MODERNISME CATALÀ (1)

EL MODERNISME CATALÀ
En el sí d’aquest Modernisme es va donar una gran reivindicació intel·lectual de la cultura catalana, propiciant l’augment de producció literària en aquesta llengua i promovent-ne una primera normativització (Pompeu Fabra – Ensayo de Gramática de Catalán Moderno 1891). A més de la producció literària, també van proliferar la resta de les arts: pintura i arquitectura; i per primer cop, les arts “menors” com l’orfebreria van passar a ser considerades de primer nivell. (viquipèdia)

LITERATURA, ARQUITECTURA, PINTURA I ESCULTURA. en diferents entrades.

LITERATURA
NOVEL·LA: EL NATURALISME REGENERACIONISTA.
DE RAIMON CASELLES I VÍCTOR CATALÀ
POESIA DE JOAN MARAGALL
TEATRE IDEOLÒGIC DE PUIG I FERRETER I IGNASI IGLÉSIAS I EL TEATRE SIMBOLISTA DE RUSIÑOL I ADRIÀ GUAL.
Revistes difusores del moviment modernista:
Quatre Gats va ser un setmanari artístic i literari que va editar 15 números des de la segona setmana de febrer fins al 25 de maig de 1899. Com a responsables d’aquesta publicació trobem tres personalitats fonamentals del Modernisme català: Pere Romeu, Ramon Casas i Miquel Utrillo. La ‘iniciativa de la revista es deu a Pere Romeu, mentre que a la direcció artística trobem a Ramon Casas i, a la direcció literària, a Miquel Utrillo. Per aquests dos últims personatges Quatre Gats suposarà el punt de trobada d’una productiva col·laboració que continuarà en les revistes Pèl i Ploma i Forma. A més Quatre Gats serà una publicació coral, en les pàgines del qual, es trobaran texts i il·lustracions d’artistes i escriptors significatius del modernisme català, de manera que esdevé un important referent del moviment. Vegeu la imatge de la Portada del número 1 amb il·lustració de Ramon Casas. 
 

L’Avenç (1881-1893):  Primera capçalera de la revista 1881
Feta a mà i duia el subtítol de Periodich Catalanista. S’escrivia L’avens amb “s” final i com es mostra la imatge, la impremta encara es situava al carrer Cucurulla.

 
Joventut va ser una revista setmanal de tendència modernista (segona etapa del modernisme literari)dedicada a la literatura, arts i ciències. Publicada a Barcelona entre els anys 1900 i 1906; sortia cada dijous i era la portaveu política de la Unió Catalanista. Els seus redactors provenien de la publicació Setmana Catalanista, favorable al catalanisme polític. La direcció va ser assumida pel periodista Lluís Via.

Després d’un any de la creació de la revista s’inicia l’edició de la Biblioteca Joventut, que va durar fins al 1914. La importància de les revistes modernistes a l’hora de divulgar la literatura de l’època fou cabdal. Les revistes estaven a l’abast de la majoria de la població i, el fet que es publiqués setmanalment, donava continuïtat a l’edició d’aquests folletons, una tradició que d’altra banda prové de l’època de la literatura realista europea. L’objectiu de la Biblioteca Joventut era crear un públic lector de procedència burgesa en la seva major part i, en un segon terme, elevar la llengua catalana com a vehicle apte per a la novel·la i per a modernitzar el país, tal i com els modernistes reclamaven  (Viquipèdia)
Un dels llibres editats fou Solitud de Víctor Català, publicada entre el 19 de maig de 1904 (núm223) i 4 l’abril de 1905 (núm 273).

 Una altra revista, continuació ideològica de L’Avenç (1898-1900), fou Catalònia i defensava els ideals regionalistes més extrems així com tendències literàries modernes 
Semimensual (1ª sèrie) i Setmanal (2ª sèrie) dirigida per Jaume Massó i Torrents.
En totes aquestes revistes hi col·laboren els artistes -escriptors i pintors- modernistes.
Catalònia havia de ser una eina per a fer conèixer diversos artistes i personatges destacats, així com introduir corrents de pensament predominants a Europa, tot passat pel filtre de l’eclecticisme propi del modernisme (Viquipèdia)
També contribuïren a difondre el modernisme Les festes modernistes i llurs publicacions.

Festes modernistes de Sitges fou el nom donat al conjunt dels cinc actes culturals promoguts per Santiago Rusiñol i celebrats a Sitges del 1892 al 1899.

