El sexe en la pintura prehistòrica.

Publicat el 17 gener 2025 per ROSA MA SERRA REIXACH

https://es.slideshare.net/slideshow/el-erotismo-en-la-historia-del-arte/1418861

L’art és, indubtablement, un excel·lent instrument comunicatiu i un espai segur per explorar tabús i desafiar les normes culturals, per la qual cosa ha estat un mitjà de transmissió de la més variada gamma de sentiments, d’emocions, pors, anhels, traumes, relacionats alguns amb el sexe, en un sentit ample del mot. Ens referim a la manifestació artística, en aquest cas pictòrica, de l’amor, l’erotisme, la sensualitat o la passió, i els seus aspectes més explícits com el coit, la còpula, l’embaràs, el part, com a la Cueva de los Casares, les relacions sexuals entre figures masculines i femenines i del mateix gènere o representacions genitals i fàl-liques.

Així, doncs, aquesta relació entre art-pintura i la sexualitat és present des que l’ésser humà crea obres que, amb posterioritat, s’han considerat com a artístiques, tot i que és dubtosa la intencionalitat artística en les primerenques representacions sexuals rupestres o mesopotàmiques vinculades  a ritus.

“En ambos casos, hay historiadores y académicos que han catalogado dichas representaciones como propias de prácticas sexuales rituales, aunque se ha descubierto que solían estar más bien relacionadas con el culto a la diosa Innana (también conocida como Isthar o Ashtoret) quien era asociada con el planeta Venus -lo cual no sorprende a nadie- y que eventualmente acabó influenciando el desarrollo de una bella y famosa diosa griega: Afrodita.

Pero no solo fue en Mesopotamia, Asiria o Grecia en donde aparecieron este tipo de imágenes con un interés en lo sexual. También son ancestralmente tradicionales en las culturas orientales (como el arte shunga en japón), y hay por igual culturas antiguas en América en las que están presentes (como la cultura Moche de Perú).

“https://www.ttamayo.com/2021/02/pintura-y-erotismo/

La representació simbòlica del nu, de la bellesa femenina, de la sensualitat, de la capacitat reproductora femenina o la representació de les relacions sexuals-fàl-liques i la procreació són ja presents en aquestes obres que inicien un camí segur en la història de l’art i la pintura cap a la contemporaneïtat com tot seguit comprovarem.

El sexe ja va ser representat en les pintures rupestres en totes les seves possibles vessants i diferents perspectives, tal com ens expliquen els experts:

Profº Alexandre Linares – Ativando Neurônios. Foto de Flickr Coves de Brasil.

“Para Marcos García, coautor con Angulo de Sexo en piedra , esta temprana separación de lo sensual y lo meramente reproductivo se debe a que “el apetito sexual condiciona a los humanos como especie” y lo hace tan intensamente que nos ha llevado a plasmarlo desde la Prehistoria.

García recordó las relativamente numerosas imágenes femeninas “sexuadas” datadas en esta época como las conocidas Venus, de rotundas y generosas formas, con las que los primitivos pretendieron “dejar constancia del papel generador de vida de las mujeres”, o las representaciones de figuras masculinas en las que el falo erecto es la característica más visible de la virilidad.”

https://www.diariocordoba.com/sociedad/2006/05/02/arqueologos-estudian-sexo-erotismo-arte-38649392.html

 

https://x.com/FotosDeFatos/status/1773907973909184918

“Imágenes un tanto abstractas que simbolizan vulvas y penes por medio de puntos y líneas son otras expresiones artísticas con las que los hombres documentaron su actividad sexual, aunque también lo hicieron de una forma totalmente realista en unas cavernas, desde Siberia hasta la península Ibérica.

