/ElDecamerNDeBoccaccioJornadaI#5155762244093190034

• Jornada I – Ciappelletto (Judas)- Vicis;
• Jornada II Y III – Fortuna i mercantilizatció;
• Jornada IV – Contes d’amor zmb final tràgic;
• Jornada V – Contes d’amor amb final feliç;
• Jornada VI, VII Y VIII – Ingeni;
• Jornada IX – Microcosmos;
• Jornada X – Griselda (Maria).Fragment en castellà:
  “Voy a contar de un marqués no una cosa magnífica, sino una solemne barbaridad, aunque terminase con buen fin; la cual no aconsejo a nadie que la imite porque una gran lástima fue que a aquél le saliese bien. Hace ya mucho tiempo, fue el mayor de la casa de los marqueses de Saluzzo un joven llamado Gualtieri, el cual estando sin mujer y sin hijos, no pasaba en otra cosa el tiempo sino en la cetrería y en la caza, y ni de tomar mujer ni de tener hijos se ocupaban sus pensamientos; en lo que había que tenerlo por sabio. La cual cosa, no agradando a sus vasallos, muchas veces le rogaron que tomase mujer para que él sin herederos y ellos sin señor no se quedasen, ofreciéndole a encontrársela tal, y de tal padre y madre descendiente, que buena esperanza pudiesen tener, y alegrarse mucho con ello. A los que Gualtieri repuso:
  -Amigos míos, me obligáis a algo que estaba decidido a no hacer nunca, considerando qué dura cosa sea encontrar alguien que bien se adapte a las costumbres de uno, y cuán grande sea la abundancia de lo contrario, y cómo es una vida dura la de quien da con una mujer que no le convenga bien. Y decir que creéis por las costumbres de los padres y de las madres conocer a las hijas, con lo que argumentáis que me la daréis tal que me plazca, es una necedad, como sea que no sepa yo cómo podéis saber quiénes son sus padres ni los secretos de sus madres; y aun conociéndolos, son muchas veces los hijos diferentes de los padres y las madres. Pero puesto que con estas cadenas os place anudarme, quiero daros gusto; y para que no tenga que quejarme de nadie sino de mí, si mal sucediesen las cosas, quiero ser yo mismo quien la encuentre, asegurándoos que, sea quien sea a quien elija, si no es como señora acatada por vosotros, experimentaréis para vuestro daño cuán penoso me es tomar mujer a ruegos vuestros y contra mi voluntad…”(http://ciudadseva.com/textos/cuentos/ita/bocca/griselda.htm)
  La temàtica és rica: de viatges, de separacions i retrobaments, d’estirabots burlescos, d’amors ideals que acaben tràgicament, d’amors molt més terrenals que acaben feliçment amb la consumació de la passió carnal, de mentides i escarnis a les institucions religioses,… En tots ells es repeteixen abundants tòpics i es mostren algunes concepcions filosòfiques i literàries de l’època, el xoc entre la nova sensibilitat humanista i l’arrelat teologisme. La influència posterior és immensa.(http://ca.wikipedia.org/wiki/Decamer%C3%B3)
  Altres autors italians del Renaixement:
  Pietro Aretino (també Pietro Aretí o l’Aretí) (Arezzo, 20 d’abril de 1492 – Venècia, 21 d’octubre de 1556) va ser un poeta, escriptor i dramaturg italià. Obres: Sonetti lussuriosi («Sonets luxuriosos»), Dubbi amorosi («Dubtes amorosos»), Lettere, Ragionamenti,Orlandino.
  Comèdies: Fraza, La cortigiana, Il marescalco, La talanta, L’ipocrito, Il filosofe.
  Tragèdies: Orazia.
  Nicolau Maquiavel, conegut simplement com a Maquiavel, és el nom amb què és conegut el florentí Niccolò di Bernardo dei Machiavelli) (Florència, 3 de maig de 1469 – Florència, 21 de juny de 1527) va ser un diplomàtic, funcionari públic, filòsof polític i escriptor italià. Conegut sobretot per la seva obra El Príncep, 1513 i La Mandràgora’ comèdia en prosa de cinc actes, amb pròleg en vers, 1518, però va escriure moltes obres i deixà força empremta en autors posteriors.

