FILOSOFIA GREGA ANTIGA (1): L’INICI DE LA FILOSOFIA OCCIDENTAL

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/3/31/La_scuola_di_Atene.jpg/800px-La_scuola_di_Atene.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Filosofia_antiga#Divisions_de_la_filosofia_grega
http://ca.wikipedia.org/wiki/Filosofia_presocr%C3%A0tica
Amb la polis-estat grega va néixer la filosofia occidental. Era una ciutat oberta a tot tipus d’influències culturals: com la d’Àsia Menor i Egiptea la Jònia. Normalment es parla de diverses etapes:
1.Període arcaic (s. VIII-VI): ciutat representant, Milet. En aquesta entrada.
2.Període clàssic (ss. V-IV) ciutat d’Atenes, en una altra entrada.
3.Període hel·lenístic (ss. III-I) ciutat d’Alexandria. En una altra.

https://sites.google.com/a/escolaprojecte.cat/filosofem/home/educaci-tico-cvica/els-filsofs-de-la-naturalesa

Període arcaic: Del mite al logos. Els primers filòsofs: Els mal anomenats presocràtics.
http://www.xtec.cat/~jcampman/Presoc.pdf
Tant mythos com lógos signifiquen paraula, però el mite és una narració simbòlica de la “història” dels déus i els orígens del cosmos i la cultura. El lógos és el discurs racional i “científic”, fill de la polis i la democràcia gregues.
Els principis fonamentals amb què treballaran els primers filòsofs grecs provenen de la religió, fortament antropomòrfica (déus amb forma humana) que s’expressava mitjançant els mites. Potser Homer fou el primer en fer el salt del mite a l’explicació racional. L’estat original caòtic, els contraris, la seva connexió i la seva barreja posterior són principis que ja eren virtualment en la mitologia, en els inicis d’una cosmologia no antropomòrfica que desenvoluparan els presocràtics, o millor dit, els primers filòsofs, ja que són coetanis a Sòcrates i aquest va trencar amb els seus principis naturalistes.
Els primers filòsofs (savis) intenten respondre a la pregunta sobre l’origen  (principi últim i etern o arché) i la constitució del cosmos. La gran novetat és que cerquen aquest principi en la natura (physis) no pas en les realitats antropomòrfiques. De fet, la natura és un concepte complex amb diverses acepcions: es refereix també a l’estructura de les coses, a la gènesi, a la totalitat de l’existent sinònim del món, de tot…
La tendència d’aquests primers savis és a utilitzar un estil antitètic de pensament: parelles de contraris, com veurem de seguida.
Sorgeixen tots de la Jònia o Itàlia meridional, tret d’alguna excepció.

Va néixer en l’illa de Samos al Dodecanès. Diuen les llegendes que essent molt jove va viatjar a Mesopotàmia, Egipte i molt possiblement a l’Índia, on va rebre els seus estudis bàsics i on possiblement va fundar la seva primera escola.
Durant aquests viatges assimilà coneixements matemàtics, astronòmics i religiosos.

Problemes polítics el van obligar a mudar-se a Crotona (a la Magna Grècia), en el sud d’Itàlia, on va fundar la seva segona escola, una societat secreta amb bases matemàtiques i filosòfiques. Les doctrines d’aquest centre cultural eren regides per regles molt estrictes de conducta. La seva escola estava oberta a homes i dones indistintament, i la conducta discriminatòria estava prohibida. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Pit%C3%A0gores)
El pitagorisme té un contingut místic-religiós: Els números són els principis de totes les coses, representen l’essència de les coses, a més defensen la doctrina de les transmigració de les ànimes (similituds amb l’orfisme) que relaciona tots els éssers vius, la creença en la teoria de l’etern retorn, el dualisme que implica una teoria de l’harmonia, la cosmologia basada en la Unitat com allò que va existir primer i que s’escindí en dos,per això  la teoria pitagòrica uneix la ciència amb la mística. Dualisme: Món celest, etern i incorruptible, el moviment del qual és harmònic/ món terrenal corruptible.

