LA FILOSOFIA A ATENES
La mort de Sòcrates, de David.
http://blogs.sapiens.cat/batecsclassics/2013/10/05/la-mort-del-mestre/
TEJEDOR CAMPOMANES, César: Historia de la Filosofía en su marco cultural. SM Eds. pp34-36
ELS SOFISTES (de sophós savi però després adquirirà un sentit pejoratiu): PROTÀGORES I GÒRGIES.
Amb el triomf de la democràcia, havent triomfat als perses, l’esplendor econòmic i cultural, i la preponderància política a Grècia (només té Esparta com a rival) es crea a Atenes una nova situació que planteja nous problemes. La llei, fonament de la democràcia (igualtat política, igualtat social i govern del poble) centrarà la majoria de les discussions.
Els filòsofs anomenats “sofistes” consideren per primer cop que les “nómoi” lleis humanes, escrites, oposades a les lleis divines no escrites, són lleis purament convencionals, arbitràries, provisionals i mancades de valor absolut, contraposant-se a la natura, permanent, comú i universal.
Exerciren gran influència en els joves i autors com Eurípides i els historiadors Herodot i Tucídides, però no crearen escola.
La majoria eren estrangers (metecos) i per tant, no podien intervenir directament en la política de la ciutat.
Però formaven els polítics, eren bons educadors a sou, bons oradors i escriptors tot i que no conservem els seus escrits. No es preocuparen pels aspectes cosmològics, sinó pràctics: política, moral, religió, educació, llenguatge… per la qual cosa significaren un gir filosòfic.
Adopten, en general, una actitud relativista i fins i tot escèptica en comprovar en els seus viatges que cada poble té les seves pròpies lleis.
Van renovar el tipus d’educació pensada per als aspirants a polítics, creien en una formació completa de l’home.
PROTÀGORES: “L’home és la mesura de totes les coses: de les que són, en tant que són, i de les que no són, en tant que no són”
Hem d’entendre “home” en un sentit col·lectiu, per la qual cosa el seu és un relativisme cultural.
Els sofistes donaren molta importància al llenguatge: Protàgores i Hipias estudiaren les parts del discurs, la sinonímia i l’oposició semàntica, mentre que GÒRGIES experimentà amb les figures retòriques. i altres recursos efectistes. No hi ha, però, una teoria unitària del llenguatge entre els sofistes.
El llenguatge seria una segona pell de la realitat per Protàgores.
La teoria del coneixement humà, les idees socials i polítiques es basen també en què els homes tenen una segona natura, sobreposada a la pròpiament dita, que ve donada per les seves lleis, convencions i costums.
El fet que alguns arribaren a promoure l’abolició de l’esclavitud i l’emancipació de la dona va fer que els moralistes més tradicionals ho interpressin com una amenaça. Per a ells, la virtut no era un do natural, sinó quelcom es pot aprendre i valoraven més el treball i el compliment del deure o l’autodomini que la conducta que imitava els déus, ja que d’aquests res no es pot saber. Els sofistes són agnòstics.
SÒCRATES era per alguns un sofista més, com ara Aristófanes.
“Tanmateix, hi ha més diferències que coincidències: Sòcrates empra el diàleg, no els discursos grandiloqüents i embullós, ell parla de virtut (areté) interior, mai d’èxit social o polític, no cobra per ensenyar, no té deixebles sinó companys, i està arrelat a Atenes, no és un foraster. Pel seu tarannà es podria confondre amb un sofista més, però la realitat és que Sòcrates és el fustigador de la sofística i del relativisme.
Una qüestió roent els desmarca d’una manera ben palesa: la polèmica “nomos-físis”….”
“Segons Sòcrates hi ha un govern diví del món, regit per la justícia i la igualtat, virtuts sagrades i que es reflecteixen en cadascuna de les lleis de la polis. El pacte no és entre iguals, sinó entre aquestes lleis i cadascun dels ciutadans. Pacte sagrat, infrangible.
Quan és a la presó, condemnat a mort, després del judici, una barca i uns amics, tots ells gent important, l’esperen per fugir. Però Sòcrates, en una bella personificació de les lleis, recordarà: “ Desobeir una Llei, sempre és fer un mal”. Fugir seria abatre les lleis que són el fonament de la polis, seria, per tant, perdre les arrels. La injustícia, en tot cas, la comet qui aplica incorrectament aquesta llei.”
