PROSA CASTELLANA RENAIXENTISTA.
NARRATIVA
Introducció a la novel·la, tipologies, models, títols i autors, veure  http://es.wikipedia.org/wiki/Novela
Ficció idealista: la novel·la “sentimental, de caballerías, bizantina, morisca” i “pastoril.”    
Ficció realista: Francisco Delicado: La Lozana Andaluza. La Picaresca: El Lazarillo de Tormes
1. NOVEL·LA GREGA D’AVENTURES O “BIZANTINA”
La novel·la bizantina és una novel·la que narra la vida de dos personatges enamorats que el destí i diversos perills separen fins al retrobament final. L’ambientació és exòtica i s’estructura en episodis, esdevenint així un gènere precursor de la novel·la d’aventures. Mostra influència de la literatura hel·lenística (d’on prové el nom) i de la novel·la cavalleresca, per la barreja d’amor i combats. La prosa és culta, d’imitació clàssica i amb abundància d’exemples morals. Va ser conreada especialment entre els segles XVI i XVII.
 Heliodor d’Emesa  fou el fundador grec del gènere: Etiópicas o Teágenes y Cariclea. Ell i altres autors de l’època com Aquiles Tacio, autor de Leucipa y Clitofonte foren traduïts a Europa durant el Renaixement i van servir de model.
El primer espanyol que coneixem en crear una novel·la bizantina fou Alonso Núñez de Reinoso amb la seva Historia de los amores de Clareo y Florisea, y los trabajos de la sin ventura Isea (1552) , seguit de Selva de aventuras, de Jerónimo de Contreras (1565) i El peregrino en su patria (1604), de Lope de Vega, Cervantes ens proporciona també un exemple del gènere Los trabajos de Persiles y Sigismunda però pertany al s. XVII. En el barroc es continuà conreant el gènere.
http://es.wikipedia.org/wiki/Novela_bizantina

2. NOVEL·LA SENTIMENTAL
Subgènere novel·lístic que sorgeix al segle XV com a evolució de les trames amoroses de la novel·la cavalleresca. El protagonista, seguint les lleis de l’amor cortès, idealitza una dama a qui vol aconseguir després de superar perills per ser-ne digne. La novel·la se centra en l’evolució dels sentiments de la parella i acostuma a tenir un final infeliç, amb la mort d’un o dels dos enamorats. Les parelles desgraciades pertanyen a la noblesa i usen un llenguatge ple d’emocions, amb cartes, poemes i declaracions intercalades en una acció mínima. Són el precedent de la novel·la romàntica.
L’autor més destacat és Diego de San Pedro, autor del Tratado de amores de Arnalte y Lucenda (1491), traduïda al francès per Herberay des Essarts, a l’italià per Maralfi i a l’anglès per Holyband (1575). La narració en aquesta obra comença i acaba amb la invocació de l’autor a les dames de la cort, entre el que se situa un intercanvi de cartes entre els amants i una sèrie de diàlegs entre ells i amb altres personatges (Belisa i El Ierso) i entre Arnalte i el propio autor, que actua com a confident de l’amant menyspreat i com a dipositari de la història. S’hi insereixen també algunes composicions poètiques (invocació a la Verge i les seves set “angustias”). 
La més famosa és Cárcel de amor. Fragment.

