TEATRE

TEATRE DEL RENAIXEMENT
 
CORRAL DE COMEDIAS DE ALMAGRO (CIUDAD REAL) http://www.porconocer.com/espana/files/2012/05/corral-comedias-almagro.jpg

El Teatre del Renaixement es va produir en un moment en què les ciutats creixen molt ràpidament i apareixen nous espectadors, com els artesans o els comerciants, que demanen un teatre de diversió, sense arguments doctrinals ni polítics. Aquest nou públic farà que les companyies no hagin de sortir de gira per mostrar els seus espectacles i possibilita la creació dels primers teatres permanents, els corrales de comedias, construïts als patis interiors de les illes de cases. Així, les companyies ambulants poden estabilitzar-se en els nuclis urbans.
 
http://viatge.cdmae.cat/index.php?option=com_k2&view=itemlist&task=category&id=9%3Ateatre-del-renaixement&Itemid=2&lang=ca
VIDEO SOBRE EL CORRAL DE COMÈDIES

ITÀLIA
La comedia dell’arte és un dels gèneres més populars del Renaixement. Sorgeix al segle XVI i assoleix la seva màxima esplendor al XVIII. Són representacions que es basen en un guió, anomenat canovacci, però que tenen un cert marge d’improvisació. Presenten un seguit de personatges arquetípics, la majoria dels quals porten una màscara que facilita que el públic els identifiqui ràpidament. Aquest gènere és practicat per companyies ambulants d’actors professionals que habitualment poseeixen una gran habilitat interpretativa.
 Els actors -acròbates, músics i oradors- feien servir sobretot la imaginació, l’enginy i la improvisació. Un dels personatges més coneguts és l’espavilat Arlequí, l’avariciós Pantalone, l’innocent Dottore, l’arrogant Capitano i la dolça i enamoradissa Colombina.

 

Shakespeare i Molière s’inspiren en la commedia dell’arte.
A ESPANYA té lloc una renovació del gènere gràcies a Juan del Encina, Gil Vicente i Lucas Fernández. 
 OBRA DE JUAN DEL ENCINA, poeta i dramaturg que va viure en època dels Reis Catòlics: Inspirant-se en Virgili, va escriure èglogues dramàtiques, pastorils.

• Aucto del repelón
• Égloga de Cristino y Febea
• Égloga de Fileno, Zambardo y Cardonio
• Égloga de las grandes lluvias
• Égloga de Mingo, Gil y Pascuala
• Égloga de Plácida y Vitoriano, la més coneguda.
  
• Égloga representada en la mesma noche de Navidad
• Égloga representada en la noche de la Natividad.
• Égloga representada en la noche postrera de Carnal
• Égloga representada en requesta de unos amores
• Égloga representada la mesma noche de Antruejo
• Representación a la santíssima Resurrección de Cristo
• Representación de la Passión y muerte de Nuestro Redentor
• Representación sobre el poder del Amor.

 LUCAS FERNÁNDEZ

Seguidor de Juan del Encina i del seu estil dramàtic pastoril, va escriure sis Farsas y églogas al modo pastoril (Salamanca: Lorenzo de Liondedei, 1514; edición facsímil por Emilio Cotarelo Madrid, 1929). 

Tres són de tema profà: dues Farsas o cuasi comedias i un Diálogo para cantar, que constitueix el més llunyà antecedent del gènere de la sarsuela. Introdueix algunes novetats en allargar el nombre de versos i de personatges de cada peça; introdueix el terme comedia i manté el dialect sayagués dels pastores, que són els seus personatges habituals; el tema central és l’amor; els pastors discuteixen amb un cavaller sobre el tema. 

Quant al seu teatro religiós, li devem dues Églogas de Navidad i un Auto de la Pasión, menys líric que el de Juan del Encina, però més dens conceptualment i amb més força expressiva. El Auto de la Pasión és la seva obra mestra pel seu realisme i el patetisme. Representa  un esglaó important en l’etapa primitiva de l’evolució del drama espanyol. (http://es.wikipedia.org/wiki/Lucas_Fern%C3%A1ndez)
JUAN DE LA CUEVA
Ell i un grup de dramaturgs sevillans van utilitzar la història nacional, com el Romancero, com a matèria dramàtica.Va publicar el 1583. Obres de tema històric-nacional: El saco de Roma, Los siete infantes de Lara, La muerte del rey don Sancho i La Libertad de España por Bernardo el Carpio.
Defensa la violació de les regles aristotèliques en les comèdies espanyoles.

