TEORIA DE L’ART. L’ART, HISTÒRIA D’UN CONCEPTE. LES ARTS.
En una entrada anterior dedicada al concepte de bellesa, lleig i sublim em comprometia a parlar de l’art, de les definicions del concepte d’art i arts, de la creativitat, etc. Ha arribat el moment, enfilem l’agulla amb una definició de l’IEC: L’art és una habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació. També és la manera de fer alguna cosa segons regles. No en tenim prou: anem a veure altres definicions i conceptes relacionats.
El concepte de l’art (del lat. ars, artis, y este calco del gr. τέχνη) ha estat sempre molt debatut, no espereu que en traguem conclusions definitives que satisfaguin a tothom, perquè està subjecte a moltes interpretacions. Historiadors, filòsofs i artistes han intentat definir-lo sense posar-se d’acord. Per tant, el més honest és exposar la multiplicitat d’interpretacions ofertes a la història de l’art i cadascú pot treure’n profit per formular-se una idea aproximada de què és això que anomenem art. Potser més fàcil és distingir què és art i què no és. Quan ho fem, partim d’uns criteris.
Vegem per què diem que és art això: 
Veermer: L’al·legoria de la pintura.
La primera definició d’art que hem esmentat, extreta del diccionari de l’Institut de’Estudis Catalans, ens recorda la clàssica grega i romana que arribà al Renaixement: La techne era un terme que s’aplicava a tot tipus de producció que es fes amb destresa, és a dir, que es realitzés d’acord amb uns principis i regles establertes. Les obres d’un arquitecte o escultor responien a aquesta definició, però també el treball d’un fuster. Tot i així, per poder practicar les arts calia una habilitat intel·lectual perquè implicava un coneixement de les regles. Aquesta manera general d’entendre l’art continuem trobant-la en el mot llatí “ars” a l’Edat Mitjana: continua essent una producció realitzada amb destresa. Amb aquest concepte d’art es podia assolir l’harmonia, per tant, la bellesa, distingint-se de la pura artesania. Quedava exlosa la fantasia.
Les arts es dividien segons calia o no un esforç físic o mental. En el cas de les arts en què calia força física, les anomenaven vulgars o comuns, mecàniques a l’EMitajana, i a les altres, lliberals. No totes les nostres “belles arts” eren lliberals, l’escultura i fins i tot la pintura eren incloses en les vulgars. Però en la nova classificació de les arts a l’edat mitjana, 7 de lliberals i 7 de mecàniques, no hi figuren.
Com van canviar de parer i arribaren a considerar-les com arts lliberals? Quan recuperaren el text aristotèlic Ars poètica a mitjan XVI es va incloure la poesia entre les arts lliberals. Era un primer pas.
Quan es van separar les belles arts dels oficis es va donar un altre pas endavant.
Els artistes van reclamar el seu lloc en una societat en què la crítica situació econòmica va impulsar la inversió en obres d’art. Llavors l’ambició dels artistes va fer que es separessin les dues activitats, l’artística i la purament artesana. Els artistes van enfortir les lleis que regien els seus treballs, es tractava d’elaborar productes de precisió matemàtica.
Las Meninas (1656), de Velázquez, fue un alegat de la figura del pintor com artista inspiraT, enfront a la condició de simple artesano que hasta entonces se tenía del oficio de pintor.
També es va començar a parlar de les arts de disseny disegno que es referia al dibuix que unificava algunes arts. Però la definició de “belles arts” tal com les entenem ara arribà molt més tard.
El 1750 el concepte d’art experimenta una transformació: ve a significar allò que produeix bellesa. Incloïa les set arts (pintura, escultura, música, poesia, dansa, l’arquitectura i l’eloqüència) nomenades per Batteux el 1747 , per qui totes les belles arts eren mimètiques. Avui no ho considerem així. no onstant això, de mica en mica s’anaren definint les arts i ja es distingien dels oficis i de les ciències. Certament, el debat ha estat sempre en definir els límits de l’art i de les arts.
La relació de l’art amb la bellesa i amb la imitació l’hem heredat. Però la bellesa és quelcom ambigu. En vam parlar a l’entrada anterior esmentada al principi d’aquesta. Que l’art imita la realitat podia acceptar-se fins que sorgí la pintura abstracta. Ara ja no ens serveix tampoc.
Una altra definició que ens ha arribat és l’art com a creació de formes, però els conceptes emprats pels formalistes també són ambigus i insuficients per ésser massa restrictius.
Un tret distintiu de l’art és l’expressió, hi és en la intenció de l’artista. És un concepte modern, posterior al XIX. Kandinsky n’era partidari.
pintura abstracta de Kandinsky
Un altre tret de l’art és que produeix l’experiència estètica. Concepció basada en l’efecte que l’obra d’art produeix en el receptor típica de principis del s. XX. Ara bé, el concepte de l’experiència extètica no és pas menys ambigu que el de bellesa o altres que han anat sortint.
Tantes definicions i variants d’aquestes no ajuden a aclarir el concepte, però si els anem sumant tots ens serveis per atansar-nos-hi. No obstant això sabem distingir entre el que és art i no ho és, a nivell individual, ho intuïm, tot i que no ens posem d’acord perquè hi haurà qui dubti o negui de forma rotunda que sigui art moltes de les obres de l’art contemporani. Per exemple l’urinari Font de Duchamp, que trenca amb el concepte clàssic de l’art.
Per a Duchamp l’espectador juga un rol essencial en el fet artístic: L’acte creatiu no ho fa l’artista només; l’espectador posa l’obra en contacte amb el món exterior mitjançant les seues interpretacions i intents de desxiframent, açò afegeix la seua contribució a l’art creatiu.(http://ca.wikipedia.org/wiki/Marcel_Duchamp)
El 1917, amb el seu urinari Fontaine («Font»), va escandalitzar a molts: L’escultura consistia en un urinari signat per «Richard Mutt». Segons Duchamp: «Que Richard Mutt hagi fabricat aquesta font amb les seves mans no te cap importància, només l’ha escollit. Ha pres un objecte ordinari de la vida quotidiana i l’ha situat de manera que el seu significat d’ús ha desaparegut sota un nou nom i un nou punt de vista, ha creat una nova manera de veure un cert objecte». Duchamp aborda una reflexió sobre la noció d’Art, sobre l’estètica, precedint així l’art conceptual, el pop-art, fluxus i el happening, que han pres freqüents préstecs de les pràctiques artístiques de Duchamp.
L’art contemporani mostra l’evolució del concepte d’art. Però no ha esborrt la discussió sobre què és i què ha d’ésser l’art, ans al contrari, encara embolica més la troca.
Queda clar que l’art té moltes funcions: representar, expressar, estimular la vida i nterior de l’artista i del receptor…, però és un aspecte més que hem de sumar a la resta que ja hem esmentat.
Només podem tenir clar que l’activitat artística és una activitat humana conscient, que es realitza en llibertat, la resta d’elements que poden incloure’s en una definició d’art els hem dit i no són exclusius. La controvèrsia segueix oberta.
Si ha canviat al llarg dels temps el concepte de l’art, la seva definició, també ho ha fet la clasificació de les arts. No parlarem aquí de les diferents classificacions, només volem destacar la seva pluralitat.
Avui parlem com a mínim d’aquestes belles arts o arts majors:
TATARKIEWICZ, W.; Historia de seis ideas . Ed. Tecnos
https://es.wikipedia.org/wiki/Arte