  Baldassare Castiglione (Màntua, 6 de desembre de 1478 – Toledo, 8 de febrer de 1529) va ser un escriptor italià, famós per la seva obra Il libro del Cortegiano (El cortesà), una guia per al bon govern que reflecteix els ideals polítics i culturals del Renaixement. L’ideal del cortesà és una persona educada, que respecta l’amistat, estima una dama platònicament i coneix la cultura clàssica. L’obra va tenir gran repercussió i es va traduir a la majoria de llengües europees.
  Sannazaro, Ariosto també influiren en la literatura castellana.
  LITERATURA CASTELLANA: BOSCÁN, GARCILASO, FRAY LUIS DE LEÓN, HERRERA, MÍSTICA: SAN JUAN DE LA CRUZ, NARRATIVA: NOVEL·LA PASTORIL: FRANCISCO DE SOTOMAYOR; PICARESCA, FRANCISCO DELICADO, CERVANTES. TEATRO: LOS PASOS I ELS ENTREMESES…
  Anem per gèneres:
  Breu introducció. “Durante el gobierno de los Reyes Católicos cabe destacar la labor de Antonio de Nebrija (1442-1522), autor de la primera Gramática castellana.
  Por otra parte, el gran mecenas durante el humanismo fue el cardenal Gonzalo Jiménez de Cisneros, lo que contrasta en parte con el resto de su prelado por su origen humilde y su carácter austero y el haber puesto su mayor empeño en reformar las costumbres de indisciplina entre las órdenes religiosas. La reforma tenía que ser fruto de una reforma a la educación, y aunque no fuera erudito fue el máximo protector de los nuevos estudios. En 1498 fundó la Universidad de Alcalá de Henares, que superó en prestigio e influencia a todas las demás excepto la de Salamanca, su mayor rival.
  La orientación de su reforma coincidía en parte con las ideas de Erasmo en un momento en que el erasmismo era la doctrina pujante en Europa y en España por supuesto, protegida por el rey Carlos I”.(http://es.wikipedia.org/wiki/Literatura_espa%C3%B1ola_del_Renacimiento)
  En aquest context:

• POESIA LÍRICA: BOSCÁN I GARCILASO
  La seva poesia experimenta el pas de la lírica cortès medieval a l’estil nou italià d’influència petrarquista: el canvi té lloc després que el 1526, en les bodes del rei amb Isabel de Portugal, en Joan Boscà parlés amb Navagero i aquest l’instés a utilitzar les noves estrofes i mètrica.
  La trajectòria poètica de Garcilaso, segons l’estudi de Rafael Lapesa, es pot dividir en tres etapes: etapa castellana, en la qual escriu els poemes en octosíl·labs; etapa italiana o petrarquista, en la qual, influit per Francesco Petrarca, escriu sonets o cançoners decicats a Isabel de Freyre de manera semblant als cançoners petrarquistes; i etapa classicista o napolitana, en la qual, influit pels poetes clàssics i per algunes de les seves amistats napolitanes, esciu elegies, epístoles, èglogues i odes, algunes en llatí.
  La poesia de Garcilaso està dividida per la seva estància a Nàpols (primer el 1522-1523 i després el 1533). Abans d’anar a Nàpols la seva poesia no està marcada per elements petrarquistes, és a Nàpols on descobreix els autors italians. Després de la seva estància la seva poesia tindrà importants rastres de la lírica italiana, influit tant per autors anteriors com Francesco Petrarca, com per autors contemporanis com Jacobo Sannazaro, autor de La Arcadia (1504). Garcilaso farà seu el món de la Arcadia, en el qual sons i colors conviden a la reflexiño acomanyant als sentiments. També l’influeix Ludocivo Ariosto, de qui pren el tema de la bogeria d’amor.
  És a Itàlia on Garcilaso enforteix el seu classicisme, ja après amb els humanistes castellans a la Cort, i redescobreix les Bucòliques de Virgili, les Metamorfosis d’Ovidi i les Odes d’Horaci; sense oblidar autors grecs que també estudia.
  L’obra poètica de Garcilaso de la Vega, composta de més de trenta sonets, quatre cançons, una oda en lires, dos elegies, una epístola, tres èglogues, set cobles castellanes i tres odes llatines es va publicar per primer cop el 1543, com a àpendix de les Obres de Joan Boscà. La producció lírica de Garcilaso de la Vega, màxima expressió del Renaixement castellà, es va convertir, molt aviat, en una referència per als poetes espanyols, que no podien ignorar la revolució mètrica i estètica que juntament amb Joan Boscà i Diego Hurtado de Mendoza van introduir a la lírica castellana. Entre aquestes innovacions hi ha una sèrie d’estrofes (tercet, sonet, lira, octava real, endecasíl·lab , cançó en estances), el vers endecasíl·lab i el seu ritme tritònic i altres recursos i estructures del Petrarquisme italià.
  L’estil de Garcilaso és molt característic: cuida especialment la musicalitat del vers mitjançant l’ús de l’al·literació i un ritme entorn dels tres eixos accentuals de l’endecasí·lab italià. Utilitza l’epítet amb la intenció de crear un món idealitzat on els objectes resultin arquetípics i estilitzats a la manera del Platonisme. Per altra banda, és molt hàbil en la descripció d’allò fugitiu; la seva poesia produeix una sensació de temps i s’impregna de malenconia pel transcurs de la vida, el que ell anomena “dolorido sentir”:(http://ca.wikipedia.org/wiki/Garcilaso_de_la_Vega)
  Soneto I      Dos cuartetos de rima abrazada -dos tercetos de rima encadenada. Rima consonante