GIL VICENTE (1465-1536?) va ser el primer gran dramaturg portuguès, a més de ser un poeta de gran anomenada.Com a home de teatre, sembla també haver exercit les tasques de músic, actor i director. És considerat sovint, d’una forma general, el pare del teatre portuguès, i també del teatre espanyol, ja que també va escriure en castellà -compartint la paternitat de la dramatúrgia espanyola amb Juan del Encina. L’obra vicentina està considerada com a reflex del canvi dels temps i el pas de l’edat mitjana al Renaixement.

 El Monòleg del vaquer, com hauria estat representat pel propi Gil Vicente, d’acord amb la visió del pintor portuguès Roque Gameiro http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mon%C3%B3logo_do_Vaqueiro_por_Roque_Gameiro.jpg

• Auto de la Sibila Casandra / de Gil Vicente ; dirección y versión Ana Zamora. Festival Internacional de Teatro Clásico de Almagro. 
• Auto de los Cuatro Tiempos / de Gil Vicente ; dirección y versión Ana Zamora. Festival Internacional de Teatro Clásico de Almagro. 
• Tragicomedia de Don Duardos
• Fragment de l’auto de la Sibila Casandra
  CAS ANDRA
  ¿Quién mete ninguno andar
  ni porfiar
  en casamientos conmigo?
  Pues séame Dios testigo
  que yo digo 5
  que no me quiero casar.
  ¿Cuál será pastor nacido
  tan polido,
  ahotas, que me meresca?
  ¿Alguno hay que me paresca 10
  en cuerpo, vista y sentido?
  ¿Cuál es la dama polida
  que su vida
  juega, pues pierde casando,
  su libertad cautivando, 15
  otorgando
  que sea siempre vencida,
  desterrada en mano agena,
  siemp re en p ena,

  abatida y sujuzgada?  http://www.cervantesvirtual.com/FichaMateria.html?Ref=199701. 

TORRES NAHARRO

Propalladia (NÀpols, Joan Pasqueto de Sallo, 1517) reuneix la sevaobra dramàtica i poètica. En el pròleg exposa la seva teoria dramàtica que conjuga el coneixement de la preceptiva clàssica amb la pràctica davant un públic.

“La obra de este último destaca por presentar una serie de elementos que serán determinantes en el teatro del siglo siguiente. Una de las aportaciones fundamentales de este autor fue la creación del introito o prólogo recitado por un pastor al comienzo de la obra. Esta forma de introducción (denominada posteriormente loa) será muy común en el teatro del siglo XVII. Asimismo, emplea por primera vez la palabra jornada, para designar a cada una de las partes en las que se divide la obra y que sirve de descanso de la representación. En su obra se trata el tema del honor y los conflictos que este provoca y constituye un antecedente de las comedias de capa y espada posteriores. Además, introduce los amores del gracioso y la criada de la dama como parodia de los sentimientos de los señores. Dentro de su producción teatral destaca especialmente Soldadesca, una obra de carácter realista que incorpora la figura del fanfarrón.”
 http://es.wikipedia.org/wiki/Bartolom%C3%A9_Torres_Naharro
Va dividir les comèdies en dos tipus:  “a fantasía” (intriga de ficción) i “a noticia” (d’observació de la realitat). Concep la comèdia amb final feliç però amb personatges notables, com els de la tragèdia (un tret que tindrà continuïtat en la comedia nueva lopesca), i també, com més endavant, combina  una trama de personatges principals amb embolics i amors de criats i servents, com La Celestina i d’altres precedents del teatre
Veu la necessitat que hi hagid’entre sis i dotze actors en escena, però en Tinellaria es va veure obligat a introduir-ne vint. Cal que predomini el sentit comú enfront la rigidesa normativa.
Postula la necessitat del decoro teatral.

