LA LITERATURA CATALANA I CASTELLANA ENTRE EL MODERNISME I L’AVANTGUARDISME.

Veure també definició de Noucentisme: <http://lletra.uoc.edu/ca/periode/el-noucentisme>

El Glosari (1906-1921) -continuat sota la mateixa rúbrica, Glosario, al llarg de la seva etapa espanyola als diaris ABC primer, i Arriba España durant la guerra- és la seva gran obra, veritable pedrera d’on sorgeixen directament o indirecta totes les altres, tant les d’intencionalitat més inequívocament literària (La Ben Plantada, 1911; Gualba, la de mil veus, 1915; i Lliçó de tedi en el parc, 1916), com les d’ambició més ideològica (Filosofia de l’Home que treballa i que juga, 1914; Lletres a Tina, 1914-1915; La Vall de Josafat, 1918-1919; i El nou Prometeu encadenat, 1920).

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/eugeni-dors>

El que ha fet que en literatura castellana es parlés de generació del 1914 ha estat la coincidència en ells de diferents aspectes:

-Un esdeveniment generacional: La primera guerra mundial que exercí gran influència en el panorama cultural espanyol.

Veurem aquí la novel·la: Gabriel Miró, Ramón Pérez de Ayala, Wenceslao Fernández Flores i Benjamín Jarnés.
  
http://www.cervantesvirtual.com/portales/gabriel_miro/autor_cronologia/
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0042853.xml#.UuAGqvspZcs
http://www.biografiasyvidas.com/biografia/p/perez_de_ayala.htm
http://www.biografiasyvidas.com/biografia/j/jarnes.htm

Gabriel Miró (Alacant, 1879-Madrid, 1930) Llicenciat en Dret. El 1901 publica el seu primer llibre: La mujer de Ojeda (Ensayo de novela) i col·labora a la revista El Ibero. 1903 Publica Hilván de escenas 1904 Publica Del vivir (Apuntes de paisajes leprosos), la primera obra que reconeix com a seva. 1908 Publica La novela de mi amigo. 1909  Apareixen les novel·les La palma rota, El hijo santo i Amores de Antón Hernando. 1910 El nomenen cronista provincial. Les seves novel·les llargues són Las cerezas del cementerio (1910), El abuelo del rey (1915), Nuestro Padre San Daniel (1921) i El obispo leproso (1926). Publicà reculls de contes o d’impressions paisatgístiques: El humo dormido (1919), Figuras de la Pasión del Señor (1916-17) i —amb ell mateix com a protagonista, sota el nom de Sigüenza— El libro de Sigüenza (1917) i Años y leguas (1928), potser la seva millor obra. També escriví La novela de mi amigo (1908), Amores de Antón Hernando (1909), Del huerto provinciano (1912) i Los amigos, los amantes y la muerte (1915)

Wenceslao Fernández Flores (La Coruña, 1885 – Madrid, 1964) Premio Nacional de Literatura de España Obres més conegudes: El bosque animado, El malvado Carabel, Volvoreta. Els crítics solen distingir dues etapes de la seva activitat novelística: Primera etapa, corresponent a la seva època juvenil, apareix com un escriptor realista amb una visió pessimista de la vida, que s’entreveu a través d’una subtil ironia. Pertanyen a aquesta etapa Tinieblas en la cumbre (1907), novel·la picaresca; A. M. D. G. (1910), obra de caràcter antijesuític; La pata de la raposa (1912), anàlisis de l’amor pur i sensual; Troteras y danzaderas (1913), descripció de la vida bohemia de Madrid. Segona etapa, que comença amb Belarmino y Apolonio (1921) i en què abandona el realisme a favor del simbolisme caricaturesc. En ella analitza el tema del dubte trascendental en una ànima profundament religiosa. Pertanyen també a aquesta etapa Luna de miel, luna de hiel (1923), Los trabajos de Urbano y Simona (1923) y Tigre Juan (1926), considerada com la millor novel·la de Pérez de Ayala Extret de Viquipèdia.

“La mayor parte de la crítica considera que la etapa de madurez literaria de Gabriel Miró se inicia con Las cerezas del cementerio (1910), cuya trama desarrolla el trágico amor del hipersensible joven Félix Valdivia por una mujer mayor (Beatriz) y presenta —en una atmósfera de voluptuosidad y de intimismo lírico— los temas del erotismo, la enfermedad y la muerte.”http://es.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Mir%C3%B3
“Ricardo Gullón ha calificado los relatos de Miró como novelas líricas. Son, por tanto, obras más atentas a
la expresión de sentimientos y sensaciones que a contar sucesos, en las que predominan

1. La técnica del fragmentarismo,
2. La utilización de la elipsis y
3. La estructuración del relato en escenas dispersas, unidas a través de la reflexión y la rememoración.

