LA FILOSOFIA HEL·LENÍSTICA

Període des de la mort d’Alexandre Magne (323) que coincideix pràcticament amb la mort d’ARISTÒTIL, fins el moment en què els romans converteixen Macedònia en província romana (148 a. C) i el sur de Grècia passa a ser la província d’Achaea.
La polis grega perd la seva independència; i Atenes, la seva hegemonia comercial, política i cultural. Les monarquies hel·lenístiques succeixen la petita ciutat-Estat.

• La dinastia ptolemàica a Egipte amb capital a Alexandria (Egipte Ptolemaic).
• La Dinastia Selèucida a Síria amb capital a Antioquia de l’Orontes (Imperi selèucida).
• La dinastia antigònida a Macedònia i la Grècia central (Regne de Macedònia).
• La dinastia atàlida a Anatòlia amb capital a Pèrgam (Regne de Pèrgam).

“Els principals centres culturals es van expandir fora de Grècia, a Pèrgam, Rodes, Antioquia de l’Orontes i Alexandria. Aquest va ser un retrobament de les civilitzacions antigues orientals i gregues que sovint s’inclou en allò que els historiadors han anomenat l'”imperi greco-romà“. Els límits cronològics del període hel·lenístic són, doncs, convencionals i polítics: comencen amb la conquesta d’Alexandre Magne i acaben amb el suïcidi de l’últim gran sobirà hel·lenístic, la reina d’Egipte, Cleopatra VII, amb el qual comença la dominació romana.
Les recerques arqueològiques i històriques recents han propiciat una revaloració d’aquest període i especialment dos aspectes característics de l’època: l’existència i el pes dels grans regnes encapçalats per les dinasties d’origen grec o macedoni (lagides, selèucides, antigònides, atàlides, etc.) i també el paper determinant de les centenes de ciutats la importància de les quals, contràriament a la idea estesa per molt temps, no va declinar.”
http://ca.wikipedia.org/wiki/Per%C3%ADode_hel%C2%B7len%C3%ADstic
La inestabilitat política és permanent. En conseqüència, l’individu ha perdut la referència i se sent perdut. En aquest context s’ha d’entendre la filosofia hel·lenística, el sorgiment de les noves escoles epicúrea, estoica, escèptica  que aporten un nou concepte de l’home, la importància de la seguretat personal i la felicitat individual.
“Se busca la seguridad tomando como referencia las leyes inalterables de la Naturaleza, del Cosmos. Se elabora una nueva Física y una nueva Ética de carácter naturalista y cosmopolita.

La nova biblioteca d’Alexandria.

http://joseantoniomora.50webs.com/images/alejandromagno.jpg
Filosòficament, aquestes dates es poden ampliar una mica, perquè l’estoïcisme, l’epicureisme i de menys abast, l’escepticisme trobaren en els 200 anys següents i més els seus adeptes: MARC AURELI, DIÒGENES D’ENOANDA I SEXT EMPÍRIC en són la prova. Per això parlarem també de LUCRECI I SÈNECA, l’estoic cordobès de l’època romana, i no podem oblidar PANECI, POSIDONI I ANTÍOC, amb els quals estava relacionat CICERÓ.

L’ESTOÏCISME
Fundat per Zenó de Cítion al 301 aC, fundador d’una escola que estava ubicada en un pòrtic (en grec Stoa), d’on prové el nom d’aquest corrent, va ser sistematitzat per Crisip (280-210 aC). Més tard va arribar a Roma essent els representats més destacats Epictec (l’esclau-filòsof, 50-130 dC), Sèneca (el professor de Neró, 4 aC – 65 dC) i Marc Aureli (l’emperador, 121-180).
http://www.filosofar.cat/index.php/historia-de-la-filosofia/pensament-antic/59-hellenisme/245-lestoicisme
Etapes:

• Estoïcisme antic (fins al segle III aC): on es creen les bases de la filosofia, amb pensadors com el fundador Zenó, Aristó de Quios, Cleantes (filòsof), Crisip de Soli i Antípater de Tars.
• Estoïcisme mitjà (fins al segle I aC): on s’incorporen elements d’altres escoles filosòfiques, amb pensadors com Paneci de Rodes o Posidoni
• Estoïcisme tardà (posterior al segle I aC): on augmenta l’èmfasi en la moral i que va perdurar a Roma, amb pensadors com Sèneca, Epictet o Marc Aureli.

L’ús lògic del llenguatge i, en especial, l’estudi de les proposicions gramaticals va centrar l’interès dels estoics, que van distingir entre el signe o significant i la cosa significada o significat. Aquest darrer, que és immaterial, estableix una relació entre la realitat de les coses i la realitat de les paraules.

