LA TRAGÈDIA GREGA

Publicat el 20 gener 2014 per ROSA MA SERRA REIXACH

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/8/86/Jean-auguste-dominique_ingres%2C_edipo_scioglie_l%27enigma_della_sfinge%2C_1808%2C_03.JPG?uselang=ca    http://www.hellenica.de/Griechenland/Mythos/Bild/MedeaFrederickSandys.jpg
Èdip i l’Esfinx d’Ingres i http://www.hellenica.de/Griechenland/Mythos/Bild/MedeaFrederickSandys.jpg
La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista de l’obra, un heroi o heroïna d’especial grandesa moral, s’enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del seu sofriment.
http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/graecia/littera/tragedia.htm
La tragèdia com a gènere literari sorgeix a Grècia a finals del segle VI aC.
“La tragèdia va nàixer del ditirambe, himne que celebrava la mort i resurrecció anual de Dionís,

déu del vi i de la vida silvestre (el nom del qual en grec significa el déu “nascut dues vegades”; de fet,
la llegenda mitològica d’aquest parla d’una doble gènesi). La paraula tragèdia vol dir en grec “cant
dels bocs”; en les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols disfressats de
sàtirs dansaires, dirigits per un entonador o corifeu. Cor i corifeu s’enfrontaven en un agon de paraules, música i ball. La matèria d’aquests himnes es reduïa a narrar les aventures de Dionís, les dues llargues peregrinacions per tota la terra, les seues persecucions i desgràcies al mateix temps que la seves alegries. En aquestes manifestacions ja hi havia moviment i vivacitat. En el segle VII aC sembla que Arió, a Corint, va donar al ditirambe tradicional una forma culta i personal; però açò no deixava de ser lírica coral, sense acció dramàtica pròpiament dita. Un segle després un icari anomenat Tepsis (del qual sabem ben poc) va introduir la senzilla novetat d’afegir un actor que dialogués amb el corifeu, davant del cor, que també intervenia en l’acció, amb la qual cosa va sorgir el dra ma pròpiament dit. El camí ja estava obert cap a la consolidació del gènere. La progressiva complexitat d’aquest enfrontament i la inclusió d’un argument heroic donarien origen al que posteriorment arriba a ser la tragèdia clàssica.
La tragèdia va adoptar com a argument les llegendes divines o heroiques. Així, després d’un període èpic i lírico-coral, el mite es van endinsar en aquest gènere per desenvolupar temes ètics-religiosos. De fet, els dos cicles llegendaris en què es basen la majoria de tragèdies
són el d’Argos o Micenes i el cicle de Tebes.
Se sap que els personatges de la tragèdia grega duien màscara, que amplificava la veu com un gramòfon. Cada personatge tenia la seua màscara amb una expressió inalterable, que era la que simbolitzava quina mena de paper interpretava en l’obra: el de víctima, el de botxí o el de jus
ticier, que es caracteritzaven, la primera, pel plor i, l’última, per un somriure plàcid, perquè la roda del destí es tancava després de la seva intervenció.

Successora de l’epopeia i de la poesia lírica, Jean-Pierre Vernant insisteix en els assaigs recollits en Mito y tragedia en la Grecia antigua (Paidós) que aquest gènere literari és l’expressió d’un tipus particular d’experiència humana, lligada a unes condicions socials i psicològiques definides, que vénen definides pel procés de desenvolupament de la polis. Desapareix en el moment en que triomfa la filosofia. Quan Aristòtil escriu la Poètica, en el públic i en els autors de teatre el sentit tràgic s’ha esvaït. Ja no se sent la necessitat d’un debat amb el passat heroic, d’una confrontació entre el que és antic i el que és nou. El món de la ciutat es veu, alhora, qüestionat i contestat a través del debat en els seus valors fonamentals
En el marc d’una ciutat en què tots els ciutadans dirigeixen per mitjà de discussions públiques de caràcter profà els assumptes de l’estat, en què el dret comença a elaborar la noció de responsabilitat, diferenciant el crim «voluntari» de l’«excusable», el sorgiment del gènere tràgic marca el moment en què l’home de la polis comença a experimentar-se a si mateix com a agent, més o menys autònom en relació als poders religiosos que dominen l’univers, més o menys amo dels seus actes, amb més o menys influència sobre el seu destí polític i personal.
http://literaturauniversal.laserpblanca.com/1-2-el-teatre-grec-la-tragedia 


Segons la Poètica d’Aristòtil hi ha tres mitjans o tres instruments essencials en la tragèdia:
1.- La peripècia transcripció d’un mot grec que significa “una acció que es gira en sentit contrari”.
2.- L’anagnòrisi o “reconeixement”, és a dir, el fet de passar de la ignorància al saber.
3.- L’esdeveniment patètic “acció que provoca destrucció o dolor” (una agonia, una ferida, un duel).