 “Pues oyendo Amor que quien me había de salvar me condenaba, dio como justo esta sentencia cruel contra mí. Las tres imágenes que viste encima de la torre, cubiertas cada una de su color, de leonado, negro y pardillo, la una es Tristeza, la otra Congoja y la otra Trabajo. Las cadenas que tenían en las manos son sus fuerzas, con las cuales tiene atado el corazón porque ningún descanso pueda recibir. La claridad grande que tenía en el pico y alas el águila que viste sobre el chapitel, es mi Pensamiento, del cual sale tan clara luz por quien está en él, que basta para esclarecer las tinieblas de esta triste cárcel; y es tanta su fuerza que para llegar al águila ningún impedimento le hace lo grueso del muro, así que andan él y ella en una compañía, porque son las dos cosas que más alto suben, de cuya causa está mi prisión en la mayor alteza de la tierra. Las dos velas que oyes velar con tal recaudo son Desdicha y Desamor: traen tal aviso porque ninguna esperanza me pueda entrar con remedio. La escalera oscura por donde subiste es la Angustia con que subí donde me ves…“http://www.ciudadseva.com/textos/novela/carcel.htm
Composta entre 1483 y 1485 i impresa el 1492, un autèntic èxit editorial de l’època, que fou aviat traduïda a totes les llengües d’Europa, i seguï reeditant-se i traduint-se encara durant els segles XVI i XVII. Fou traduïda al català per Bernardí Vallmanya i publicada com a Lo càrcer d’amor per Joan Rosembach el 1493, en el que constitueix probablement el primer llibre il·lustrat de la impremta catalana. Conta una desgraciada història d’amors, com l’anterior, aquest cop entre Leriano i Laureola, i el lent suïcidi del primer. Una gran part de la novel·la és epistolar. Exercí certa influència sobre La Celestina de Fernando de Rojas, ja que un dels passatges més bells del llibre, el plany de la mare de Leriano, recorda el plany de Pleberio en la citada obra. Les seves fonts són la Elegia di madonna Fiammeta de Giovanni Boccaccio, elements dantescos i la llegenda del Sant Graal. En ambdues novel·les l’erotisme segeuix les convencions de l’amor cortès i es representa en forma al·legòrica. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Diego_de_San_Pedro)
 Un altre autor: Juan de Flores: Grisel y Mirabella.

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Amad%C3%ADs_de_Gaula_%28Zaragoza,_1508%29.jpg

3. NOVEL·LA DE CAVALLERIES
Amadís de Gaula és una obra literària representativa del cicle de novel·les de cavalleria de la Península Ibèrica del segle XVI. Malgrat que se sap que aquesta obra existeix des de com a mínim el segle XIV, la versió definitiva més antiga, actualment coneguda, és la de Rodriguez de Montalvo, impressa en llengua castellana el 1508 i denominada Los quatro libros de Amadís de Gaula.
El propi Montalvo reconeix només ser l’autor del quart dels llibres i haver esmenat la resta.constituí un enorme èxit a tota Europa, essent traduïda a les principals llengües d’Europa occidental, a més dels originals castellans i portuguesos. Diversos autors de diversos països escriviren sequeles d’Amadís, inclusivament el mateix Montalvo, amb el cinqué llibre del cicle, Las sergas de Esplandián. A Portugal foren escrits diversos romanços del tipus d’Amadís, essent el més famós Palmerim de Inglaterra de Francisco de Morais.
Argument: “El Amadís de Gaula, tras una introducción en la que se afirma que fue encontrado en un arcón enterrado, se inicia con el relato de los amores furtivos del rey Perión de Gaula y de la princesa Elisena de Bretaña, que dieron lugar al nacimiento de un niño abandonado en una barca. El niño es criado por el caballero Gandales e indanocida porque nunca se presenga sobre su origen en medio de fantásticas aventuras, protegido por la hechicera Urganda, llamada la Descota con la misma cara ni con el mismo aspecto, y perseguido por el mago Arcaláus el encantador. Atraviesa el arco hechizado de los leales amadores en medio de la Ínsula firme, vence al terrible monstruo Endriago, donde conoce a su hermano Galaor, y atraviesa por todo tipo de peligrosas aventuras, por amor de su amada Oriana, hija del rey Lisuarte de la Gran Bretaña.”http://es.wikipedia.org/wiki/Amad%C3%ADs_de_Gaula
 Palmerín de Oliva (1534)http://www.spanisharts.com/books/literature/ampliaciones/palmerig.htm
4. NOVEL·LA MORISCA
 La novel·la morisca és un gènere de novel·la conreat especialment al segle XVI (amb una revifalla al segle XIX: Nicasio Álvarez Cienfuegos con La Zoraida; Aben Humeya de Martínez de la Rosa o el poema Granada de José Zorrilla. En Francia, Chateaubriand produjo Le dernier Avencerrage (1826). Finalmente, puede mencionarse a Washington Irving, con sus obras The Conquest of Granada y The Alhambra.http://es.wikipedia.org/wiki/Novela_morisca) que narra històries d’amor on apareix una convivència pacífica entre cristians i musulmans, amb tocs d’exotisme. Les seves característiques són el final feliç, un estil que recorda al classicisme per la cerca de la bellesa de les paraules i un punt de vista realista en el tractament dels personatges (tot i que estiguin idealitzats responen a tipus existents o figures històriques i es defuig de la màgia o elements sobrenaturals per a la resolució de la trama). Poden considerar-se una variació tardana de la novel·la cavalleresca per la barreja d’elements de guerra i passió.http://ca.wikipedia.org/wiki/Novel%C2%B7la_morisca
Obres:  Novela fronteriza  Historia del Abencerraje y de la hermosa Jarifa d’autor anònim, coneguda per les versions de 1561 i 1565.  Una versió de la història es troba en l’edició de 1561 de la Diana de Jorge de Montemayor. La segona inclosa en el Inventario, miscelània elaborada por Antonio de Villegas. Explica la historia del moro Abindarráez i el cristià Rodrigo de Narváez, l’acció té lloc el XIV.

 Dice el cuento que, en tiempo del infante don Fernando, que ganó a Antequera, fue un caballero que se llamó Rodrigo de Narváez, notable en virtud y hechos de armas. Éste, peleando contra moros hizo cosas de mucho esfuerzo, y particularmente en aquella empresa y guerra de Antequera hizo hechos dignos de perpetua memoria, sino que esta nuestra España tiene en tan poco el esfuerzo, por serle tan natural y ordinario, que le parece que cuanto se puede hacer es poco; no como aquellos romanos y griegos, que al hombre que se aventuraba a morir una vez en toda la vida le hacían en sus escritos inmortal y le trasladaban en las estrellas.”

Altres novel·les morisques de tema granadino: Ozmín y Daraja i Las Guerras civiles de Granada.

“Morales Oliver, en su monografía La novela morisca de tema granadino, ha señalado siete caracteres básicos de la novela morisca:

1. Optimismo idealista. Hay colaboración y generosidad entre moros y cristianos. El amor es el sentimiento más elevado, que vence todos los obstáculos. Están idealizados los moros y el mundo en general. Se trata de recrear las virtudes caballerescas medievales.
2. Condensación argumental. Son novelas cortas, salvo en el caso de las Guerras civiles de Granada.
3. Estilización clasicista. Se cultiva un estilo en el que las palabras son precisas y sonoras, utilizando recursos retóricos y alusiones a la Antigüedad clásica.
4. Ambientación lingüística. Se utiliza un rico vocabulario, en muchas ocasiones de origen árabe para describir el vistoso y colorido mundo de frontera y del Reino de Granada.
5. Belleza decorativa. Se describen y recrean los ambientes en los que se desarrolla la acción, las vestimentas de los personajes, las costumbres, con gran precisión y detalle.
6. Amplitud del alma. Propone una generosa convivencia entre culturas dispares, idealizando el pasado, siendo en este sentido El Abencerraje la más utópica de las novelas moriscas.
7. Singularidad peninsular. Considera Morales Oliver como rasgo característico el reconocimiento de las virtudes del vencido.”http://es.wikipedia.org/wiki/Novela_morisca    

4. NOVEL·LA PASTORIL
 La novela pastoril s’explica pel bucolisme clàssic de Teòcrit i Virgili recuperat al Renaixement des dels seus inicis per Boccaccio i després per Sannazaro, així com  pels ideals neoplatònics vigents gràcies a Marsilio Ficino. També la poesia pastoril, les èglogues i els madrigals, contribuïren al naixement del gènere. Presenta la vida dels pastors relacionada amb la bondat. Novel·les d’altres gèneres esmentats l’afavoriren. No podem negar la influència de l’erasmisme. http://www.rae.es/Imagenes/textos/Biblioteca_Clasica/Version_beta/LaDiana_300_OCR.pdf: Estudi de Avalle-Arce. 

http://elturnemimecanic.blog.cat/2012/05/13/somnis-darcadia/

Jorge de Montemayor (Montemor-o-Velho, Portugal, 1520 – Piemont, Itàlia, 1562) és l’autor de la primera novel·la pastoril renaixentista Els set llibres de Diana, publicada a València el 1558 o 1559, en la qual segona edició (1561) apareix relatada, al final del llibre VI, la història de “El abenceraje y la hermosa Jarifa”.Amb la “Diana” de Montemayor el gènere pastoril evoluciona i adquireix unes característiques pròpies respecte al seu antecedent immediat, la “Arcadia de Sannazaro” (1504), en incorporar com a elements literaris el mètode analític i la psicologia de l’amor, fins el punt que durant els segles XVI-XVII es convertí en model europeu de la nova expressió formal i ideològica del tema pastoril.
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Jorge_de_Montemayor i http://www.biografiasyvidas.com/biografia/m/montemayor.htm

Autobiogràfica, però és una abstracció de la bellesa.La Galatea cervantina és més humana.
  Gaspar Gil Polo, en La Diana enamorada, cuyos personajes son los mismos que los de la obra de Montemayor, aunque el autor se las arregla para casar a Diana con Sireno.
Cervantes: La Galatea (1585) Ja en època barroca, Lope de Vega escriu La Arcadia i Los pastores de Belén. Inclouen poesia, epístoles i diàlegs.
http://html.rincondelvago.com/lazarillo-de-tormes_79.html
NOVEL·LA REALISTA. LA PICARESCA.

Siglo XVI

“La difusión de la imprenta incrementó la comercialización de las novelas y los romances, aunque los libros impresos eran caros. La alfabetización fue más rápida en cuanto a la lectura que en cuanto a la escritura.
Todo el siglo estuvo dominado por el subgénero de la novela pastoril, que situaba el asunto amoroso en un entorno bucólico. Puede considerarse iniciada con La Arcadia (1502), de Jacopo Sannazaro y se expandió a otros idiomas, como el portugués (Menina y moza, 1554, de Bernardim Ribeiro) o el inglés (La Arcadia, 1580, de Sidney).
No obstante, a mediados de siglo, se produjo un cambio de ideas hacia un mayor realismo, superando en este punto las novelas pastoriles y caballerescas. Así se advierte en el Gargantúa y Pantagruel de François Rabelais y en la Vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades (1554), origen esta última de la novela picaresca.” http://es.wikipedia.org/wiki/Novela
La Lozana andaluza ( original: Retrato de la Loçana andaluza…) és una novel·la en forma de diàleg publicada a Venècia el 1528. El seu autor Francisco Delicado, escapà de Roma abans del saqueig per les tropes de l’emperador Carles I. Publicada de forma anònima, la novel·la descriu la vida dels baixos fondos de Roma especialment entre la comunitat de jueus espanyols que havien marxat d’Espanya des de la instauració de la Inquisició.
Relacionada amb la tradició de La Celestina, esmentada a l’obra, i com ella també amb estructura dialogada, i vinculada al gènere picaresc per la temàtica i l’enfocament.
LA PICARESCA. LAZARILLO DE TORMES 
La novel·la picaresca és un gènere novel·lístic sorgit a l’Espanya del Segle d’Or que narra les aventures del murri (pícaro en castellà), personatge sense recursos que es val del seu enginy per triomfar. El gènere té les arrels en la sàtira de costums tradicional, com l’Ase d’or d’Apuleu i va desembocar en la formació de la Bildungsroman o novel·la de formació. Es caracteritza perquè el protagonista és un murri, un antiheroi que sacrifica els principis per aconseguir els seus objectius, però que és vist amb simpatia pel lector. Abunda l’humor i la crítica social, amb missatges morals de caire pessimista. L’estil és realista, ja que fa un quadre de costums de l’època. No idealitza a diferència de la resta de novel·les de l’època, de les quals la picaresca és una paròdia.
El Lazarillo de Tormes (1554) inicia una crítica dels valors dominants de la “honra” i de la hipocresia que culminarà en  Primera parte de Guzmán de Alfarache (1599), de Mateo Alemán. 
Característiques del gènere que es compleixen en el Lazarillo:

• El protagonista és un pícaro, de molt baixa extracció social i origen deshonrós: pares marginats o delinqüents. La seva aspiració es ascendir socialment. Ha der recóorer a l’astúcia i a l’engany per menjar i sortirse’n de les desventures. En  el cas Guzmán de Alfarache, són més evidents les consideracions ètiques, morals i religioses.

• Estructura de falsa autobiografía. Narració en primera persona como si el protagonista, un pecador penedit i antiheroi,en fos l’autor i tingués intenció de moralitzar. El pícaro apareix en la novel·la des d’una doble perspectiva: com a autor i com a actor. Com a autor se situa en un temps present que mira vers el seu passat i  narra una acció el desenllaç del qual ja coneix. És una autobiografia interessada per justificar-se, perquè no ha assolit l’ascens social real que pretenia pe`ro ens vol fer creure que l’ha assolit. Assistim a una evolució del personatge: de nen innocent a adult.

• Determinisme: d’aquí el constant fracàs del pícaro. 

• En obres picaresques posteriors es fa evident una ideología moralitzant i pessimista. La picaresca está muy influida por la retòrica sacra de l’època, basada en moltes ocasions, en la predicació de «ejemplos», en què es narra la conducta descarriada d’un individu que, finalment, és castigat o se’ penedeix.

• Intenció satírica i estructura itinerante. Crítica de tots els estaments socials, a través de les quals deambula el protagonista en una estructura itinerant en què es posa al servei cada cop d’un element representativo de cadascuna. Per ex. en el tercer tractat (el del “escudero”) critica la baixa noblesa arruïnada. El pícaro assisteix com a espectador privilegiat de la hipocresia que representa cadascun dels seus amos, als quals critica des de la seva condició de desheretat perquè no donen exemple del que haurien de ser.

• Realisme, fins i tot de vegades cert naturalisme en descriure alguns dels aspectes més desagradables de la realitat, mai  idealizada sinó presentada com o burla o desengany, sobretot al barroc.

Estructura del Lazarillo: Prólogo, Tratado primero: Cuenta Lázaro su vida y cúyo hijo fue, Tratado segundo: Cómo Lázaro se asentó con un clérigo, y de las cosas que con él pasó, Tratado tercero: Cómo Lázaro se asentó con un escudero y de lo que le acaeció con él, Tratado cuarto: Cómo Lázaro se asentó con un fraile de la Merced, y de lo que le acaeció con él, Tratado quinto: Cómo Lázaro se asentó con un buldero, y de las cosas que con él pasó, Tratado sexto: Cómo Lázaro se asentó con un capellán, y lo que con él pasó, Tratado séptimo: Cómo Lázaro se asentó con un alguacil, y de lo que le acaeció con él.

Altres obres del gèner ja d’època barroca:

• Mateo Alemán, Guzmán de Alfarache (1599 y 1604).
• Juan Martí, Segunda parte del Guzmán de Alfarache (1603), apócrifo.
• Francisco de Quevedo, La vida del Buscón (1604-1620), impreso en 1626.
• Gregorio González, El guitón Honofre (1604).
• Francisco López de Úbeda, Libro de entretenimiento de la pícara Justina (1605).
• Alonso Jerónimo de Salas Barbadillo, La hija de la Celestina (1612), La ingeniosa Elena (1614), refundición y ampliación de la anterior, y El sagaz Estacio.
• Juan Cortés de Tolosa, Lazarillo de Manzanares (1620).
• Vicente Espinel, Vida del escudero Marcos de Obregón (1618).
• Carlos García, La desordenada codicia de los bienes ajenos (1619).
• Juan de Luna, Segunda parte del Lazarillo de Tormes (1620).
• Jerónimo de Alcalá, Alonso, mozo de muchos años o El donado hablador (1624).
• Antonio Enríquez Gómez, Vida de don Gregorio Guadaña (1644).
• Atribuido a Gabriel de la Vega, La vida y hechos de Estebanillo González, hombre de buen humor, compuesto por él mismo (1646) i d’altres que es poden vincular al gènere.A Europa es van escriure novel·les imitant el gènere genuïnament espanyol.

Vegeu:  http://es.wikipedia.org/wiki/Novela_picaresca.
Vegeu també:

http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12604282009040405209624/index.htm

i  http://faculty-staff.ou.edu/L/A-Robert.R.Lauer-1/picaresca.html#LAZARILLO%20DE%20TORMES
Pel·lícula http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=UE-byKDF6iY