POESIA I TEATRE MODERNISTES A CATALUNYA
LA POESIA DE MARAGALL. DE LA RENAIXENÇA AL NOUCENTISME.
EL REGENERACIONISME.
Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard
Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860 – 1911).
Maragall recull i esmena la tradició jocfloralesca de la Renaixença, el romanticisme de Verdaguer, el naturalisme d’Apel·les Mestres i el classicisme d’Alcover i de Costa i Llobera alhora que, amb esperit agitador, formula una reflexió innovadora sobre la pròpia poètica que, sense ell saber-ho, coincidirà en alguns dels seus trets definidors amb els del simbolisme, i experimenta uns models poètics que desembocaran, d’una banda, en la creació d’una escola maragalliana de qualitat i ressò desiguals (Pijoan, Lleonart, Pujols i fins i tot Sagarra) i, d’una altra, en algunes de les grans obsessions de Riba (la poesia pura, la inspiració, la paraula i el ritme i la manera d’entendre la crítica), d’Espriu (Goethe, la figura de Nausica) o, en un altre nivell, de Salvat-Papasseit (el cançoner, la dona i l’amor com a fonts de plaer i de creació). Maragall esdevindrà, així, un clàssic. El primer poeta clàssic del segle XX.
La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya fou un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social.
Obra poètica veure contingut en els enllaços de la pàg web de l’AELC
http://www.escriptors.cat/autors/maragallj/obra.php#1537
Segons Marfany en el seu llibre Aspectes del modernisme, cap. dedicat a Maragall de l’ed. Curial ja esmentat en l’entrada anterior.(p. 151 i ss.)és el seu llibre més clarament regeneracionista per la crítica de la societat espanyola de la Restauració: de la decadència econòmica, la inhibició col·lectiva provocada pel caciquisme, l’immobilisme cultural, la persistència a creure’s encara una potència del primer rengle, complaença en el record d’un passat més o menys gloriós. El regionalisme autòcton ho aplica a la societat catalana. Les solucions que proposa no són de caire polític, sinó cultural i moral.que inclou l’europeïtzació del país..Veurem això mateix en els autors de la Generació del 98.
També va escriure una obra de teatre: Nausica
El 30 d’abril de 1888 va publicar el seu primer poema important, L’oda infinita, una obra que conté la seva teoria poètica.
Segona etapa (1892-1900) Alterna vitalisme i decadentisme.
La seva feina al Diario de Barcelona va representar la seva professionalització com a escriptor, i el 22 d’octubre de 1892, es va estrenar com a redactor amb l’article «El Paraguay».[31] El 1893 va començar a publicar a la revista L’Avenç amb un article sobre Nietzsche[56] que va ser el seu primer article en català[31] i que va signar amb el pseudònim «Pamphilos».[57] Posteriorment va col·laborar-hi com a traductor i poeta, i bona part de la seva obra va ser editada mitjançant aquesta publicació.
Mentrestant, el 1892 va escriure Pirinenques, una obra amb fragments decadentistes, i el mateix any va participar en la Festa Modernista de Sitges, on va donar a conèixer fragments de Nietzsche. A l’estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses va escriure La vaca cega.(Veure pàgs. de cites a viquipèdia)
El 1894 i una mica influït per la moda del moment va entrar en un període decadentista del qual destaquen les Estrofes decadentistes (1894) i el recull Poesies (1895), estructurat en tres parts: Claror, Pirinenques i Tríptic de l’any, amb L’oda infinita com a pròleg i Excelsior com a epíleg.
Aquell mateix 1894 va guanyar l’Englantina d’or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema La sardana; a l’edició del 1896 va obtenir la Viola d’argent amb El mal caçador.[40]
En aquesta segona etapa Maragall comença a desenvolupar un catalanisme diferent del de la Renaixença que aparellava al vitalisme. L’any 1898 va publicar els seus «tres cants de guerra».
Tercera etapa (1901-1906)
El 1900 escriu el seu llibre culminant Visions & Cants; és el moment en que comença el distanciament del modernisme i esdevé un escriptor de fama reconeguda. En aquests anys va traduir Novalis, escriptor alemany, i va fixar la seva teoria literària. El seu Elogi de la paraula,[64] pronunciat el 1903 en ser elegit president de l’Ateneu de Barcelona, és un discurs on remarcava el poder que té la paraula per expressar tot el pensament.
