 |
| LES ESGLÉSIES ROMÀNIQUES DE LA VALL DE BOÍ |
En aquesta vall del Pirineu hi trobem una gran riquesa patrimonial: vuit esglésies i una ermita. La UNESCO va declarar l’any 2000 Patrimoni Mundial les esglésies de St. Climent de Taüll, Sta. Maria de Taüll, St. Joan de Boí, Sta. Eulàlia d’Erill la Vall, St. Feliu de Barruera, La Nativitat de Durro, Sta. Maria de Cardet, l’Assumpció de Cóll i l’ermita de St. Quirc de Durro. Les fotos de les esglésies que veureu són pròpies. Les que no ho són, dono la referència o l’enllaç de la pàg web d’on procedeix.
Per a més informació i imatges, visiteu: http://www.centreromanic.com/
Per informar-vos més i millor del romànic català podeu consultar molta bibliografia, us selecciono algunes pàgines web d’interès. Ara bé, tingueu en compte que a l’hora d’estudiar qualsevol període artístic o estil com ara el romànic, cal tenir en compte el context històric-social i cultural. I no oblideu de tenir en compte els estils precedents que influeixen més o menys en l’aparició i desenvolupament del posterior. En el cas del romànic català, s’entén millor si tenim en compte el neoplatonisme que hi ha darrera: l’estètica neoplatònica justifica el concepte religiós de l’art romànic, explica la situació de l’espectador en el s. XI-XII respecte l’art i la seva funció. Les influències clàssica, visigoda, carolíngia i preromànica amb certes influències islàmiques també expliquen el desenvolupament d’aquest estil unitari en tot Occident al llarg dels dos segles. Hi ha qui també apunta la influència de l’art bizantí.
Podeu consultar:
Història de Catalunya medieval http://www.catalunyamedieval.es/altres/breu-historia-de-catalunya/
http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/artromanic.pdf (hi trobareu més bibliografia)
PUIGARNAU TORELLÓ, A, 2003, “El rastre del Neoplatonismo al romànic català. L’ideal de bellessa” , Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC, 7, 9-12
SANT CLIMENT DE TAÜLL: arquitectura i pintura
Consagrada el 10 de desembre de 1123 per Ramon Guillem, bisbe de Roda Barbastre, l’església de Sant Climent de Taüll es basteix sobre un temple del s.XI.
Cronologia.
| s. XI | s. XII | 1919/1923 | Inicis anys 70 | 2000/2001 |
|---|---|---|---|---|
| Primer moment constructiu | Consagració de l’església | Arrancament de les pintures | Primera restauració | Segona restauració Descobriment noves pintures |
Planta: basilical amb tres naus sense finestres, separades per columnes i coberta de fusta a dos aigües, més un absis i dues absidioles a la capçalera ( a la dreta) , més una torre situada a la façana meridional cap a l’orient, molt a prop dels absis.
Exterior: L’estructura de l’edifici és rústica, amb la pedra dels murs sense tallar. La construcció de la coberta també és molt primitiva i rústica. Les bigues estan superposades i esteses de mur a mur sense atirantar, de manera que formen una armadura central des d’on es distribueixen les altres bigues que sostenen el sostre.
Els murs meridional, oest i nord no tenen cap mena d’ornamentació i només es veuen interromputs pels vans de les portes. L’aparell, però, fet de carreus mitjans ben tallats i disposats en filades regulars, formen una decoració austera però bonica. En canvi, la decoració dels absis i absidiols és llombarda, simple i harmoniosa. Fixeu-vos hi: L’absis central està decorat per grups de quatre arcs cecs, dobles, separats per mitges columnes. Sobre ells corre un fris com el que s’ha vist en algunes de les columnes de l’interior. El tram central té una finestra i sobre els laterals hi ha sengles vans en forma d’ull de bou. Les absidioles també porten la mateixa decoració llombarda, però amb grups de tres arcs cecs en lloc de quatre. Tenen una finestra cada un.
Ara mireu el campanar:
La torre campanar és quadrada i està exempta, encara que edificada molt a prop del gruix de l’edifici, a l’angle del mur sud, al costat de la capçalera. És alta i esvelta, com totes les torres llombardes aixecades a la vall de Boí. Correspon al grup de torres contemporànies de les italianes edificades el segle XII, que es van construir molt més elegants que les de l’etapa anterior.
Consta de sis pisos i a les quatre cares de cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix nombre de finestres. Al primer pis hi ha una sola finestra més els cinc arcs cecs. A la resta de pisos varia el nombre de finestres, separades per columnetes. El seus capitells estan disposats perpendicularment al mur de la torre.