CUEVAS ´CALIDAS´ Javier Angulo aclaró que, aunque las imágenes de contenido sexual son muy escasas, en España existen algunos buenos ejemplos en la cueva de Los Casares (Guadalajara), donde puede verse una escena de coito, y en las grutas cántabras de Chufín y El Castillo, que cuentan con sendos grabados con formas fálicas.”

https://www.ttamayo.com/2021/02/pintura-y-erotismo/

https://literariedad.co/2019/09/15/luis-varela/

“Si estudiamos las expresiones artísticas paleolíticas que han perdurado hasta hoy en Europa descubrimos que las representaciones humanas son relativamente raras, pero expresan el pensamiento antropomórfico de nuestros ancestros y su interés por los caracteres sexuales. El coito y el embarazo, tanto animal como humano, se ha representado a veces en el paleolítico superior. Algunos santuarios con arte paleolítico podrían haberse empleado para enseñar tácticas de reproducción a iniciados, a la par que reflejan la preocupación de estos hombres y mujeres por la reproducción, el erotismo y la sexualidad. Generalmente se acepta que en el paleolítico superior la sociedad era matriarcal y que el varón no era consciente de su papel en la impregnación y en la paternidad. Los lugares que describimos proporcionan evidencia de que esta interpretación está lejos de ser realista y de que tanto hombres como mujeres eran conscientes de su papel en la procreación, y que comprendían la fertilidad y la vida sexual de la pareja. Además, cópula, preñez y parto estaban perfectamente secuenciados en su mente. Incluso hay evidencias para pensar que la procreación y la sexualidad estaban bien diferenciadas, al haberse documentado también representaciones con alto contenido erótico y ejemplos de masturbación o zoofilia.”

https://www.elsevier.es/es-revista-revista-internacional-andrologia-262-articulo-sexualidad-erotismo-prehistoria-13129602

Pel que fa a les representacions de genitals, evolucionen amb el temps:

“Las representaciones genitales, lejos de ser uniformes, han evolucionado con el tiempo. Los genitales femeninos “típicos” van desde los signos auriñacienses con forma de “V invertida”, grabados con surco ancho en lasa a  rocas de los abrigos Cellier y La Ferrasie (35-30 ka), hasta las vulvas magdalenienses pintadas en rojo en el camarín de las vulvas de Tito Bustillo (14-11 ka), pasando por el raro conjunto de formas figurativas grabadas en época solutrense en Micolón (aproximadamente 20 ka) o los signos campaniformes de Monte Castillo. Todos ellos son diseños femeninos parciales que constituyen elementos decorativos en santuarios en los que pudo haberse realizado algún tipo de ceremonia en la que la figura sexual femenina constituía el centro del ritual (fig. 1). Los genitales masculinos como representación aislada son aún mas raros, y generalmente se trata de piezas de arte mobiliario. Entre ellos destaca el falo auriñaciense en asta de hueso del abrigo Blanchard, descubierto próximo a un bloque de piedra con la representación de una vulva, ambas de más de 300 siglos de antigüedad y depositadas hoy en el museo de Saint German en Laye. ”

https://www.educomunicacion.es/arte_erotico/prehistoria_arte_erotico.htm

En otros yacimientos, sobre todo de Francia y Portugal, se han descubierto imágenes de cópulas, abrazos, besos, algún trío, sexo oral, un supuesto caso de bestialismo y hasta masturbaciones, todas ellas con un profundo carácter simbólico y erótico que “nos hablan de la forma en que estas personas entendían su propia sensualidad”.

Angulo precisó que, aunque resulta “muy difícil” afirmar que los hombres prehistóricos practicaban el masoquismo, existe una “sospechosa” figura maniatada en el yacimiento ruso de Kostienki I que apunta en esta dirección, mientras que en Portugal se ha encontrado una roca que muestra una posible escena de bestialismo.

El experto comentó que tampoco los tríos han podido ser constatados de una forma explícita, si bien en la excavación francesa de Enlene se localizó una placa grabada hace unos 13.000 años con dos personas en posición de coito y una tercera que los mira “en una actitud que recuerda al voyeurismo”.

El sexo oral también está presente en este Kamasutra prehistórico pero en muy pocos casos, tal vez el más significativo de ellos sea un grabado hallado en La Marche (Francia).

La masturbación está documentada en un fino grabado de Foz Coa (Portugal), en el que unas líneas que salen de la cabeza de un hombre reflejan, en opinión de los investigadores, el momento del orgasmo.