Quarta etapa (1907-1911) la més contemplativa i depressiva.
D’aquesta època són Enllà (1906), un recull de poesies on apareix la segona part del Comte Arnau, Haidé (1906) i Nausica (1906), basat en la Penèlope de l’Odissea d’Homer.
En aquesta última etapa Maragall recupera l’individualisme i el vitalisme de les primeres èpoques. Es dedica a intranquil·litzar l’ànim burgès que s’autoexculpa dels fets de la Setmana Tràgica amb articles com La Iglésia cremada. D’aquesta època és Seqüències, que conté el Cant Espiritual i la tercera part d’ El comte Arnau i Oda nova a Barcelona. Se sentirà incòmode amb el Noucentisme.
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-maragall
http://lletra.uoc.edu/ca/genere/la-poesia-modernista/detall.
http://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Maragall-Joan
Castellanos, Jordi:
|
TEATRE MODERNISTA
El teatre vitalista: Amb l’estrena d’ Un enemic del poble de Henrik Ibsen, capdavanter del teatre d’idees, es produeix un canvi clau per la renovació del teatre català. Es tractaven temes d’impacte social, com la posició de la dona, o la llibertat. Aquesta influència a Catalunya va cristal·litzar en un teatre vitalista, on els màxims representants van ser: Ignasi Iglésias i Joan Puig i Ferreter.
IGNASI IGLESIAS (Sant Andreu de Palomar [avui Barcelona], 1871 – Barcelona, 1928).
Dramaturg i poeta català vinculat amb el moviment modernista, és un autor cabdal per entendre l’evolució del teatre en el tombant del segle XIX al segle XX.
Les seves primeres obres foren estrenades en companyies d’afeccionats. D’escriure peces curtes, la seva obra va anar creixent en qualitat i extensió i va començar a escriure autèntics drames. De seguida es va sentir influït pels modernistes (grup de l’Avenç) i pel dramaturg noruec Henrik Ibsen. L’argolla (1894) va ser el primer intent de crear un drama ibsenià. El seu primer gran èxit el va assolir amb L’escurçó (1894). La seva trajectòria es va reemprendre amb obres de línia ibseniana com Fructidor (1897). Es va consagrar amb l’estrena de diverses obres d’èxit al Romea com El cor del poble (1902), Els vells (1904) —peça traduïda a altres llengües— i Les garses (1905). Més endavant, amb l’esclat del Noucentisme, va entrar en una crisi estètica que el va mantenir un llarg temps sense publicar ni escriure. Va reaparèixer amb drames més aburgesats com La llar apagada (1926). Les seves poesies foren publicades en el llibre Ofrenes (1902) i posteriorment en altres reculls pòstums.
Veure http://www.escriptors.cat/autors/iglesiasi/pagina.php?id_sec=956
Va fundar juntament amb Pere Coromines i Jaume Brossa el Teatre Independent.
Primera Etapa Teatral (1904-1914) Trenca amb la tradició del teatre fet des de La Renaixença i s’emmarcaven dins dels nous corrents teatrals europeus.Van influir en l’obra de Puig i Ferreter Maksim Gorki, Henrik Ibsen, Friedrich Nietzsche i els escriptors russos, sobretot pel que fa a la creació dels seus personatges femenins amb caràcters forts.
Segona Etapa Teatral(1917-1924) Replantejament estètic del seu teatre per adaptar-se al canvi cap al noucentisme. Puig i Ferreter, a partir d’aquell moment va fer un teatre que per tal que s’adeqüés al gust del públic, és a dir, fent obres senzilles i divertides. (Viquipèdia)
La seva obra se centra en les reivindicacions socials, malgrat que les més destacades són acusades de transgressores i immorals: l’Argolla, i Fructidor.
http://centreestudisignasiiglesias.blogspot.com.es/p/ignasi-iglesias.html

Joan Puig i Ferreter (La Selva del Camp, Baix Camp 1882 – París, 1956) es dóna a conèixer l’any 1904 com a dramaturg. Renovador i original, amb obres com Aigües encantades o La dama enamorada, totes dues de 1908, trenca amb la tradició de la Renaixença. Dirigeix la Biblioteca “A tot vent”, i hi edita la novel·la El cercle màgic (1929), que obté el Premi Creixells. La seva dedicació a la política dins d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit pel qual és diputat a les Corts i al Parlament de Catalunya, l’allunya de les lletres, que reprèn el 1934 amb Camins de França, considerada la seva obra mestra. A partir del 1938 i fins a la seva mort escriu el cicle novel·lístic El pelegrí apassionat, en dotze volums (editats entre 1952 i 1977), on aboca l’experiència personal, en un intent sense precedents de síntesi, justificació i alliberament.
