LA LITERATURA BARROCA CATALANA
La monarquia absoluta espnayola sota els Àustries potencià l’ús literari del castellà, relegant la literatura en llengua catalana. Aquesta rep l’influència de la literatura castellana tant pel que fa a la cosmovisió, a la temàtica (el temps, la mort, la vanitat d’allò terrenal, el desengany…) els gèneres (poesia amatòria, burlesca i satírica, escatològica, amb al3lusions mitològiques…) com en l’estil, carregat d’artificiosos recursos retòrics.
oli de F. Masriera Museu de la ciutat- Barcelona
Francesc Vicenç Garcia (Rector de Vallfogona) fou l’únic que aconseguí de formar una escola, el vallfogonisme: Nascut a Tortosa l’any 1578/1579, va estudiar probablement a Lleida i després a Barcelona, on rep la tonsura el 1601. El 1605 es ordenat prevere en la capella de Santa Maria la Rodona de Vic, monument romànic avui desaparegut. Les seves obres completes van ser publicades anys després de la seva mort, en vida ja va gaudir d’una gran popularitat —la imitació de la seva obra poètica per part de molts autors catalans del segle XVII donà peu al fenomen que es coneix com a “vallfogonisme”(Nausica Solà AELC)
” Al voltant del Rector de Vallfogona s’ha creat una popular biografia llegendària i se li atribueix tota mena d’acudits i anècdotes, molts dels quals d’autenticitat dubtosa. Aquesta imatge de personatge novel·lesc i còmic va inspirar l’obra de teatre de Frederic Soler (Serafí Pitarra) Lo Rector de Vallfogona i també la novel·la, amb el mateix títol, de Feliu Codina” (AELC)
“En virtut de la ciència literària, claredat d’enteniment, honestedat de vida i costums i de moltes altres qualitats amb que Déu Senyor Nostre tant pia i misericordiosament ha enriquit a la persona del reverent Francesc Vicent Garcia, prevere de Tortosa, (…) i volent Nos premiar sos serveis (…) venim a nomenar-lo rector de la cura i escrivania de la parròquia de Santa Maria de Vallfogona”(http://vallfogona.usuaris.net/)
La seva activitat poètica coincideix amb les estades a la seva rectoria.
L‘any 1612, Joan de Montcada és nomenat arquebisbe de Tarragona, qui ben aviat requereix els serveis del nostre Rector a la Seu Metropolitana. El Prelat tarragoní va convidar el Virrei de Catalunya, Marquès de Almazán a les festes de Santa Tecla. Mossèn Vicent va ser invitat d’honor en la travessia per mar des de Barcelona a Tarragona. Les incidències d’aquell pintoresc viatge les relatà en dues extenses composicions poètiques que alhora documenten la seva estada a Tarragona.
Recopilació de les poesies del Rector de Vallfogona feta pel Rector de Pitalluga, Manuel de la Vega, i pel Rector dels Banys, Joaquim Vives.
si voleu ser valent mostrau rigor,
si, acàs, voleu ser festejador
digau, tothora, que teniu què fer;
si opinió desitjau de mercader,
tingau en la botiga plata i or
ab sedes i brocats de gran valor,
i pagau a tothom, fins un diner;
si voleu ser llegit tingau memòria,
si voleu ser soldat parlau de guerra
i, si galant, anau com Absalon;
digau que los treballs teniu per glòria
i tindran-vos per sant los de la terra,
que és apariència tot lo de aquest món.
isca enamorat de l’alba?
Sols ell isca i em faça llum,
i em guard de una ensopegada!
Que la nit ab manto negre
cubra tota la campanya?
Mentres jo em cubra també
ab una bona flassada!
Baldament la primavera
no es pose la verda saia:
No em vesta de ronya a mí,
vesta’s de mija llana!
¿Qué se’m dóna que l’Amor
no em tir la fletxa dorada?