Obres:

 Serafina (1508), Soldadesca (1510?) és una comèdia “a noticia” ,Trofea (1514?)comèdia “a noticia” ,Tinellaria  comèdia d’observació de costums o “a noticia, Himenea (1516?), considerada la millor obra, basada en tres actes de La Celestina.
La comedia llamada Calamita, tracta els mateixos temes que la comèdia Himenea, com a la comèdia Aquilana.

LOPE DE RUEDA . Els Pasos
Autor, actor, director de una companyía. Professionalitzà el teatre. Escrivia teatre per als palaus, per a les processons i per als corrals. Conegut pels Pasos, peces breus, lleugeres i còmiques, que es representaven normalment entre les comèdies o en els descansos entre jornades. Influït per la commedia dell’arte.
Alguns Pasos són: La tierra de Jauja, Cornudo y contento, El convidado i el més conegut i traduït a diverses llengües és la versió del conte de la lletera Las aceitunas. Els seus personatges reflecteixen la diversitat social de l’època. Fragment:
“ÁGUEDA. Corre, muchacha, prepárale un par de huevos para que cene tu padre y hazle luego la cama. Yo os aseguro, marido, que nunca os acordasteis de plantar aquel de aceitunas que rogué que plantarais.
TORUVIO. ¿Pues en qué me he detenido en plantarlo como me rogasteis?
ÁGUEDA. Callad, marido. ¿Y adónde lo plantasteis?
TORUVIO. Allí, junto a la higuera breval, adonde, si os acordáis, os di un beso.
MENCIGÜELA. Padre, bien puede entrar a cenar, que ya está preparado todo.
ÁGUEDA. Marido, ¿no sabéis que he pensado? Que aquel retoño de aceitunas que plantasteis hoy, que de aquí a seis o siete años, llevará cuatro o cinco fanegas (medida de capacidad equivalente a 55 litros en Castilla) de aceitunas. Y que, poniendo plantas acá y plantas acullá, de aquí a veinticinco o treinta años, tendréis un olivar hecho y derecho.
TORUVIO. Esa es la verdad, mujer, que no puede dejar de ser lindo. ” (http://elarlequindehielo.obolog.com/teatro-renacentista-pasos-lope-rueda-1357298)

CERVANTES, DRAMATURG dedicarem una entrada exclusivament a aquest escriptor, on trobareu aquest apartat.

A CATALUNYA recordem que també hi havia diversos tipus de teatre:
El Teatre cortesà és aquella pràctica escènica cortesana que produeix el tipus d’espectacle que es gaudeix a la cort. Les representacions, concebudes per a un públic selecte, són fastuoses i grandiloqüents, i barregen música, dansa i teatre.
A la Corona d’Aragó aquest gènere s’introdueix primerament a València, procedent del Regne de Nàpols, focus de modernitat de l’època. D’allà arriba un escenografia humanística que es basa en l’estudi dels tractats romans i les obres clàssiques.

Teatre populista, vinculat al religiós.

La pràctica escènica populista està dirigida a un ventall molt ampli de públic. Els arguments són accessibles i coneguts per tothom, i les representacions tenen lloc als espais públics, a carrers i places, o bé a les esglésies. Les peces estan escrites en les llengües vulgars i busquen tan sols l’entreteniment i la diversió. A les terres de parla catalana cal cercar l’origen d’aquesta pràctica teatral en els espectacles joglarescos de Pere Çahat i en l’arribada de les companyies italianes de commedia dell’arte que circulen per tota Europa.
Els textos de temàtica religiosa escrits en català que es conserven es poden classificar en cinc estadis:

• Peces que mantenen esquemes tradicionals.