Els tres últims pisos porten a manera d’imposta una decoració com la dels absis. Al fris superior hi ha incrustacions de ceràmica i amb un color diferent del de la pedra. A tots els pisos, però, es repeteix el mateix grup de cinc arcs cecs, i entre cada nivell es troba un fris de dents de serra. Completava la decoració exterior una decoració pictòrica, que està gairebé del tot desapareguda; en queden algunes restes a la cara nord del campanar, la menys afectada per la llum solar.
La decoració llombarda de l’exterior situa l’església en una modernitat que s’havia estès ja per les regions italianes de Màntua i Verona.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Climent_de_Ta%C3%BCll
Per saber més sobre l’arquitectura llombarda a Itàlia vegeu http://ca.wikipedia.org/wiki/Arquitectura_longobarda
i sobre aquesta arquitectura llombarda a Catalunya: http://www3.udg.edu/publicacions/vell/electroniques/Arquitectura_Romanica_catalunya/docs/09.pdf
A l’interior: Les tres naus estan separades per tres columnes, i no tenen finestres a l’exterior. Les columnes són cilíndriques, fetes de pedra. En la part superior estan adornades amb un collarí, típica decoració llombarda, sobretot d’exteriors. Aquestes columnes no tenen capitells i estan rematades amb àbacs molt senzills, sobre els quals s’assenten els arcs. Al capdamunt, s’eleva el mur, que té prou alçada per donar lloc als dos vessants de la teulada.
En el cas de la capçalera, s’ha fet servir la volta. En les arcuacions i finestres s’observa una feina de pedra tallada més acurada i de més qualitat.
PINTURA MURAL (any 1123, fresc sec)
En el seu origen tota l’església va estar revestida amb decoració policromada. S’han conservat a través dels segles les pintures de l’absis central, d’una de les absidioles i de les claus dels altres arcs. Aquestes pintures van ser traslladades a principis del segle XX al Museu Nacional d’Art de Catalunya per protegir-les i conservar-les adequadament, evitant una possible venda i exportació als Estats Units. Les de l’absis central van ser reproduïdes in situ, amb una còpia exacta. Els artistes són anònims, però el mestre que va pintar l’absis central és reconegut al món artístic com el mestre de Taüll. Es distingeix com un pintor molt ben format que domina les tècniques i que coneix la iconografia que hi havia a l’ús a l’època. L’altre pintor continuador de l’obra a les absidioles és de menor categoria.(Viquipèdia)
Els contorns de les figures són remarcats per un dibuix gruixut de traç acurat i enèrgic.
Ús d’una gamma de colors brillants, de gamma intensa sense barrejar colors i amb una preferència clara pels blaus , els verds clars, els grocs i els vermells. Exquisidesa de les imatges representades en els diferents registres: El primer, amb el Pantocràtor, els àngels i els apòstols, representa el cel; i el segon representa a l’Església.
La simetria domina la pintura, tant verticalment com horitzontalment, com per exemple en la figura central de Crist. La resta de figures del fresc omplen un pla únic i estan disposades en franges paralel·les a partir d’una estructuració juxtaposada.
El Pantocràtor posat en una màndorla o ametlla mística perlada, assegut en una franja transversal o sanefa decorada amb dibuixos vegetal que representa la volta celeste. A l’altura de les seves espatlles estan dibuixades les lletres gregues Α i Ω, com a símbols del principi i el fi de totes les coses. El Crist en Majestat està en actitud de beneir amb la seva mà dreta, mentre que a l’esquerra sosté un llibre obert, el llibre de les escriptures, en el qual pot llegir-se: «Ego sum lux mundi», que significa: “Jo sóc la llum del món”. Es tracta d’una de les pintures romàniques més importants d’Europa.
Està vestit amb una túnica grisenca i embolicat amb un mantell blavós. Els seus peus nus descansen sobre una semiesfera, sortint de la màndorla. Al seu voltant es veuen quatre àngels que porten els atributs dels quatre evangelistes i dos serafins de sis ales, en les quals s’han dibuixat sis ulls.
Vegem-lo de més a prop:
La zona inferior mostra un fons de to blavós sobre el qual estan dibuixades les figures de la Mare de Déu i cinc apòstols, sota arcs rebaixats que recolzen sobre capitells foliats. La Mare de Déu està vestida amb una túnica blanca i un mantell blau.
Possibles influències estilístiques: En primer lloc, el bizantisme; en segon lloc, les reminiscències aràbigues plasmades en l’ús de la cal·ligrafia; en tercer lloc, la presència de les miniatures mossàrabs.
http://www.xtec.cat/~jarrimad/medieval/romanico/taull.htm
A l’arc triomfal està representat l’Anyell amb el dibuix de la creu, en la cara del qual torna a repetir-se el símbol dels ulls (com a visió apocalíptica) A la clau de l’altre arc es veu representada la mà divina que beneeix sortint d’un cercle. En una altra clau es conserva la figura del patriarca Jacob i la de Llàtzer amb el seu gos, a la porta del ric avar Epuló.
