LITERATURA

La majoria de les obres són anònimes, perquè encara no es té la consciència d’estil, d’art i l’orgull de ser autor. La transmissió és oral, mitjançant els joglars. L’exageració és habitual en els cantars de gesta.

 La matèria de França és un conjunt de temes i històries medievals centrats en la cort carolíngia i els seus cavallers, en oposició a la matèria de Bretanya. Inclou moltes de les aventures base de la cançó de gesta occidental, com les narrades a la Cançó de Rotllan i els seus derivats, les proeses de Carlemany i la Reconquesta. La matèria de França no és exclusiva d’aquest país, ja que va inspirar poemes i narracions a tota Europa, incloent l’èpica ibèrica i nòrdica. Té un component més realista que les aventures britàniques als seus inicis però les últimes històries ja incorporen la màgia i les fades.

• Carlemany (el monarca guerrer)
• Rotllan (heroi) http://ca.wikipedia.org/wiki/Can%C3%A7%C3%B3_de_Rotllan
• Olivier (escuder del primer)
• Fierabras (sarraí)
• Baiard (cavall màgic)
• Oberon (del regne de les fades, inspirarà a Shakespeare)

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Mat%C3%A8ria_de_Fran%C3%A7a)

Novel·la artúrica que tracta la matèria: Són destacats autors Chrétien de Troyes de la 2ª1/2 del s. XII (autor de Erec i Enid, Cligés, El caballero del león,  El caballero de la carreta i El cuento del Grial, inacabada) Geoffroy de Monmouth (Historia de los reyes de Bretaña), Marie de France (Lais), Wolfram von Eschenbach i Ulrich von Zatzikhoven, si bé algunes de les històries del cicle circulaven anònimament en recitats orals.(http://ca.wikipedia.org/wiki/Mat%C3%A8ria_de_Bretanya)
 La matèria de Roma és un conjunt de temes i històries grecollatins que van inspirar narracions medievals. Inclou les aventures de la guerra de Troia, les gestes d’Alexandre Magne i versions de l’èpica clàssica. Apareixen personatges històrics, com Juli Cèsar, presentats anacrònicament com cavallers europeus, es cristianitzen mites hel·lènics i s’adopta el model de la cançó de gesta per explicar les obres antigues. Algunes obres destacades de la matèria de Roma són el romanç d’Alexandre, Enees, romanç de Tebes, Philomela o Sir Orfeo.(http://ca.wikipedia.org/wiki/Mat%C3%A8ria_de_Roma)
 Beowulf (literalment llop d’abelles amb el significat de caçador d’abelles, és a dir, ós) és nom que rep un poema èpic anglosaxó, que va ser escrit en anglès antic. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Beowulf)
“Mester de Juglaria”: Els cantars de gesta a la Península Ibèrica són més realistes que els francesos i tenen una base històrica més arrelada. També hi ha uns cicles en què s’inclouen els poemes èpics.
1. Cicle francès. Inspirats en la Chanson de Roland i  tracten sobre l’emperador Carlemany i sobre l’heroi Roldán. Hi pertany el fragment del Cantar de Roncesvalles que conservem.
· Cicle dels comtes de Castella. En què s’expliquen els orígens llegendaris del regne castellà
i la seva independència del regne de Lleó. Fragments de Los siete infantes de Lara.
· Cicle del Cid. N’és protagonista el Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, heroi castellà del s. XI:  el Cantar de Mio Cid (en devia haver un de més antic) i Las Mocedades de Rodrigo.
El Poema de Mio Cid és la versió més completa que conservem. Autoria i dates de composició han estat motius de controvèrsia. El manuscrit, datat en1207, està signat per Per Abbat, possiblement el copista. L’autor devia ser culte. Estudis recents emmmarquen la seva composició entre finals del s. XII i principis del XIII. Es compon de tres parts: Cantar del destierro, Cantar de las bodas, Cantar de la Afrenta de Corpes.
(http://www.edualmuc.org/encicloapuntes/eso/literatura/literatura_mester.pdf)
 “De los sus ojos tan fuertemente llorando,

Altres aspectes a destacar: -Lengua arcaitzant per l’ús de la -e paragògica, mètrica irregular, rima assonant, ús de l’èpitet èpic.
 
Arco de Santa María. Burgos. Escultures de Fernán González i El Cid. Cita en el Cantar del Destierro.