• Obres en que els esquemes s’amplien a partir de materials religiosos, sense modificar l’estructura bàsica.
• Peces amb episodis de configuració autònoma, elements al·legòrics, parlaments extensos i una mètrica rigorosa. Apareixen personatges fortament caracteritzats.
• Peces dividides en passos, considerades la transició cap al Renaixement humanístic.
• Els autos sacramentals de Joan Timoneda (1500-1583), autor de les tres comèdies La comedia de Amphitrion, Comedia de los Menennos, Comedia llamada Cornelia i també de la novel·la El Patrañuelo 
• .http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/56814067652347228943457/ima0009.htmEls cercles intel·lectuals i humanístics promouen durant el Renaixement una pràctica escènica erudita amb la voluntat d’influenciar la població. Amb aquest teatre, les classes il·lustrades pretenen manifestar la seva posició envers l’aparell de poder de l’estat, de caire absolutista, del qual han estat excloses.
  En llengua catalana, cal destacar la companyia d’Andreu Solanell. Organitza representacions de farses i comèdies a Barcelona, Girona i Puigcerdà, i cap a l’any 1542 presenta una versió catalana de l’Eunuc de Terenci. 

El TEATRE ANGLÈS: EL TEATRE ISABELÍ (1558-1625) és una denominació que fa referència a les obres dramàtiques escrites i interpretades durant el regnat d’Isabel I d’Anglaterra (reina des de 1558 fins a – 1603), i s’associa tradicionalment a la figura de William Shakespeare (1564–1616).
Però en realitat cal afegir l’època de Jacob i fins i tot posteriors: “En realidad los estudiosos extienden generalmente la era isabelina hasta incluir el reinado de Jacobo I († 1625), hablándose entonces de “teatro jacobino”, e incluso más allá, incluyendo el de su sucesor, Carlos I, hasta la clausura de los teatros en el año 1642 a causa de la llegada de la Guerra civil (“teatro carolino”). El hecho de que se prolongue más allá del reinado de Isabel I hace que el drama escrito entre la Reforma anglicana y la clausura de los teatros en 1642 se denomine Teatro renacentista inglés.” (Viquipèdia)
A través del coneixement del teatre italià, van accedir a la cultura clàssica que va servir de model. La innovació anglesa va ser dotar de més realisme als personatges, fet que els va apropar al poble, ja que el teatre era un espectacle de masses i interclassista. L’èxit es devia a la quantitat d’obres representades i a les relacions socials establertes durant les funcions, on primava el text sobre el vestuari o el decorat.
També van renovar la mètrica amb el vers blanc que imita el vers llatí senequista.
En certa manera s’avancen a Brecht en el distanciament irònic: “Que el teatro isabelino era un “teatro abierto” y no sólo en el sentido literal del término parece demostrado también por el sentido de autoironía de los actores y de los dramaturgos isabelinos. El actor gusta de hablar al público “entre líneas”, para darle la vuelta al personaje mismo que está recitando, anticipando el distanciamiento irónico del teatro de Bertolt Brecht. Para esta clase de actores el dramaturgo isabelino inventa el teatro dentro del teatro. Se ha visto en la mascarada de La tempestad, pero el ejemplo más emblemático es el de Hamlet, en la que el joven heredero al trono de Dinamarca contrata a un grupo de actores itinerantes para representar frente a los ojos de Claudio, del que sospecha que ha asesinado a su padre, un drama que reconstruye el presunto asesinato.” (Viquipèdia)
La creació de teatres públics grans de fusta i totxo (inspirant-se en les inns fondes angleses on havien actuat els còmics ) que encabien fins a dues mil persones, rendibles  econòmicament, fou un factor essencial en l’èxit del teatre anglès renaixentista. El teatre era interclassista, un moderador social. El teatre The Globe es va establir el 1599, fet amb materials del primer teatre The Theater.

http://static.icarito.cl/200912/608859.jpg

Els tres autors més coneguts són WILLIAM SHAKESPEARE,  Christopher MARLOWE (1564-1593) autor del drama Tamerlà i una Tràgica història del Doctor Faustus (1588) precedent de l’obra de Goethe,  BEN JOHNSON (1572-1673) el més rival de Shakespeare, autor de Volpone, La dona silenciosa i L’alquimista. i THOMAS KID autor d’un Hamlet perdut.
W. SHAKESPEARE (Stratford-upon-Avon, 23 d’abril de 1564 – 23 d’abril de 1616 del calendari julià; 3 de maig de 1616 del calendari gregorià) Actor, director, administrador i coempresari. Vegeu la web de viquipèdia pel llistat d’obres (drames històrics, comèdies, drames…)  i una breu biografia. Teatre El Globo, vista de l’exterior, del qual en fou coempresari amb el gran actor Richard Burbage. no va passar per la Universitat, però va escriure alguns assajos.
 