Fragment.
VERGÉS: És cert…
CECÍLIA: Veu? Si avorreixo tant la gent del meu poble és per això. No tenen fe en ells mateixos, sinó…
VERGÉS: Què faran, els pobres?
CECÍLIA (amb certa ironia): Vol dir que no hi ha res més a fer que ajupir-se sota la desgràcia i pegar-se al pit, de cara al cel?
VERGÉS: Bah! Potser sí… però…
CECÍLIA: Què?
VERGÉS: No som pas nosaltres els qui hem de canviar les coses.
CECÍLIA: Per què no hi hem de poder ajudar?
VERGÉS: No ens preocupem d’això, Cecília. El poble viu inconscientment i poc s’interessa en el que es fa per ell. Vindrà un dia que la bena els caurà dels ulls, a aquests utopistes! Els esforços d’avui hauran resultat estèrils i la vida haurà seguit el seu curs, indiferent…
CECÍLIA: Oh…! descregut…! Amb aquestes idees me seria insuportable la vida!
VERGÉS: Llàstima! La vida…! No la confongui am això, Cecília! Jo que passo l’hivern aquí dalt, tot sol, la sento d’una altra manera: la sento més amb el cor, la vida…
CECÍLIA: Doncs, jo prefereixo la ciutat tumultuosa, on el qui vol sent bullir la seva vida en una immensa fornal…
VERGÉS: Cecília! Sigui com l’ocell que ha traspassat el mar d’una volada i ve a fer el niu del seu amor al campanar assolellat…
CECÍLIA (alçant-se bruscament i fugint cap al balcó gesticulant): Ah!, fora, fora això! Vingui, que veurà la gentada que acaba d’entrar a l’església…
(De l’obra Aigües encantades. Barcelona: Edicions 62, 2002, p. 34-35)
(Xavier Fàbregas: Teatre català d’agitació política. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 229-230)Extret de http://www.escriptors.cat/autors/puigiferreterj/pagina.php?id_sec=2442
El teatre simbolista : Aquest cop l’estrena és de Maeterlink, amb La intrusa, que va tenir lloc durant la II Festa Modernista. Els personatges són abúlics i immòbils, i el personatge principal es la Intrusa, que és la mort. Aquesta obra introdueix el teatre simbolista a Catalunya. Els màxims representants són: Santiago Rusiñol, i Adrià Gual.

SANTIAGO RUSIÑOL I PRATS (Barcelona, 1861 – 1931), a banda de pintor i prosista, va ser un dels principals dramaturgs del moviment. Va actuar com a dinamitzador modernista amb les Festes Modernistes al Cau Ferrat de Sitges. En les seves primeres obres, com Cigales i formigues (1901) o L’heroi (1903), va jutjar la societat del moment, considerada banal, materialista i supèrflua, a la qual oposava la figura de l’artista, el geni redemptor. Les relacions entre aquest i la societat, però, van canviar substancialment a La mare (1907), on Rusiñol es va mostrar molt més indulgent i conformista.
Aquesta obra va ser el preludi de la seva posterior reconversió, de la bohèmia a la vida burgesa i assenyada. Cal destacar també L’auca del senyor Esteve, una de les seves obres més conegudes, retrat agredolç de la burgesia barcelonina del començament de segle. Escrita el 1907 com a novel·la i feta la versió dramàtica el 1910, va ser estrenada amb gran èxit el 1917.
Generalitat de Catalunya. El modernisme (literatura). Generalitat de Catalunya, 2012
Obres: Més obres a la pàg web de l’AELC
Els primers textos teatrals de Santiago Rusiñol van ser tímids monòlegs publicats de 1890 a 1892 a L’Avenç, però aviat va escriure dues peces de gran qualitat que la crítica va qualificar de manifestacions decadentistes: L’alegria que passa (1891) i El jardí abandonat (1900). La primera va tenir un gran èxit de crítica i de públic, però l’altra no es va estrenar perquè suposava una proposta comercialment massa arriscada. En la mateixa línia va seguir Cigales i formigues (1901), on les cigales són novament els artistes i les avorrides formigues la societat mancada d’ideals.