Aquests tres mitjans són utilitzats a totes les tragèdies, però en escena el que més apareix és el tercer.

En Jordi Coca ens aporta un punt de vista singular a l’estudi de la tragèdia grega: 
” Tots els estudis sobre la tragèdia àtica del segle V remarquen la grandesa poètica dels textos que hom considera que són els fundadors del teatre occidental. La bellesa i la profunditat de l’expressió, així com la idea completa de l’ésser humà que en podem deduir, són indiscutibles. També hi ha coincidència a destacar l’àmbit teatral atenenc pel que té d’espai públic -singular i solemne tant per la periodicitat en què es donava la

festa de les Grans Dionísies com per la imbricació clara entre ficció, cerimònia religiosa i festa cívica-, la qual cosa el dota d’una característica dialèctica que, d’altra banda, és pròpia d’una cultura que s’expressa gairebé del tot a través de l’agon.
En aquestes coses no hi ha diferències més enllà de les precisions erudites. En canvi, vist des del punt de vista del teatre, de les arts escèniques, no se sol remarcar tant el que d’una manera abusiva en podríem dir la historicitat del teatre grec. És a dir, no s’insisteix prou en la idea que els textos tràgics que han arribat fins a nosaltres, al costat de les altes significacions poètiques, filosòfiques i culturals esmentades, i de les múltiples i profundes ressonàncies d’ordres diversos, “també” poden ser vistos com a referències a fets concrets, a personatges històrics i a preocupacions precises.” 
Sobre l’origen de la tragèdia, Luis López Nieves ens assenyala el poder catàrtic de la tragèdia:
” En el año 334 a.C. Aristóteles postuló que la tragedia (mediante una serie de circunstancias que suscitan piedad o terror) es capaz de lograr que el alma se eleve y se purifique de sus pasiones. Este proceso, que se denomina “catarsis”, es la purificación interior que logra el espectador a la vista de las miserias humanas. El fondo común de lo trágico será la lucha contra un destino inexorable, que determina la vida de los mortales; y el conflicto que se abre entre el hombre, el poder, las pasiones y los dioses.
Sus temas, sin duda grandilocuentes, no solo no han perdido vigencia, sino que además adoptan otro significado y se materializan continuamente, en los distintos sucesos que padece la humanidad.
Los griegos fueron los creadores de la tragedia. En un principio, le confirieron un profundo sentido religioso, ya que la obra trágica nació como representación del sacrificio de Dionisios (Baco) y formaba parte del culto público.”
 http://www.ciudadseva.com/textos/estudios/edipo/edipo02.htm

 Com en  les òperes actuals, una representació tràgica a l’Atenes del segle V aC havia d’alternar cants, música i escenografia amb els recitats dels actors, que també cantaven o semientonaven determinades parts del seu paper. Les unitats que integren una peça tràgica solien ser:
-El pròleg: és simplement una introducció, encara que el seu tractament varie segons els
autors. Per a molts no es tracta del començament de l’acció, sinó de la part en què es posava a l’espectador en antecedents de l’argument i s’explicava el “conflicte” que l’obra dramatitzaria.

http://www.keywordpicture.com/keyword/tragedia%20grega/

Es presentava els actors.
-El pàrode: és la part en què realment s’iniciava el desenrotllament de l’acció i consistia en
el cant d’entrada del cor. Pels accessos laterals del teatre entrava el cor i es dirigia cap a
l’orquestra, lloc on es quedava tota la representació. En aquest primer
cant solia fer-se al·lusió a circumstàncies prèvies a l’acció dramàtica però rellevants per a aquesta.
-Els episodis: constituïen els passatges dramàtics intercalats entre els cants corals i eren
parts dialogades en què actuaven els actors.
-Els estàsims: eren els cants del cor que, sense moure’s de l’orquestra, executava acompanyats de vegades de sons instrumentals i de ball. Als diàlegs entre el cor i el corifeu i els actors s’anomenava comos (en grec el terme al·ludeix a lamentació davant la mort i solien tenir lloc en els moments de major importància dramàtica). Es podria considerar que el cor, a més de ser un actor, també feia el paper d’espectador de l’acció que en l’escena els actors reproduïen, ja que la seva missió era la de comentar l’acció dramàtica, aconsellar, rebutjar, animar o impugnar les accions o paraules dels actors. 
-L’èxode: és el cant final mentre va sortint del teatre.
(Seguir llegint: 