  Cuando me paro a contemplar mi estado     11A
  y a ver los pasos por do me han traído,   11B
  hallo, según por do anduve perdido,       11B
  que a mayor mal pudiera haber llegado;    11A
  
  mas cuando del camino estó olvidado,      11A
  a tanto mal no sé por do he venido;       11B
  sé que me acabo, y más he yo sentido      11B
  ver acabar conmigo mi cuidado.
  
  Yo acabaré, que me entregué sin arte      11C
  a quien sabrá perderme y acabarme         11D
  si ella quisiere, y aun sabrá querello;   11E
  
  que pues mi voluntad puede matarme,       11D
  la suya, que no es tanto de mi parte,     11C
  pudiendo, ¿qué hará sino hacello?         11E

  Soneto XIII  (Recrea el mite d’Apol·lo i Dafne)
  A Dafne ya los brazos le crecían,
  y en luengos ramos vueltos se mostraba;
  en verdes hojas vi que se tornaban
  los cabellos qu’el oro escurecían.
  
  De áspera corteza se cubrían
  los tiernos miembros que aún bullendo estaban;
  los blancos pies en tierra se hincaban
  y en torcidas raíces se volvían.
  
  Aquel que fue la causa de tal daño,
  a fuerza de llorar, crecer hacía
  este árbol, que con lágrimas regaba.
  
  ¡Oh miserable estado!, ¡oh mal tamaño!
  ¡Que con llorarla crezca cada día
  la causa y la razón porque lloraba!

  Joan Boscà: sonet d’amistat dedicat a Garcilaso
  SONETO CXXIX

  Garcilaso, que al bien siempre aspiraste
  y siempre con tal fuerza le seguiste,
  que a pocos pasos que tras él corriste,
  en todo enteramente le alcanzaste,
  
  dime: ¿por qué tras ti no me llevaste
  cuando de esta mortal tierra partiste?,
  ¿por qué, al subir a lo alto que subiste,
  acá en esta bajeza me dejaste?
  
