TEATRE DE POSTGUERRA (LLENGUA CASTELLANA I CATALANA)

TEATRE COMERCIAL, BURGÈS, CONVENCIONAL, D’EVASIÓ VERSUS TEATRE REALISTA

Comèdia burgesa de Benavente (Los intereses creados, El nido ajeno, La Malquerida)

Teatre de propaganda del règim: José Mª Pemán

Teatre humorístic:

E. Jardiel Poncela (Eloísa está debajo de un almendro)

Miguel Mihura (Tres sombreros de copa)

Anys 50/60: Alfonso Paso.

Era un teatre de gran èxit.

Enfront aquest tipus de teatre, alguns dramaturgs consideraven el seu art com una qüestió de consciència personal o social i havien de lluitar contra els gustos més estesos a l’època.

Alguns autors mostren tesis socials en un teatre que s’ha qualificat de realista, paral·lelament a la poesia i novel·la dels anys 50. Ens referim a ANTONIO BUERO VALLEJO, ALFONSO SASTRE i en la generació següent segueixen en la línia realista: CARLOS MUÑIZ, LAURO OLMO, però de categoria inferior.

Veurem amb més detall l’obra de Buero Vallejo:(Guadalajara, 29 de septiembre de 1916 – Madrid, 29 de abril de 2000) ” Estudia en la Escuela de Bellas Artes de San Fernando de Madrid y, acusado de “adhesión a la rebelión”, permanece en prisión desde 1939 hasta 1946. Allí coincide con Miguel Hernández y entablan una fuerte amistad. Al ser puesto en libertad comienza a colaborar en diversas revistas como dibujante y escritor de pequeñas piezas de teatro. Su debut se produce en 1949 con la publicación de Historia de una escalera, obra galardonada con el Premio Lope de Vega y que tuvo un gran éxito de público en el Teatro Español de Madrid.”

” El tema comú que lliga tota la seva producció és la tragèdia de l’individu, analitzada des d’un punt de vista social, ètic i moral. Els principals problemes que angoixen a l’home s’apunten ja en la seva primera obra, En la ardiente oscuridad, i continuen en obres posteriors. La crítica ha classificat la seva obra en teatre simbolista, teatre de crítica social i drames històrics.

Fragment de El tragaluz

“MARIO:¿Has visto cómo se ha irritado?

VICENTE: ¿Qué quieres decir?

MARIO: Últimamente se irrita con

VICENTE:¿Sí?

MARIO:Los primeros días no dijo nada. Se sentaba ante el aparato y de vez en cuando miraba a nuestra madre, que comentaba todos los programas contentísima, figúrate. A veces, él parecía inquieto y se iba a su cuarto sin decir palabra… Una noche transmitieron El Misterio de Elche y aquello pareció interesarle. A la mitad lo interrumpieron bruscamente para trufarlo con todos esos anuncios de lavadoras, bebidas, detergentes… Cuando nosquisimos dar cuenta se había levantado y destrozaba a silletazos el aparato.

VICENTE: ¿Qué?

MARIO:Hubo una explosión tremenda. A él no le pasó nada, pero el aparato quedó hecho añicos… Nuestra madre no se atrevía a decírtelo.

(Un silencio. El Camarero vuelve al velador y sirve a Encarna un café con leche.)

VICENTE:(Pensativo.) Él no era muy creyente…

MARIO: No.

http://agonzalez.web.wesleyan.edu/span253/texts/buero_tragaluz.pdf

Guia de lecturahttp://catedu.es/IESLiteratura/bachillerato/imagenes/tragagu.pdf

“Buero Vallejo se enfrenta por primera vez a los fantasmas de la Guerra Civil mediante una

obra que se mueve entre grandes saltos temporales. El análisis de una familia española del

momento le permite al autor alcarreño encontrar las causas por las que la sociedad españolase encuentra tan deshumanizada, tan alienada, tan falta de solidaridad, entre otras cosas,porque sigue sin olvidarse aquel triste episodio. La solución debe partir de la armónicaunión de los sistemas que se fundamentan en el individuo, el capitalismo, y del sistema quese fundamenta en el grupo, el comunismo. A su vez, deben unirse la reflexión y la acción deforma equilibrada.”