Del teatre anglès, Shakespeare hereda la ironia que no desapareix del tot ni tan sols en les tragèdies més patètiques, ni està absent de les comèdies la seva concepció del món com a teatre, com Calderón. La barreja d’estils també és present en les tragèdies. De fet, la diferència entre els gèneres cal buscar-la en la intencionalitat i el desplegament de la fantasia, més òptima en la comèdia.
A la cara seriosa del teatre en correspondència amb la de l’existència, li correspon el drama històric de tema anglès: obres que duen per títol els noms dels reis (Ricard II, per ex.) i que són radiografies dramàtiques del poder, i de tema romà: Coriolà o Juli Cèsar per exemple, personatges que són paràboles del present.
També s’inclouen les tragèdies: Romeu i Julieta, Hamlet, Otelo, El rei Lear o Macbeth.
En aquests casos s’inscriu en la tradició del teatre històric anglès que pren com a argument preferit la pròpia història nacional.
Quant a les comèdies, ens sorprèn la varietat de registres, les combinacions de tipus estructural, l’agilitat dels diàlegs… N’és un exemple clar el Sueño de una noche de verano, on trobem elements misteriosos, també l’herència de les “moralitats” i” intermedis” que va conèixer de nen i que es caracteritzaven pel ritme dels seus diàlegs. Ha influït força en la tradició dramatúrgica posterior.
Més informació en  http://shakespeareobra.wordpress.com/

Fragment de Hamlet, Acte cinquè, escena 1 : TRADUCCIÓ DE
M. MORERA GALÍCIA

Deixa’m-la veure. (Pren la calavera.) Ai, pobre Yorick! Jo el vaig conèixer, Horaci: un minyó d’infinita gràcia, de fantasia excel·lent. Mil cops em dugué a coll-i-be. ï, ara, que horrible em resulta d’imaginar-me’l! La gorja se m’hi subleva. Ací es movien aquells llavis que he besat qui-sap-los cops! I ara, ¿on són, tes moferies, tes cançons i saltarenes, tos alegres acudits, que feien esclatar la taula a riallades? ¿No en tens ni un, ni per burlar-te de ta ganyota? Del tot perdut? Doncs ara vés-te’n al tocador de madama i digues-li que, ni que es posi un dit de pintura al damunt, haurà d’acabar per tenir la teva gràcia: fes-la riure dient-li això! Fes-me el favor, Horaci: digues-me una cosa.

Quina cosa, mon senyor?

¿Creus que Alexandre tindria aquest aspecte, sota terra?

Aquest mateix.

I que pudirà igual? Puf!

Igual, mon senyor.

En quins usos tan baixos podem veure’ns, Horaci! ¿Per què no ha de poder la imaginació seguir la pols noble d’Alexandre, fins a trobar-la tapant l’espirall d’una bota?

Fóra filar molt prim, l’imaginar així.

No, en bona fe: cal només que seguir-lo senzillament i guiant-se per versemblança. Per exemple: Alexandre morí”; Alexandre fou enterrat; Alexandre és tornat pols; la pols és terra; de la terra se’n fa el fang; i ¿per què, d’aquest fang en què es convertí, no se’n pot fer el tap de l’espirall d’una bota de cervesa?
«L’august Cèsar, ja mort i en pols tornat,
pot, per lliurar del vent, tapâ un forat.
I que eixa pols, que al món tingué frement,
recalci un mur per a lliurar del vent!»

Mes prou!… fem-nos enllà!, que ací ve el rei, i la reina i la cort….”

Teatre postisabelí: auge de les anomenades “mascarades” organitzades la majoria per l’escenògraf Iñigo Jones. 
Bibliografia en format paper: OLIVA,César/TORRES MONREAL, Francisco: Historia bñasica del arte escénico. Ed. Cátedra, S.A.Madrid, 1990.