  Bien pienso yo que, si poder tuvieras
  de mudar algo lo que está ordenado,
  en tal caso de mí no te olvidaras:
  
  que o quisieras honrarme con tu lado
  o a lo menos de mí te despidieras;
  o, si esto no, después por mí tornaras.(Wikisource)
  Èglogues: La I comença així
  AL VIRREY DE NÁPOLES
  Personas: SALICIO, NEMOROSO
       El dulce lamentar de dos pastores,
  Salicio juntamente y Nemoroso,
  he de cantar, sus quejas imitando;
  cuyas ovejas al cantar sabroso
  estaban muy atentas, los amores,
  de pacer olvidadas, escuchando.
             Tú, que ganaste obrando
             un nombre en todo el mundo
             y un grado sin segundo,
  agora estés atento sólo y dado
  al ínclito gobierno del estado
  albano, agora vuelto a la otra parte,
             resplandeciente, armado,
  representando en tierra el fiero Marte;…
  http://cvc.cervantes.es/actcult/garcilaso/versos/eglogaprimera01.htm
  Comentari de Fernando Romo Feito“…El mundo estético de la égloga corresponde al idilio, un mundo utópico (sin lugar real), autosuficiente, a cuya naturaleza de vida siempre renovada se liga de forma orgánica la experiencia amorosa de unos pastores cortesanos, unas veces por armonía, otras por contraste. Frente a la epopeya o el poema didáctico, corresponde a la égloga el estilo humilde; lo que no está reñido con la elegancia en la dicción.
  “La Égloga I consta de 421 versos, que se distribuyen en una dedicatoria al Virrey de Nápoles y dos monólogos, de Salicio (salix: ‘sauce’) y Nemoroso (nemus: ‘bosque’). Una larga tradición quiere que el contenido del poema exprese dos momentos contrastados de la biografía sentimental del poeta: la ausencia de doña Isabel Freyre, dama portuguesa de la que se habría enamorado en 1526, y que murió en 1533 ó 1534, de parto…” (fragment) 
  http://cvc.cervantes.es/actcult/garcilaso/versos/romo.htm

  Altres poetes: Fernando de Herrera, de l’escola sevillana. Fragment d’una cançó, la I, d’influència petrarquista: autor de cinc cançons, una ègloga venatòria.

  "...Tú, infanda Libia, en cuya seca arena
  murió el vencido reino Lusitano,
  y s' acabó su generosa gloria;
  no estés alegre y d' ufanía llena;
  porque tu temerosa y flaca mano
  uvo sin esperança, tal vitoria,
  indina de memoria;
  que si el justo dolor mueve a vengança
  alguna vez el Español corage,
  despedaçada con aguda lança,
  compensarás muriendo el hecho ultrage;
  y Luco amedrentado, al mar inmenso
  pagará d' Africana sangre el censo...."

   (Textos: http://es.wikisource.org/wiki/Canci%C3%B3n_1_%28Herrera%29)

   Aula de Fray Luis a la Universitat de Salamanca, Viquipèdia.

  FRAY LUIS DE LEÓN. POESIA BIBLICA I HORACIANA. HUMANISME I ASCETISME: 

  Recerca de pau interior ben expresa en nuna oda horaciana (fragment)

  “¡Qué descansada vida 
  la del que huye del mundanal ruïdo,
  y sigue la escondida
  senda, por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido;  
  Que no le enturbia el pecho
  de los soberbios grandes el estado,
  ni del dorado techo
  se admira, fabricado del sabio Moro, en jaspe sustentado!
  No cura si la fama 
  canta con voz su nombre pregonera, 
  ni cura si encarama 
  la lengua lisonjera 
  lo que condena la verdad sincera.
  ¿Qué presta a mi contento
  si soy del vano dedo señalado; si, en busca deste viento, 
  ando desalentado
  con ansias vivas, con mortal cuidado?  
  ¡Oh monte, oh fuente, oh río,!
  ¡Oh secreto seguro, deleitoso!
  Roto casi el navío,
  a vuestro almo reposo
  huyo de aqueste mar tempestuoso….”

  Altres obres: Declaración del cantar de los cantares, De los nombres de Cristo,   

  La perfecta casada, Exposición del Libro de Job, Poesías. Obra llatina. (http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/frayluisdeleon/pcuartoniveld8bc.html?conten=bibliografia_autor)                      

  A la seva obra literària predominen els temes ascètics, en una lloança cap a la solitud i 

  el recés fora del món que permet elevar l'ànima. 
  Molts poemes es dediquen als tòpics del beatus ille o el locus amoenus,on la natura apareix com la 

  salvació per a la persona que viu a ciutat.
   Apareixen elements de la mitologia grecollatina cristianitzats i personatges bíblics tractats com a déus 

  pagans. Usa la mètrica clàssica d'inspiració italiana, especialment la estrofa de la lira (inspirant-se en les  

  Odes d'Horaci). 
  