RECEPCIÓN Y ANÁLISIS TEXTUAL DE EL TRAGALUZ DE BUERO VALLEJO

Juan Pedro Sánchez Sánchez IES Valle-Inclán, Torrejón de Ardoz (Madrid)

http://publica.webs.ull.es/upload/REV%20FILOLOGIA/27%20-%202009/09%20Sanchez.pdf

http://digital.csic.es/bitstream/10261/44836/1/1986_Introduccion%20a%20El%20tragaluz.pdf

Fotografía en blanco y negro de A. Buero Vallejo

Obres:

Historia de una escalera

En la ardiente oscuridad: drama en tres actos

La tejedora de sueños

El tragaluz

El concierto de San Ovidio: parábola en tres actos,

El sueño de la razón

La doble historia del doctor Valmy;

entre d’altres

“El estreno de Historia de una escalera en 1949 es desde entonces referencia necesaria en la historia del teatro español porque con esta obra llegaba a nuestra escena el realismo en la configuración de los textos y, sobre todo, en el modo de reflejar críticamente su entorno. El drama dio además a conocer a Antonio Buero Vallejo, el primer autor del teatro español de posguerra y uno de los más notables de la dramaturgia occidental contemporánea. En su producción, por medio de un ‘realismo simbólico’, Buero lleva a cabo una restauración de la tragedia para ocuparse, con una permanente investigación estética, de las preocupaciones y limitaciones del ser humano en la historia y en la sociedad actual.”

http://www.liceus.com/bonos/compra1.asp?idproducto=813

http://cvc.cervantes.es/literatura/escritores/buero/bibliografia.htm

http://www.cervantesvirtual.com/portales/antonio_buero_vallejo/estudios_sobre_buero/

Alfonso Sastre es el máximo representante del teatro social, paralelo a la poesía y a la novela testimonial y realista. Formó el Teatro de Agitación Social, comenzando su carrera en grupos universitarios. En sus obras son frecuentes las distorsiones espacio-temporales (por ejemplo, uso de flashbacks) que ayudan a crear un ambiente onírico; y predominan el tema de la opresión y el aspecto social sobre el individual. Entre ellas destaca, como dijimos más arriba, “Escuadra hacia la muerte” (En ella, unos soldados cumplen una misión suicida en una supuesta Tercera Guerra Mundial. El conflicto central, el asesinato de un cabo, tiene sus antecedentes en la primera parte de la obra, y sus consecuencias, en la segunda). También escribió una serie de “tragedias complejas”, en las que Alfonso Sastre incorpora un humor de situación, negro y profundo, que permite el distanciamiento de las historias contadas. En ellas se presentan unos héroes irrisorios, personajes humanos y contradictorios que, generalmente, se muestran de forma contrastada (magnificados e ironizados). Citaremos, entre ellas, “La taberna fantástica” y “La sangre y la ceniza”.

http://aureliotrigueros.blogspot.com.es/p/blog-page_3.html

teatre de postguerra :http://www.xtec.cat/~fgonza28/TEATROXX.htm

A CATALUNYA,

FOTO Millà-AIET extreta de

http://www.enveualtacultura.net/eva/noticies/20/geografies-salvat-homenatge-a-ricard-salvat-

La derrota definitiva de la legalitat republicana el 1939 va suposar una ruptura profunda en l’evolució teatral catalana. Les institucions i el teixit associatiu que la nodrien van ser destruïts i es va prohibir la representació pública d’obres en català. Després de la guerra, els únics autors que van mantenir una certa continuïtat van ser Carles Soldevila i Josep Maria de Sagarra, que es van convertir en vertaders testimonis d’un passat perdut per sempre més.

