Saló dels miralls de VersallesFrançois de Malherbe (Caen, 1555 – París, 16 d’octubre de 1628) teòric i traductor a més de poeta, és una figura clau en l’evolució posterior de la lírica francesa. Les seves obres, recollides per M. L. Lalanne en diversos volums, s’apropen al classicisme. Poeta oficial en la cort d’Enric IV. Formà una escola en què imperaven un rigorós formalisme i uns principis recollits en L’acadèmia de l ‘art poètic (1610), de Deimier. De la seva escassa producció citem Les llàgrimes de Sant Pere (1587), la Consolació al senyor Du Périer sobre la mort de la seva filla (c. 1600) i l’oda Al rey que se encamina a castigar la rebelión de los habitantes de La Rochelle (1627).
Jean de La Fontaine (1621-1695) va néixer el 8 de juliol de 1621 a Château-Thierry, al departament de l’Aisne de França, i va morir el 13 d’abril de 1695 a París. Va ser poeta, moralista, dramaturg, llibretista i escriptor francès.conegut per les seves faules, recollides de la tradició de diverses cultures i escrites en vers a Faules de La Fontaine. Els autors de qui més beu són Isop, Fedre i els contes del Pañchatantra
Algunes faules famoses són:
La cigala i la formiga, El corb i la guineu, La guineu i la cigonya, El moliner, el seu fill i l’ase, El ratolí de camp i el ratolí de ciutat.
Nicolas Boileau-Despreaux (1636 –1711) va ser un crític literari i poeta. Segons l’Enciclopèdia catalana,
el 1660 començà a publicar les seves obres, que provocaren reaccions nombroses i violentes. El 1676 el rei Lluís XIV el nomenà historiògraf reial ensems amb Racine, i el 1684 el féu entrar a l’Académie Française. Participà en la querella dels antics i dels moderns a favor dels primers. De la seva producció, escrita generalment en vers, destaquen les dotze Satires (1666-1711), que es reparteixen entre pintures de la vida parisenca, reflexions morals inspirades d’Horaci i de Juvenal i crítica literària. D’entre les Épîtres (1669-98), que tracten, amb més agilitat, dels mateixos temes que les Satires , destaca la vuitena, À Racine, sur l’utilisation des ennemis . A L’Art Poétique (1674) explicità les seves concepcions literàries: insistí sobre la necessitat de la inspiració, definí els gèneres poètics menors, estudià la tragèdia, la comèdia i l’epopeia, aconsellà de seguir els models grecs de l’antiguitat i de respectar les regles de les tres unitats, especificà les qualitats morals que ha de tenir el poeta. Cal destacar també el poema tragi-còmic Le lutrin (1672-83).
Sens dubte el gran segle francès ho és, sobretot, pel ressorgiment del teatre de tall clàssic i els tres dramaturgs que el representaren en la segona meitat del segle: CORNEILLE, RACINE I MOLIÈRE.
PIERRE CORNEILLE (Rouen, 6 de juny de 1606 – París, 1 d’octubre de 1684)
Pierre Corneille, autor oficial nomenat per Richelieu, era el major de sis germans (un d’ells Thomas, també va ser dramaturg). Pertanyia a una família de magistrats de Rouen, i ell també va iniciar estudis de dret. L’any 1629 un desengany amorós el va portar a escriure els seus primers versos seguits després de la seva primera comèdia, Melita, que va ser estrenada a París el mateix any per la companyia de Mondory i Le Noir.
Amb aquesta i les seues següents obres (Clitandre, La viuda, La galeria del Palau, La següent, La plaça Reial, Medea i La Il·lusió Còmica, tragicomèdia que tracta el tema del teatre dins el teatre), Corneille va crear un nou estil teatral, en el que els sentiments tràgics es manifesten a escena en el context d’un univers plausible, el de la societat contemporània.
La gran admiració per la cultura espanyola i per les aventures de capa i espasa a França en aquella època va fer que gosé d’escriure El Cid, obra que creà una forta polèmica (querelle du Cid) per plantejar el tema de la desaparició de la noblesa com a elit i la seva assimilació en la societat. A més trencava amb les regles de l’art aristotèlica en barrejar gèneres: la tragèdia incorporava elements còmics i tenia un desenllaç feliç.
La polèmica l’afectà fins al punt que després d’un període en què no va escriure, la primera obra que va treure a la llum després fou Horaci, una obra que s’ajustava un altre cop a les més estrictes regles.
Altres obres posteriors: Polieucte (1643), La Mort de Pompeu (1644), El Mentider (1644), Rodogune (1644), Théodore (1646), Héraclius (1647), Andròmeda (1650), obra a la qual hi posà música Julien Tiersot, El senyor Sanç d’Aragó (1650), Nicomedes (1651), Pertharite (1652), Èdip (1659), Sertori (1662), Otó (1664), Agésilas (1666), Àtila (1667), Titus i Berenice (1670), Psique (1671), Pulquèria (1672) i Surena (1674).
Fragment de El Cid.
” ¡Qué: con la sangre de Rodrigo aún la espada empapada!
Pérfido, te atreves a mostrarte ante mis ojos.