L’obra Llibertat!, també de 1901, va suposar l’inici d’una nova etapa, perquè l’autor havia decidit escriure teatre per a professionals i destinat a un públic més ampli. Alhora, va començar a obrir-se a les ressonàncies socials combinant el simbolisme anterior amb un realisme passat pel sedàs de la ironia. D’aquesta manera, la dramatúrgia de Rusiñol es va convertir en un producte híbrid que encara avui permet un ampli ventall d’interpretacions, des del vessant humorístic fins a la lectura ideològica. Tot seguit va venir la peça Els Jocs Florals de Canprosa (1902), una paròdia entorn de la institució jocfloraclesca, per la qual sectors catalanistes conservadors es van sentir fortament insultats. A partir d’aquell moment, Rusiñol no va poder evitar de rebre constants crítiques negatives per motius extraliteraris.
Possiblement per allunyar-se del rebombori, es va centrar en El poble gris (1902), trenta narracions que van rebre el qualificatiu d’aterradores i van ser comparades amb Els sots feréstecs de Raimon Casellas. Alhora, suposaven un primer pas cap a la novel·la, tot i que Rusiñol va seguir publicant i estrenant obres dramàtiques, repetint importants èxits: L’hèroe (1903), drama regeneracionista que criticava la política colonial espanyola i que va haver de ser retirat per por a represàlies; El pati blau del mateix any, drama sentimentalista; o El místic (1904), sobre el calvari de Jacint Verdaguer. Paral·lelament, va anar estrenant obres intranscendents, de “fer riure” com deia ell, que la crítica va considerar concessions al gran públic. Una obra de més qualitat i to social com La lletja, (1905), va haver de suspendre’s aviat pels aldarulls que provocava entre el públic: el primer acte ofenia els burgesos i el segon els obrers. Un cop més, Rusiñol era un autor que no afalagava ningú perquè sí i, en conseqüència, era blanc d’atacs polítics de tots els signes.
Adrià Gual va modernitzar l’escenografia, la direcció d’escena, la pedagogia i la dramatúrgia de les arts escèniques catalanes.
Va ser un artista polifacètic que, a banda de cultivar la dramatúrgia, va escriure poesia i es va dedicar a la plàstica. Va treballar en la litografia, el cartellisme i el grafisme.
Descendent d’una família menestral del Camp de Tarragona, des de molt jove treballa al taller de litografia del seu pare, fet que el fa interessar-se per les arts plàstiques.
Estudià dibuix i pintura a l’acadèmia de Pere Borrell del Caso, mestre pintor seguidor de l’esperit dels natzarens. La seva formació plàstica serà de gran rellevància en el futur, en el moment de dissenyar les escenografies o esbossar el vestuari dels personatges dels seus muntatges teatrals.
Durant els seus estudis a l’acadèmia de Pere Borrell, Gual entra en contacte amb altres joves artistes amb els quals protagonitzarà l’anomenada “revolta modernista”, entre els quals hi havia Josep Maria Sert (membre fundador del Teatre Íntim); amb Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ricard Canals, Juli Vallmitjana i Ramon Pichot fundà l’anomenada Colla del Safrà o Colla de Sant Martí.
Coneixedor de les propostes simbolistes que arriben de París i de l’estètica wagneriana que proposa la suma de totes les arts, Gual es decantà pel teatre però mai no va deixar de banda la pintura. (veure viquipèdia)
Va viure una temporada a París, on va conéixer els corrents de l’època.
Funda la seva pròpia companyia, el Teatre Íntim, on l’any 1913 tindria lloc la fundació de l’Escola d’Art Dramàtic actual Institut del Teatre; Adrià Gual és membre fundador, alhora que director i professor.