 Estudi de RUSIÑOL

Consultar MARFANY, J.-LL., “El Modernisme”, dins Història de la literatura catalana. Part moderna,vol. VIII, Barcelona: Ariel, 1986. i Aspectes del modernisme Ed. Curial, Barcelona, 1980.
Freixa, M., El Modernisme a Catalunya, Barcelona: Barcanova, 1991

RAIMON CASELLAS (Barcelona, 1855-1910) Escriptor, crític i historiador de l’art i periodista. 
Autor d’Els Sots Feréstecs (1901), obra considerada la primera novel·la modernista i precursora del corrent conegut com naturalisme rural. L’any 1899 passa a ser el redactor en cap de La Veu de Catalunya, i els seus articles influeixen decisivament en l’ambient artístic català de l’època.
Arran d’una estada a París amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas l’any 1893, on descobreix les tendències de l’art modern que circulaven per Europa, es converteix en el crític d’art més influent de Catalunya. Col·labora regularment a la premsa, i els seus articles defensen l’impressionisme i el moviment de l’art per l’art en detriment de la pintura decorativa, de temàtica històrica i costumista. En aquest sentit, a l’Ateneu Barcelonès pronuncia la primera conferència a Catalunya sobre prerafaelitisme i parnasianisme; i al mateix temps divulga l’obra pictòrica de Dante Gabriel Rossetti, Burne-Jones o Puvis de Chavannes i d’altres corrents que aportaven novetats formals i l’apropament als corrents d’Anglaterra, França i Alemanya. (els estudiarem en properes entrades)

L’any 1891 publica a L’Avenç el seu primer relat de ficció, “La mort d’en Bicicletes”, però haurà d’esperar per aconsagrar-se com a narrador fins a la presentació del relat “La damisel·la santa”, durant la Tercera Festa Modernista de Sitges, l’any 1894. 
Obra narrativa:

Assaig:

Per saber-ne més  Més obres: http://www.escriptors.cat/autors/casellasr/obra.php

1ª ed. 1901     L’edició de Selecta, 1953.

 
“Si veia que la terra s’alçava com inflada, amb el mànec del càvec picava sobre la inflor, i, per mica que el terreny fes soroll de buit, el jaio, amb una ganyota de satisfacció, semblava que digués: ‘¡Per tot te deixo!’ peraquè el tret fos segur, només mancava que vegés surar, sobre l’indret, els vols de mosquits morats que ronden enllepolits per la flaire de la trumfa… Allavores s’ajupia, i vinga a cavar amb cuidado, vinga aixecar la crosta de terra amb suavitat… fins que apareixia el sospirat tresor. Una per una anava collint les tòfones, una per una les netejava amb afalec, una per una les amorosia amb el palmell de la mà… i, després de contemplar-se-les un rato, tan negretes, tan polides, tan bonicoies, les desava amatent dins del sarró. 

Aleshores se disposava a tornar al cau…, però abans cridava als gossos i s’assegurava bé de si es veia ningú per allí als voltants… Escoltava una estona amb el cap arran de terra, pegava mirada ençà i enllà, amb les mans fent ventalla sobre els ulls… i, si no hi havia entrebanc, se les emprenia, trico, trico, cap a l’amagatall de Romaní. Calia vigilar, calia fer l’ull viu. ¡Eren tan verros aquells llenyataires de l’Ensulsida! ¿I els pastorots de l’obaga? ¡El dimoni que els va fer!

Per això, quan arribava al casaot enrunat, no es podia estar de fer una llengota a tots aquells brètols remaleïts que li envejaven els quartos. Per això no es descuidava mai d’allargar el braç envers les cases veïnes de les fondalades, mormolant aquestes paraules de bruixa, mentres remenava el puny clos:
— ¡La figo vus fai a tuts!” 

http://ca.wikipedia.org/wiki/V%C3%ADctor_Catal%C3%A0

Caterina Albert, VÍCTOR CATALÀ  L’Escala (Alt Empordà), 1869-1966. Novel·lista, narradora, autora teatral i poeta, amb la seva obra enceta la tradició literària catalana escrita per dona, encara que, com altres escriptores europees de l’època, es veu forçada a amagar la seva identitat sota el pseudònim masculí de Víctor Català.

Tot i que pretén dedicar-se al teatre, arran de l’escàndol produït pel monòleg La infanticida, guardonat als Jocs Florals d’Olot el 1898, es decanta a escriure narrativa breu i, en menor mesura, novel·la, gèneres en els quals obté un reconeixement immediat i que han marcat decisivament l’evolució de la narrativa catalana del segle XX. Cal destacar especialment la influència sobre les escriptores que, de Rodoreda fins a l’estricta contemporaneïtat, la consideren una mestra indiscutible.

Coincidint amb el Modernisme, es dóna a conèixer amb Drames rurals (1902), títol que donà nom al gènere, al qual seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. En els tres reculls analitza la situació de la dona en la societat de l’època, les relacions de parella i el treball, sobretot en l’escenari del camp, i n’ofereix una imatge molt negativa, plena de violència i crueltat, que contravé els models idíl·lics heretats del segle XIX. La Mila, la protagonista de Solitud, s’hi revolta i amb un gest plenament simbòlic, abandona casa i marit per començar una nova vida.” 
Extret de la pàg web de l’AELC
Fragment de Solitud
Animada per semblants pensaments, es girà, desitjosa d’enraonar-ne amb el seu home; mes, a la vista de les dues esquenes que se li dreçaven al davant, les paraules se li fongueren en la llengua, i la idea animadora que anava a eixir de son cau, se n’hi tornà sobtadament endins com una bestioleta poruga. 

