EL NOUCENTISME (1) L’ART.

L’ART NOUCENTISTA:

Eugeni d’Ors vist per Ramon Casas (MNAC).

El noucentisme fou el corrent dominant a l’art català del 1911 al 1931. Correspon a la institucionalització de la cultura catalana al voltant de la Mancomunitat i significa una reacció al modernisme a través del culte a la norma, la mesura, el llenguatge comú i la racionalitat. El seu origen s’inscriu en la descoberta del mediterranisme i de Cézanne, la valoració d’Itàlia a través de Toscana, les idees d’Utrillo, de Casellas, de Torres i García, i l’empenta publicitària d’Eugeni D’Ors,.
Arquitectura:
“Els noucentistes van defensar una arquitectura i un estil urbanístic que no només tenia en compte els valors estètics, sinó també els socials. Durant aquesta etapa, la política urbanística va fer un gir molt important i es van crear grans infraestructures, equipaments i habitatges per a les classes socials més desfavorides.”
 http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/…
 Durant el període noucentista, a Catalunya van conviure a la vegada diferents tendències arquitectòniques amb unes característiques comunes.Una tendència era representada per deixebles de Gaudí que cercaven formes més depurades i col·laboraven amb les institucions. És el cas de Joan Rubió i Bellver, Cèsar Martinell, Jeroni Martorell i Joan Bergós.
Una segona tendència agrupava aquelles obres preocupades per connectar amb la cultura arquitectònica i urbanística europea. Josep Puig i Cadafalch i Rafael Masó i Valentí van ser els arquitectes més representatius.
La tercera facció va ser la que va tenir més recolzament institucional. Va ser la més populista, en consonància amb la nova ideologia sociocultural i política dominant, que defensava un art més autòcton i proper a la població. Un dels exemples més emblemàtics van ser les Escoles, que Josep Goday va construir per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona. Goday emprava un llenguatge que recreava l’arquitectura local.
 Finalment, i com a quart vessant, hi havia tots aquells arquitectes que es van proposar fer una recuperació a consciència del llenguatge clàssic: Adolf  Florensa i Francesc de Paula Nebot.
 L’ideari noucentista es va aplicar als projectes de reforma de la ciutat antiga.
 En aquesta nova etapa es van construir les grans obres del sector públic i els serveis: ferrocarrils, metro, equipaments (escoles, parcs, cinemes, teatres, bancs i edificis públics), així com l’edificació residencial per a les classes altes i mitjanes.
         
Entrada del jardí botànic Marimurtra, obra de Josep Goday            Edifici de Correus de Goday (BCN)

              L’AIRE 

Manuel Martínez Hugué (Barcelona, 1872 – Caldes de Montbui, 1945), conegut com Manolo Hugué, o simplement Manolo, fou un artista noucentista polifacètic que rebé influències avantguardistes. Destacà com escultor, pintor i dissenyador de joies.
Era un amic respectat de Pablo Picasso a Barcelona i després a París i a Ceret (el Vallespir), on s’instal·là i hi visqué molts anys, i on aglutinà l’anomenada “escola de Ceret”. El seu estil, a mig camí del Noucentisme i el Cubisme, esdevingué molt personal i en va fer un escultor molt popular a Catalunya però també a l’estranger.
 
Rèplica de l’escultura Repòs, de Manolo Hugué, a l’avinguda Josep Tarradellas de Barcelona.

La PINTURA NOUCENTISTA fou iniciada per les composicions quietes de Torres i García i de Maillol, però s’implantà a partir del retorn de Sunyer el 1911, l’obra del qual entroncava amb Cézanne. Al seu costat cal esmentar el muralista, dibuixant i gravador Nogués i altres artistes com Torné i Esquius, Pidelasserra, Francesc Galí, que tingué una gran influència a través de la seva escola d’art, Mercadé, Benet, Aragay i, en certa manera, Domingo, Togores, Villà, Feliu Elias, etc. 

Pintures de Torres-Garcia i Pidelaserra, Els germans,  a la dreta

Aragay