En el diari El País del dimecres dia 27 de juny hem llegit amb indignació que “el TS rechaza que el catalán sea prioritario para los alumnos inmigrantes” i a continuació: ” El Tribunal Supremo (TS) ha anulado cuatro artículos de un decreto aprobado por la Generalitat en 2008 sobre el uso del catalán como lengua vehicular en las aulas”. Aquesta sentència estima el recurs presentat contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre el català a l’escola que va fallar a favor de la immersió lingüística, la qual avalava el model català aparentment, però introduïa el reconeixement del dret a què el castellà fos també la llengua vehicular a l’ensenyament per a tothom que ho sol·licités. El TS es basa en la sentència de l’Estatut, que
A la web del canal 3/24 hem trobat els articles anul·lats del Decret 181/2008
Article 4 – Llengua
4.1 El català, com a llengua pròpia de Catalunya, s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular d’ensenyament i aprenentatge i en les activitats internes i externes de la comunitat educativa: activitats orals i escrites de l’alumnat i del professorat, exposicions del professorat, llibres de text i material didàctic, activitats d’aprenentatge i d’avaluació i comunicacions amb les famílies.
4.3 Els nens i les nenes que cursin el segon cicle de l’educació infantil tenen el dret a rebre l’ensenyament en català i a no ser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de la seva llengua habitual. En qualsevol cas es respectaran els drets lingüístics individuals de l’alumne o alumna, d’acord amb la legislació vigent.
4.4 En funció de la realitat sociolingüística de l’alumnat, s’implementaran metodologies d’immersió lingüística de la llengua catalana amb la finalitat de potenciar-ne l’aprenentatge. Tanmateix, quan sigui possible amb els mitjans de què disposi el centre, s’arbitraran mesures de traducció en una de les llengües d’ús familiar per al període d’acollida de les famílies procedents d’altres països.
4.5 Com a part del projecte educatiu, els centres han d’elaborar un projecte lingüístic que estableixi les pautes d’ús de la llengua catalana per a tots els membres de la comunitat educativa. Aquestes pautes d’ús han de possibilitar, alhora, adquirir eines i recursos per implementar canvis per a l’ús d’un llenguatge no sexista ni androcèntric.
Article 10 – Autonomia pedagògica i organitzativa
10.1 Cada centre educatiu, d’acord amb la seva autonomia pedagògica i organitzativa, ha de concretar en el seu projecte educatiu els principis pedagògics i organitzatius propis del centre i el projecte lingüístic, en el qual s’expliciten les accions educatives per aconseguir la normalització en l’ús de la llengua catalana en totes les actuacions docents i administratives i el tractament de les diferents llengües en el centre.
Article 14 – Alumnat nouvingut
14.3 A fi de procurar la més ràpida integració possible de l’alumnat estranger que s’incorpora al sistema educatiu de Catalunya, els centres han de dedicar una atenció preferent a l’aprenentatge de la llengua catalana, vehicle d’expressió normal en les activitats educatives de les escoles.
Als catalans que estimem la nostra llengua, perquè és la nostra cultura, perquè és la llengua amb què hem començat a parlar i a conèixer, amb la qual ens hem socialitzat, amb la qual parlem, pensem, sentim, somiem, no ens pot estranyar a aquestes alçades, a finals de juny de 2012, els nous atacs contra el català. Sabem que no han estat els primers ni els únics, i que, malauradament, no seran els darrers, perquè sembla que la incomprensió, la ignorància i la intransigència dels qui no han patit la persecució de la seva llengua -o bé dels renegats que s’abracen a polítiques totalitaristes ultradretanes, hereves del falangisme de José Antonio Primo de Rivera o el fascisme franquista- continua essent el motiu de l’obsessió persecutòria contra tot el que ensumi a català.
Al nostre país, el dret humà a no ésser discriminat per la llengua no s’aplica per al català, només per al castellà: a Catalunya -ens diuen- atemptem contra el dret d’utilitzar el castellà quan obliguem (imposem!) el català a les criatures i als nouvinguts.
Som els catalans que no hem comprès mai que Catalunya és una regió d’Espanya, que Catalunya és una zona bilingüe, que aquí estem barrejats i parlem indistintament una llengua com l’altra, que no tenim cap dret a demanar que a la nostra terra es parli la llengua pròpia, nascuda com les altres llengües romàniques -entre elles el castellà- el s. VIII i que el castellà no s’introduí en terres catalanes fins al s. XV, que ha estat la llengua del poble fins el s. XVIII. Des dels Decrets de Nova Planta la voluntària castellanització i la persecució de la llengua catalana s’accelerà. La nova burgesia catalana va renegar de la seva llengua. Certament, però corregí després. L’anticatalanisme és antic i no s’ha aturat mai, ben al contrari. L’obsessió és malaltissa. La immigració a Catalunya no ha estat casual, tenien l’excusa que aquí hi havia feina.
Com es pot acusar els catalans d’imposar la seva llengua, la llengua pròpia, la que ha nascut en aquestes terres al marge del castellà, a casa seva? L’única llengua que s’ha imposat i s’imposa amb mala baba a Catalunya és la llengua de l’Imperio español, el castellà. Per imposició, forçada o no, els catalans hem après dues llengües. El nostre és un “bilingüisme diglòssic”, enriquidor. Al pas que anem, però, el català -en un futur no molt llunyà- serà convertida només en una mostra més del folclorisme espanyol, serà solament una llengua popular, domèstica, la llengua dels futurs obrers sobreexplotats d’un país rescatat, aviat tercermundista.