 Séneca  Cartes morals a Lucili

L’Ètica és la culminació de tota la doctrina estoica.  La física ensenya a conèixer la natura, la lògica ensenya a pensar segons l’ordre necessari de la natura, la tasca de l’ètica és ensenyar-nos a viure d’acord amb la natura. Aquest és el bé moral de l’home.  La virtut és la disposició permanent a viure d’acord amb la raó i el deure. I els estoics insisteixen en que la virtut és una sola i no admet graus.
Ser feliç és ser virtuós, mitjançant l’adaptació a les circumstàncies que proporciona l’autarquia o autosuficiència.
“Las obras que nos quedan de Séneca se pueden dividir en cuatro apartados: los diálogos morales, las cartas, las tragedias y los epigramas. La filosofía de Séneca se diluye en estas obras. No escribió una obra sistemática de filosofía; su pensamiento filosófico, sus ideas estoicas, se expresan a lo largo de toda su obra y llenan el comentario de todas las situaciones.”
http://es.wikipedia.org/wiki/S%C3%A9neca
Text Cuestiones naturales. Fragment

“  I. Todo el estudio del universo se refiere al cielo, a la región sublime y a la tierra. La primera parte considera la naturaleza de los astros, su magnitud, la forma de los fuegos que rodean al mundo; si el cielo es cuerpo sólido, materia firme y compacta o tejido sutil y tenue; si recibe o imprime movimiento; si tiene los astros debajo o adheridos a su propia sustancia; como ordena el sol la vuelta de las estaciones; si retrocede en su carrera, y otras muchas cuestiones semejantes. La segunda trata de lo que ocurre entre el cielo y la tierra: las nubes, las lluvias, las nieves, «los truenos que espantan a los hombres» y cuantas revoluciones experimenta o produce el aire. Llamamos sublime a esta región, porque se encuentra más elevada que el globo. La tercera se ocupa del campo, de las tierras, de los árboles, de las plantas, y, por hablar como los jurisconsultos de todo lo que se adhiere al suelo. ¿Por qué, dirás, colocas la cuestión de los terremotos en la parte en que hablas de los truenos y relámpagos? -Porque siendo causa de los terremotos el viento, que solamente es aire agitado, aunque este aire circule por debajo de tierra, no es en este punto donde se le debe considera, sino que es necesario verle con el pensamiento allí donde la naturaleza lo ha colocado.” 
 Obres digitaltitzades ttp://bdh.bne.es/bnesearch/Search.do?field=autor&text=%22S%C3%A9neca%2c+Lucio+Anneo%22&showYearItems=&exact=on&textH=&advanced=false&completeText=&language=esEnhttp://www.cayocesarcaligula.com.ar/grecolatinos/seneca/cuestiones_naturales/portada.html

Nadie es tan ignorante como para no saber que algún día tiene que morir. Sin embargo, cuando está cerca de ese momento, se revuelve, tiembla y llora. Alguien que llorase por no haber vivido mil años atrás, ¿no te parecería el más estúpido de todos? Es igual de estúpido quien llora porque no vivirá dentro de mil años. No existías y no existirás: ambas cosas son iguales. Ninguno de esos dos tiempos te pertenece.

******

Te equivocas, Lucilio, si crees que son un vicio de nuestros tiempos la ostentación y el abandono de las buenas costumbres y todo lo que cada cual reprocha a su época. Son cosas de los hombres, no de las épocas: no ha habido período alguno libre de culpa.

Versión de Jordi Cornudella

http://nadiesalvoelcrepusculo.blogspot.com.es/2011/09/fragmentos-de-cartas-lucilio-seneca.html

EPICUREISME. Epicur de Samos, testimoni d’un món en crisi (341-270 aC) i els seus deixebles.

“L’any -306 Epicur es va instal·lar a Atenes, acompanyat ja per un grapat de deixebles que havia anat formant en els seus anys de professor ambulant i pels seus germans amb el segons sembla estava molt unit.. En aquell moment a la ciutat, molt decaiguda políticament, hi són presents i actives un bon nombre d’escoles filosòfiques (les més prestigioses eren l’Acadèmia i el Liceu) que competeixen per aconseguir alumnes entre els joves rics i entre els forasters. Epicur organitzà el seu grup d’una manera força diferent. Per a ell, la saviesa és l’art del ben viure. Comprà un terreny, anomenat El jardí i s’hi instal·la, no amb la pretensió de fer grans teories sinó per viure una vida modesta i harmònica en amistat. A més, no reclutà la seva clientela entre els poderosos, sinó que decretà l’absoluta igualtat entre tots els seus deixebles. Lactanci a les Divinae institutiones diu que: «Epicur va fer extensiva la seva crida també als incultes». Segons el testimoni de Ciceró, que va visitar Atenes l’any 78 aC, el Jardí, en grec Kepos, era més aviat un hort al voltant d’una petita edificació gens luxosa. Al Jardí també eren admesos esclaus i dones, llavors marginades de la filosofia. Segons la tradició entre els deixebles hi havia àdhuc una prostituta, Leontion, amant del mestre; però coneixent la misogínia de l’Antiguitat, és possible que ella fos només una dona lliure que hom volgués desprestigiar per dedicar-se a una activitat que el masclisme de l’època considerava incompatible amb la feminitat.