  LA MÍSTICA: SANTA TERESA DE JESÚS I SAN JUAN DE LA CRUZ 

  Èxtasi de Sta. Teresa de Bernini. Sta. Maria Della Vittoria, Roma

  

  http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/sjuandelacruz/pcuartonivel60fa.html?conten=imagenes&pagina=

  imagenes6.jsp&fqstr=1&qPagina=0&qImagen=0          

• SANTA TERESA DE JESÚS.  

  Teresa de Cepeda y Ahumada (1515 - 1582), també coneguda com a Santa Teresa de Jesús o Santa Teresa d'Àvila, 

  fou una monja carmelita, reformadora de l'orde carmelita amb la fundació de les carmelites descalces i els carmelites descalços. 

  Autora d'obres de gran valor teològic i místic i literari:

   Castillo interior o las Moradas, escrit el 1577, en el qual compara l'ànima contemplativa amb un castell compost de set cambres.

   "   Estando hoy suplicando a Nuestro Señor hablase por mí, porque yo no atinaba a cosa que decir ni como
    comenzar a cumplir esta obediencia, se me ofrecio lo que ahora diré, para comenzar con algún
    fundamento: que es, considerar nuestra alma como un castillo todo de diamante u muy claro cristal, adonde hay muchos aposentos,
    ansí como en el cielo hay muchas Moradas. Que si bien lo consideramos, hermanas, no es otra cosa el alma del justo,
    sino un paraíso, adonde dice Él tiene sus deleites.
    Pues ¿qué tal os parece que será el aposento a donde un Rey tan poderoso, tan sabio, tan limpio, tan lleno
    de todos los bienes se deleita? No hallo yo cosa con que comparar la gran hermosura de un alma y la gran capacidad.
    Y verdaderamente, apenas deben llegar nuestros entendimientos, por agudos que fuesen, a comprenderla; ansí como no
     pueden llegar a considerar a Dios, pues Él mesmo dice que nos crió a su imagen y semejanza. Pues si esto
     es, como lo es, no hay para qué nos cansar en querer comprender la hermosura de este Castillo; porque puesto que
     hay la diferencia de él a Dios, que del Criador a la criatura, pues es criatura, basta decir su Majestad, que
     es hecha a su imagen, para que apenas podamos entender la gran divinidad y hermosura del ánima. Nos es pequeña
     lástima y confusión, que por nuestra culpa no entendamos a nosotros mesmos, ni sepamos quién
   somos. "   Fragment de la Primera Morada de Santa Teresa de Jesús

   ( http://bib.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12159843119096060754624/p0000001.htm#I_1)             
   

  Libro de la vida1567, escrit a instància del seu confessor, Pedro Ibáñez; Camino de perfección escrit els anys 1566-67, 

  publicat pòstumament l'any 1583, los Conceptos del amor de Dios,  Libro de las constituciones,
  i el Libro de las fundaciones, entre d'altres..                  
  
  Misticisme ardent consistent en quatre estadis: 

  1. Meditació i oració de recolliment. Es tracta del “retir” de l’ànima i de les seves facultats exteriors en escoltar la Paraula de Déu i, com era costum llavor, en meditar sobre la Passió de Crist.
  2. L’oració de la calma. La voluntat humana es lliura a la de Déu, mentre que les altres facultats, com la memòria, la imaginació i la raó, encara no estan segures per les distraccions mundanes. L’estat que predomina, però, és la calma.
  3. L’oració de la unió. La presència de l’Esperit atrau a si la voluntat i l’intel·lecte, en un do recíproc entre el Senyor i la criatura, mentre romanen “lliures” només la imaginació i la memòria. Una pau interior, com una beatitud, caracteritza aquesta fase.
  4. Quan tota la vida es transforma amb aquesta experiència s’arriba a la unió completa, que no requereix l’èxtasi com a signe extern. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Teresa_de_Jes%C3%BAs)

  
  

  Statue de Jean de la Croix au musée diocésain de Valladolid, en Espagne.  

  http://fr.wikipedia.org/wiki/Jean_de_la_Croix

• SAN JUAN DE LA CRUZ (Juan de Yepes Álvarez)

   (Fontiveros, Àvila, 1542 - Úbeda, Jaén, 1591), frare carmelita, prevere i místic que l’any 1568, pels consells de santa Teresa de Jesús, va emprendre la reforma entre els germans de l’orde, fundant la branca dels carmelites descalços. 