Que jo vull bé a qui me apar,
ara ho vulla o li desplàcia.
Avinga’s allà lo Amor
ab los pobretons que enganya;
que jo ja em sé enamorar,
vulla o no vulla la frasca.(…)
La seva producció literària, vinculada al barroc, té clares influències de Góngora -el model de les Soledades és visible en alguns fragments d’Amor, firmesa i porfia– i Garcilaso de la Vega -«Oh dures fletxes de mon fat rompudes…», «Dolces despulles quan lo cel volia…»-. Les seves tècniques poètiques són les habituals de la poesia cultista: hipèrbatons, antítesis, al·literacions, enumeracions, metàfores, etc. Utilitza un registre lingüístic forçat, ple de neologismes i molt castellanitzat.
La principal característica de la seva poesia és l’exagerat sentimentalisme, unit a un interès per la temàtica bucòlica -influència clara de Garcilaso. En aquest sentit, Fontanella intenta adaptar la mitologia bucòlica -nimfes, nàiades, pastors, etc.- a la geografia catalana, més concretament a la barcelonina -Tibidabo, Besòs, Llobregat- i a la rossellonesa. Les característiques esmentades són especialment visibles en el recull de romanços anomenats Giletes, escrits, sembla, al Rosselló en la seva joventut, i en els quals la deliqüescència sentimental arriba a l’extrem, principalment per l’abús dels diminutius.
Ara bé, encara que el gruix de la seva poesia és fonamentalment amorós i bucòlic, va conrear també altres gèneres i temes típicament barrocs, com la letrilla satírica i paròdica, el romanç heroic, burlesc o mitològic, la recreació de cançons populars, etc., i també, ocasionalment, els temes obscens o escatològics. Fontanella destaca per la seva habilitat en molts aspectes compositius i en el plantejament i l’estructura de les seves obres majors.
Va escriure dues obres de teatre: la Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia (cap a 1643), completada amb una lloa, un entremès i un ball, i la comèdia mitològica, d’inspiració més o menys calderoniana, Lo desengany. La lloa presenta un interessant aspecte de manifest: Fontanella hi fa una defensa de la llengua i exposa la voluntat de contribuir a la seva «il·lustració», omplint, amb les seves obres dramàtiques, el buit de l’inexistent teatre culte en català de caràcter profà.
Pel que fa a la producció en prosa, només en coneixem el panegíric fúnebre de Pau Claris (1641), que és una bona mostra d’oratòria cultista. La seva abundosa producció de circumstàncies -emblemes o jeroglífics per a celebracions oficials, elogis preliminars de llibres, sentència de les justes poètiques en honor de sant Tomàs el 1658, etc.- demostra que, en la seva època, va gaudir d’una gran consideració com a escriptor.
La seva influència, potser no tan evident com la de Francesc Vicent Garcia, es clara en els autors de la Renaixença: connecta amb el bucolisme dels primers romàntics, com Rubió i Ors i Martí i Cortada. Modernament, l’edició crítica de les seves obres ha estat abordada per Maria-Mercè Miró.”(http://lletra.uoc.edu/ca/autor/francesc-fontanella)
Oh, dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses,
que, llevant-me les plomes amoroses,
deixau al cor les puntes més agudes!
Flames més eclipsades que vençudes,
aurores algun dia lluminoses,
ombres ja de ma vista tenebroses,
tenebroses, mortals, però volgudes.
Principi trist de penes inhumanes,
terme feliç de l’ànima afligida
que per alívio son dolor adora;
fletxes sereu i flames soberanes
si llevau a mon cor la trista vida
per donar a mos ulls eterna aurora. (més a http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/fontanella.htm)
Francesc FONTANELLA, Antologia poètica, Ed. Curial, Barcelona, 1998.
Agustí Eura
Francesc Tagell, Poema anafòric
A València i a les Illes no segueixen els models barrocs més aviat segueixen la tradició de poesia satírica i popular tant en català com en castellà.