Els poemes que hem conservat, almenys parcialment, són: Cantar de Mío Cid, Cantar de Fernán González, La Condesa traidora, el Cantar de Roncesvalles, el Cantar de Bernardo del Carpio, el Cantar del Rey Rodrigo, Infantes de Lara y el Cantar de las Mocedades de Rodrigo. 
El Cantar dels Nibelungs és de tradició germànica, mentre que el Thidrekssaga és escandinau i la Cançó de Kiev sobre la campanya d’Igor és d’origen eslau.
ELS ROMANÇOS: Els temes de l’èpica castellana van perviure, mitjançant els joglars, quan ja eren passats de moda els cantars de gesta, en forma del romanç octosíl·lab que conservava fragments interessants dels antics cantars, aquells que havien agradat més a l’auditori i parcialment transformats continuaven parlant dels herois èpics. És un fenomen propi de la literatura castellana. Es recullen cap al s. XIV en forma de “Romanceros”, però probablement els més antics siguin contemporanis als cantars.

Quant al gènere líric: POESIA TROBADORESCA DEL SUD DE FRANÇA, NORD D’ITÀLIA I D’ESPANYA, O SIA, CATALUNYA, SOBRETOT A BARCELONA.S. XII-XV
Els trobadors eren poetes-músics cultes que escrivien, en llengua provençal, poemes d’amor seguint un codi, el codi de l’amor cortès que idealitzava la dona, i actuaven a les corts, a diferència dels joglars. S‘aplica a la lírica la relació feudal entre el senyor -l’estimada “midons”- i el vassall, que és el poeta que l’estima. Es tracta d’un amor impossible perquè l’estimada està casada. Al marit se’l presenta molt gelós i roí. És un tipus de poesia molt masculina.
Personatges:

Autors: Guilhem de Peitieu (o sigui Guillem, duc d’Aquitània i comte de Poitiers), Ricard Cor de Lleó o Raimbaut d’Aurenga (comte d’Orange), Berenguer de Palol, Guerau de Cabrera, Guillem de Berguedà, Ponç de la Guàrdia, Marcabrú, Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Jofre de Foixà, Cerverí de Girona o Guillem de Cervera etc.(http://lletra.uoc.edu/ca/tema/els-trobadors) i http://trobadorsiliricatrobadoresca.blogspot.com.es/
 
….V
Tota nostra lei torba
est bisbatz nas de corba
ab son malvatz prezic;
tant fort fot et encorba,
so·m dis Girautz de Jorba,
Bernarda mieichpartic.
VI
Morta fora si·l metge
non fos que venc d’Usetge,
qe·l menjan li cosic;
tal colp li det sotz petge,
c’a pauc no·il parec fetge,
que caubra·i un bertic.
Berguedà, Guillem de. Les poesies del trobador Guillem de Berguedà. Per Martí de
Riquer. Quaderns Crema 1996 Pàg. 140 (fragment, cançó sencera i música: http://www.uoc.edu/mdpAdmin/media/508-chanssonaicomensada.pdf i http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Recurs?autor=116&music=407&titol=698&recurs=174)

Estils de poesia trobadoresca

• Trobar lleu: Poesia senzilla i entenedora.
• Trobar clus: Poesia hermètica, difícil d’entendre.
• Trobar ric: Poesia culta a la forma i musicalitat del vers.

Gèneres:

• La cançó: Composició amorosa en què el poeta lloa i idealitza la dama, que és amagada sota un pseudònim anomenat senhal, que va a l’última estrofa de la composició, anomenada tornada.
• El sirventès: Poesia de tipus polític i satíric que és producte de l’enemistat o rivalitat entre un trobador i una altra persona, causades per raons polítiques i literàries. Conté atacs personals, crítiques…
• L’alba: Lament del poeta per haver de deixar una dama, a l’alba, després d’haver passat la nit junts.
• La pastorel·la: Diàleg entre una pastora i un cavaller.
• Plany: Composició dedicada a plorar la mort d’un gran personatge. 
• Tensó: Debat poètic entre dos trobadors. 
• Cançó de croada: Composició que el trobador fa per donar ánims als soldats que anaven a lluitar a les croades.(http://trobadorsiliricatrobadoresca.blogspot.com.es/).                                                   

A la lírica galaicoportuguesa, trobem també per influència provençal i occitana a través de Barcelona i del Camí de Santiago o lligams matrimonials, les manifestacions locals de l’amor cortès: cantigas de amor i cantigas de escarnio (versió local del sirventès).  No hem d’incloure aquí les anomenades cantigas de amigo, forma de lírica tradicional i popular d’autor col·lectiu, anònim, relacionades amb les jarchas mozárabes i fora de la península ibèrica, amb les chansons de toile y las frauenlieder alemanyes.
A Alemanya també hi trobem l’equivalent  de la lírica amorosa cortès trobadoresca: el Minnesang. La darrera fase de la lírica cortesana europea és el DOLCE STIL NUOVO italià, en què ja trobem un amor força espiritualitzat. En parlarem al Renaixement, dins dels precedents del nou moviment cultural.