  Biografia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_de_la_Creu i http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/sjuandelacruz/pcuartonivelc25d.html?conten=autor

   

• “La crítica, desde Dámaso Alonso, ha puesto de relieve la confluencia de tres influjos: por un lado, el bíblico del Cantar de los Cantares, y, por otro, la tradición de la poesía culta italianizante y la tradición de la poesía popular y de cancioneros del Renacimiento español. El influjo de la Biblia es fundamental en su poesía, en tanto actúa como molde y catalizador del resto de lecturas que conforman el bagaje cultural de San Juan. Particularmente, resulta trascendental en el Cántico espiritual, cuyo simbolismo e imágenes tienen su origen en el Cantar de los cantares.” http://es.wikipedia.org/wiki/Juan_de_la_Cruz
• Els seus poemes són:
• Cántico espiritual del cuerpo y el alma, inspirat en el Càntic dels càntics.
• Noche oscura del alma, escrit durant l’empresonament a Toledo.
• Llama de amor viva.

A més, va escriure set poemes més, coneguts pels seus primers versos: “Entréme donde no supe”, “Vivo sin vivir en mí”, “Tras de un amoroso lance”, “Un pastorcico, solo, está penado”, “Aquella eterna fonte está escondida”, “En el principio moraba” i “Encima de las corrientes”.
La seva obra en prosa és, encara que menys coneguda, igualment valuosa literàriament. Són comentaris als seus poemes, que queden explicats des d’un punt de vista teològic. Aquests textos són considerats com a les obres més representatives de la mística cristiana de l’època. Porten títols similars als poemes comentats, essent, però, molt més extenses: Cántico espiritual, La llama de amor viva, Noche oscura del alma i Subida al Monte Carmelo, que tracta de la cerca de l’amat (Crist) per l’anima. Altres obres, més breus, permeten un coneixement més pregon de la persona i la doctrina de Joan de la Creu. (Viquipèdia)  
L’experiència mística es caracteritza per:
1. La sensació d’Unitat i consequent dissolució o pèdua de l “ego”.
2. La pèrdua del sentit del temps i de l’espai.
3. La sensació de contacte amb el sagrat, i  es presenta com a factor essencial persistent en el món religiós
4. La sensació d’objetivitat i de realitat profunda.
5. Sensació de la intuició de veritats profundes al marge de l’intel·lecte discursiu.
6. La superació del dualisme i de les contradiccions.
7. La pèrdua del sentit de la causalitat.
8. Inefabilitat.
9. La sensació de profunda pau i alegria. Inmensa felicitat, coherència i una harmonia interna imperturbable.
10. La percepció de Lllum o Foc. És la experiència literal de la il·luminació. 
11. Transitorietat.
12. Canvi positiu de conducta. 

"El término «noche oscura» lo utiliza san Juan en referencia a las «terribles pruebas que Dios envía al hombre 

para purificarlo»; ateniéndose a este significado, habla de una noche del sentido y de una noche del espíritu, 

situadas, respectivamente, al fin de la vía purgativa y de la vía iluminativa, tras las cuales vendría la vía unitiva,
 aspiración última del alma atormentada por la distancia que la separa de Dios, y realización de su deseo de

 fusión total con Él. La existencia de estas tres vías se corresponde con las tres potencias clásicas del alma: 

memoria, entendimiento y voluntad, que en este mismo orden son reducidas a un estado de perfecto silencio. 

El silencio de la memoria es llamado en la mística esperanza. 