 Només resten obres dels tres tràgics més grans, totes llevat d’una de tema mitològic, ja que els tràgics se servien dels mites per tractar a l’escena els problemes religiosos, filosòfics, morals o polítics de la seva època, manipulant els mites a la seva conveniència:

1.2.1. Èsquil: (Eleusis, 525-456 a. C.) va escriure unes 90 obres, en queden actualment set tragèdies, entre les quals Les suplicants i la trilogia de l’Orestíada (Agamèmnon, Les coèfores i Les Eumènides).

 Perses: és l’única tragèdia d’argument no mitològic, sinó extret de la història contemporània. L’acció se situa a la cort del rei persa Xerxes quan rep la notícia de la derrota de la flota persa pels grecs a Salamina (480 a. C.). 
 “La trilogía esquílea se caracteriza por tener una temática que se va completando con las tres obras, estando íntimamente ligadas por la misma. La única excepción la constituye el Prometeo portador del fuego que es una pieza satírica cuyo contenido no tiene nada que ver con los otros tres dramas de la tetralogía, incluso la relación entre estos ha sido muy estudiada sin hallar un nexo entre ellos tan evidente como lo encontramos en las restantes trilogías de Esquilo. Tal vez al ser ésta la primera trilogía conservada aun no tenia la afinidad de contenidos de las otras, y Esquilo se decidió más tarde por esta opción. Trilogías:

  La Esfinge Amymone Prometeo encendedor del fuego
Fineo Layo Las Suplicantes  Prometeo encadenado
Los Persas Edipo Los Egipcios Prometeo liberado
Glauco de Potnias Los Siete contra Tebas Las Danaides Prometeo portador del fuego “

Fitxer:Moreau - Prometheus.jpgPrometeu encadenat de Moureau 
 1.2.2. Sòfocles: En comparació amb les tragèdies d’Èsquil, les de Sòfocles s’orienten cap a una eficàcia escènica i una elaboració profunda i la creació de caràcters humans: representen l’ésser humà que pateix, que lluita contra el que ja no té remei i que s’expressa com podem fer-ho nosaltres.
http://www.figueraspacheco.com/CEED/DEPARTAMENTOS/VALENCIANO/lliteraturauniversal/UNITAT1.pdf
Se’n conserven set tragèdies, de les quals s’han de citar Àiax, Electra, Èdip rei i Antígona. Aquestes dues últimes, sobre el casal de Tebes, són les tragèdies gregues encara avui representades més sovint.
Segons Antonio Alegre, “Edipo es un caso maravillosos de honradez en la búsqueda de la esencialidad de la naturaleza humana y de la verdad. La búsqueda y hallazgo de la verdad le proporcionan terribles desgracias personales. Pero no se arredra ante ellas. Todo hombre tiene derecho a ser feliz. Pero la felicidad no dradica en la comodidad ni en la técnica, sino en la verdad y la justicia que siempre son revolucionarias, en el sentido de que eliminan lo malo y cumplen lo bueno” (Estudios sobre los presocráticos, Ed. Anthropos- Barcelona, 1985, p. 96)
Veure també http://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%B2focles

