MIGUEL HERNÁNDEZ GILABERT

Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 1910 – Alacant, 1942)

Consulteu: http://www.miguelhernandezvirtual.es/new/index.php?option=com_content&view=article&id=608&Itemid=60
Primeres publicacions 1925:1930
Comença a escriure vers el 1925 sobre el tema rural que coneix, essent com és fill de pastor i ell mateix ajudava el seu pare. Li publiquen poemes alguns diaris provincials i locals.El primer que apareix és “Pastoril” en el diari local “El pueblo de Orihuela”. Després els seus poemes són publicats en altres diaris: “Voluntad”, “Actualidad”, “El Día”, “Destellos”, “La Verdad”. Es tracta d’una poesia encara molt dependent dels seus models, de les lectures que està realitzant aquests anys.
Forma part del grup d’Oriola amb Carles Fenoll i Ramon Sijé, que va estudiar amb ell. Units per les seves inquietuds literàries.
Amb el seu trasllat a Madrid el 1931, s’inicia la segona etapa: 1931-1936. Torna al poble en no trobar suport a la capital. Participa en l’homenatge a Gabriel Miró.
El 1933 es publica el seu primer llibre de poemes Perito en lunas. 42 poemes en octaves reals. Neogongorisme, contagiat pels poetes del 27, als quals va conèixer en el seu primer viatge a Madrid.

XXXV
Hay un constante estío de ceniza
para curtir la luna de la era,
más que aquélla caliente que aquél iza,
y más, si menos, oro, duradera.
Una imposible y otra alcanzadiza,
¿hacia cuál de las dos haré carrera?
Oh tú, perito en lunas, que yo sepa
qué luna es de mejor sabor y cepa.
http://lasillaprestada.blogspot.com.es/2012/06/perito-en-lunas-miguel-hernandez.html
La simbología secreta de “Perito en Lunas” de Miguel Hernández. 
http://www.cervantesvirtual.com/obra/simbologia-secreta-de-perito-en-lunas-de-miguel-hernandez–0/
La fuerza expresiva de la poesía de Miguel Hernández
http://comunidad-escolar.pntic.mec.es/documentos/hernandez/hernandez3.html
“Perito en lunas es una “poética del hermetismo”, y se inscribe en la línea del neogongorismo que impregna los versos primerizos de Hernández; neogongorismo con el que persigue no sólo adquirir destreza técnica domeñando el lenguaje por medio de la compejidad metafórica, sino también ennoblecer los temas más cotidianos elevándolos a las más altas cimas poéticas. “

Quan torni a Madrid el 1934, pren contacte amb G. Diego, Aleixandre i el surrealisme i troba l’èxit. Escriu teatre també. En parlarem en una altra entrada.
De 1936 és l’Elegia a Ramón Sijé i la publicació de El rayo que no cesa, llibre de temàtica amorosa, proper a la poesia petrarquista, escrit peredominantment en sonets.
Acereda, Alberto (1993). «Aspectos del lenguaje poético en El rayo que no cesa». Miguel Hernández, cincuenta años después: actas del I Congreso Internacional (Alicante: Comisión del Homenaje a Miguel Hernández) II:  p. 581, nota 1.
 Balcells, J. Mª: El rayo que no cesa desde la intertextualidad 
http://www.miguelhernandezvirtual.com/biblioteca%20virtual/actas%20II%20congreso/Archivos%20en%20PDF/11josema.pdf
Martos Pérez, María Dolores: “El petrarquismo en El rayo que no cesa“,
Fernández Palmeral, Ramón:  Simbología secreta de «El rayo que no cesa» de Miguel Hernández

 http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12587294323489384654435/p0000001.htm#I_2
20
No me conformo, no: me desespero
como si fuera un huracán de lava
en el presidio de una almendra esclava
o en el penal colgante de un jilguero.

Besarte fue besar un avispero
que me clama al tormento y me desclava
y cava un hoyo fúnebre y lo cava
dentro del corazón donde me muero.