El silencio del entendimiento se llama fe y el silencio de la voluntad caridad o amor.
 Estos tres silencios representan a la par un vaciamiento interior y una renuncia de uno mismo que alcanza 

su máximo grado a través de la virtud de la caridad. De ahí sobrevienen la enorme angustia y la sensación 

de muerte característica de los místicos, pues unirse a Dios es un perderse previo a sí mismo para después 

ganarse. Antes de acceder a la experiencia mística de unión con Dios, el alma experimenta una desoladora 

sensación de soledad y abandono, acompañada de terribles tentaciones que, si consigue vencer, dejan paso a
 una nueva luz, pues «Dios no deja vacío sin llenar»."http://es.wikipedia.org/wiki/Juan_de_la_Cruz

Fragment de Cántico Espiritual. Canciones entre el alma (Esposa) y el Esposo

"Esposa:

  ¿Adónde te escondiste,
amado, y me dejaste con gemido?
Como el ciervo huiste,
habiéndome herido;
salí tras ti, clamando, y eras ido.           5

  Pastores, los que fuerdes
allá, por las majadas, al otero,
si por ventura vierdes
aquél que yo más quiero,
decidle que adolezco, peno y muero.           10

  Buscando mis amores,
iré por esos montes y riberas;
ni cogeré las flores,
ni temeré las fieras,
y pasaré los fuertes y fronteras...."

Extrait du poème La Nuit obscure faisant mention de la fuite par l’escalier secret (plaque commémorative de la fondation du carmel à Tolède) (Viquipèdia en francès molt recomanada)
Noche oscura
Canciones del alma que se goza de haber llegado al alto estado de la perfección, que es la unión con Dios, por el camino de la negación espiritual.
1. En una noche oscura,
con ansias, en amores inflamada
¡oh dichosa ventura!,
salí sin ser notada
estando ya mi casa sosegada.

2. A oscuras y segura,
por la secreta escala disfrazada,
¡Oh dichosa ventura!,
a oscuras y en celada,
estando ya mi casa sosegada.

3. En la noche dichosa
en secreto, que nadie me veía,
ni yo miraba cosa,
sin otra luz y guía
sino la que en el corazón ardía.

4. Aquésta me guiaba
más cierto que la luz del mediodía,
adonde me esperaba
quien yo bien me sabía,
en parte donde nadie parecía.

5. ¡Oh noche que guiaste!
¡Oh noche amable más que el alborada!
¡Oh noche que juntaste
Amado con amada,
amada en el Amado transformada!...Fragment http://es.wikisource.org/wiki/Noche_oscura
 Unió mística amb Déu a La Llama de amor viva. 

  ¡Oh llama de amor viva
que tiernamente hieres
de mi alma en el más profundo centro!
Pues ya no eres esquiva
acaba ya si quieres,                           5
¡rompe la tela de este dulce encuentro!

   ¡Oh cauterio süave!
¡Oh regalada llaga!
¡Oh mano blanda! ¡Oh toque delicado
que a vida eterna sabe                         10
y toda deuda paga!
Matando, muerte en vida has trocado.

   ¡Oh lámparas de fuego
en cuyos resplandores
las profundas cavernas del sentido,            15
que estaba oscuro y ciego,
con estraños primores
color y luz dan junto a su querido!

   ¡Cuán manso y amoroso
recuerdas en mi seno                           20
donde secretamente solo moras,
y en tu aspirar sabroso
de bien y gloria lleno,
cuán delicadamente me enamoras!

 Estrofa: LIRA (estrofa con 5-7 versos de once y de siete sílabas, con rima perfecta). Aquí se emplea el esquema: abCabC

• De: Floresta de rimas antiguas castellanas, por Juan Nicholas Böhl de Faber. Hamburgo: Perthes y Besser, 1821.http://users.ipfw.edu/jehle/poesia/llamadea.htm
   VEGEU MÉS ENTRADES: 
  LA NARRATIVA CASTELLANA DEL RENAIXEMENT (18 de febrer de 2013) I EL TEATRE ESPANYOL DEL RENAIXEMENT

 LITERATURA CATALANA  DEL RENAIXEMENT 

 (http://lletra.uoc.edu/ca/periode/el-renaixement/detall)