Text d’Èdip rei: Recomanem la traducció de Joan Castellanos publicada en la col·lecció L’Esparver Clàssic de La Magrana.
Tirèsias.-Ai las! la ciència, que és terrible, quan no  fa profit al savi! Jo n’estava ben convençut i ho he oblidat; altrament, no hauria pas vingut aquí.
Èdip.- ¿Què hi ha? Que desanimat compareixes!
Tirèsias- Deixa’m tornar a casa: és com més fàcilment portarem tu el teu destí i jo el meu, si em vols creure.
Èdip.- Ni és de llei com parles, ni mostres l’amor que deus a Tebes, que t’ha criat, si la prives del teu oracle.
Tirèsies.- És que no veig que el teu mateix llenguatge vagi cap on convindria, Doncs, perquè no em passi a mi el mateix…
Èdip.-No, pels déus! si saps, no ens giris l’esquena. Tots estem aquí als teus genolls, suplicant.
Tirèsias.-És que tots, tots ignoreu… No, no esperis de mi que reveli la meva desgràcia (1)- per a no dir: la teva.
Edip.-¿Què dius? ¿Saps la veritat i no vols parlar? ¿Així penses trair-nos i que es perdi Tebes? 
(…)
Tirèsias.-Ah ¿sí? Doncs bé,  t’ordeno que t’atinguis al ban que has publicat tu mateix, i que des del dia d’avui no ens adrecis més la paraula, ni a aquests ni a mi; perquè,  sapigues-ho, ets tu el criminal que solla aquesta terra!
Èdip.-Has d´ésser impúdic per a engeegar una frase semblant! ¿I quin refugi et penses tenir després? 
Tirèsias.-Ja el tinc. En mi viu la força de la veritat.
Text extret del volum II de les Tragèdies de Sòfocles. Trad. de Carles Riba. Col Fundació Bernat Metge, ed. bilingüede 1959,  pp. 135-136.
(1) la de saber qui és Èdip, secret que pesa en la seva ànima de profeta
http://www.ciudadseva.com/textos/teatro/sofocles/edipo_rey.htm
La recerca amb passió de la veritat, més enllà de les aparences, és una característica de les tragèdies gregues. Era una constant en el pensament grec en general. no obstant això, no totes les tragèdies gregues foren crítiques amb el poder, moltes l’exaltaren, cas de l’Orestía d’Èsquil. Antígona i Èdip rei mostren entre altres coses que l’essència humana no coincideix ni amb la racionalitat pràctica ni amb la politica.
Antígona:
CREONT: De tots els cadmeus, només tu ho veus així. 
ANTÍGONA: També ho veuen aquests, però tenen la boca tancada de por que et tenen. 
CREONT: No t’avergonyeixes de pensar diferent d’aquests? 
 ANTÍGONA: No és cap vergonya mostrar pietat envers els nascuts de les mateixes entranyes. 
CREONT: I l’adversari mort, no t’era també germà? 
ANTíGONA: Germà de la mateixa mare i del mateix pare. 
CREONT: I com és que atorgues uns honors que per a aquell són una ignomínia? 
ANTÍGONA: Això no ho testimoniarà mai el mort. 
CREONT: Ho farà si atorgues al germà indigne els mateixos honors que a ell. 
ANTÍGONA: No és un esclau qui ha mort, sinó un germà. 
CREONT: Però que volia destruir aquesta terra. L’altre, en canvi, la defensava. 
ANTÍGONA: Hades tanmateix vol lleis iguals per a tothom. 
CREONT: Però el bo no pot tenir la mateixa sort que el dolent. 
ANTÍGONA: Qui sap si allà a baix aquestes distincions no són tan clares. 
CREONT: Ni després de la mort, l’enemic no pot esdevenir amic. 
ANTÍGONA: Jo no estic feta per compartir l’odi, sinó l’amor. 
CREONT: Si vols estimar, vés a estimar aquells de sota terra. Però mentre jo visqui, cap dona no em 
farà la llei. 
 http://www.figueraspacheco.com/CEED/DEPARTAMENTOS/VALENCIANO/lliteraturauniversal/UNITAT1.pdf
SÒFOCLES, Antígona, traducció de Joan Castellanos, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1993
La tragèdia d’Antígona és una més de les que esdevenen a la nissaga dels Labdàcides [Labde és fill de Cadme i pare de Laius], maleïda des que Laius, rei de Tebes, havia desobeït els déus deixant néixer Èdip (nom que significa “peu inflat”). Laius, a més, havia provocat els déus raptant el minyó Crisip i això el fa encara més odiat per les divinitats. La història d’Èdip ja era coneguda per Homer Odissea XI, 271 i ss. i Il.liada XXIII, 679) però el desenvolupament que en fa Sòfocles, amb Antígona, sembla ser original.
Antígona és una de les filles d’Èdip. Quan aquest abandonà el poder es decidí que els seus dos fills mascles Etèocles i Polinices ocuparien el govern per torn, però aquest pacte es trencà i s’originà la guerra que narra Èsquil a Els set contra Tebes.