El didactisme de la pintura religiosa mural és indubtable.
Altres imatges del contingut de l’església:
Veure també ADELL I GISBERT, Joan-Albert [et al.]. “Sant Climent de Taüll”, a Catalunya romànica. XVI. La Ribagorça. Barcelona: 1996, Enciclopèdia Catalana.
SUREDA, Joan: La pintura romànica a Catalunya. Alianza Ed. Madrid, 1981.
CARBONELL I ESTELLER, Eduard: La pintura mural romànica Els llibres de la frontera. Coneguem Catalunya/5.
SANTA MARIA DE TAÜLL
Planta basilical
| cronologia |
|---|
| s. XI | s. XII | s. XVIII | 1919 / 1923 | 1960 | 1971 |
|---|---|---|---|---|---|
| Primer moment constructiu | Consagració de l’església | Reformes barroques | Primer arrancament de les pintures | Segon arrancament de les pintures | Últims arrancaments i restauració |
http://www.centreromanic.com/les-esglesies/santa-maria-de-taull
Església romànica de la localitat de Taüll al terme municipal de la Vall de Boí, dins de l’antic terme de Barruera. Es troba en el centre del nucli vell de Taüll, i a pocs metres al sud-oest (just a l’entrada del poble) hi ha l’església de Sant Climent que hem vist abans. Santa Maria fou consagrada un dia més tard que la de Sant Climent, l’any 1123. Durant tot el segle XVIII va ser l’única parròquia del municipi de Taüll
Com la resta d’esglésies de la Vall de Boí, la de Santa Maria de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi l’any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia, als comtes de Pallars Jussà, Ramon IV i la seva dona Valença, juntament amb el castell d’Erill i altres possessions.
Taüll arribà a disposar, en el mateix nucli urbà, de tres esglésies, cosa que parla per si sola de la importància del poblament a la vall en aquells temps. La més antiga, la de St. Martí.
Aquesta església va patir diverses reformes en segles passats que la van desfigurar totalment per dins. Les columnes que suporten els arcs van ser engolides per uns murs que es van aixecar com a divisió per formar les capelles entre contraforts, deixant la planta amb una sola nau. A la nau transversal es va obrir una cúpula i l’absidiola del costat sud es va convertir en sagristia. Els absis i les parets, que estaven decorats amb pintures romàniques murals, van ser revestits de blanc. En els anys 90 del segle XX els treballs de restauració li van tornar la seva primitiva estructura, deixant lliures les columnes que suporten els arcs i divideixen les naus i rematant el sostre amb coberta de fusta a dues aigües. Les pintures de l’absis i de les parets es conserven al MNAC .
http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Ta%C3%BCll
Exterior: decoració llombarda en els seus absis, la torre s’alça inclosa a l’edifici, als peus i a la nau sud, però és exactament del mateix model que la de Sant Climent.
Aparell molt regular, fet amb carreus mitjans molt ben disposats en filades regulars.
L’església va estar decorada tota ella (en els absis, als murs i a les columnes) amb pintures murals: Diversos historiadors d’art han dedicat bastant temps a estudiar el procés d’aquestes obres, i han arribat a la conclusió que (igual que a Sant Climent) es tracta de dos artistes diferents, però contemporanis entre ells.
A l’absis, s’hi representa la Mare de Déu, amb una toca blavosa i túnica rosada que acaba sobre els peus en una rica orla, com a tron de l’Infant adornat amb pedreries, envoltada per una màndorla en vermell, ocre i blanc, en una escena de l’Epifania o Adoració del Reis.
Veure http://art.mnac.cat:
Absis central i part principal del conjunt mural que comprèn també les pintures dels arcs triomfals, de l’absis lateral, de la nau, fragments de la reserva i un fragment amb el Bany de l’Infant conservat a Sant Climent de Taüll. Procedeix de l’església parroquial de Santa Maria de Taüll (Vall de Boí, Alta Ribagorça).
A la zona mitjana de l’absis hi ha representats els Apòstols sota una arcuació. Tots portaven escrit el seu nom, encara que alguns s’han perdut. La part de baix està pintada amb una sèrie de medallons enllaçats amb decoració vegetal, en els quals apareixen les imatges d’alguns animals (àguila, cigonya, lleó, drac i peix), i encara més avall hi ha un fris de pintures que reprodueixen cortinatges, molt ben elaborats. En el doble arc presbiteral que precedeix l’absis es veu l’Agnus Dei, més estrelles i una escena d’Abel vestit de pastor. Es creu que a l’altre costat hi podia haver la figura de Melquisedec.
El conjunt de pintures d’aquest absis és molt ric, ple de detalls, i amb greques separant alguns dels nivells de les pintures.
La dependència de l’estil d’aquestes pintures respecte de l’absis central de Sant Climent de Taüll és ben clara.
