TEATRE FRANCÈS
Grand chemin de la postérité, 1842,(détail) Maison de Balzac, Paris.
La caricature de Benjamin Roubaud (1811-1847) donne une idée assez juste de l’image qui s’attachait aux Romantiques dans le public et du mauvais goût dont on les taxait : sous la bannière « Le laid c’est le beau » et négligemment béni par Lamartine, Victor Hugo entraîne derrière lui pour quelque croisade fabuleuse son cortège de fidèles où l’on reconnaît Gautier, Eugène Sue (accroché au mât), Dumas, Balzac, Vigny…
Després de la invenció del drama burgès de Diderot (Pare de familia (1757) i El fill natural (1758) per exemple), amb què s’introduïen alguns aspectes nous per atorgar a l’obra un major realisme, s’obrí la porta a altres novetats com ara la substitució del vers per la prosa i l’ús d’un llenguatge més natural, així com una major varietat en el vestuari i el decorat i més moviment a l’acció.
El subjetivisme i la introspecció, l’exposició dels sentiments íntims que cerquen la compassió i comprensió del lector que caracteritzen la literatura romàntica ja els trobem anunciats a l’obra de Rousseau (1712 – 1778) Confesions. Afirma en el seu discurs Sobre l’origen de la desigualtat entre els homes (1775) que la civilització ha corromput l’home que és bo per natura, per la qual cosa amb l’educació cal tornar-lo a l’estat de bonhomia primitiva: ho trobem en l’Emili, o De l’educació (1762) La nova Eloísa també tingué èxit.
La influència de Rousseau és evident en les generacions posteriors, en la nova concepció de natura salvatge romàntica, en el gust pel paisatge de muntanya i llacs suïssos.
Sens dubte, la Revolució francesa (1789) també influí molt en la literatura, l’art i la filosofía posteriors, es van introduir idees democràtiques i drets de l’individu: naixement del socialisme utòpic (Saint-Simon, Fourier).
I no podem oblidar la influència anglesa, les novel·les gòtiques, el retorn al passat medieval.
En aquest context, hem de situar el teatre de V. HUGO i la seva obra Cromwell, el prefaci del qual se considerat com un manifest romàntic. Va censurada i no es va representar, igual que Marion Delorme. Respectava els clàssics però s’hi oposava.
“La poesía tiene tres edades, y cada una de ellas corresponde a una época de la sociedad: la oda, la epopeya y el drama. Los tiempos primitivos eran líricos, los tiempos antiguos eran épicos, los tiempos modernos son dramáticos. El drama es la poesía completa. Es en el drama que todo viene a derivar en la poesía moderna. El carácter del drama es la realidad. La realidad resulta de la combinación natural de dos tipos, lo sublime y lo grotesco, que se entrecruzan en el drama como lo hacen en la vida y en la creación. Porque la poesía verdadera, la poesía completa está en la armonía de los contrarios… Todo lo que está en la naturaleza está en el arte.” (http://es.wikipedia.org/wiki/Romanticismo_en_Francia)
Hi havia una batalla entre el teatre classicista (de Corneille, Racine, Voltaire), oficialista, i el teatre secundari, renovador, revolucionari. En les files de la renovació estaven V. Hugo, que es convertí en el cap indiscutible del Cénacle, en el saló de Charles Nodier, Vigny que presentà un Otello, Alexandre Dumas amb Enrique III i la seva cort. Els dramaturgs i altres autors renovadors del cenacle van donar suport dalt l’escenari en l’estrena el 1830 de Hernani de V. Hugo a la Comédie-Française. Provocà aldarulls, però la joventut romàntica la van aplaudir.
El drama romàntic guanyà durant un període la batalla: En el teatre regnava el drama de Vigny que portà a escena La esposa del mariscal de Ancre el juliol de 1830
i Chatterton el 1835
; d’Alexandre Dumas
amb Antony en 1831
, i sobretot Hugo és qui omple més les sales amb Marion Delorme representada el 1831, Le Roi s’amuse (1832), a més de Lucrecia Borgia, María Tudor, Angelo, tirano de Padoue i Ruy Blas.
A la segona meitat del XIX el romanticisme s’esgota i dóna pas al Realisme. La novel·la de V. Hugo Els miserables ja s’inclou en aquest estil.
