AVUI TOCA PARLAR DE … L’ESTÈTICA
1. QUÈ ÉS: Per evitar malentesos, parlem de l’estètica com a una branca de la filosofia, que prové del grec αἴσθησις (aísthêsis), «sensació». Concepte introduït pel filòsof alemany Alexander Gottlieb Baumgarten a la seva obra Reflexions filosòfiques sobre la poesia (1735) i, més tard, a la seva Aesthetica (1750).
Amb ell, doncs, comença la història de l’estètica, sistematitzada per IMMANUEL KANT en la seva Crítica del judici, que inclou el judici estètic i el judici del gust.
L’Estètica estudia l’art i les seves qualitats tals com la bellesa, el sublim, la lletjor o la disonància.
2. CONCEPTES
EL BELL: En grec clàssic “bell” es deia κάλλος, kallos i l’adjectiu era καλός, kalos. En canvi, en la koiné grega era ὡραῖος, hōraios, que des del punt de vista etimològic prové de la paraula ὥρα, hora, ja que la bellesa estava relacionada amb el moment d’arribar a madurar el fruit, o de la saó de la terra. Es considerava, per aquest motiu, com una condició per a posseir la bellesa que una persona no volgués aparentar ni més ni menys que l’edat cronològica que tingués. Aquesta concepció la trobem a Eurípides per exemple, a l’obra Alcestis (v. 515) Avui dia l’ús dels cabells tenyits són una prova de la concepció estètica contrària.
El cànon sobre les proporcions humanes més antic que es coneix es va trobar a les piràmides de Memfis cap al 3000 aC. Des d’aleshores hi ha hagut diversos cànons coneguts: el dels faraons, el de Policlet, el de Ptolemeu (90 – 160 dC), el de Vitruvi (segle I aC), el de Dürer (1471 – 1528), el de Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci (1452 – 1519), i, més recentment el de Zeising i el de Le Corbusier (1887 – 1965).(Viquipèdia. http://ca.wikipedia.org/wiki/Bellesa)
L’ideal estètic del món clàssic es va forjar en l’antiga Grècia a partir sobretot de l’escultura. La bellesa és per als grecs una qualitat objectiva. La bellesa es concep com el resultat de càlculs matemàtics, mesures proporcions i cura per la simetria, la valoració de la qual tenia una tendència intel·lectual o mística. Bellesa aconseguida per l’harmonia de les proporcions. A més, s’estableix una correspondència entre el bo i el bell. Per a Plató, la bellesa es relaciona amb la veritat. Per això, no es pot negar que una concepció subjectivista de la bellesa a l’antiguitat, però l’objectivista predominà fins els temps moderns.
El concepte grec de bellesa és més ampli qu l’actual, per la seva vinculació amb l’ètica i les matemàtiques.
Policlet és el principal responsable del nou cànon estètic: 
El Dorífor de Policlet és el cànon estètic més conegut de l’antiguitat. Còpia romana de marbre del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, còpia romana de marbre.
Aquesta percepció clàssica de la bellesa es va continuar mantenint a l’edat mitjana. Es van introduir alguns canvis: la “euritmia” de Vitruvi (l’arquitecte de Juli Cèsar), concepte més físic, que va substituir amb el temps la simetria. En De Architectura Libri X, llibre I cap II trobem aquest concepte grec que utilitzaven les arts visuals. Lisipo ja va creuar la frontera de la separació dels dos conceptes i és el primer que modela la figura humana segons com sembla ser (aparença, quelcom sensorial), no com es (concepte de bellesa absoluta).
Com a conseqüència de l’apogeu del cristianisme, la bellesa depenia de la intervenció de Déu. De manera que, si es considerava bella alguna cosa, és perquè havia estat una creació divina. Seguint les tesis platòniques, hi havia una equivalència entre el bell i el bé. I aquesta concepció espiritual anirà guanyant terreny en el temps, substituint la material.
El neoplatonisme i el Pseudo-Dionís, Boeci i S. AGUSTÍ hi van ajudar, a cristianitzar als principis de la nova era cristiana els conceptes clàssics: Mesura, forma i ordre, conceptes claus que perduren en l’Edat mitjana, com ara en el tractat del s. XIII Summa Alexandri.