El jardí d’Epicur és un espai per a la llibertat, on s’intentà viure en una fraternitat dels savis, fora de l’abast de la política de l’època. Viure amagat i practicar la moderació fou la seva norma. Això converteix l’escola epicúria en un grup més o menys marginal, precari i amb un estatut jurídic no gaire clar a la ciutat d’Atenes. Però Epicur és també un personatge obsessionat per la mort i per la inseguretat de l’època, que vol fer de la seva filosofia un refugi en les maltempsades.”

D’Epicur conservem tres cartes:

1. La carta a Herodot tracta de física.

2. La carta a Pitocles tracta d’astronomia.

3. La carta a Meneceu tracta d’ètica.

Ens han pervingut també dos grups de màximes:

4. Màximes capitals.

5. Sentències vaticanes (descobertes per Wotke, 1888).

És obvi que Epicur depèn dels atomistes, d’Empèdocles, d’Aristòtil i sobretot de la medicina hipocràtica, que tenia el seu màxim desenvolupament entre 430 i 380 aC.

Veure també Estoics i epicuris: semblances i diferències. Ressò de la filosofia epicúria:

http://www.alcoberro.info/planes/epicur.htm

Jugueu amb els textos d’Epicur 

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/barriant/epicur.htm

«Epicur saluda a Meneceu.

Teoria del coneixement: empirista, primacia de la percepció.

Física: atomisme

La física epicúria és atomista: hi ha els àtoms i el buit. D’aquesta manera la mort no existeix; és un simple canvi o transformació dels àtoms. L’atomisme té també una significació ètica i antropològica: significa que el Tot no existeix; els àtoms no són totalitats i la vida és sempre quelcom fragmentari, mòbil, canviant.

La lògica està inspirada en l’aristotelisme però hi ha una diferència bàsica: per a Aristòtil la lògica pot explicar l’ésser com a totalitat. La lògica és l’expressió de la raó objectiva que funda el món. En canvi Epicur assumeix la lògica com a forma de raonament, però sempre la troba incompleta, perquè el món no és només ordre racional sinó que hi ha també el desordre i l’atzar que regeix el moviment dels àtoms, tot i que la filosofia pretengui lluitar contra l’atzar i mostrar-nos la necessitat del que, vist des de fora, sembla aleatori. Epicur considerava que la veritat d’una proposició en última instància depèn de les afeccions i els sentiments, tant com de la recta raó racional.

http://www.alcoberro.info/planes/epicur.htm

Enfront l’ètica de l’apatia estoica, la moral hedonista epicúrea:

” Quan diem que el plaer és l’única finalitat, no es tracta dels plaers que cerquen els dissoluts (de costums relaxats, lliurats al vici) o els cràpules (disbauxats), tal com diuen alguns que desconeixen la nostra doctrina o no hi estan d’acord o la interpreten malament, sinó el no sentir dolor al cos ni trasbals a l’ànima” 

“Que ningú perquè és jove no es retardi a filosofar, ni perquè és vell es cansi de filosofar. Car ningú no és ni poc ni massa madur per a allò que pro­porciona la salut de l’anima. Qui diu que encara no és temps de filosofar o que el temps ja ha passat, s’assembla a qui diu que  no és el moment de la felicitat o que ja ha passat.”

“Cal recordar també que el futur no és del tot nostre, però tampoc no ens deixa de pertànyer del tot. Per tant, no hem d’esperar-lo com si s’hagués d’acomplir amb tota seguretat, ni hem de desesperar com si no hagués de realitzar-se mai.”

En una concepció materialista del món com la d’Epicur, basada en l’atomisme, la natura indica clarament quin és el bé de l’home: el plaer. Però per a Epicur el plaer no és qualsevol plaer. El plaer humà només pot consistir en l’absència de dolor corporal (aporia) i la manca de pertorbacions en l’ànima (ataràxia). El veritable plaer de l’home és el rebuig de les opinions falses, que causen grans pertorbacions en l’ànima, i l’estudi a fons de tot acte d’elecció, per tal de no equivocar-nos en els plaers.