Después de haberme quitado lo que más amaba
No esperes nada de mi, tú no me has servido:
Creyendo vengarme, me has quitada la vida. “
JEAN BAPTISTE POQUELIN, MOLIÈRE (París,1622-1673)
Molière en la partede César en La muerte de Pompeyo, per Nicolas Mignard (1658).
Dades biogràfiques. Informació sobre Molière en francès: pàg web oficial de la Comedie francaise.
Se’l considera el pare de la comèdia francesa. Influït per Plaute i la commedia dell’arte italiana.
Jean Baptiste, fill d’un tapisser, tenia molt clar que volia dedicar-se al teatre, però la família s’hi oposava. La feina de còmic estava mal vista a la societat. Per això utilitzava el pseudònim, com d’altres a la seva època, cosa que potser la família li ho va agrair. Aviat va fundar una companyia, però s’endeutà.
Després del seu empresonament, per no poder afrontar els deutes, ell i la seva amant Madeleine van iniciar una gira teatral per les províncies amb una nova companyia teatral. Així va viure durant 12 anys, alternant parcialment amb actuacions amb la companyia de Charles Dufresne, i posteriorment va crear la seua pròpia companyia, amb la qual va obtenir prou èxit per a ser mereixedor del mecenatge de Felip, 1er duc d’Orleans. Feia d’actor còmic per tota França.
Poques de les seves obres d’aquest període han sobreviscut, recollides per l’actor La Grange. Les més notables són L’atabalat (Lió, 1653) i El doctor enamorat; amb aquestes dues peces Molière finalment es va desempallegar de la pregona influència de la Commedia dell’arte italiana, la improvisació de la qual havia marcat les seues primeres obres, i va mostrar el seu sentit de la ironia que tan be empraria al final de la seua vida. En el transcurs dels seus viatges va trobar-se amb el príncep de Conti, governador de Llenguadoc, qui esdevingué el seu patró i va donar nom a la companyia.
“A Lió, Mademoiselle Duparc, coneguda com Marquise, es va unir a la companyia. Marquise va ser cortejada, en va, per Pierre Corneille, i després es va fer amant de Jean Racine. Racine li oferí a Molière la tragèdia Théagène et Chariclée (una de les primeres obres que escrigué després d’abandonar els estudis de teologia), però Molière no la va representar, tot i que va encoratjar Racine a seguir la seua carrera artística. S’ha dit que poc després Molière es va enutjar amb Racine, en assabentar-se que aquest havia presentat al mateix temps la seua tragèdia a la companyia de l’Hôtel de Bourgogne.” (Viquipèdia)
En tornar a París, el 1658 tingué l’oportunitat d’actuar davant el rei Lluís XIV. L’obra escollida era una de Racine i no va agradar, però Molière volgué compensar el fracàs amb una farsa escrita per ell mateix i obtingué un gran èxit, amb el qual aconseguí el favor real i començà a escriure les seves pròpies obres.
Després va escriure Las preciosas ridículas (1659) una burla de les dames aristocràtiques. Fou prohibida per les queixes rebudes, fins que va intervenir el rei. De fet, la polèmica afavorí encara més l’èxit de l’autor.
Luis XIV invita Molière a compartir el seu sopar, 1863 per Gérôme.
L’any 1660 va obtenir un gran èxit amb Sganarelle o el cornut imaginari, comèdia d’embolic al voltant del qui pro quo, que regnava en un ambient en què cadascú es preocupava només de si mateix. El teatre Petit-Bourbon va ser enderrocat, però el rei va fer adjudicar a la companyia de Molière la sala del Palais-Royal, on al mes de juny es va estrenar L’escola dels marits (École des maris). En aquesta comèdia, a través de les situacions còmiques es plantegen problemes greus i perentoris, com ara l’educació dels fills i la llibertat que han de gaudir les esposes. Amb motiu d’una festa en honor de Lluís XIV, en quinze dies Molière va escriure i va portar a l’escena la comèdia Els empipadors (Fâcheux).
El 20 de febrer de 1662 es va casar amb Armande Béjart, que va passar a formar part de la Companyia.
Al desembre de 1662 va estrenar L’escola de les mullers (École des femmes) que superà en èxit i en valor totes les comèdies anteriors.
El 12 de maig de 1664 es va estrenar per a la cort i en presència del rei Tartuf o l’Impostor, que es considerada la resposta de Molière als atacs dels devots a l’anterior obra. Retrata la hipocresia dels puritans. El rei es va veure pressionat pel Parti des Dévots, al qual pertanyia la seva mare Anna d’Espanya i el mateix arquebisbe i va prohibir-la fins que morí la mare
.Després del mig fracàs de El misantrop (1666), Molière, potser cansat de la lluita amb els seus enemics, ja no es mostrarà tan audaç en la crítica, i al contrari del que va fer amb el Tartuf o el Don Juan, deixarà de fustigar els vicis públics i se centrarà en els vicis de caràcter o els costums privats.