La temporalidad constituye el tema esencial de la obra del autor alicantino, quien incorpora el pasado a un presente continuado, por medio de las sensaciones, la evocación y el recuerdo. Como, antes que él, hiciera Azorín.
Lo sensorial es en la literatura mironiana una forma de creación y conocimiento, de ahí

1. La riqueza plástica de su obra,
2. El uso de las sinestesias y de imágenes sensoriales,
3. La adjetivación sorprendente
4. El léxico riquísimo.”

Sobre Benjamín Jarnés, estudi de Gullón:

Les característiques de l’obra de Jarnés són:

• Pèrdua de la importància del fil argumental en favor d’altres elements del relat.
• Fragmentarisme: les novel·les no han de contar una història una història amb començament, nus i desenllaç sinó ensamblar fragments (de vegades publicats abans com a contes o fins i tot com a capítols d’altres novel·les, com per exemple a El profesor inútil).
• Metaficció: les novel·les no pretenen fer la impressió de contar fets reals sinó que remaquen la seua condició de construccions ficcionals. Un dels recursos habituals és la recreació de mites, que li serveixen de guió per construir una altra història (per exemple a El profesor inútil) o la paròdia de gèneres com ara la novel·la rosa (a Teoria del zumbel).
• Pel que fa a la temàtica, l’obra de Jarnés planteja la necessitat d’una vida més plena, més lliure, oberta als plaers dels sentits. Inspirat pel raciovitalisme d’Ortega y Gasset, Jarnés defensa la complementarietat de raó i sentits, la importància dels valors vitals i del gaudi estètic.

• BENJAMÍN JARNÉS (Codo, Saragossa, 7 d’octubre de 1888 – Madrid, 1949) Als dotze anys ingressa al Seminari de Belchite, com a forma d’obtenir una educació que els seus pares no li podrien donar d’una altra manera. El 1909 abandona el seminari i a l’agost és reclutat per fer el servei militar. Una vegada acabat aquest, decideix continuar a l’exèrcit com a manera de guanyar-se la vida sense haver de tornar a la carrera eclesiàstica, envers la qual no se sent atret. És destinat a Saragossa com a secretari del jutjat militar. Mentrestant comença a estudiar Magisteri com a alumne lliure. D’aquesta època daten les seues primeres publicacions a periòdics i revistes regionals i a publicacions militars. El 1916 assoleix el títol de mestre i es casa amb Gregoria Bergua Alatuey. El 1918 és destinat a Larache, al Marroc, on roman fins al 1920, any en què es trasllada a Madrid. Allà començarà a relacionar-se amb el cercles avantguardistes, amb escriptors com Ramón Gómez de la Serna, Guillermo de Torre i intel·lectuals com José Ortega y Gasset, entre d’altres. Col·laborà a diverses revistes, com ara Alfar, Plural (revista)Plural i, des del 1925, la Revista de Occidente, on participarà ja assíduament fins a l’esclat de la guerra i on va esdevenir un dels més importants crítics literaris. Novel·les:   1926 El profesor inútil, 1928 El convidado de papel, 1929 Paula y Paulita, 1929 Locura y muerte de Nadie     1930 Viviana y Merlín,  1930 Teoría del zumbel,  1931 Escenas junto a la muerte,  1932 Lo rojo y lo azul,  1935 Tántalo     1935 Libro de Esther,  1936 Don Álvaro o la fuerza del tino     1940 La novia del viento,  1942 Orlando el Pacífico. Cuento de hadas     1943 Venus Dinámica     1944 Constelación de Friné (amb el seudònim Julio Aznar, personatge d’algunes novel·les anteriors)     1948 Eufrosina o la Gracia     1980 Su línea de fuego (pòstuma)

ELS NOUCENTISTES CATALANS: 
Els artistes noucentistes van maldar per donar vida a la cultura catalana oficial. Va ser un moviment únic perquè, per primera vegada a la història, política, institucions, art, literatura i música van confluir en un mateix objectiu.

El Noucentisme va néixer en un període molt complex i fèrtil, tant políticament com culturalment, de la història de Catalunya. Malgrat que és complicat acotar-lo, es podria dir que va néixer el 1906 i es va perllongar fins al 1923. Aquest nou moviment va penetrar en la política, les institucions, l’estètica, la literatura i l’art. Va ser culturalment i políticament molt actiu i va tenir dos grans referents. Per una banda, la Catalunya ciutat, que era Barcelona entesa com a gran metròpoli de la cultura catalana. Per l’altra, el Mediterrani i la tradició. Es va expandir per tot Catalunya, la Catalunya del Nord i les Illes Balears. Tots aquests territoris van compartir un conjunt d’esdeveniments estètics, polítics i artístics.
Els primers impulsors provenien del modernisme.
 J.Carner  