En cuanto a la homosexualidad, para García “no se puede afirmar ni negar” la existencia de esta tendencia sexual, porque “el carácter poco definido de los personajes” que participan en algunas de las escenas “deja abierta esta posibilidad”.EFE

https://www.montevideo.com.uy/Ciencia-y-Tecnologia/EROTISMO-EN-PINTURAS-RUPESTRES-uc28911

Més bibliografia per consultar i ampliar, més imatges .

https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S1698031X08756814

Martínez-Salanova Sánchez, Enrique
Erotismo en el arte prehistórico europeo

https://es.slideshare.net/slideshow/el-erotismo-en-la-historia-del-arte/1418861

L’art és, indubtablement, un excel·lent instrument comunicatiu i un espai segur per explorar tabús i desafiar les normes culturals, per la qual cosa ha estat un mitjà de transmissió de la més variada gamma de sentiments, d’emocions, pors, anhels, traumes, relacionats alguns amb el sexe, en un sentit ample del mot. Ens referim a la manifestació artística, en aquest cas pictòrica, de l’amor, l’erotisme, la sensualitat o la passió, i els seus aspectes més explícits com el coit, la còpula, l’embaràs, el part, com a la Cueva de los Casares, les relacions sexuals entre figures masculines i femenines i del mateix gènere o representacions genitals i fàl-liques.

 

Així, doncs, aquesta relació entre art-pintura i la sexualitat és present des que l’ésser humà crea obres que, amb posterioritat, s’han considerat com a artístiques, tot i que és dubtosa la intencionalitat artística en les primerenques representacions sexuals rupestres o mesopotàmiques vinculades a ritus.

 

“En ambos casos, hay historiadores y académicos que han catalogado dichas representaciones como propias de prácticas sexuales rituales, aunque se ha descubierto que solían estar más bien relacionadas con el culto a la diosa Innana (también conocida como Isthar o Ashtoret) quien era asociada con el planeta Venus -lo cual no sorprende a nadie- y que eventualmente acabó influenciando el desarrollo de una bella y famosa diosa griega: Afrodita.

 

Pero no solo fue en Mesopotamia, Asiria o Grecia en donde aparecieron este tipo de imágenes con un interés en lo sexual. También son ancestralmente tradicionales en las culturas orientales (como el arte shunga en japón), y hay por igual culturas antiguas en América en las que están presentes (como la cultura Moche de Perú).

 

“https://www.ttamayo.com/2021/02/pintura-y-erotismo/

 

La representació simbòlica del nu, de la bellesa femenina, de la sensualitat, de la capacitat reproductora femenina o la representació de les relacions sexuals-fàl-liques i la procreació són ja presents en aquestes obres que inicien un camí segur en la història de l’art i la pintura cap a la contemporaneïtat com tot seguit comprovarem.

 

El sexe ja va ser representat en les pintures rupestres en totes les seves possibles vessants i diferents perspectives, tal com ens expliquen els experts:

 

 

 

Profº Alexandre Linares – Ativando Neurônios. Foto de Flickr Coves de Brasil.

“Para Marcos García, coautor con Angulo de Sexo en piedra , esta temprana separación de lo sensual y lo meramente reproductivo se debe a que “el apetito sexual condiciona a los humanos como especie” y lo hace tan intensamente que nos ha llevado a plasmarlo desde la Prehistoria.

 

García recordó las relativamente numerosas imágenes femeninas “sexuadas” datadas en esta época como las conocidas Venus, de rotundas y generosas formas, con las que los primitivos pretendieron “dejar constancia del papel generador de vida de las mujeres”, o las representaciones de figuras masculinas en las que el falo erecto es la característica más visible de la virilidad.”

 

https://www.diariocordoba.com/sociedad/2006/05/02/arqueologos-estudian-sexo-erotismo-arte-38649392.html

 

 

 

 

https://x.com/FotosDeFatos/status/1773907973909184918

 

“Imágenes un tanto abstractas que simbolizan vulvas y penes por medio de puntos y líneas son otras expresiones artísticas con las que los hombres documentaron su actividad sexual, aunque también lo hicieron de una forma totalmente realista en unas cavernas, desde Siberia hasta la península Ibérica.