El conflicte s’estableix, doncs, en un doble nivell de legalitats:
· La llei de la sang no escrita i provenint dels déus.
· La llei de la ciutat escrita i provenint de les convencions humanes.

El que es tràgic és, precisament que Antígona i Creont entenen les mateixes paraules (“vergonya”, “impietat”, “bo”, “dolent”, “amic”, “enemic”) en un sentit del tot diferent i rigorosament contradictori.
No són d’ara ni d’ahir, sinó que aquestes normes sempre han tingut vigència i ningú no sap ni quan aparegueren. Per temor al que pensi un home qualsevol no m’exposaria a sofrir un càstig etern per incomplir-les. (versos 450-460). [Traducció de Carles Riba, p. 164: Car no és d’ara ni és d’ahir que viuen elles i ningú no sap de quan].
Però hi ha dos debats (agons) secundaris que amplifiquen i desenvolupen el conflicte principal:
· El debat entre les dues germanes: Ismene és la germana sotmesa, passiva, que representa el rol tradicional de la dona. Antígona, en canvi, és la dona activa, orgullosa de la transgressió. [Carles Riba, p.151: Ismene: no, no s’oblidi això, que dones hem nascut no per lluitar amb els homes i, després, que com que som manades per més forts hem d’obeir… Antígona: … tu pensa com et sembli: jo, el que és ell l’enterraré … amiga vora d’un amic, sagradament culpable]
· El debat entre Creont, l’autoritat severa, el deure cívic, fred i el seu fill Hèmon, promès d’Antígona, que malda per la pietat i la tendresa. Per a Creont si ell no complís la llei vindria : l’anarquia, no, no hi ha pitjor flagell Ella arruïna els pobles [Riba, 172] Hèmon, en canvi, demana al seu pare: No tinguis un caràcter tan absolut. [Carles Riba, p. 174 en un llarg debat sobre la naturalesa del poder, Hemon (a Creont): En un país sense homes regnaries bé]. Convé tenir present que en aquest debat toca el tema del poder: per una banda el poder de l’Estat s’ha de mantenir en mans fredes, i el poder de l’amor (Creont acusa el fill de ser esclau d’una dona). És important que en aquest agon el fill no derrota el pare, altrament la recta llei còsmica sortiria tocada, sinó que és Tirèsies qui representa el seny. 

 http://www.alcoberro.info/planes/antigona.htm
Fitxer:Lytras nikiforos antigone polynices.jpeg
Antígona davant el cadàver de Polinices (Nikiforos Lytras, 1865)http://ca.wikipedia.org/wiki/Ant%C3%ADgona_%28S%C3%B2focles%29
Fragment:
EL COR:
Estrofa 1: Moltes són les coses que admiren,
i cap n’hi ha que admiri més que l’home.
Ell fins a més enllà de la blanquina
gran mar, amb el llebeig tempestuós
avança, travessant les aigües
inflades que entorn s’apregonen.
I dels déus la suprema,
la Terra inconsumible, infatigable,
turmenta, amb el vaivé de les arades,
d’any en any, quan la gira, amb la força
de la nissaga cavallina.
Antístrofa 1: I la tribu dels ocellets
de cor lleuger, insidiant, captura,
i les hordes dels animals salvatges,
i la marina gènera del pèlag,
dins els torterols de la xarxa
que ell ha teixit, l’home sagaç.
També domina amb ginys
la feréstega bèstia muntanyana,
i el cavall de pelut bescoll, el mena
sota el jou que li volta la tossa,
i el brau de la serra, incansable.
SÒFOCLES. Antígona, dins Tragèdies de Sòfocles, vol. 1. Traducció catalana i pròleg de Carles Riba. Edició a cura de Carles Miralles. Barcelona: Curial, 1977, p. 160-161.
http://www.visat.cat/historia-traduccio-literaria/cat/fragments/342/193/carles-riba.html