TEATRE ALEMANY
Destaquem tres dramaturgs: Friedrich Schiller, Heinrich von Kleist i Georg Büchner
A Friedrich Schiller, desde 1802 von Schiller (Marbach am Neckar, 1759 – Weimar, 1805), se’l considera el més gran dramaturg alemany i una de les principals figures del romanticisme alemany, juntament amb Goethe.
Inspirat per les idees de la Revolució francesa va escriure de jove drames com Els bandits (Die Räuber, 1776),
De l’època de maduresa és ja Guillermo Tell (1804), que tracta el tema de la rebel·lió enfront la tirania.
Altres obres: El campament de Wallestein, Càbala i amor, Maria Estuard.
http://194.224.194.201:9080/Almirall/autor:136
http://194.224.194.201:9080/Almirall/obra:388
Heinrich von Kleist. Autor de comèdies El príncep d’Homburg, Pentesilea,La família Schroffenstein, El càntir trencat, Amfitrió, La batalla d’en Hermann. És conegut sobretot pel seu “drama cavalleresc històric” La Caterineta de Heilbronn, o La prova de foc. També va escriure relats curts.
Georg Büchner (1813-1837) escriu el drama La mort de Dantón i Leoncio i Lena però sobretot se’l coneix per la tragèdia inacabada Woyzeck, història d’un soldat desgraciat que mata a la seva amant infidel.
Influí en autors del XX i fou molt ben considerat per ells. Woyzeck fou la base de l’òpera Wozzeck, de Alban Berg (estrenada el 1925).
“En los albores del siglo XX se comenzó a situar la obra de este autor en el puesto de honor que hoy ocupa. Max Frisch, Gerhart Hauptmann, su redescubridor, Frank Wedekind, el creador de Lulú, o Brecht fueron, entre otros, sus admiradores. Antonin Artaudincluyó Woyzeck en su selección Teatro de la Crueldad. Max Reinhardt y Orson Welles se ocuparon de llevar a escena La muerte de Danton.” (viquipèdia)
TEATRE ANGLÈSA principis de segle, el teatre de càmera acull poemes dramàtics de Lord Byron (1788–1824) Manfredo i Caín de caire autobiogràfic, autor també dels drames Marino Faliero i Els dos Foscari, o de Shelley: Els Cenci, tragèdia escrita en cinc actes. Amic i company de viatge de Lord Byron, plasmà en la seva obra un gran idealisme, matisat per una profunda malenconia. Autor de Prometeu alliberat, un drama líric en quatre actes (1818), Èdip tirà o Swellfoot, el tirà, una tragèdia en dos actes de 1820, Hel·la, una drama líric de 1821, i de 1824 tenim uns fragments de un drama inacabat, sense títol. Personatges: Encantadora, Esperit, Indi i Lady. 244 versos
http://es.wikipedia.org/wiki/Shelley
TEATRE ESPANYOL
Angel de Saavedra, Duque de Rivas.
Sembla ser que el Romanticisme, influït per l’èxit del teatre del segle d’or, triomfa en el teatre español amb La conjuración de Venecia, de Francisco Martínez de la Rosa (1787-1862); El Trovador, de Antonio García Gutiérrez (1813-1884); Los amantes de Teruel, de Juan Eugenio Hartzenbusch (1806-1880); i el 1835, cuando se estrena Don Álvaro o la fuerza del sino, del Duque de Rivas (1791–1865). Veure entrada d’aclariments del romanticisme.
Predominen els drames històrics, les tragèdies i els melodrames pel gust romàntic per la història i les llegendes medievals, per l’evasió cap a un passat gloriós d’herois. Els escenaris, per tant, solen ser medievals o inhòspits, cementiris, escenaris nocturns amb tempestes, lluna, que es es presenten amb grans efectismes i grandiloqüència escenogràfica, en els quals es mouen els herois i les heroïnes que, com en la lírica, viuen en confrontació amb la societat i són víctimes del destí tràgic del seu amor vital però impossible.