Els dos homes conversaven catxassudament; sense fixar-s’hi, ella entressentí els mots fredor… tristesa… vedells… massa alt… però no va saber de què parlaven perquè el cor i el pensament li fugien del carro, entornant-se-n’hi cap a la terra. Mes l’encís ja estava romput i la terra, bella i tot com suara, no logrà revifar-li el caliu d’aquell primer anhel. Amb un deix de tristor desvià la mirada, enlairant-la: el cel era un gran badiu ple de claror encegadora que feria dolorosament els ulls assadollats… Mirà pel trau que quedava entre els dos homes: quelcom verdejava uniformement al lluny, com una bella catifa estesa… Tornà a fixar-se en les dues esquenes: una, la del pagès, era magra i osssosa, com les vaques aquelles de la gran planúria, i portava enganxada, talment com si li fes de pell, una camisa de bordets esmolats que sentia a suor i a terragada. L’altra esquena, ampla i tova com un coixí, semblava voler eixir-se del gec negre que l’oprimia, tibant d’aixella a aixella amb una amenaça constant d’estripar-se. 

«Com s’ha engreixat aquest home, del casament ençà!» pensà la Mila, reparant novament que tot se li havia empetitit, fins al punt de fer-lo semblar estrafet i enfarcellat com un tarlà. El mateix barretet de feltre, que abans li estava tan bé, anava poc a poc prenent-li aires de solideu de capellà, i en aquell punt, a cada banda de solideu se li eixamplaven les dues orelles, enceses i transparents contraclaror, mateix que dues anses de vidre espès. Més avall, la ratlla travessera del coll planxat, ressortint de la negror del gec i del to calent del bescoll carnós, tenia fredors crues de marbre. 

(De Solitud. Barcelona: Edicions 62, 2005) 
Més bibliografia.
http://lletra.uoc.edu/ca/obra/solitud-de-victor-catala
http://www.edu365.cat/batxillerat/versals/solitud/
 http://lletra.uoc.edu/ca/genere/la-prosa-modernista

Retrat de Pous i Pagès per Ramon Casas

JOSEP POUS I PAGÈS (Figueres, Alt Empordà, 1873 – Barcelona,  1952) Novel·lista, dramaturg i periodista. La seva novel·la La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912), podem incloure-la dins el modernisme, amb ella  va assolir l’estil narratiu i la fórmula novel·lesca que sempre havia tractat d’aconseguir, entre el realisme i el psicologisme, amb influències d’Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol.
A partir de 1904 treballa com a periodista a El Poble Català, i degut als seus articles polítics, és empresonat durant un mes l’any 1909. Dramaturg en actiu des de 1902 a 1930, escriu una trentena d’obres de teatre, amb títols com El mestre nou (1903),L’endemà de bodes (1904), Senyora àvia vol marit (1912), Pàtria (1914), Rei i senyor(1918), Flacs naixem, flacs vivim (1919), Primera volada (1921), Maria Lluïsa i els seus pretendents (1928) i Vivim a les palpentes (1931), entre moltes d’altres. 

També conrea altres gèneres literaris com narrativa breu, prosa poètica, novel·la, i reculls de conferències, destacant Per la vida (1903), Quan es fa nosa (1904),Empordaneses (1905), Al marge de la revolució i de la guerra (1937), i De la pau i del combat (1948). De fet, la seva obra més coneguda és la novel·la La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912), que ha estat considerada una obra essencial de la prosa modernista i una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX. 
Obra completa
http://www.escriptors.cat/autors/pousj/

PRUDENCI BERTRANA (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941).

Escriptor modernista. Estudia el batxillerat a Girona i un curs d’enginyeria industrial a Barcelona, on s’instal·la definitivament el 1911 i on dirigeix L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Exerceix de periodista i de professor de pintura. També col·labora a El Poble Català,La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya. 

Literàriament es desmarca de les modes de l’època. És conegut sobretot per la novel·la Josafat (1906), la primera de la seva producció en aquest gènere, i pel recull Proses bàrbares (1911), però publica els seus primers contes l’any 1903, alguns dels quals han estat considerats dels millors que s’han escrit en català. La producció contística de Bertrana té tres motius principals: el paisatge, els camperols i les bèsties. La seva obra novel·lística, estructurada des d’una observació minuciosa i detallada del món, parteix de l’experiència de la pròpia vida com a home i escriptor. És, però, en la trilogia Entre la terra i els núvols —integrada per L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948)— on es reflecteix més el pòsit autobiogràfic, recollit al voltant de les frustracions personals, la més dolorosa de les quals és la mort de tres fills.