En acabar la Guerra Civil i començar la dictadura es prohibeix el teatre professional en català, mandat que serà vigent fins al final de la Segona Guerra Mundial. Això estronca una escena molt dinàmica des del modernisme, i obliga a molts dramaturgs i intèrprets a exiliar-se; també moltes companyies s’han de disgregar. Alguns d’aquests grups són el Teatro de Arte, el Teatro de Estudio, Thule, Teatro de Ensayo, el Teatro Yorick, el Teatro de Cámara de Barcelona, el recuperat Teatre Grec, el Teatro Club, la Agrupación de Teatro Experimental i el Teatro Español Universitario de Barcelona. Així mateix, es prohibeix la traducció d’obres estrangeres al català i es dificulta enormement el contacte de Catalunya amb la creació artística de la resta d’Europa.

Les arts estaven monopolitzades pel teatre comercial el qual ofegava qualsevol voluntat de trencament, imposant a tots els àmbits culturals els costums més tradicionals i conservadors. En el terreny de l’escenografia, per exemple, amb l’ús exclusiu de telons pintats.

En els anys de postguerra, per canviar aquest fet, van apareixent alguns grups de teatre de cambra i experimental que intenten obrir noves vies i exploren formes alternatives d’escriptura i de direcció teatral, així com nous recursos escenogràfics.

Joan Oliver, que torna a Barcelona el 1948, serà una figura destacada en el teatre català de postguerra. A partir d’aquest moment, la seva producció teatral, tenyida d’escepticisme i de sarcasme, insisteix en la crítica a la classe acomodada. Empra un llenguatge planer i narra situacions amb les que el públic es pot identificar fàcilment, amb un resultat de gran eficàcia escènica.

L’any 1955 es produeix el primer intent de formular un teatre nacional català, amb la creació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Aquesta companyia estrena les peces més innovadores que s’estan veient a Europa, textos amb noves poètiques, d’autors com Bertold Brecht i Ionesco, o els catalans Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo. Són obres que trenquen l’ordre lògic, que no segueixen una narració ordenada, amb textos metafòrics que obliguen a cercar noves formes de representació i nous recursos escenogràfics.

A partir de 1960 s’inicia un període de renovació pel teatre i l’escenografia catalana, després de dues dècades d’estancament. És un moment de gran eclecticisme, on es forja el teatre independent, que té com un dels seus principals objectius la lluita antifranquista.

El mateix any Ricard Salvat i la dramaturga Maria Aurèlia Capmany funden l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), de la que, sis anys més tard, neix la companyia del mateix nom. El grup treballa en col·laboració amb diversos artistes plàstics que aporten nous llenguatges i mitjans a l’escenografia.

Fabià Puigserver arriba de Polònia l’any 1959 i es vincula a l’EADAG. La seva concepció de l’escenografia es converteix en segell del Grup de Teatre Independent (GTI) del Centre d’Influència Catòlica Femenina (CICF), impulsat per Francesc Nel·lo i Feliu Formosa, qui promourà l’Off-Barcelona a l’Aliança del Poblenou. Iago Pericot, com Puigserver, s’uniràn a la plantilla de professors de l’Institut del Teatre, dirigits per Hermann Bonnín.

El premi Josep Maria de Sagarra (1963-1970) és converteix en el millor instrument de difusió dels nous autors i contribueix a donar a conèixer i promocionar a Josep Maria Benet i Jornet, Alexandre Ballester o Jaume Melendres. A partir de 1970 el teatre independent s’extén més enllà del seu primer focus, Barcelona.

El Teatre Capsa, fundat l’any 1969, es converteix en un espai de producció de peces a càrrec de companyies professionals de teatre independent. Aquí s’estrena El retaule del flautista, de Jordi Teixidor, interpretat per Pau Garsaball.

Les funcions tenen lloc en espais alternatius allunyats del circuit comercial, caracteritzats per la precarietat de mitjans. Per últim, quant als grups teatrals, fonamentals pel desenvolupament del teatre independent, tant als anys seixanta com a la dècada dels setanta, hi ha una gran activitat de teatre independent de la mà de grups que sorgeixen arreu de Catalunya.

Els autors renovadors són: Joan Brossa, Josep Palau i Fabre, Maria Aurèlia Capmany,. Ricard Salvat, Manuel de Pedrolo, Baltasar Porcel, Joan Oliver i Salvador Espriu, poetes, dramaturgs i críticss /assagistes.