Les obres següents foren per ordre cronològic:
- El metge per força (1666)
- Melicerta (1666)
- El sicilià o l’amor pintor (1667)
- Amfitrió (1668)
- Jordi Dandin o el marit comfós (1668)
- L’avar (1668)
- El senyor de Pourceaugnac (1669)
- Els amants magnífics (1670)
- El burgès ennoblit (1670)
- Psyché (1671)
- Les trapelleries de Scapin (1671)
- La comtessa d’Escarbanyes (1671)
- Les dones sàvies (1672)
- El malalt imaginari (1673)
Fragment de Tartufo:
” Orgón. Buenos días, hermano
Cleanto. Ya me iba, y me alegra veros de regreso: poco florido está el campo en este tiempo.
Orgón (a Cleanto). Dorina… Aguardad, cuñado, os lo ruego. Para quedar tranquilo, dejadme que me informe de las nuevas de aquí (A Dorina). ¿Han ido bien las cosas estos días? ¿Qué hay por aquí? ¿Qué tal la gente?
Dorina. Anteayer estuvo la señora con fiebre hasta la noche. Y tuvo una jaqueca que no podéis figurar.
Orgón. ¿Y Tartufo?
Dorina. ¿Tartufo? Como una rosa; grueso y gordo, la tez fresca y la boca roja.
Orgón. ¡Pobrecillo!
Dorina. Cenó solo delante de ella, y con la mayor devoción se comió un par de perdices y media pierna de cordero picada.
Orgón. ¡Pobrecillo!
Dorina. En toda la noche no pudo cerrar los ojos. No la dejaban dormir unos calores que le dieron y tuvimos que estar a su lado velándola hasta el amanecer.
Orgón. ¿Y Tartufo?
Dorina. Incitado por un dulce sueño, entróse en su aposento saliendo de la mesa y al punto se metió en la cama calientita; y, sin que le molestara nada, durmió hasta la mañana.
Orgón. ¡Pobrecillo!
JEAN RACINE ((La Ferté-Milon, avui dia al departament de l’Aisne, 21 de desembre de 1639 – París, 21 d’abril de 1699), Per a les dades biogràfiques vegeu Viquipèdia
Com que des de jove esdevingué orfe, la seva educació va quedar a càrrec dels avis, els quals la van confiar a les religioses de les escoles de Port-Royal de 1655 a 1658. Allí rebrà una educació jansenista i publicarà els seus primers escrits. Cal situar El passeig de Port-Royal, de tipus pastoral, sota la influència de François de Malherbe. Més endavant estudiarà filosofia al Col·legi D’Harcourt de París. En un primer moment tractarà de conciliar les seues aspiracions literàries amb els desigs de la seva família perquè triï la carrera eclesiàstica, el qual fet li va fer romandre fins a 1663 a Uzès. Va escriure el 1660 La Nimfa del Sena, una oda interessant, i altres obres que no arriben als escenaris.
El 1662, rep una pensió del rei per haver escrit una oda de conveniència sobre la malaltia del rei Lluís XIV, La fama de les Muses. La companyia de Molière representa dues peces de Racine, La Tebaida el 1664, i Alexandre el Gran el 1665. Però com que no va quedar peou satisfet del muntatge de la segona peça, la va cedir a la companyia rival de Molière. Aquest fet els va enemistar.
” Yocasta.- Oh sol! porque el funesto
día alumbrar quisiste con tus rayos,
dejárasle por siempre en sombra envuelto,
¿porque alumbra tu luz tan negros crímenes,
puedes ver sin horror tales sucesos?
¡Más ay, que ya estos monstruos no te espantan!
en la raza de Layo más horrendos
crímenes viste. ”
(fragment de La Tebaida)
Les tragèdies se centraven principalment en coflictes de passions i voluntats en què la llibertat jugava un paer fonamental, de vegades el suïcidi és la solució alliberadora al conflicte. Tractà amb fran habilitat els temes clàssics de l’antiguitat.La influència d’Eurípides és innegable. Però el formalisme neoclàssic de les seves obres ha portat a qualificar-les com a fredes per part d’alguns crítics.
Obres: grans tragèdies exlusivament des de 1688, i obres religioses
- Alexandre el Gran (1665)
- Andròmaca (1667)
- Els Litigants (1668)
- Britannicus (1669)
- Berenice (1670)
- Baiacet (1672)
- Mitridates (1673)
- Ifigènia (1674)
- Fedra (1677)
- Esther (1689)
- Atalia (1691)
Il·lustració a l’edició de 1678 del Fedra de Jean Racine
- “La diferència principal d’estil entre Racine i Corneille és que el primer té una concepció del món més pessimista, al qual les passions dels personatges sovint condueixen a la mort, mentre que Corneille fa passar dificultats als seus personatges, però aquests solen acabar superant-les.” Littérature progressive du français. Niveau avancé., pàg. 30. De Nicole Blondeau i Ferroudja Allouache. Editorial Clé International, 2005. (francès)
Més bibliografia sobre Racine: http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=racine-jean
http://www.biografiasyvidas.com/biografia/r/racine.htm
Sobre teatre clàssic francès s. XVII Art Apuntamientos sobre el clasicismo y la tragedia francesa del s. XVII per Iván Padilla Chasing on trobareu més bibliografia.