• Propostes provinents de l’anomenada escola mallorquina (Costa i Llobera, Joan Alcover)
• NARCÍS OLLER
• JOAQUIM RUYRA
• POESIA:  Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost) i  Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)

<http://lletra.uoc.edu/ca/periode/el-noucentisme>

Cursà estudis de Dret a Barcelona, on conegué Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch, i a Madrid. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia romàntica, que quedarà concretada en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut, Lo pi de Formentor (1875). Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili i publicà el 1885 Oda a Horaci.
El paisatge mallorquí es podia palpar a ‘La Vall’ (1873) i a ‘El pi de Formentor’ (1875). En els versos d’aquests poemes, el poeta descrivia les zones de Pollença i Formentor, que esdevenien un símbol del Mediterrani. Costa i Llobera anhelava apropar-se a Déu a través de les descripcions precises d’aquests paisatges, que li suggerien un ideal de vida elevada.

Mentrestant manifesta la seva vocació religiosa i va a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma (1885-1890), on s’ordena sacerdot i es doctora en Teologia.

• Poesies (1885)
• De l’agre de la terra (1897)
• Tradicions i fantasies (1903)
• Horacianes (1906)
• Visions de Palestina (1908)
• Sermons panegírics (1916)
• Lo pi de formentor. Fragment:

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l’eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l’ocell que encativam;

el crit sublim escolta de l’àquila marina,

o del voltor que puja sent l’ala gegantina

remoure son fullam. 

http://lletra.uoc.edu/especials/folch/costaill.htm

http://ca.wikipedia.org/wiki/Costa_i_Llobera

Joan Alcover (Palma, 1854-1926)

Poesia

Cap al tard. Barcelona: Gustau Gili, 1909; Palma: Moll, 1997.

Poemes bíblics. Barcelona: 1918; Palma: Impremta Mossèn Alcover, 1942.

Antologia poètica mínima. Mèxic D.F.: Biblioteca catalana, 1946.

Cap al tard/ Poemes bíblics. Barcelona: Edicions 62-La Caixa, 1981 (1998, 4ªed).

Jardí desolat. Antologia poètica. Barcelona: La Magrana, 2000.

Troba en el paisatge correspondències simbòliques amb el seu estat d’esperit. Malgrat tot, no l’atrauen els elements extrems del moviment Modernista i s’identifica, en canvi, amb un cert vessant del Noucentisme incipient, pel que comportava de contenció expressiva i de rigor formal.  

JOAQUIM RUYRA (Girona, 1858 – Barcelona,1939)

  http://www.escriptors.cat/autors/ruyraj/obra.php

Narrador i prosista. Comença escrivint en castellà. En català, es dóna a conèixer als Jocs Florals de Girona (1891, 1894 i 1896), Barcelona i Olot (1895) amb poemes de to èpic i romàntic que mereixen diverses distincions. El 1896 obté el Premi Extraordinari del Consistori dels Jocs Florals de Barcelona amb “Mar de llamp”, “La mirada del pobret” i “Les senyoretes del mar”, relats molt breus que denoten una síntesi ben personal d’elements romàntics i meravellosos, folklòrics i realistes, amb influència de Dante i Poe. El 1897 publica nombrosos poemes simbolistes, parnassians i traduccions de Verlaine a La Veu de Catalunya que el converteixen en un innovador important de la versificació. Aquests guanys són incorporats en les nombroses narracions i novel·les breus que publica en diaris i revistes. 

La seva obra cabdal està constituïda per tres reculls de relats: Marines i boscatges (1903). El 1920 publica Pinya de rosa, reedició ampliada de Marines i boscatges. Entre flames (1928), el tercer i últim recull narratiu, té ja un marcat to miscel·lani i d’homenatge, La parada (1919) . 

També va conrear la poesia: El País del Pler (1906), Non-non (1916), Fulles ventisses (1919) i La cobla (1930), el teatre i la crítica literària. El seu univers literari se centra en el mar i la costa; en concret a Blanes d’on provenia la seva família. Va estudiar a Barcelona la carrera de Dret, que no va arribar a exercir perquè, segons declarava, “exercir la carrera m’hagués impedit d’escriure”. 

La seva narrativa es ressent, en part per la transformació i debat en què es troba el gènere narratiu en les primeres dècades del segle XX, però també per la profunda crisi personal que viu l’escriptor, propiciada per una afecció bronquial crònica, aguditzada entre 1901 i 1906 que l’obliga a passar temporades en climes més càlids (Gran Canàries, Màlaga i Alacant) i que el porten paulatinament a una posició cristiana militant.
Ruyra és un dels grans contistes moderns dels segle XX, també en la línia d’Edgar A. Poe, el seu autor preferit. Destaca per la psicologia de personatges en relats com “La Fineta” i “Jacobé” on s’hi revela la visió fatalista del món. També destaca la seva font folklòrica i popular amb relats com “La vetlla dels morts” o “El malcontent”.