Demostració geomètrica del teorema de Pitàgores: a² + b² = c²

Enfront la pluralitat mòbil heracliteana, la unitat immòbil que propugna Parmènides: Per al filòsof d’Elea, l’ésser és i no pot deixar de ser i el que no és no pot arribar a ser, perquè no pot variar. No és que negui l’evidència del moviment, sinó que  decreta la seva manca de valor. Bifurcació: camí de l’ésser, L’U diví i el camí de l’opinió -l’esdevenir, l’aparença, la il·lusió. Planteja un nou problema filosòfic: el coneixement.
Intentà destruir la filosofia dels seus precedents, sobretot als pitagòrics. L’ésser de Parmènides és en realitat el món, la realitat, no quelcom corpori perquè la distinció material/immaterial no existia.

http://www.webdianoia.com/presocrat/textos/parmenides.htm

Els darrers presocràtics són pluralistes: Postulen l’existència de múltiples elements (invariables i sempre idèntics a sí mateixos, com l’Ésser de Parmènides) que en combinar-se entre sí donen origen a la pluralitat mòbil.

Empèdocles d’Agrigento (aprox.495-435): En l’Esfera (=Ésser de Parmènides) es barregen quatre elements:  aigua, aire i foc i terra que esvan movent sempre gràcies a dues forces còsmiques, l’amor i l’odi. També en l’home. Així Empèdocles pot desenvolupar una teoria coherent dels cicles del món o l’Etern Retorn. Aplicat a l’home, formula una explicació del coneixement per “simpatia” el semblant busca el semblant. S’acosta a l’orfisme per la revelació del destí etern de l’home, la preexistència de l’ànima, la transmigració a altres cossos….http://www.webdianoia.com/presocrat/textos/empedocles.htm

Anaxàgores de Clazomene afegeix a l’anterior teoria pluralista el concepte de spérmata, llavors qualitativament diferents i indefinidament divisibles, tot està en tot. La pluralitat i els canvis (generació, corrupció, transformació) s’expliquen per la barreja o disgregació de les llavors. Separat de la massa de les llavors, el Nous seria l’esperit, la intel·ligència o principi del moviment., coneix tot i té el màxim poder.
http://www.webdianoia.com/presocrat/textos/anaxagoras.htm

Demòcrit d’Abdera: teoria de l’atomisme que troba el punt de partida en l’Ésser de Pamènides. a diferència dels seus antecessors, admet el buit, el no-ser, i nega les  forces externes a la matèria, immaterials.
El món consta d’infinites partícules indivisibles, sòlides i plenes, immutables, infinits en nombre. Es distingeixen per la figura, l’ordre, la posició i el moviment propi.

Explica la percepció sensible  i el pensament des de l’atomisme. Els àtoms xoquen per pur atzar, res respon a una ordenació intel·ligent cap a un fi determinat. Matèria, buit i moviment, això és tot. Aquesta mena d’explicació més tard rebrà el nom  de mecanicisme.
Fragments de textos
http://www.e-torredebabel.com/historia-filosofia-gonzalez/escuelaatomista-h-filosofia-g.htm
http://www.e-torredebabel.com/Historia-de-la-filosofia/Filosofiagriega/Presocraticos/FilosofiaGriega.htm
http://www.fgbueno.es/med/dig/gb74mp5.pdf
BIBLIOGRAFIA

1. BARNES, Jonathan: Los presocráticos. Cátedra, Madrid, 1992.
2. BRUN Jean: Los presocráticos. Public. Cruz O, S.A., México,1995
3. KIRK&RAVEN: Los filósofos presocráticos. Madrid, Gredos, 1974. Fragments.
4. OLMEDO LLORENTE, Francisco: Los presocráticos. Col. Anthropos.
5. VERNANT. J.P.: Los orígenes del pensamiento griego. EUDEBA, Buenos Aires, 1976.

A la següent entrada: ELS SOFISTES. SÒCRATES, PLATÓ I ARISTÒTIL.