 

CUEVAS ´CALIDAS´ Javier Angulo aclaró que, aunque las imágenes de contenido sexual son muy escasas, en España existen algunos buenos ejemplos en la cueva de Los Casares (Guadalajara), donde puede verse una escena de coito, y en las grutas cántabras de Chufín y El Castillo, que cuentan con sendos grabados con formas fálicas.”

 

https://www.ttamayo.com/2021/02/pintura-y-erotismo/

 

 

 

https://literariedad.co/2019/09/15/luis-varela/

“Si estudiamos las expresiones artísticas paleolíticas que han perdurado hasta hoy en Europa descubrimos que las representaciones humanas son relativamente raras, pero expresan el pensamiento antropomórfico de nuestros ancestros y su interés por los caracteres sexuales. El coito y el embarazo, tanto animal como humano, se ha representado a veces en el paleolítico superior. Algunos santuarios con arte paleolítico podrían haberse empleado para enseñar tácticas de reproducción a iniciados, a la par que reflejan la preocupación de estos hombres y mujeres por la reproducción, el erotismo y la sexualidad. Generalmente se acepta que en el paleolítico superior la sociedad era matriarcal y que el varón no era consciente de su papel en la impregnación y en la paternidad. Los lugares que describimos proporcionan evidencia de que esta interpretación está lejos de ser realista y de que tanto hombres como mujeres eran conscientes de su papel en la procreación, y que comprendían la fertilidad y la vida sexual de la pareja. Además, cópula, preñez y parto estaban perfectamente secuenciados en su mente. Incluso hay evidencias para pensar que la procreación y la sexualidad estaban bien diferenciadas, al haberse documentado también representaciones con alto contenido erótico y ejemplos de masturbación o zoofilia.”

 

https://www.elsevier.es/es-revista-revista-internacional-andrologia-262-articulo-sexualidad-erotismo-prehistoria-13129602

 

Pel que fa a les representacions de genitals, evolucionen amb el temps:

 

“Las representaciones genitales, lejos de ser uniformes, han evolucionado con el tiempo. Los genitales femeninos “típicos” van desde los signos auriñacienses con forma de “V invertida”, grabados con surco ancho en lasa a rocas de los abrigos Cellier y La Ferrasie (35-30 ka), hasta las vulvas magdalenienses pintadas en rojo en el camarín de las vulvas de Tito Bustillo (14-11 ka), pasando por el raro conjunto de formas figurativas grabadas en época solutrense en Micolón (aproximadamente 20 ka) o los signos campaniformes de Monte Castillo. Todos ellos son diseños femeninos parciales que constituyen elementos decorativos en santuarios en los que pudo haberse realizado algún tipo de ceremonia en la que la figura sexual femenina constituía el centro del ritual (fig. 1). Los genitales masculinos como representación aislada son aún mas raros, y generalmente se trata de piezas de arte mobiliario. Entre ellos destaca el falo auriñaciense en asta de hueso del abrigo Blanchard, descubierto próximo a un bloque de piedra con la representación de una vulva, ambas de más de 300 siglos de antigüedad y depositadas hoy en el museo de Saint German en Laye. ”

 

https://www.educomunicacion.es/arte_erotico/prehistoria_arte_erotico.htm

 

 

 

En otros yacimientos, sobre todo de Francia y Portugal, se han descubierto imágenes de cópulas, abrazos, besos, algún trío, sexo oral, un supuesto caso de bestialismo y hasta masturbaciones, todas ellas con un profundo carácter simbólico y erótico que “nos hablan de la forma en que estas personas entendían su propia sensualidad”.

 

Angulo precisó que, aunque resulta “muy difícil” afirmar que los hombres prehistóricos practicaban el masoquismo, existe una “sospechosa” figura maniatada en el yacimiento ruso de Kostienki I que apunta en esta dirección, mientras que en Portugal se ha encontrado una roca que muestra una posible escena de bestialismo.

