ARISTÒTIL (Estagira, 384 aC – Eubea, 322 aC): CRÍTIC DEL SEU MESTRE PLATÓ.
Aristòtil crea un nou gènere de consciència filosòfica, inventa la idea del desenvolupament intel·lectual en el temps, percep la presentació de les seves idees com a evolució i conseqüència directa de la crítica que fa als seus predecessors, especialment de Plató, qui fou el seu mestre, i la seva escola L’Acadèmia, on va passar-hi vint anys, segons ell mateix va escriure al rei Filip de Macedònia (dels 17 als 40 anys aprox.).
Però Aristòtil és un home de gran talent, original i creador, malgrat haver-se desenvolupat intel·lectualment a l’ombra del gran mestre. És un cas peculiar. Entra a l’Acadèmia quan aquesta experimentava un canvi, quan Plató escriu els seus diàlegs metodològics (Teetet, El Sofista…)
El pensament aristotèlic és més abstracte que el platònic, també més científic.Aristòtil va dominar el coneixement de la seva època, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. No només va estudiar gairebé tots els àmbits del coneixement existents en el seu temps, sinó que a més va fer contribucions significatives en la majoria d’ells.
També escriu obres en forma de diàleg, tot i ésser més conegut pels tractats.Del primer període a l’Acadèmia, daten segurament les obres exotèriques. Només en queden fragments.
“L’oposició Plató/Aristòtil simbolitza una manera radicalment diferent d’entendre la filosofia però –malgrat tot– hi ha un element comú entre tots dos autors. Tant per a un com per a l’altre, la funció de la filosofia consisteix a esbrinar les idees (val a dir, el que és permanent, el que no canvia –i no pas les coses materials). Les coses materials són múltiples i canviants, de manera que sobre elles no es pot establir un saber comú i universal. Les idees, en canvi, són el permanent, la substància o essència de la cosa.
Ontològicament, l’oposició d’Aristòtil a Plató és clara. En Plató les Idees tenen el seu món propi, separat del nivell del material i sensible. Aristòtil, en canvi, considera que al ser de les idees només s’hi arriba en el concret, material i sensible. Hi ha idees però són inseparables de les coses: la idea és l’universal, el que tenen en comú els elements que classifiquem junts. En altres paraules: si sabem què significa, per ex., ‘home’ és perquè prèviament sabem què ‘Ramon’, ‘Agustí’ o ‘Josep Maria’ són homes…”
http://www.alcoberro.info/planes/aristotil9.htm
Andrònic de Rodes s.I aC. recull i ordena les seves obres, de les quals cal destacar :
* Organon: Recull d’Escrits de lògica Categories,Interpretació,Tòpics, Refutacions, Primers Analítics, Segons Analítics.
* Metafísica:Recull de textos sobre filosofia primera
* Física: Recull de textos sobre la naturalesa.
* De ànima: Tractat de psicologia.
* Ètica a Nicòmac i Ètica a Eudem
http://www.xtec.cat/~asarsane/aristotilapunts.htm
http://zoosofia.files.wordpress.com/2011/12/aristoteles11.jpg
La lògica aristotèlica
La lògica, tal com l’entén Aristòtil que n’és el fundador, és un mètode d’ordenament o estructuració dels continguts intel·lectuals.
http://www.xtec.cat/~fvilasec/Aristotil/logica.htm
“Sus trabajos principales sobre la materia tradicionalmente se agrupan bajo el nombre Órganon («herramienta»), y constituyen la primera investigación sistemática acerca de los principios del razonamiento válido o correcto” (Viquipèdia)
Organon, o conjunt d’obres lògiques:
|
Categories, que tracta dels termes,són modes de pensar.
La paraula “categoria” es pot entendre com “concepte fonamental”. Més exactament, en la lògica aristotèlica, les categories són els diversos sentits en què es poden formular predicats (el verb grec “categoreo” significa “dir quelcom”). Les categories són deu: substància + accidents: qualitat, quantitat, relació, lloc, temps, posició, estat, acció. Les diverses categories són els sentits en què es diu “ésser” precisament perquè són els modes de l’ésser real, tal com estbleix a la metafísica.
|
|
De la interpretació, on estudia l’enunciat,
|
|
Analítics primers, on estudia el sil·logisme i
|
|
Analítics segons, que tracta de la demostració,
|
|
Tòpics i Elencs sofístics, on tracta del sil·logisme dialèctic i sofístic, respectivament.
Aristòtil és, en tot cas, el primer a desenvolupar un sistema complet de lògica, que es coneix amb el nom de sil·logística. És aquesta una lògica de predicats basada en els termes i en la predicació, o manera com s’atribueix al subjecte el predicat, en la frase o proposició, l’estructura de la qual s’indica amb l’expressió «S és P»
|
El sil·logisme és un mètode lògic creat per Aristòtil, a través del qual s’obté una conclusió mitjançant dues premisses (premissa major; que inclou el seu predicat (P), i la premissa menor; que inclou el seu subjecte (S). És possible que les premisses siguin ambdues veritables o una veritable i una falsa (mai les dues poden ser falses), però la conclusió ha de ser necessàriament veritable o falsa. Ara bé, és impossible extreure una conclusió falsa a partir de premisses veritables, i també és impossible extreure una conclusió veritable de dues conclusions falses. En tots els sil·logismes hi ha també un terme mitjà (M) que coincideix en les dues premisses i que és la unió d’ambdues ja que sense ell no se’n podria extreure la conclusió. Així mateix, però, en la conclusió el terme mitjà no hi ha d’aparèixer mai.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sil%C2%B7logisme
Sil·logisme és l’argumentació en la qual a partir d’un antecedent (dos judicis com a premisses) que compara dos termes (Subjecte i Predicat de la conclusió) amb un tercer (terme Mitjà), s’ infereix o dedueix un conseqüent (un judici com a conclusió) que uneix (afirma) o separa (nega) la relació d’aquests termes (subjecte i predicat) entre si .
