EL ROMANTICISME A CATALUNYA: LA RENAIXENÇA
L’exaltació nacional romàntica a Catalunya fou més rellevant que a la resta del país.
“…el romanticisme, en el territori català, va tenir una clara connotació política. Els escriptors reclamaven la recuperació de la llengua, la literatura i la cultura popular catalanes. En aquest sentit, romanticisme i Renaixença (en part d’aquí ve el nom, ja que també volia revifar la consciència nacional després d’una etapa de decadència) van conviure i es van interrelacionar al llarg del segle XIX. En els inicis, els renaixentistes anhelaven rememorar el passat gloriós que recordava quan l’imperi s’havia expandit pel Mediterrani fins a Grècia. El contrast amb el present, però, era evident.
Els primers romàntics catalans tenien algunes contradiccions, ja que empraven la llengua castellana. Per trobar un referent vàlid en llengua catalana cal remuntar-se al període medieval, i per trobar una novel·la en català, al ‘Tirant lo Blanc’.(http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana
Recordem que des del 1814 fins el 1833 regna Ferran VII, sis dies després de la seva mort Josep Galceran llança a Prats de Lluçanès el primer crit favorable a Carles V, germà del rei mort, essent el primer pas decisiu de la guerra carlina. Uns anys abans (1827), però, el sector dels
malcontents ja havien proclamat la necessitat d’elevar al tron l’infant Carles.
La Renaixença:
“…el català havia continuat essent sempre el vehicle de transmissió normal del poble —i en català havien d’ésser fetes, per tant, totes les manifestacions a ell dirigides (teatre, fullets polítics, catecismes, etc. )—; d’altra banda, la producció literària “culta” durant els segles considerats de “decadència” fou bastant nombrosa, encara que no tingués, en general, una projecció pública gran. Tanmateix, hom no pot negar l’evidència d’un canvi fonamental, més o menys a partir del quart decenni del segle: d’unes veus aïllades que usaven el català o que reclamaven els drets d’aquesta llengua (els exemples són nombrosos, de J. P. Ballot a A. Puigblanc i a Aribau) es passà a la voluntat comuna d’una elit intel·lectual per a la recuperació de l’entitat pròpia, de la qual el moviment literariolingüístic fou en uns primers temps l’aspecte més notori (catalanisme). Els factors que ho afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats d’una manera definitiva. Hom ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic del moviment romàntic, amb la seva revaloració de la llengua i la història pròpies, dels costums populars, etc.
El 1833, any de mort del rei absolutista Ferran VII, sol considerar-se la data d’inici de la Renaixença, ja que és l’any de la publicació del poema Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau (Barcelona, 4 /11/1798-17/09/1862). En aquests primers moments, l’objectiu més important dels renaixentistes era la dignificació de la llengua catalana (i de la cultura catalana en general), per poder crear més tard una literatura catalana culta i de qualitat.
QUI ERA BONAVENTURA CARLES ARIBAU?
Escriptor, economista, taquígraf i polític, periodista i assagista.
Arrelat a Madrid es dedicà als negocis privats, al periodisme i ocupà càrrecs públics fins a assolir un gran prestigi. Allunyat dels problemes específics de Catalunya, cap al 1850 inicià un acostament, que s’accentuà a mesura que s’incrementava la lluita entre lliurecanvistes i proteccionistes fins a convertir-se en el veritable representant a la cort dels industrials catalans. Malalt i desenganyat, tornà a Barcelona per morir-hi en la pobresa.
Liberal il·lustrat, Aribau propugnava el millorament moral i material de l’home, el progrés científic, etc, i que ben aviat canalitzà cap a l’economia sense desinteressar-se mai de l’evolució tècnica general. Amb el temps, però, el potencià amb ingredients més o menys romàntics i intervingué en les primeres empreses encaminades a traduir Walter Scott i Alesandro Manzoni.
Fou redactor del diari El Europeo”, divulgà les idees estètiques de Friedrich von Schiller, propulsà la fundació de“El Vapor” .
ODA A LA PÀTRIA
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.
Que val que m’haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
(Bonaventura Carles Aribau: “La Pàtria”, diari El Vapor, 1833)
http://www.enciclopedia.cat/
http://lletra.uoc.edu/ca/periode/la-renaixenca/detall
Del febrer de 1839
al novembre de 1840, Rubió i Ors publicà dinou poemes al Diario de Barcelona. Aquests s’aplegaren en una recopilació de poemes, Lo Gayté del Llobregat el 1841. El pròleg és considerat una fita de la Renaixença i fins i tot el manifest que ell va resumir en tres punts: l’afició per tot allò que concerneix a la pàtria, l’interès per difondre el coneixement de l’idioma entre la resta de compatricis i el desig d’encomanar aquest sentiment. Rubió i Ors en aquell pròleg també reivindica la necessitat de restablir els Jocs Florals
i l’Acadèmia del Gai Saber
per reconquerir la importància literària que havia ostentat la llengua catalana.http://ca.wikipedia.org/wiki/Renaixen%C3%A7a_a_Catalunya#Renaixen.C3.A7a_a_Catalunya
2ª) 1859-1877: El moviment ja ha adquirit una dimensió col.lectiva. El 1859 es produí la restauració dels Jocs Florals, que foren una plataforma de difusió social de la literatura catalana. El 1877 representà la consagració de Verdaguer i Guimerà, en ser premiats en aquests certàmens.
Els Jocs Florals, juntament amb altres institucions com la Sociedad Filosófica, el Centre Excursionista de Catalunya, el Círcol Literari de Vic, La Sociedad Savigny o La Jove Catalunya i amb un paper més preponderant la Universitat de Barcelona, l’Acadèmia de Bones Lletres, l’Ateneu Barcelonès, foren decisius en el desenvolupament del moviment.