No me conformo, no: ya es tanto y tanto
idolatrar la imagen de tu beso
y perseguir el curso de tu aroma.

Un enterrado vivo por el llanto,
una revolución dentro de un hueso,
un rayo soy sujeto a una redoma.

Miguel Hernández era comunista des dels 26 anys. Quan esclata la Guerra Civil Espanyola s’allista al bàndol republicà. Figura al 5è Regiment i passa a altres unitats als fronts de la batalla de Terol, Andalusia i Extremadura. En plena guerra, aconsegueix fer una breu visita a Oriola per casar-se el 9 de març de 1937 amb Josefina Manresa. Als pocs dies ha de marxar al front de Jaén. L’estiu de 1937 va assistir al II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes celebrat a Madrid i València, i després va viatjar a l’URSS en representació del govern de la República, d’on va tornar l’octubre i va escriure el drama Pastor de la muerte i nombrosos poemes més recollits posteriorment a la seva obra El hombre acecha. Al 1938 neix el seu primer fill, Manuel Ramón, que mor als pocs mesos i a qui està dedicat el poema Hijo de la luz y de la sombra i altres recollits al Cancionero y romancero de ausencias. Al gener de 1939 neix el segon fill, Manuel Miguel, a qui va dedicar des de la presó les Nanas de la cebolla. Escriu un nou llibre: “Viento del pueblo”.

A l’abril, el general Franco declara la fi de la guerra. El seu amic Cossío s’ofereix per acollir-lo a Tudanca. No obstant això, decideix anar a Oriola malgrat el perill que això suposa, i d’alla va fins a Sevilla i intenta creuar la frontera de Portugal per Huelva, però la policia del règim de Salazar l’entrega a la Guàrdia Civil. És empresonat a Sevilla i d’allà el traslladen al penal de Torrijos a Madrid. Gràcies a les gestions de Pablo Neruda davant d’un cardenal, al setembre de 1939, el posen en llibertat inesperadament sense ser processat. Torna a Oriola i és delatat i detingut, i quan es va trobar a la presó de la plaça de Conde de Toreno a Madrid, és jutjat i condemnat a mort al març de 1940. Cossío i altres amics intel·lectuals advoquen per ell i se li commuta la pena per la de trenta anys. Passa a la presó de Palència al setembre de 1940 i al novembre al penal d’Ocaña. A la presó coneix a Antonio Buero Vallejo, qui li fa un retrat a carbonet. Al 1941, és traslladat al Reformatori d’Adults d’Alacant. Emmalalteix; de la bronquitis passa al tifus, i aquest es complica amb una tuberculosi. Se li ofereix penicil·lina a canvi que abjuri del seu ateisme, però ell s’hi nega. Mor a la infermeria de la presó alacantina a les 5.30 h de la matinada del 28 de març de 1942 amb 31 anys.
(Extret de http://ca.wikipedia.org/wiki/Miguel_Hern%C3%A1ndez_Gilabert)
 

RUSIA

En trenes poseídos de una pasión errante
por el carbón y el hierro que los provoca y mueve,
y en tensos aeroplanos de plumaje tajante
recorro la nación del trabajo y la nieve.

De la extensión de Rusia, de sus tiernas ventanas,
sale una voz profunda de máquinas y manos,
que indica entre mujeres: Aquí están tus hermanas,
y prorrumpe entre hombres: Estos son tus hermanos.

Basta mirar: se cubre de verdad la mirada.
Basta escuchar: retumba la sangre en las orejas.
De cada aliento sale la ardiente bocanada
de tantos corazones unidos por parejas.

Ah, compañero Stalin: de un pueblo de mendigos
has hecho un pueblo de hombres que sacuden la frente,
y la cárcel ahuyentan, y prodigan los trigos,
como a un inmenso esfuerzo le cabe: inmensamente.

De unos hombres que apenas a vivir se atrevían
con la boca amarrada y el sueño esclavizado:
de unos cuerpos que andaban, vacilaban, crujían,
una masa de férreo volumen has forjado.
Fragment de poema del llibre El hombre acecha