 La literatura catalana del Renaixement, que abraça un període que comprèn des dels darrers anys del segle xv fins al final del XVI, sense trencar amb la tradició medieval, recuperà alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme. La prosa catalana més valuosa del període són Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig, tant per l’ús del diàleg, una forma literària clàssica, com per l’esperit crític del seu autor. En el terreny de la literatura d’entreteniment, emergeixen novelle i facècies com
 les de Jordi Centelles i Joan Timoneda i unes divertides i desinhibides Estil·lades y amoroses lletres, de mitjan segle XVI. També cal remarcar la narrativa històrica, representada per les cròniques de Pere Miquel Carbonell, Pere Antoni Beuter i Joan Binimelis, i la novel·la al·legòrica, representada per l’Spill de la vida religiosa, obra anònima publicada el 1515. El millor poeta català del període fou Pere Serafí. En ell conflueixen les diverses tendències de la lírica catalana del Renaixement: l’adaptació al sistema mètric català d’una nova forma d’estructurar el poema que, amb el seu sistema accentual, rítmic i prosòdic, opta per l’harmonia i l’eufonia, els paràmetres estètics propis del classicisme; l’adopció d’unes noves estructures que delaten una gran preocupació per la bellesa formal -el sonet, l’octava rima, el madrigal petrarquesc i els tercets encadenats, d’inspiració italiana, o el vers blanc, l’epístola, l’oda, l’elegia i l’ègloga, d’imitació clàssica-; la influència del petrarquisme, a imitació de la lírica del Canzoniere de Petrarca, la imitació de la poesia d’Ausiàs March i la glossa de refranys i cançons populars.

En la narrativa en vers destaca el poema sobre el Lepant (1573) del prevere mataroní Joan Pujol,
pel que suposa de recuperació del gènere èpic. En teatre destaquen les peces còmiques La vesita (1524-25) de Joan Ferrandis d’Herèdia, representada a les corts valencianes de Germana de Foix i del seu segon marit el duc Ferran de Calàbria, i l’obra anònima de mitjan segle XVI protagonitzada per En Cornei. En l’àmbit religiós, al costat del manteniment de formes dramàtiques com els misteris i moralitats d’inspiració medieval, el teatre català incorpora a la tardor del Renaixement una forma nova, l’acte sacramental, en són bons exemples El castell d’Emaús i L’Església militant del valencià Joan Timoneda.

LITERATURA RENAIXENTISTA FORA DE LA PENÍNSULA IBÈRICA:
Als Països Baixos comença un període d’or, amb la introducció de nous paràmetres en retòrica que reviuen l’esplendor clàssica, sota l’impuls de Johan Baptista Houwaert. La poesia es va adapatar a aquestes normes, que van influir decisivament a la mètrica, dues proves són els salms, que van experimentar una gran acceptació, i el propi himne nacional holandès, escrit per Filips van Marnix. Amb la figura de Dirck Volckertszoon Coornhert va iniciar-se l’humanisme a la regió, camí que van seguir Hendrik Laurenszoon Spiegel, Roemer Visscher, Gerbrand Adriaensz Bredero o Joost van den Vondel.
Anglaterra inicia l’anomenada Època elisabetiana, període d’auge cultural a cavall entre el Renaixement i el Barroc. Thomas Wyatt va importar el sonet italià, estrofa que seria perfeccionada per Philip Sidney per donar pas als grans autors lírics barrocs. Igualment, el teatre també va preparar l’arribada de deramaturgs posteriors (ambdues tendències van cristal·litzar en Shakespeare) amb les obres de Francis Beaumont, Thomas Kyd i especialment Christopher Marlowe. Al terreny de la prosa, cal destacar Thomas More amb la seva obra Utopia.
La literatura francesa està marcada pel gir lingüístic i l’auge de les ciutats. Margarida d’Angulema va inspirar-se en Boccaccio per al seu Heptameró, amb un vessant còmic que va dur al seu màxim exponent François Rabelais. Aquesta via paròdica va conviure amb els assaigs de Montaigne, el nou gènere de reflexió que seria conreat per diversos pensadors francesos i europeus durant segles. Els assaigs s’impregnen d’humanisme, com també passa a la poesia, amb un grup de màxim nivell anomenat La Pléiade, liderat per Pierre de Ronsard.

 (http://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_renaixentista)