Quatre són les causes principals de por, i per tant d’infelicitat o sofriment per a l’home. Epicur les analitza i proposa el remei (farmacon) adequat:

1. La por al destí (o fatalitat), entès com una força ineluctable que regularia la vida de les persones. El remei està a saber que qualsevol fenomen universal és causat pels àtoms i als seus enllaços, i que aquests enllaços són produïts per forces mecàniques amb un polsim d’atzar. Res no és necessari i, per tant, no hi res més o menys màgic, com el destí.
2. La por als déus, que poden castigar-nos si s’enfaden amb nosaltres.. Els déus estan compostos per àtoms subtilíssims i viuen en regions molt allunyades, i no s’ocupen en absolut dels afers humans. Epicur nega, doncs, la providència i el govern divins.
3. La por a la mort. L’ànima humana està composta per àtoms eteris i subtils, però al cap i a la fi, materials. Per tant, després de la mort no hi ha res, no queda res: ni el cos ni l’ànima. Epicur ho expressa d’aquesta forma tan genial: El mal més espantós de tots, que és la mort, no és res per a nosaltres. En efecte, mentre vivim, la mort no existeix i quan la mort arriba, aleshores som nosaltres que hem deixat d’existir. Per tant, la mort no existeix per als vivents ni per als morts; per als vivents ella no és, i els morts ja no són ells (Carta a Meneceu).
4. La por al dolor. El dolor dura poc i és fàcilment suportable.

Un cop eliminades les nostres pors a partir de la interpretació mecanicista de la naturalesa, Epicur inicia el seu discurs ètic: l’eliminació de tot dolor defineix la magnitud del plaer. Interès en mostrar les condicions que estableixen una vida lliure de pertorbacions. Intenta mostrar com arribar a aquest estat. La virtut és un mitjà per arribar-hi.

ELS CÍNICS
El cinisme és una doctrina ètica hel·lenística difícil de definir perquè no consisteix exactament en un conjunt de teories, sinó en una actitud o tarannà vital: “Ser cínic” és un temperament o una idiosincràsia. Encara vull el mot serveix per designar un falsari, un personatge que “va a la seva”, amoralista, descregut i irònic… i que gaudeix en la seva provocació. Els cínics antics eren anomenats cratini (peluts) i, tot i no ser sempre considerats com a personatges d’una moralitat superior, se’ls valorava pel seu paper de revulsiu social. Intentarem més tard distingir el cinisme modern del cinisme clàssic, però d’una manera arquetípica el cinisme constitueix un exemple del que avui s’anomena “moral d’actituds”, en què el realment valuós és la personalitat i l’acte és un gest exemplar o simptomàtic que cal interpretar més en funció de “qui” el fa, que no pas de “què” es fa.

CICERÓ (106-assassinat 43 a.C.) Orador, polític, escriptor i filòsof llatí d’orientació eclèctica. Autor de

• De re publica, que proposa com a millor sistema polític el resultat de la fusió de la monarquia, l’oligarquia i la democràcia.
• De legibus, sobre el dret natural, les lleies sagrades i l’ordre estatal, així com sobre les funcions pròpies dels magistrats.
• Consolatio de la mort de la seva filla Tulia, on defensa la immortalitat de l’ànima.
• De finibus bonorum et malorum (Sobre el bé i el mal, contraposició de les teories epicúries, estoiques, platòniques i peripatétiques).
• De officiis (Sobre els deures; potser l’obra mestra de Ciceró. L’últim dels seus tres llibres és el més personal, escrit parcialment sota la seva indisposició contra la tirania de Marc Antoni).

entre altres obres.
A Rodes va rebre una gran influència de l’estoic Posidoni d’Apamea i, en els seus escrits, es manifesta també la influència de Paneci, encara que la seva major influència la representa l’intent d’Antíoc d’harmonitzar i sintetitzar el pensament dels grans filòsofs antics i dels grans corrents del pensament, de les que només es va separar de forma radical de l’epicureisme, encara que va tenir l’honradesa intel·lectual de fer publicar el De rerum natura de Lucreci. En general, era fonamentalment escèptic pel que fa a la filosofia natural, es va orientar cap al estoïcisme en ètica i va practicar un eclecticisme tenyit de l’escepticisme propi d’Antíoc.
http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/Ciceron.htm
http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/roma/litterae/cicero.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Cicer%C3%B3
Més bibliografia: Quadre sinòptic de l’època hel·lenística
http://cibernous.com/crono/cuadros/cuadro3.html

L’altar de Zeus a Pèrgam. Berlín.

 alexandre Magne. mosaic. Pompeia     Ciceró.
El gal moribund. Museus Capitolins. Roma.