La restauració dels Jocs Florals (1859), de la qual foren promotors J. Rubió i M. Milà, significà una primera plataforma de difusió i prestigi social per a la literatura catalana, però no fou fins a la gestació del catalanisme polític (malgrat l’existència d’un sector progressista representat per V. Almirall, el sector conservador fou més important), cristal·litzada amb motiu de les Bases de Manresa (1892) quan la llengua esdevingué l’element aglutinador per excel·lència.(http://www.xtec.cat/~fmota/segon%20batx/renaix.htm)
El sentiment de recuperació nacional no és només de les classes benestants sinó que també ho és de les classes obreres. Aquestes articulen una trama d’associacions culturals per tot el principat. Entre d’altres es fundaren l’Ateneu Català de la Classe Obrera a Barcelona l’any 1861 o l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera l’any 1863. S’inicià també la profusió de societats corals formades per obrers com la La Fraternitat fundada per Anselm Clavé l’any 1850. L’any 1867 hi havia 106 societats corals.(M Pilar Molina i d’altres, Catalunya: història i memòria, Fascicles de l’AVUI, Enciclopèdia catalana, 1995, extret de Viquipèdia)
El moviment, per altra banda, quasi no afectà la literatura popular (que s’havia anat produint en català gairebé sense interrupció) i més aviat fou vist amb recel pels seus autors (Abdó Terrades, Anselm Clavé o Frederic Soler), caracteritzats sovint per una radicalització política, federal i republicana, que contrastava amb el caràcter progressivament conservador de la Renaixença. Pel que fa als gèneres cultes, calgué afavorir?ne la catalanització d’acord amb el designi renaixentista d’edificar una literatura nacional. La novel·la, catalana ja pel que fa als temes, comptà amb una primera obra en català (L’orfeneta de Menargues, d’Antoni de Bofarull) el 1862, any del primer premi que es dedicava a la narrativa als Jocs Florals. El teatre (que comptava amb uns gèneres populars molt vius en català i que no formà part dels Jocs fins al 1875) estrenà el primer drama en català (Tal faràs, tal trobaràs, de Vidal i Valenciano) el 1865. La poesia culta que s’editava en català des de 1839 (Llàgrimes de viudesa, de Miquel Anton Martí) coronà el seu procés amb el prestigi del poema èpic L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, publicat el 1878.
Aquesta generació dugué a terme la fundació o la consolidació dels principals instruments de difusió de la Renaixença; revistes (La Renaixensa, Lo Gay Saber, El Calendari Català, La Ilustració Catalana), editorials (La Protecció Literària, La Renaixensa, Ilustració Catalana), associacions (La Jove Catalunya, Associació Catalanista d’Excursions Científiques, Associació Catalana de Excursions, Centre Català), etc., a més d’una politització creixent i matisada del moviment (iniciada, en part, per Valentí Almirall) i un panorama cultural ja molt complet.La Renaixença fou, a més d’una voluntat de cultura autònoma, una manera peculiar de servir aquest propòsit: un estil i una temàtica d’arrel romàntica, uns criteris lingüístics o bé acadèmics o bé arcaïtzants, i una actitud liberal i moderada que procedia de la seva arrel burgesa. En aquesta orientació, la Renaixença és ja sentenciada cap a 1890 amb els primers signes de vitalitat de la generació del Modernisme, la qual, fidel a l’essència de la Renaixença, la serví amb uns criteris i unes actituds notablement diferents i amb un sentit estètic profundament renovat.
JACINT VERDAGUER (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902) és l’escriptor català més important i representatiu del segle XIX. Contribueix a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual té una enorme repercussió popular, incomparable a l’època. Internat al seminari de Vic, on cursa la carrera eclesiàstica, es familiaritza amb la retòrica i els clàssics i s’inicia en l’escriptura poètica.
Entre els seus títols destaquen els poemes èpics de factura romàntica, L’Atlàntida iCanigó, i els reculls poètics Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari iAires del Montseny. En prosa publica Excursions i viatges, Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, un aplec de Rondalles i el recull d’articles publicats a la premsa En defensa pròpia. És proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de 1880.
Com viatger al cim d’una pujada
d’on obira sa terra somniada.
aquí el bon vell sospira de dolçor:
i veent-la verdejar hermosa i bella,
passeja els ulls, enamorat, per ella,
rejovenit sentit volar-hi el cor
Colom mira l’Atlàntida sense mida,
com si hi sentís alguna veu que el crida:
com si, de genis, mostres i gegants
entremig dels fantasmes vagarosos,
obiràs d’una verge els ulls verdosos,
verdosos com les ones i amargants.
(Inici del cant desè La nova Hespèria)
Víctor Balaguer: es va dedicar a cantar les glòries del passat medieval amb temàtiques catalanitzades.
com ara Don Joan de Serrallonga
Frederic Soler: el seu teatre era en català, les produccions dramàtiques les inicia en un etapa en la qual escriu tot un seguit d’obres inconformistes, drames romàntics i comèdies costumistes.
Exemples: Lo rector de Vallfogona, La Gata , Les Joies de la Roser…
ÀNGEL GUIMERÀ
(Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924). Dramaturg i poeta. És l’únic dramaturg català del segle XIX que traspassa fronteres a escala europea. Comença la carrera literària amb la poesia; és proclamat Mestre en Gai Saber (1877) i presideix els Jocs Florals de Barcelona (1889). La seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia (1879), se situa dins la tradició del romanticisme històric.Autor de Mar i cel.
En tornarem a parlar quan estudiem el modernisme.