 

El experto comentó que tampoco los tríos han podido ser constatados de una forma explícita, si bien en la excavación francesa de Enlene se localizó una placa grabada hace unos 13.000 años con dos personas en posición de coito y una tercera que los mira “en una actitud que recuerda al voyeurismo”.

 

El sexo oral también está presente en este Kamasutra prehistórico pero en muy pocos casos, tal vez el más significativo de ellos sea un grabado hallado en La Marche (Francia).

 

La masturbación está documentada en un fino grabado de Foz Coa (Portugal), en el que unas líneas que salen de la cabeza de un hombre reflejan, en opinión de los investigadores, el momento del orgasmo.

 

En cuanto a la homosexualidad, para García “no se puede afirmar ni negar” la existencia de esta tendencia sexual, porque “el carácter poco definido de los personajes” que participan en algunas de las escenas “deja abierta esta posibilidad”.EFE

 

https://www.montevideo.com.uy/Ciencia-y-Tecnologia/EROTISMO-EN-PINTURAS-RUPESTRES-uc28911

 

Més bibliografia per consultar i ampliar, més imatges .

 

 

 

 

 

https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S1698031X08756814

 

 

 

 

https://vandal.elespanol.com/noticia/r24821/en-una-cueva-de-espana-se-encuentra-una-de-las-representaciones-mas-antiguas-de-un-pene-que-se-pinto-hace-mas-de-30000-anos

El erotismo en la Historia del Arte. 1 Prehistoria

https://es.slideshare.net/slideshow/el-erotismo-en-la-historia-del-arte/1418861

 

Martínez-Salanova Sánchez, Enrique

 

Erotismo en el arte prehistórico europeo

https://www.educomunicacion.es/arte_erotico/prehistoria_arte_erotico.htm

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cinc cèntims sobre la música en el cubisme

Publicat el 17 gener 2025 per ROSA MA SERRA REIXACH

Braque: L’home amb guitarra, 1911-1912. Museu d’Art Modern de Nova York.

La presència de la música en les obres dels pintors cubistes és el tema que avui us proposo. En farem cinc cèntims, a manera d’invitació a aprofundir en el tema qui n’estigui interessat amb la bibliografia que us esmentaré. És un tema força estudiat.
Primer haurem d’explicar què és el cubisme i els seus representants principals.
El moviment pictòric cubista és un dels moviments d’avantguarda de principis del segle XX.
Les Avantguardes artístiques (fauvisme, cubisme, dadaisme, surrealisme…) trenquen amb l’estètica tradicional, amb la mímesi o imitació de la realitat, amb la perspectiva d’origen renaixentista, en canvi cerquen l’autonomia del color, la geometrització, la deformació de la imatge, la fragmentació de l’objecte representat i s’aproximen a l’abstracció.
Però els canvis no són un dia per l’altre, sinó que es van gestant.
Cézanne comença a geometritzar la figura. També es coneix l’art africà i influeix en els artistes avantguardistes. El context cultural, avenços científics con la teoria de la relativitat, que suposa una nova concepció del temps i l’espai i la relació entre ells, hi ajuden.
Tot plegat va confluint i el resultat és diferent, és nou. Per això les Avantguardes, entre les quals el cubisme, renoven el panorama artístic, no solament en la pintura.
Específicament, el cubisme passa per diferents etapes segons els estudiosos:
Apollinaire en la seva obra Sobre la pintura de 1913 defineix per primer cop les diferents corrents i els seus representants.
1. Cubisme cezannià 1907-1909, etapa experimental.
2. Cubisme analític  1909-1911
3. Cubisme sintètic 1912-1914
4. Cubisme pur de Juan Gris
I especulacions plàstiques derivades del constructivisme.
En totes les etapes trobem la presència del tema musical.
Quins són els representants d’aquest moviment?
Braque i Picasso foren els capdavanters i principals difusors. Ells dos i d’altres com Metzinger, Gleizes, Laurenzin i Gris són inclosos et Apollinaire en el “cubisme científic”.
També esmenta el cubisme físic i òrfic de Delaunay. Léger, Picabia i Duchamp, i el cubisme instintiu dels postimpressionistes.