Fitxer:Ajax suicide.jpg

Altres obres: Àjax.  Està ambientada durant la Guerra de Troia i relata els fets que condueixen a la mort del capitost dels salaminis Àiax el Gran.
Les Traquínies: La tragèdia narra l’últim episodi de la saga d’Hèracles, en la que l’heroi mor enverinat per una túnica que li entrega la seva esposa Deianira, que es suïcida.
Electra: L’acció transcorre a la ciutat d’Argos uns anys després de la Guerra de Troia, i narra la venjança d’Electra i el seu germà Orestes envers la seva mare Clitemnestra i el seu padrastre Egist, responsables de l’assassinat del seu pare Agamèmnon.
Tot i que es desconeix quan fou escrita, les similituds estilístiques amb Filoctetes (409 aC) i Èdip a Colonos (401 aC) fan pensar que va ser al final de la carrera de l’autor. Tanmateix, alguns estudiosos la situen una dècada abans.

Filoctetes: La trama transcorre durant la guerra de Troia, després de la major part dels fets narrats a la Ilíada però abans de la caiguda de la ciutat. Descriu l’intent de Neoptòlem i Odisseu d’endur-se a Troia l’esguerrat Filoctetes.
Els dramaturgs Èsquil i Eurípides també van escriure obres titulades Filoctetes, però no s’han conservat.
Èdip a Colonos: L’obra es la segona del cicle de les tres obres tebanes, ja que els fets descrits ocorren després d’Èdip Rei i abans d’Antígona. Tanmateix, va ser la darrera de les obres de Sòfocles, i es va estrenar pòstumament pel seu fill, Sòfocles el Jove, al festival de Dionís del 401 aC, cinc anys després de la mort de l’autor.

1.2.3. Eurípides: en resten dinou obres,

  tot i que es creu que va escriure 92 drames.http://ca.wikipedia.org/wiki/Eur%C3%ADpides

 “Los rasgos diferenciales de su obra son los siguientes:

  • Innovación en el tratamiento de los mitos.
  • Complejidad de las situaciones y personajes.
  • Humanización de los personajes, que se muestran como hombres y mujeres de carne y hueso, con pasiones y defectos que en algunos casos, se acercan a la tragicomedia.
  • Especial influencia de los problemas y polémicas del momento, que dan un aire de realismo.
  • Crítica de la divinidad tradicional desde un punto de vista tradicionalista.
  • Disminución del papel del coro.

Eurípides es conocido principalmente por haber reformado la estructura formal de la tragedia ática tradicional, mostrando personajes como mujeres fuertes y esclavos inteligentes, y por satirizar muchos héroes de la mitología griega. Sus obras parecen modernas en comparación con los de sus contemporáneos, centrándose en la vida interna y las motivaciones de sus personajes de una forma antes desconocida para el público griego. uno de los mecanismos más discutidos es el llamado Deus ex machina, que consiste en solucionar de manera antinatural un conflicto, como en “Medea”, en donde al final aparece un dragón que la salva en el último minuto o en su “Helena”, tragedia en la que un éidollon enviado por los dioses sustituye a la verdadera Helena, que habría sido trasladada a otro Egipto, sin que hubiera adulterio (algo semejante en sus Ifigenias).”
http://es.wikipedia.org/wiki/Eur%C3%ADpides

PEDAGOGO
Señora, ya tus hijos no sufrirán destierro;
helos aquí; la novia real tomó contenta
los dones. Está en paz su casa con los niños.
¡Vaya!
¿Por qué tan abatida tal fortuna recibes? 1005
MEDEA
¡Ay, ay!
PEDAGOGO
Pero eso no concuerda con lo que le he anunciado. 1008
MEDEA
¡Ay, ay una vez más!
PEDAGOGO
¿Te habré aportado un duelo
sin saberlo y creyendo que eran buenas noticias? 1010
MEDEA
Y mensaje es lo que es; a ti nada reprocho.
PEDAGOGO
¿Por qué entonces la vista bajas vertiendo lágrimas?
MEDEA
Forzoso, anciano, me es; pues eso lo tramaron
los dioses y yo misma con malos sentimientos. 
Archivo:Pompeii - Casa dei Vettii - Triclinium - Iphigeneia.jpg
Scena da Ifigenia in Tauride di Euripide, nella decorazione del triclinio della Casa dei Vettii (VI 15,1) a Pompei.
RODRÍGUEZ ADRADOS, FRANCISCO: La estructura formal de las tragedias tebanas. Humanitas, vol XI-VII (1995)

Sobre els mites: http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/index1.htm

Aquest article ha estat publicat en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *