Coneixeu les meves novel·les?

Ja he parlat de la necessària versemblança, dels personatges que es comporten com éssers vius, amb els seus èxits i els seus fracassos, les seves alegries i les seves angoixes, les seves experiències i els seus traumes; hem esmentat el context, la situació o circumstàncies històriques-socials i personals que els envolten i els determinen, que els impideixen o els possibiliten unes actituds vers la vida, el destí, el temps, l’efímer o l’eternitat, el pensament i l’emoció. Tot plegat és complex, difícil d’assolir amb mestria.
Per això, el tema de la creació -que és com una suplantació divina- ha estat sempre per a mi quelcom fascinant, misteriós… En una de les meves novel·les, Sense format, assumeixo aquesta difícil tasca i la converteixo en tema principal: l’autora i el procés creatiu són protagonistes. No us vull descobrir, però, el secret de la història, així que us convido a llegir-la fins al final per esbrinar-lo i copsar què és el més semblant a allò que anomenem creació. Crear: donar vida, ni més ni menys; però la vida és temença a la mort, la qual adquireix sentit per oposició a ella. Els novel·listes, creadors de figures que pretenen ser vives, decideixen quines de les seves creatures perviuen i quines no. Com que un relat és un tros de vida, alguns personatges es salven de la mort,  irremeiable en la vida real. Sovint ens satisfà que les històries tinguin un final feliç i ens entristeix que els personatges amb els quals hem simpatitzat morin.
Però a la vida, si la copsem en un moment determinat, no és així també? A la novel·la, s’hi amaga la veritat. No obstant això, si llegir novel·les ens agrada és justament perquè sabem que no són veritat del tot i llavors experimentem un gaudiment catàrtic. Ja ho havia dit Aristòtil en la seva Poètica a propòsit del teatre.
L’autor, quan escriu, en crear una història, uns personatges concretats en un temps i un espai, no gaudeix igual que el lector, no experimenta la mateixa catarsi, però sí sent una mena de relaxació si així ho pretén i una emoció única. La creació enganxa, embriaga, crea addicció, marca un distanciament respecte els fets que volem explicar.
Així fou quan vaig escriure una de les meves darreres novel·les, La sort dels desgraciats, on aboco la meva experiència com a candidata de trasplantament i després, com a trasplantada. En cap moment vaig considerar l’opció de fer una autobiografia. Vaig esperar un temps per escriure, per distanciar-me de la meva pròpia experiència, per poder ser objectiva. Només llavors vaig estar en disposició de crear una història i uns personatges inventats. I així va sorgir una novel·la. Us convido a llegir-la: hi trobareu vida, ganes de viure, dubtes, cavil·lacions sobre el destí, referències científiques sobre la regeneració de les cèl·lules, crítica a la indústria farmacèutica, suspens fins i tot, perque tot i basant-me en una experiència viscuda, vertadera, única, no l’he volguda dramatitzar. La vida és per viure-la, sobretot la de regal.