Els cançoners recollien tota mena de cançons medievals, cultes i sobretot populars. Els coneguts són:
Cancionero Musical de Palacio, Cancionero de Baena (per a més informació: http://www.juanalfonsodebaena.org/el-cancionero), Cancionero de Uppsala que recull villancicos com aquest:

La forma de las cantigas gallegoportuguesas es resultat d’una síntesi entre la tradició provençal i la autòctona. el recurs més característic de la lírica galaicoportuguesa és el paral·lelisme.

MESTER DE CLERECÍA: POESÍA ESCRITA DEL S. XIII-XIV en llengua castellana.
Els autors eren cultes, no necessàriament clergues. Es tracta d’obres cultes per l’ús de la mètrica (la cuaderna via), recursos estilístics, cultismes, per la temàtica erudita d’influència llatina o francesa, escrites amb finalitats pedagògiques: moure consciències vers la virtut i la pietat. Copien i manipulen amb tècniques com l’amplificatio o la redutio les fonts que els serveixen de model.
s. XIII Obres: el Libro de Alexandre, d’estructura simbòlicament ternària que explica la vida d’Alexandre Magne prenent com a model principal l’Alexandreis de Gautier de Châtillon (veure http://www.wikillerato.org/Libro_de_Alexandre.html); el Libro de Apolonio (http://www.wikillerato.org/Libro_de_Apolonio.html), la obra de Gonzalo de Berceo, autor dels Milagros de Nuestra Señora, El Duelo de la Virgen y Loores de Nuestra Señora, de vides de Sants (Vida de San Millán de la Cogolla, Vida de Santo Domingo de Silos, Vida de Santa Oria i el Martirio de San Lorenzo i obres pedagògiques: Sacrificio de la misa, Los Signos del juicio Final, Himnos. )(http://www.wikillerato.org/Gonzalo_de_Berceo.html) i el Poema de Fernán González, comte castellà, basat en un cantar èpic anterior.(http://www.wikillerato.org/Poema_de_Fern%C3%A1n_Gonz%C3%A1lez.html)

natural de Verceo      ond’ Sant Millán fue nado,… 

14 Tornemos nos al curso,          nuestra razon sigamos, tornemos en España          a do lo començamos. Commo el escripto diz,          nos assi lo fablamos de los reyes primeros          que godos los llamamos.

15 Venieron estos godos          de partes de oriente Cristus los enbio,          esta gent’ conbatiente; del linax de Magog          vino aquesta gente; conquirieron el mundo,          esto sin fallimiente.

16 Non fueron estos godos          de comienço cristianos, nin de judios d’Egipto,          nin de ley de paganos; antes fueron gentiles,          unos pueblos loçanos, eran por en batalla          pueblos muy venturados.

Fragment del Poema de Fernán González (http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/02472752090025163976613/p0000001.htm#I_2_)

 S. XIV

Libro de buen amor de Juan Ruiz. Publicat en dues edicions el 1330 i el 1343.

Dissertació moralista i alhora irònica sobre l’amor: aparentment es condemnen els vicis i pecats provocats per la passió i s’enalteix l’amor a Déu, però alhora es donen consells per conquerir les dones utilitzant els mètodes condemnats contraris a la moral de l’Església. El protagonista és un Arxiprest que parla en primera persona i explica le seves conquestes personals: una dama, una monja, una mora, una viuda. El destinatari: la nova burgesia. La intenció, pedagògica. Ensenyances de l’amor cortès al final. Apareix el personatge de la mitjançera Trotaconventos, precedent de la Celestina, personatge creat per Fernando de Rojas el s. XV. 