D?altra banda, l’autor de l’obra d’art no era un creador original de bellesa, sinó un bon artesà. El concepte de geni creador, així com la concepció subjectivista de la bellesa, no arriba fins al XIX, el Romanticisme.
En la revolució cultural del Renaixement, al s. XV es recuperen els conceptes clàssics més purs: Es
redescobreixen les proporcions matemàtiques del cos humà. Leonardo da Vinci és l’autor del nou cànon: L’home de Vitruvi és un famós dibuix acompanyat de notes anatòmiques de Leonardo da Vinci realitzat prop de l’any 1492 en un dels seus diaris. Representa una figura masculina despullada en dues posicions sobreimpreses de braços i cames i inscrita en un cercle i un quadrat. Es tracta d’un estudi de les proporcions del cos humà, realitzat a partir dels textos d’arquitectura de Vitruvi, arquitecte de l’antiga Roma, del qual el dibuix pren el nom./Viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/Home_de_Vitruvi
De fet, segueixen en vigor les concepcions medievals: la bellesa depèn de la disposicio harmoniosa de les parts. I així fins el s. XVIII inclusiu. Poussin, pintor classicista del barroc, afirmà també que la bellesa es materialitza si té ordre, matèria i forma. Alguns van introduir el concepte de gràcia. Les idees contràries a aquesta clàssica anomenada per Tatarkiewicz “la Gran Teoría” no van trascendir ni van exercir cap influència.
Paisatge de Poussin http://en.wikipedia.org/wiki/File:Paysage_par_temps_calme_-_Poussin_-_GettyCenter.jpg
Altres idees van completar la Gran Teoria, no van susbstituir-la, només al XIX entrà en declivi:
-La bellesa consisteix en la unitat de la diversitat, d’Scoto Eriúgena, és una variable de l’anterior.
-La bellesa consisteix en la perfecció. Wolff i Baumgarten la defensen. Variant: Manifestació de la perfecció absoluta, (segons Plotí, Pseudo-dionisi i Albert Magne) Idea absorbida per la Gran Teoria.
-La bellesa consisteix en l’adequació de les coses amb el seu objectiu. Complementària de la Gran Teoria fins que ben entrat el S. XVII .
-La bellesa es troba en la moderació, innovació en el s. XVIII. Ide a De Dürer, agafada d’Aristòtil (qui la utilitza en relació amb la bondat moral, no en termes estètics) Formulació especial de la Gran Teoria.
-La bellesa consisteix en la metàfora, idea manierista.
La Gran Teoria fou qüestionada més d’un cop, perquè els gustos anaven canviant. L’empirisme i el romanticisme van comportar una concepció radicalment subjectivista, els estetes van creure que era completament innovadora. Ara prevalen l’art i l’experiència, arraconen la proporció. La bellesa existeix en la ment de qui la contempla: és una impressió subjectiva. Hutcheson així ho afirmava. Abans que ell alguns com Perrault ja havien relativitzat el concepte de bellesa. A partir de mitjan de segle XVIII l’actitud predominant és la de proclamar la bellesa com a subjectiva, relativa i convencional. Immanuel Kant considerà que tots els judicis sobre la bellesa són judicis individuals. Aportà el concepte estètic del SUBLIM. El sublim és tot el que s’escapa a la comprensió i aporta emocions extremes, d’admiració o terror.
La Gran Teoria continuà, emperò, tenint alguns partidaris. En el s. XIX va reaparèixer: Hegel utilitzava “dorma” en comptes de proporció. Però quan la seva autoritat va perder crèdit, es començà a donar més pes a l’estètica que a la bellesa. Pateix un atac com a tal en el s. XIX, es considerà que havia estat supravalorada.
Es va començar a separar el bell del sublim, del pintoresc, de la gràcia ja al s. XVII i XVIII, al s. XX el mot bellesa gairebé ja s’el·ludeix, és utilitzat més en la pràctica que en la teoria estètica.
El concepte de l’experiència estètica va agafar força des de la mitjan XIX. N’han parlat psicòlegs com Wundt, estetes, s’han formulat teories hedonistes, altres que han reconegut la seva inefabilitat, teories cognitives, il·lusionistes, en va parlar la Teoria de la Gestalt… No es trobava una definició perquè potser el concepte no és del tot encertat. És interessant aquest quadre sinòptic en el blog: http://diplomultimediacearg.blogspot.com.es/2010_06_01_archive.html
El sublim és una categoria estètica, derivada principalment de l’obra Περὶ ὕψους (“Sobre el sublim”) de l’escriptor grec conegut com Pseudo-Longí, i que consisteix fonamentalment en una bellesa extrema, capaç d’arravatar a l’espectador a un èxtasi més enllà de la seva racionalitat, o inclús de provocar dolor per ser impossible d’assimilar. El concepte del “sublim” fou redescobert durant el Renaixement, i gaudí de gran popularitat durant el Barroc, el segle XVIII alemany i anglès i sobretot durant el primer Romanticisme gràcies a la reformulació per part de Kant que hem esmentat abans. “El sentimiento de lo sublime es, pues, un sentimiento de displacer debido a la inadecuación de la imaginación en la estimación estética de magnitudes respecto a la estimación por la razón, y a la vez un placer despertado con tal ocasión precisamente por la concordancia de este juicio sobre la inadecuación de la más grande potencia sensible con ideas de la razón, en la medida en que el esfuerzo dirigido hacia éstas es, empero, ley para nosotros.”http://es.wikipedia.org/wiki/Sublime
El sublim s’inclou dins el concepte més ampli de la bellesa fins al Romanticisme.
Per Shopenhauer, el sublim seria el resultat de l’observació d’un objecte maligne de gran magnitud, que podria destruir l’observador (en l’obra El món com a voluntat i representació, 1819)
Burke en Indagació filosòfica sobre l’ origen de les nostres idees vers el sublim i el bell (1757)
“Lo sublime a su vez tiene una estructura causal que no responde a la de la belleza. Su causa formal es entonces la pasión del miedo (especialmente el miedo mortuorio); la causa material es igualmente ciertos aspectos de algunos objetos como la vastedad, lo infinito, la magnificencia, etc; su causa eficiente es la tensión de nuestros nervios; la causa final es Dios habiendo creado y luchado con Satán, como se expresa en el gran cantar de Milton, el Paraíso Perdido. La de Burke fue la primera exposición filosófica completa en separar la belleza y lo sublime y llevarlas a un campo racional particular, independiente del otro.” (http://es.wikipedia.org/wiki/Indagaci%C3%B3n_filos%C3%B3fica_sobre_el_origen_de_nuestras_ideas_acerca_de_lo_sublime_y_de_lo_bello)
Paisatge sublim de TURNER
Friedrich va aplicar la teoria romàntica derivada de Burke del sublim en les seves obres.
La lletjor : En períodes com el romanticisme, es reivindica que el que és considerat més lleig es toca amb el més bell, en un cercle perceptiu, ja que els extrems són sublims i provoquen la mateixa reacció en el receptor. En realitat la lletjor no és una categoria estètica deslligada del concepte de bell, és el seu contrari.
Umberto Eco (Historia de la fealdad, Lumen 2007) assenyala alguns dels trets que acostumen a tenir les entitats jutjades com a lletges:
- no compleixen les regles de la simetria i harmonia, són deformes o allunyades de la norma
- són immorals (per això el dimoni sol ser representat com un monstre)
- es relacionen amb la malaltia o l’obscenitat
- tenen un aire ridícul (la caricatura pretèn deformar els trets físics per fer riure)
- són banals o insípids
- provoquen reaccions de rebuig o fàstic (com determinats insectes)
La versió de Francis Bacon de l’obra de Velázquez Retrat del Papa Innocent X i Saturn devorant el seu fill de Francisco de Goya poden servir d’exemples de lletjor.
En una altra entrada parlarem de l’art, què és, què s’ha dit, la divisió de les arts, el concepte del geni, de la creativitat…