ROMANTICISME TRADICIONAL I ROMANTICISME AUTÈNTIC.
Quan parlem del Romanticisme, sobretot literari, hem de tenir present que no fou homogeni en el breu període en què es va desenvolupar: hem de distingir entre un romanticisme tradicional, conservador, històric i nacional, basat en Schlegel, que pecava de formulismes i càrrega moralista.
La comèdia postmoratiniana d’Espronceda Ni el tío ni el sobrino encara podem incloure-la en aquesta vessant primitiva del romanticisme. Després trencarà amb aquest romanticisme tradicional, cosa que mai farà Zorrilla, però en els articles, poesies, novel·les i comèdia que es donen a conèixer el 1834, no hi ha res de subversiu encara.
De fet, segons Albert Marrast (José de Espronceda y su tiempo) considera exagerada la consideració que La conjuración de Venecia fos un vertader manifest del romanticisme, perquè malgrat alguns indicis de novetat com la denúncia del despotisme il·lustrat, els conspiradors són desenmascarats i castigats, surt triomfant l’aparell repressiu, la moral no perilla, es garanteix la raó i l’ordre, gràcies a una providència que restableix l’equilibri social; malgrat l’acció senzilla i sòbria, la moderació en recursos escenogràfics, es respecten les convencions i manca força, passió i lirisme.
La conjuración de Venecia i Abén Humeya no són revolucionàries, són romàntiques solament en la superfície.
I el mateix podríem dir del pròleg de Alcalá Galiano a El moro expósito de Rivas, o els escrits que apareixen en els diaris El Siglo i La Estrella, tots ells perpetuen el classicisme però inconscientment, en el sentit que no interpreten bé allò que els arriba de fora, d’Alemanya, d’Anglaterra o de França.
A Espanya, el romanticisme autèntic, el liberal, fou minoritari: Espronceda i Larra protagonitzaren el romanticisme autèntic, liberal i progressista: romanticisme social al marge de qualsevol apriorisme moral, enfront el tradicional, nacional, volcat a la resurrecció del passat d’un Mesonero o un Estébanez Calderón.
L’aparició del fragment “El reo de muerte” a la revista El Español el 1836 significa un canvi de rumb en l’estètica d’Espronceda. Després La Canción del pirata es convertí en una apologia de la llibertat. La semblança amb Byron, paladí del romanticisme autèntic a Anglaterra, és evident.
El personatge del marginat, heroi aventurer, el corsari que té una actitud desafiant al món és un símbol de la poesia romàntica que podem trobar a Byron i també a les novel·les històriques de Scott o en els escrits de Víctor Hugo. Per això podem considerar La canción del pirata com el primer poema romàntic espanyol, perquè trenca amb el llenguatge convencional i crea una poesia totalment personal, antiretòrica, perquè aquí el romanticisme es defineix com a inquietud moral, religiosa i metafísica, com a expressió d’una sensibilitat dolorosa pel destí que els depara. El pirata, el reo,el verdugo exalten una llibertat desconeguda pròpia de l’autèntic romanticisme.
Els articles Larra i la poesia d’Espronceda comparteixen la convicció que l’escriptor -com a productor de sensacions i idees- és el guia que il·lumina el camí de la societat.
El romanticisme ja no és una rebel·lia íntima i personal, sinó també social, en la línia dels socialistes utòpics Saint-Simon o Fourier. A França, Vigny, Hugo i Lamartine anaven per la mateixa línia, amb matisos diferents.
Romanticisme conservador: Chateaubriand, Manzoni, espanyols tret d’Espronceda i Larra.
Romanticisme autèntic, liberal: Byron a Anglaterra, Hugo a França, Leopardi a Itàlia, Heine a Alemanya (que influí sobretot en Bécquer), Puschkin a Rússia…