El llibre fa una paràfrasi o cites directes a diverses fonts. D’una banda usa els clàssics, com Ovidi, a través del seu Ars amandi i les derivacions posteriors. Isop és l’origen d’alguns exempla, que també beuen dels contes tradicionals àrabs. La Bíblia apareix en diverses ocasions, sovint parodiada sota una de les dones. Plató i Aristòtil són invocats com a autoritats en alguns passatges.
D’altra banda usa llibres de moda a la seva època, com el Pamphilus de amore (SXII) que apareix en l’episodi de Doña Endrina, cites del Llibre d’Aleixandre, els poemes trobadorescos d’amor cortès o els poemes picants dels goliards. Les odes a Maria, mare de Jesús, eren un gènere popular medieval, així com els sermons o els debats. Resulta clara la influència dels joglars en l’estil i les interpel·lacions al públic i els cantars de gesta apareixen reflectits en la batalla de Doña Cuaresma.
Segons María Rosa Lida de Malkiel una influència visible són les maqāmat, o poemes amorosos jueus. El tema principal és la contraposició entre el bon amor (espiritual) i el foll amor (carnal). Aquest acaba sempre malament, ja que comet un pecat, com prova la mort de Trotaconventos (es repetirà en la seva hereva, La Celestina). Malgrat tot, el protagonista manté una actitud vitalista i optimista, celebrant el carpe diem.
Un altre objectiu del llibre és fer un catàleg de tipus socials present en les diverses històries amoroses, que cobreixen tots els estrats de la societat medieval, incloent-hi la incipient burgesia.
 Com altres obres del mester de clerecia, usa el vers de catorze síl·labes, en una estrofa anomenada cuaderna vía. Però com que interposa fragments de la literatura culta i popular, hi ha varietat mètrica, que sovint va associada a un canvi de registre incorporant la llengua col·loquial quan s’escau. Destaca l’ús habitual de l’al·legoria.
El propi autor afirma que intenta conrear tots els gèneres de la poesia en una mateixa obra.
(Viquipèdia:  http://ca.wikipedia.org/wiki/Libro_de_buen_amor) i El libro de buen amor, edició i pròleg de María Rosa Lida de Malkiel, Losada, 1941 

“PROPOSICIÓN DE DON AMOR
Si parienta no tienes, toma una de las viejas
que andan por las iglesias y saben de callejas;
con gran rosario al cuello saben muchas consejas,
con llanto de Moisés encantan las orejas.
Estas pavas ladinas son de gran eficacia,
plazas y callejuelas recorren con audacia,
a Dios alzan rosarios, gimiendo su desgracia;
¡ay! ¡las pícaras tratan el mal con perspicacia!
Toma vieja que tenga oficio de herbolera
que va de casa en casa sirviendo de partera
con polvos, con afeites y con su alcoholera
mal de ojo hará a la moza, causará su ceguera.
Procura mensajera de esas negras pacatas
que tratan mucho a frailes, a monjas y beatas,
son grandes andariegas, merecen sus zapatas:
esas trotaconventos hacen muchas contratas.
Donde están tales viejas todo se ha de alegrar,
pocas mujeres pueden a su mano escapar;
para que no te mientan las debes halagar
pues tal encanto usan que saben engañar.
De todas esas viejas escoge la mejor,
dile que no te mienta, trátala con amor,
que hasta la mala bestia vende el buen corredor
y mucha mala ropa cubre el buen cobertor.”

Altres obres:

Proverbios morales de don Sem Tob (o Santob).
Rimado de Palacio de Pero López de Ayala.
Vida de Santa María Egipcíaca.
Poema de Yuçuf.
Coplas de Yoçef.
PROSA 
DIDÀCTICA: 
El Conde Lucanor, de don Juan Manuel, amb el títol original Libro de los enxiemplos del Conde Lucanor et de Patronio, va ser escrit entre1330 i 1335.
“Un día hablaba el Conde Lucanor con Patronio, su consejero, de este modo:
-Patronio, mirad lo que me sucede con un hombre: muchas veces me pide que lo ayude y lo socorra con algún dinero; aunque, cada vez que así lo hago, me da muestras de agradecimiento, cuando me vuelve a pedir, si no queda contento con cuanto le doy, se enfada, se muestra descontentadizo y parece haber olvidado cuantos favores le he hecho anteriormente. Como sé de vuestro buen juicio, os ruego que me aconsejéis el modo de portarme con él.
-Señor Conde Lucanor -dijo Patronio-, me parece que os ocurre con este hombre lo que le sucedió al rey Abenabet de Sevilla con Romaiquía, su mujer.
El conde le preguntó qué les había pasado..”
 http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/juanma/lucanor/30.htm  i http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/01383897522571623867802/index.htm
Altres obres de caràcter narratiu i didàctic:
Crónica abreviada (anterior a 1325), Libro de la caça (entre 1325 y 1326), Libro del cavallero et del escudero (entre 1326 y 1328).Libro de los estados (1330), Tractado de la Asunción de la Virgen María (posterior a 1335), Libro de las armas (posterior a 1337), Libro de castigos et de consejos (Libro infinido o Libro enfenido; entre 1336 y 1337).
Influència de l’obra d’alfons X (Estoria de España) i d’altres textos narratius de l’època, com la  llegenda de Barlaam y Josafat.
Estil: sobri, precís: definit per ell mateix en una de les seves obres

“Sabed que todas las razones son dichas por muy buenas palabras et por los más fermosos latines que yo nunca oí decir en libro que fuese fecho en romance; et poniendo declaradamente cumplida la razón que quiere decir, pónelo en las menos palabras que pueden seer.”