La seva primera obra es titula Oh, Estrella!, la va seguir Els excèntrics Tik-Tok, totes dues escrites amb forma de monòleg, i una comèdia en un acte, La mosca vironera. El 1893 escriu Enganyosa!, La visita i L’últim hivern amb les quals comença a esbossar les formes simbolistes. En aquest moment ja l’interessa Maurice Maeterlinck i la idea d’Art Total de Richard Wagner; escriu les peces La mar brama, Morts en vida, Blanc i negre. Primer assaig de color escènic i Lluna de neu. La renovació vindrà amb Nocturn. Andante. Morat (1896), per la qual creà una escenografia de caire gòtic i prerafaelita. El 1898 escriu Silenci la qual s’estrenà el mateix any en la primera sessió del Teatre Íntim. Aquestes dues peces destaquen per les seves atmosferes decadentistes molt suggestives i una correspondència entre la música, els colors i les paraules.
El reeixit Misteri de dolor (1904) inaugura una nova etapa. D’una banda, Gual aposta per un estil dramàtic de formulació més realista, melodramàtica i social, que és força visible a ‘Els pobres menestrals’ (1908). De l’altra, amb Blancaflor (1899) es decanta per la combinació del mite i la cançó. També va fer una incursió a la comèdia amb Les alegres comediantes (1905). I, encara, va endinsar-se en el teatre poètic, caracteritzat pel vers, la meravella escènica i l’ambientació llegendària amb Donzell qui cerca muller (1910).
Extret de culturcat
Més obres: veure http://www.escriptors.cat/autors/guala/pagina.php?id_sec=1287
Fragment:
MARIAGNA
He sofert molt, Segimon, molt. Jo em creia arribat el temps de reposar-me de tant sofrir, i , quan no per una cosa per una altra, vaig veient que lo millor serà que en perdi l’esperança. Perquè… a veure: qui millor que jo, ara? Amb el Silvestre, que l’estimo tant; amb la noia que l’estimo tant també…; doncs,no. Les males llengües, els malpensats, tot, tot va a la una per no deixar-me estar tranquil.la, i, com si tot això no fos prou, només la d’aquest matí hi mancava. Senyor! Senyor!
SEGIMON
Lo que has de fer és tenir calma.
MARIAGNA
Sort d’això; que si no en tingués no sé pas on aniríem a parar.
SEGIMON
Doncs amb calma i reflexió tot se passa en el món.
MARIAGNA
Voleu dir que no n’he tinguda prou, per ventura? Vós ho sabeu com cap d’altre. Si jo no hagues tingut calma ja fóra morta, i potser tant de bé m’hauria fet Déu.
SEGIMON
Això mai pot dir-se.
MARIAGNA
Però pot pensar-se.
SEGIMON
De res serveix.
MARIAGNA
Tant se val: les més de les dones en el meu lloc us ben dic que haurien fet altrament. Quan me recordo de tot lo que he passat, me sembla un sòmit l’haver-lo aguantat amb salut i força. (Pausa) De vegades, per això, m’havien passat pel cap les pensades més tristes, podeu ben creure’m. En aquells temps que us venia a veure a casa vostra, a l’estudi de Valldonceres, recordeu? Continuar llegint
BATLLE, CARLES: Adrià Gual, dramaturg simbolista
Estudi de l’evolució de la dramatúrgia simbolista d’Adrià Gual.2013
CURET Francesc : Història del teatre català, Barcelona. Aedos. 1967
FÀBREGAS, Xavier : Àngel Guimerà. Les dimensions d’un mite, Barcelona. Edicions 62.(1971)
— (1972): Aproximació a la història del teatre català modern, Barcelona: Curial.
— (1973): «Frederic Soler, Àngel Guimerà i el moviment catalanista», Serra
d’or 168, 543–545.
— (1974): «Les tragèdies romàntiques de Guimerà», Serra d’or 180, 566–568.
— (1976): «Paisatge i història en l’obra de Guimerà», dins: Teatre o la vida,
Barcelona: Galba (Punts de referència; 2), 117–124.
GALLÉN, Enric (1986): «El teatre», dins Riquer / Comas / Molas (eds.), 379–448.
MARFANY, Joan-Lluís (1974): «Guimerà i el Modernisme», Serra d’or 180, 573–574
Serra d’Or, Núm. 640 (Abril 2013), p. 72-76 (Espectacles. Teatre. Monogràfic: Adrià Gual i l’Institut del Teatre)
SOLANILLA I ROSSELLÓ, Anna: Adrià Gual, l’escenògraf de la modernitat /
2013
Serra d’Or, Núm. 640 (Abril 2013), p. 67-71 (Espectacles. Teatre. Monogràfic: Adrià Gual i l’Institut del Teatre)