Exaltació de la llibertat en tots els àmbits, en la concepció de l’obra quant a l’estructura, les unitats, i els personatges que són passionals, rebels.
http://pendientedemigracion.ucm.es/info/especulo/numero14/escenog.html
“Los románticos españoles coinciden, en sus grandes directrices, con los alemanes y franceses: afán de trasgresión, que explica las frecuentes mezclas de lo trágico y lo cómico, el verso y la prosa, tan denostadas por los neoclásicos; abandono de las tres unidades; especial atención a temáticas que giran en torno al amor, un amor imposible y platónico con el telón de fondo de la historia y la leyenda y abundantes referencias a los abusos e injusticias del poder; unos héroes misteriosos, cercanos al mito, abocados a muertes trágicas pero siempre fieles a su motivo amoroso o heroico.
Como ocurre con otros géneros, el teatro romántico surge con fuerza en España en la década de los años treinta, tras la muerte de Fernando VII (1784-1833). ”
Altres obres: veure també Teatro romántico español de Justo Fernández López.
Les obres més autènticament romàntiques són:
El trovador: Es un drama en prosa y verso algo deudor del Macías de Larra y tiene por asunto la venganza de la gitana Azucena, que deja morir al trovador Manrique a manos del Conde de Luna.
«Localizada en la Zaragoza del siglo XV, la obra tiene como fuente de la anécdota la Crónica de Juan II, de Hernán Pérez de Guzmán. Ciertas inspiraciones vienen de Macías, de Larra, con el que coincide en presentar un cuadro de luchas políticas, un trovador desdichado y una mujer pretendida por alguien de clase superior; de Henri III et sa courty Catherine Howard, de Dumas, de los que puede derivar la idea de venganza, y Lucrèce Borgia y Hernani, de Hugo, que fueron la base de algunas escenas, como la primera, donde se cuentan unos misteriosos sucesos, y aquella en que Leonor confunde al amante con el rival.» (Navas-Ruiz 1973: 220)
Don Alvaro o la fuerza del sino:
Fragment:
| DON CARLOS |
| Hoy que vuestra cuarentena |
|
| dichosamente cumplís, |
|
| ¿de salud cómo os sentís? |
1350 |
| ¿Es completamente buena?… |
|
| ¿Reliquia alguna notáis |
|
| de haber tanto padecido? |
|
| ¿Del todo restablecido, |
|
| y listo y fuerte os halláis? |
1355 |
|
|
| DON ÁLVARO |
| Estoy como si tal cosa; |
|
| nunca tuve más salud, |
|
| y a vuestra solicitud |
|
| debo mi cura asombrosa. |
|
| Sois excelente enfermero; |
1360 |
| ni una madre por un hijo |
|
| muestra un afán más prolijo, |
|
| tan gran cuidado y esmero. |
|
|
|
| DON CARLOS |
| En extremo interesante |
|
| me era la vida salvaros. |
1365 |
|
|
| DON ÁLVARO |
| ¿Y con qué, amigo, pagaros |
|
| podré interés semejante? |
|
| Y aunque gran mal me habéis hecho |
|
| en salvar mi amarga vida, |
|
| será eterna y sin medida |
1370 |
| la gratitud de mi pecho. |
|
|
|
| DON CARLOS |
| ¿Y estáis tan repuesto y fuerte, |
|
| que sin ventaja pudiera |
|
| un enemigo cualquiera…? |
|
|
|
| DON ÁLVARO |
| Estoy, amigo, de suerte |
1375 |
| que en casa del coronel |
|
| he estado ya a presentarme, |
|
| y de alta acabo de darme |
|
| ahora mismo en el cuartel. |
|
|
|
| DON CARLOS |
|
|
| DON ÁLVARO |
|
¿Os enojáis
|
1380 |
| porque ayer no os dije acaso |
|
| que iba hoy a dar este paso? |
|
| Como tanto me cuidáis, |
|
| que os opusierais temí, |
|
| y estando sano, en verdad, |
1385 |
| vivir en la ociosidad |
|
| no era honroso para mí. |
|
|
|
Fragment i obra sencera.
|
http://www.ciudadseva.com/textos/teatro/esp/rivas/don_alvaro_o_la_fuerza_del_sino_04.htm
Text sencer:
Mostra del romanticisme tradicionalista és el Don Juan Tenorio de Zorrilla, el protagonista és un heroi romàntic convertit al catolicisme, un fals heroi romàntic en definitiva.
Teatre romàntic català. Veure l’entrada de la Renaixença.
Angel de Saavedra, Duque de Rivas.