Don Juan Manuel, Libro de los estados

( http://es.wikipedia.org/wiki/Don_Juan_Manuel)
 Més prosa: cròniques, llibres de viatges, novel·les de cavalleries, novel·les d’aventures…
Recordem  algunes obres:  
Cròniques, entre d’altres.
       Crónica general d’Alfons X
       Crònica de Jaume  I El Libre dels Feyts (Lit. catalana medieval)
       Crònica de Pere El Cerimoniós (Lit. catalana medieval)
 Llibres de viatges: A més de Marco Polo, altres escriptors narraren viatges, com ara, Ramon Llull que és autor del Llibre de les maravelles (Literatura catalana medieval) a més de poeta mallorquí que escvriu poemes amorosos a la manera trobadoresca. viatjà molt, per difondre el cristianisme. Autor de Blanquerna, o Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blaquerna son fill,una mena de novel·la de gran influència posterior,en què el protagonista inicia una recerca de Déu mitjançant un viatge vital que, a desgrat d’ell mateix, el durà a ser monjo, abat, bisbe i Papa. Finalment esdevindrà ermità, per Llull l’estat de màxima perfecció espiritual.
” versicle 235 Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge. Pereix l’amich en la mar, e en son perill pereixen sos turments e neixen sos compliments.”

 

S. XV
Novel·les de cavalleries: en llengua castellana Amadís de Gaula(impresa el 1508), en llengua catalana Tirant lo Blanc de Joanot Martorell,  primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de “carn i ossos”. És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. i Curial e Güelfa.
Tirant lo Blanc: “Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes, són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços. Aquestes escenes recolzen en el sensualisme de què està impregnada l’obra, amb incursions freqüents en l’erotisme, i en l’alternança narració-diàleg. La sensualitat i l’erotisme responen a una filosofia vitalista totalment allunyada de la immoralitat i a la condició d’adolescents i joves dels personatges principals. La narració en tercera persona i diàleg respon a la voluntat per part de l’autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l’expressivitat i la naturalitat…”(http://ca.wikipedia.org/wiki/Tirant_lo_Blanc)

Fragment: 
“Comença la primera part del llibre de Tirant, la qual tracta de certs virtuosos actes que féu lo comte Guillem de Varoic en los seus benaventurats darrers dies.
En tan alt greu excel·leix lo militar estament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquelll segons la fi per què fonc instituït e ordenat. E per tant com la divina Providència ha ordenat e li plau que los set planets donen influència en lo món e tenen domini sobre la humana natura, donat-los diverses inclinacions de pecar e viciosament viure, emperó no els ha tolt l’universal Creador lo franc arbitre, que si aquell és ben regit les poden, virtuosament vivint, mitigar e vençre, si usar volen de discreció; e per ço, ab lo divinal adjutori, serà departit lo present llibre de cavalleria en set parts principals, per demostrar l’honor e senyoria que los cavallers deuen haver sobre lo poble.
La primera part serà del principi de cavalleria; la segona serà de l’estament e ofici de cavalleria; lo terç és de l’examen que deu ésser fet al gentilhom o generós qui vol rebre l’orde de cavalleria; lo quart és de la forma com deu ésser fet cavaller; la cinquena és què signifiquen les armes del cavaller; la sisena és dels actes e costumes que a cavaller pertanyen; la setena e darrera és de l’honor que deu ésser feta al cavaller. Les quals set parts de cavalleria seran deduïdes en certa part del llibre. Ara, en lo principi, se tractarà de certs virtuosos actes de cavalleria que féu l’egregi e estrenu cavaller, pare de cavalleria, lo comte Guillem de Varoic en els seus benaventurats darrers dies.” (http://www.tinet.cat/bdt/tirant/capitols/Tot_edicio.html)
Veure les entrades corresponents al s. XV i Renaixement, on trobareu més informació sobre la literatura de la tardor de l’edat mitjana.