|
CLASSE
|
DENOMINACIÓ
|
ESQUEMA
|
EXPRESSIÓ-EXEMPLE
|
Extensió dels termes
|
|
A
|
Universal Afirmatiu
|
Tot S és P
|
Tots els homes són mortals
|
S: Universal P: Particular
|
|
E
|
Universal Negatiu
|
Tots els S no són P
|
Cap home és mortal
|
S: Universal P: Universal
|
|
I
|
Particular afirmatiu
|
Algún S es P
|
Algun home és mortal
|
S: Particular P: Particular
|
|
O
|
Particular Negatiu
|
Algún S no és P
|
Algun home no és mortal
|
S: Particular P: Universal
|
Anem a veure ara la Física aristotèlica: L’estudi de l’ésser en moviment.
El moviment és el problema principal de la física, i aquest té un caràcter teleològic, és a dir, sempre es dóna en ordre a una causa final. A la natura hi ha moviment perquè els quatre elements tenen tendència a ocupar el seu lloc natural. Hi ha diverses classes de moviment a l’esquema aristotèlic:
Veiem ara quines són les set lleis (les quatre lleis generals i les tres particulars que regeixen el moviment:
5.El moviment a la regió supralunar és etern i regular, circular i perfecte: es regeix pel principi platònic de la circularitat.
La causa o principi radical de cada cosa en la seva pròpia natura, peròamplia la noció de causa a partir de la crítica a les doctrines dels filòsofs anteriors:
Les quatre causes dels éssers naturals són:
http://www.educa2.madrid.org/web/educamadrid/principal/files/c9b43281-68d0-45e5-958f-d1d66771b7b7/aristoteles_print.html
Cosmologia: essencialista, teleològica, dualista, deductiva. Concepció jeràrquica de l’Univers.
http://plqhq.blogspot.com.es/2011/03/aristoteles-sobre-la-naturaleza.html
La Metafísica.
“Todos los hombres desean por naturaleza saber. Así lo indica el amor a los sentidos; pues, al margen de su utilidad, son amados a causa de sí mismos, y el que más de todos, el de la vista. En efecto, no sólo para obrar, sino también cuando no pensamos hacer nada, preferimos la vista, por decirlo así, a todos los otros. Y la causa en que, de los sentidos, éste es el que nos hace conocer más, y nos muestra muchas diferencias.
Substància primera: l’individu concret per ex. Sócrates / Substància segona: espècie i gènere per ex. home, animal. són també quelcom real que existeixen únicament en la primera.
L’hilemorfisme (del grec ὕλη, “matèria”, μορφή, “forma”, i el sufix -isme) és una teoria filosòfica ideada per Aristòtil i seguida per la majoria dels escolàstics, segons la qual tota substància està constituïda per dos principis essencials, que són la matèria i la forma.
La forma és superior a la matèria, ja que és el que determina què acaba sent aquell ésser, mentre que la matèria limita les possibilitats d’existència (no totes les matèries admeten totes les formes, per exemple no es pot fer una taula d’aigua). Per això la matèria és potència i la forma, acte (realització efectiva).
Aplicat l’hilemorfisme a l’ésser humà, la matèria seria el cos i la forma, l’ànima.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Hilemorfisme
|
|||||||||
| L’ÈTICA: Ètica a Eudem o eudeminana i Etica a Nicòmac | |||||||||
|
Quin és el més alt de tots els béns que l’acció humana pot proposar-se com a fi? (E.N., I, 2, 1095 a, 16-17).
“La resposta per a Aristòtil és: la felicitat,(eudaimonia), en tant que és una
determinació del bé. Tots els homes cerquen la felicitat, però és un error cercar-la,
com fan la majoria en el plaer, la riquesa o el prestigi. La felicitat, l’harmonia, la virtut,
provenen d’una conducta que sigui coherent amb l’autèntica naturalesa humana, en
altres paraules: provenen del comportament raonable.
Cal fer atenció a la lectura del llibre primer de l’ E.N. per descobrir que la felicitat és
“tercera” rere la saviesa i la virtut.” |
|||||||||
| La moral és l’art de viure bé, què és el bo per a l’home? Tothom està d’acord amb dir que és la felicitat, les diferències venen de determinar en què consisteixen la felicitat i el bé suprem. Per a Aristòtil, la felicitat consisteix en l’exercici perfecte del’activitat pròpia de l’home i per què ho sigui cal acompanyar-la de virtuts.La virtut és una disposició de l’ànima que s’adquireix per la l’exercici i l’hàbit. Classes de virtuts: morals i intel·lectuals, com la prudència. |
http://www.alcoberro.info/pdf/aristotilEtica001.pdf
Pel que fa a la POLÍTICA: Defensa una mena d’organicisme social: L’Estat és anterior per natura a la família i a cada home pres individualment. només en l’Estat es pot assolir el regant del bé i la justícia, perfecció última de l’home. El fi de l’Estat és la felicitat i la perfecció moral dels ciutadans.
L’home és un animal polític (politikon zôon).
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/0e/Aristotle-constitutions-2.png
http://www.monografias.com/trabajos/politiaristo/politiaristo.shtml
http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/gen-3p6b.htm
http://www.slideshare.net/gaya24/comparacionpyaris2
TEJEDOR CAMPOMANES: César: Historia de la filosofia en su marco cultural SM Eds.