A la figura de Sócrates, l’envolta el misteri: no va escriure res i no sabem fins quin punt les doctrines atribuïdes per Plató són vertaderament d’ell. Xenofont no li atribueix cap.
http://www.xtec.cat/~fvilasec/presocratics/socrates.htm
Famós és el “coneixe’t a tu mateix” socràtic, fruit de la reflexió sobre si mateix i sobre la vida de l’home a la ciutat, en considerar els problemes ètics els més urgents. Per això prefereix morir abans que desobeir les lleis de la ciutat en ser acusat de negar els déus de la polis.
A diferència dels sofistes, Sòcrates tenia seguidors, però no cobrava perquè no ensenyava res. Simplement interrogava i dialogava amb els que es trobava. En el diàleg amb els seus seguidors hi havia dos moments diferenciats: la ironia i la maièutica.
Segons Aristòtil, cal atribuir-li el descobriment del raonament inductiu i de la definició.
VVAA: Historia del pensamiento. Vol 1, pp. 80-90, Eds. Orbis, S.A. Barcelona, 1983.
La mort de Sòcrates, de Du Fresnoy.
http://alcibiades-enamorado.blogspot.com.es/2010_08_01_archive.html
PLATÓ va néixer a l’època de Pèricles.
” El s. IV a.C. a Atenes està marcat per les conseqüències de la derrota d´Atenes a la guerra del Peloponès. L´any 404 a.C. cau Atenes i això significa l’esfondrament de tot el món intel·lectual bastit per Pèricles. El s.IV és un moment de crisi i reconstrucció. L’idealisme i la teoria política de Plató (el filòsof-rei com a unió de poder i saber) és incomprensible fora d´aquest marc social. La mort de Sòcrates l´any 399 a.C. simbolitza en certa manera la decadència espiritual viscuda com un drama personal però amb repercussió global, perquè vol dir que la ciutat ja no té capacitat per suportar la crítica. Atenes, que s’havia construït al voltant del debat i discussió a l´Àgora, ja és incapaç d’assumir la provocació i la llibertat de pensament que representa Sòcrates. Plató serà molt conscient d´aquesta crisi.”
http://www.alcoberro.info/planes/plato.htm
PLATÓ va néixer a Atenes l´any 427 aC., un any després de la mort de Pèricles. Pertanyia a una família de la noblesa tradicional. El seu vertader nom era Aristocles. “Plató” és un sobrenom que significa: “el d’esquena ampla”. Per part de pare té com a avantpassats el darrer rei d´Atenes, i la seva mare estava emparentada amb Soló, legislador llegendari de la ciutat i membre del grup dels set savis.
Plató va ser al principi alumne del sofista Cràtil, seguidor d´Heràclit i posteriorment de Sòcrates. Si hem de creure el que ens explica a la Carta VII, que és una mena d’autobiografia seva, de jove se sentí cridat per la poesia i la política, però, quan als divuit anys conegué a Sòcrates, el seu mestratge i el seu exemple el trasbalsaren tant que va estripar tots els drames que fins llavors havia escrit i decidí dedicar-se a la filosofia.
http://www.alcoberro.info/planes/plato.htm
Mort Sòcrates, Plató pren contacte amb els pitagòrics. La seva influència és evident en la creació de l’Acadèmia i en la teoria dels dos mons: sensible i de les idees, el nivell dels objectes i el nivell dels conceptes.
Obra: s’expressa en forma de diàleg. L’intent de datar els diàlegs ha estat motiu de controvèrsia perquè Plató fa poques al·lusions històriques recents. El mètode més fructífer és el mètode estilomètric, el qual parteix de la notícia de Diògenes Laercio segons la qual Plató deixà de publicar les Lleis i de l’opinió generalment acceptada que aquesta obra és la més tardana de Plató. Llavors es pren l’estil i el vocabulari de les Lleis com a patrons, i es va examinant l’afinitat d’altres diàlegs amb ells respecte una sèrie d’assumptes.
(Vewure ROSS, David: Teoria de las ideas de Platón. Cátedra, S.A., Madrid, 1986. Col. Teorema.
La teoria del coneixement, és a dir la seva teoria platònica de les idees, es troba en diversos diàlegs.
Entre els diàlegs de joventut, anteriiors al viatge a Itàlia de Plató el 389-388 aC, n’hi ha quatre el principal objecte dels quals és discutir les definicions de certs conceptes: en les preguntes ja hi ha la llavor de la teoria de les idees.
El Càrmides pregunta què és la temprança (virtut moral de moderar els plaens sensuals)
El Laques, què és el valor? què és allò que està en totes aquestes coses (en què es manifesta el valor) i és el mateix? Dóna ja a entendre Plató que hi ha quelcom que és el mateix. Dirà més tard que a tot nom comú li correspon una entitat única, però aquí encara no hi ha metafísica.
L’Eutifró, què és la pietat?on ja apareixen les paraules idea i eidos en el sentit platònic genuí. L’ús que en fa, d’aquests mots, té potser un origen pitagòric, però també socràtic.
L’Hipias Major, què és la bellesa? Tot i que en aquests diàlegs, els termes són ètics, quan parla de la “rapidesa” ja apunta que la relació entre l’universal i el particular no es limita als termes ètics.
En el Menó s’insisteix encara en la immanència de les Idees en els particulars. En canvi, al Fedó ja trobem la relació entre les Idees i l’anàmnesi. El Cràtil exerceix un paper important en desenvolupament de la metafísica platònica: s’oposa al subjectivisme i afirma que totes les coses posseeixen un ésser propi consistent (ousía).
Plató accepta la teoria heracliteana quant a les coses sensibles, però admet que hi ha coses no subjectes a l’esdevenir.
Cap al final del Cràtil apareix clarament l’argument que parteix de l’existència del coneixement per arribar a l’existència d’objectes no sensible i immutables. Però on hi ha una declaració nítida de la trascendència de la Idea de la Bellesa és al Convit o Sympósion:
” El que en los misterios del amor se haya elevado hasta el punto en que estamos, después de haber recorrido en orden conveniente todos los grados de lo bello y llegado, por último, al término de la iniciación, percibirá como un relámpago una belleza maravillosa, aquella ¡oh Sócrates!, que era objeto de todos sus trabajos anteriores; belleza eterna, increada e imperecible, exenta de aumento y de disminución; belleza que no es bella en tal parte y fea en cual otra, bella sólo en tal tiempo y no en tal otro, bella bajo una relación y fea bajo otra, bella en tal lugar y fea en cual otro, bella para estos y fea para aquellos; belleza que no tiene nada de sensible como el semblante o las manos, ni nada de corporal; que tampoco es este discurso o esta ciencia; que no reside en ningún ser diferente de ella misma, en un animal, por ejemplo, o en la tierra, o en el cielo, o en otra cosa, sino que existe eterna y absolutamente por sí misma y en sí misma; de ella participan todas las demás bellezas, sin que el nacimiento ni la destrucción de estas cansen ni la menor disminución ni el [350] menor aumento en aquellas ni la modifiquen en nada. Cuando de las bellezas inferiores se ha elevado, mediante un amor bien entendido de los jóvenes, hasta la belleza perfecta, y se comienza a entreverla, se llega casi al término; porque el camino recto del amor, ya se guíe por sí mismo, ya sea guiado por otro, es comenzar por las bellezas inferiores y elevarse hasta la belleza suprema, pasando, por decirlo así, por todos los grados de la escala de un solo cuerpo bello a dos, de dos a todos los demás, de los bellos cuerpos a las bellas ocupaciones, de las bellas ocupaciones a las bellas ciencias, hasta que de ciencia en ciencia se llega a la ciencia por excelencia, que no es otra que la ciencia de lo bello mismo, y se concluye por conocerla tal como es en sí.” (Paraules de Diotima)
http://www.filosofia.org/cla/pla/azc05297.htm
La idea de la Bellesa, la seva eternitat i puresa, contrasta amb la transitorietat i la imperfecció de les seves incorporacions.
En el Fedó, (Phaedon) o Quant a l’ànima (grec clàssic Φαίδων ἢ περὶ ψυχῆς), és un diàleg platònic que parla de la immortalitat de l’ànima,ambientat a les darreres hores de vida de Sòcrates, on hi apareixen bastants dels seus amics reunits a la presó d’Atenes (i on, com conta el diàleg, no hi va assistir Plató), a l’espera de la seva execució mitjançant la ingesta de cicuta.
Hi ha la connexió de les Idees amb la teoria de l’anámnesi: La teoria de la reminiscència i el paper del coneixement: «Aprendre no és altra cosa que recordar» (72 e-76 d)
“ hi ha una teoria del coneixement, míticament expressada: els amics de la saviesa són els qui no es refien de l’aparença sensible i cerquen la Forma pura que és la veritat en ella mateixa, a la qual hom només pot accedir amb la intel·ligència.
http://www.alcoberro.info/planes/fedo0.html
Legiu el text de Plató:
En les obres de maduresa, la Idea és essència, existeixen separades de es coses particulars, són entitats independents. D’aquí la divisió entre el món visible i el món intel·ligible que s’al·legoritza en el famós mite de la caverna que es troba al començament del llibre setè de “La República“.
Per a l’estudi de La República, vegeu http://www.alcoberro.info/planes/plato25.html
http://www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia2/la%20republica.pdf
http://www.xtec.cat/~jortiz15/LA%20REPUBLICA.RESUM.pdf
http://auladefilosofia.net/category/autores/platon-autores/republica/
“Si tals coses passaven naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos deslligat i de cop i volta me´l fessin redreçar i girar-se d´esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes tot això, es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres (…) Què et creus que diria quan algú li expliqués que fins aleshores havia mirat coses inexistents, però que ara veia quelcom més proper al ser, i que hi veia més correctament perquè s´havia girat cap a ell, principalment si li anava mostrant el que passava i el forcés fent-li preguntes a respondre què és? No creus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?”
“Sí, i molt”-va dir.
“I si se l´obligués a mirar la llum mateixa, segurament els ulls li farien mal i ell ho defugiria, i es tombaria cap a allò que pot mirar, convençut que en realitat és més clar que les coses que li mostren”. I aleshores ja estaria en condicions d´esbrinar d´ell que és el que produeix les estacions i els anys, i que és l´ordenador de tot en l´espai visible, i que d´alguna manera, també és la causa de tot el que veien abans”…
llegir-lo tot a http://www.xtec.cat/~lalegret/plato.htm
http://www.alcoberro.info/planes/plato5.htm Explicació didàctica.
Relació de la Teoria de les idees amb la teoria de l’ànima i la anàmnesi:
“En el diàleg ” Alcibíades “, Plató ens diu: L’home és ànima i el cos és la seva presó. És el tema del soma/sema (soma: cos / sema: presó) L’ànima no és matèria, a diferència del cos i per això ha de fer un esforç per enlairar-se per sobre dels límits que li vol imposar el cos; tota vida humana considerada en allò que té de valuós consisteix en aquest esforç de superació dels límits que la matèria ens vol imposar… Com a tal l’ànima prové del món de les idees (no pas del cos) i per això aspira a posseir-les, a gaudir-ne.
En Plató el coneixement és la funció de l’ànima. Tot coneixement digne d’aquest nom és sempre considerat com una espiritualització: constitueix un procés de millora (purificació) de l’ànima. L’ànima humana espiritualitza l’enteniment, i en aquesta mesura és similar a la ment del déus i participa, doncs, de la naturalesa divina.
En Plató el coneixement és sempre explicat com un record o una reminiscència ( anàmnesi ). Conèixer és reconèixer. La part més excel·lent de l’ànima aspira a la saviesa perfecta que és la característica bàsica dels déus.
L’ànima prové del món de les idees: ha estat en contacte amb elles i les coneix; però per recordar-les ha de fer un procés d’espiritualització. Cal tenir sempre present que l’ànima no és matèria, ni pot ser entesa amb un pur criteri material. L’ànima té una capacitat per arribar a conèixer les Idees però aquesta capacitat està com emboirada pel cos; quan l’ànima s’encarna oblida el món suprasensible, podríem dir que “dorm”; per això cal despertar-la a través de la pràctica de la virtut i del coneixement intel·lectual.
L’ànima que coneix la Idea en realitat l’està re-coneixent. Per això hi ha diversos nivells en l’ascensió dialèctica. La sensació és el punt de partença del coneixement i per elevar-nos fins l’intel·ligible necessitem l’esforç de la raó i de la dialèctica, que permeten a l’ànima retrobar-se amb el nivell superior que li és propi (les Idees). ”
Per explicar el tema de l’ànima i el coneixement, Plató utilitza el mite del Carro Alat, que apareix al diàleg Fedre (245 e i ss.)
Quan Plató parla de l’ànima ho fa en un doble sentit: des del punt de vista de (1) la teoria del coneixement (gnoseologia) i des del punt de vista de (2) la teoria política.
En la teoria política, si aconseguim que els humans tinguin cura de la seva ànima, Plató creu que aconseguirem també que siguin obedients a la llei. Mentre els sofistes eren materialistes -i per tant creien que un cop morts no hi ha cap diferència entre els humans-, Plató és un idealista. Creu que no morim del tot: una part que està en nosaltres sense “ser” estrictament nosaltres (l’ànima que està en el cos però no és del cos) perdura i és eterna. Contra l’immoralisme dels sofistes, la teoria de l’ànima serveix per argumentar a favor de la moral: hem de fer el bé perquè un cop morts, la nostra ànima serà jutjada segons la nostra capacitat per fer el Bé. Qui practica el Bé serà, per així dir-ho, “retribuït” amb una vida eterna per a la seva ànima.
Plató de vegades diu que l’home té un ànima amb tres funcions i de vegades diu que té tres ànimes diferents. En qualsevol cas l’ànima té un món propi que no és el de la matèria sinó el del esperit. Les ànimes en Plató són:
· Ànima racional sensible: És l’ànima superior, l’ànima dels filòsofs, dedicats a la Raó. Està situada al cap.
· Ànima passional o irascible: És l’ànima dels soldats, defensors de l’ordre en la polis. Està situada al pit.
· Ànima sensual o concupiscible: És l’ànima dels obrers, artesans, productors. Està situada al baix ventre.
Cadascuna d’aquestes ànimes té una virtut pròpia i per tant pertany a una classe social diferent.
Una societat justa és la que conjumina el tipus d’ànima de cada individu amb la seva funció social política. Plató considera que ‘harmonia de la societat no s’assoleix -a diferència del que creien els sofistes- quan tots els ciutadans tenen el mateix dret, sinó quan cadascú fa allò que deriva de la seva ànima; per això les ànimes superiors han de ser les dels governants.
|
PARTES DEL ALMA
|
CLASES SOCIALES
|
METALES
|
VIRTUDES
|
|
Racional
|
Gobernantes filósofos
|
Oro
|
Prudencia (sabiduría)
|
|
Irascible
|
Guardianes
|
Plata
|
Fortaleza (valor)
|
|
Apetitiva
|
Productores: labradores,artesanos y comerciantes
|
Hierro o bronce
|
Templanza
|
|
Armonía entre las partes del alma
|
Armonía entre las clases sociales
|
|
Justicia
|
http://ficus.pntic.mec.es/amoe0013/FILO-II/platon.htm
http://www.alcoberro.info/planes/plato0.htm
En el període de vellesa (369-347 aC) escriu Teetet on es discuteix sobre l’estatut de la ciència, Parmènides, on sotmet a revisió crítica la seva anterior doctrina de les idees, El sofista (la gran obra lògica de Plató), El Polític, on es tracta de la “ciència real”, Fileb (on dissenya la teoria del plaer), Timeu, on explica la cosmologia, Critias, on apareix el mite de l’Atlàntida, Lleis, el tractat polític-jurídic i les Cartes, de les quals destaca al setena, autobriografia intel·lectual de Plató.
De la cosmologia, cal destacar.
-El món de les idees serveix de model al món sensible que l’imita.
-L’Artífex diví del Cosmos (El món de les coses) és el Demiurg, l’artesà que és causa activa i intel·ligent. Creador del Cosmos com un gegantí ésser viu i diví.
-Hi ha una massa material preexitent, mòbil i caòtica i un espai buit preexistent, ordenat tot aquest caos pel Demiurg que obra teleològicament, o sia, d’acord a un fi.
-Pel que fa als cossos, fa una reinterpretació matemàtica dels quatre elemtns d’Empèdocles:
http://centros5.pntic.mec.es/sierrami/dematesna/demates12/opciones/Mundo%20Poliedros/Algo%20historia.htm