Sobre Dona amb guitarra

L’artista francès Georges Braque va crear el quadre Dona amb guitarra el 1913 durant les primeres etapes del cubisme sintètic. L’obra d’art, de 130 x 73 cm, es pot trobar al Centre Georges Pompidou de París, França.

Anem a posar exemples de la relació de la música amb la pintura cubista començant per Braque.

Dona amb guitarra. 1913. Centre de Georges Pompidou. París.  Exemple de cubisme sintètic”Al llarg de la seva carrera, Braque va tenir un profund interès pels instruments musicals i aquesta passió es reflecteix a “Dona amb guitarra”. En aquesta pintura en particular, va desafiar l’espai il·lusionista tradicional experimentant amb diferents tipus de formes geomètriques i una paleta de colors limitada per retratar l’espai. L’estil de Braque va estar molt influenciat per les tècniques artístiques de Pablo Picasso que van portar a tots dos artistes a representar músics tocant guitarres.

La figura femenina de “Dona amb guitarra” es presenta des de diversos angles i es construeix a través de formes geomètriques. El tema destaca sobre el fons per l’ús de Braque de colors clars com ara els tons de beix i blau grisenc juntament amb els tons blancs. El seu retorn a la representació de figures humanes es va inspirar en l’ensenyament de Camille Corot sobre la quietud que es veu en objectes que inclouen un instrument musical.”

https://www.artchive.com/artwork/woman-with-a-guitar-georges-braque-1913/

Sobre la relació de la pintura de Picasso amb la música:

https://youtu.be/VBxNox_7OV0?feature=shared

La presència d’instruments musicals a l’obra de Picasso i altres cubistes confirmen aquest vincle del moviment avantguardista amb la música.  Sobre aquest vincle podeu consultar la web:

“La presència dels instruments musicals és nombrosa i significativa en totes les fases del cubisme. Analitzant l’evocació musical de la pintura cubista, aquesta es revela com un impuls creatiu i un pont de coneixement en aquesta revolució artística que transformà l’art del s. XX. En aquesta ruptura amb el passat de l’art, en la recerca d’un nou espai pictòric i una exploració sense límits d’un nou llenguatge pictóric, estan sempre present la música: en els volums, objectes, lletres i signes. La recerca pictòrica de P. Picasso i G. Braque els condueix a voler plasmar la música i transformar-la d’objeto mental a obra d’art. Estaven rodejats de música, i fins i tot G. Braque sabia tocar instruments musicals. Aquesta nova mirada musical és necessària per entendre la pintura cubista, i una vegada més reverenciar el paper decisiu de la música en altres camps de l’art” Cecilia García Marco.

Pablo Picasso: “Evidencias musicales en su vida y obra” D’Alejandra Fernández Sanz. Universidad de Sevilla, és un altre estudi que podeu consultar sobre la relació de Picasso amb la música.

En aquest estudi se’ns revela la relació bàsica entre cubisme i música:

“Apollinaire relaciona la música que no busca la mímesis, la imitación de la naturalezad e forma «figurativa», con la nueva representación propuesta por el cubismo, que supone un rechazo a la pintura académica: ninguna de las dos representa lo que el artista escucha o ve, sino que se produce una reelaboración de este material para plasmarlo en la obra.”

Fragments d’instruments de corda com guitarres, mandolines, concertines, violins,  bandúrries, amb pales doblegades per dinamitzar-les,  acordió, piano… partitures i metrònoms, homes o dones tocant-los i fins i tot noms de músics com Mozart o Bach en el cas de Braqueen la fase de cubisme sintètic, sovintegen en les pintures de diferents fases cubistes.

Braque: Dona amb mandolina. 1909

Óleo sobre lienzo, 92 x 73 cm San Petersburgo, Museo Estatal del Ermitage

https://www.google.com/amp/s/www.slobidka.com/pablo-picasso/117-picasso-mujer-con-mandolina.amp.html

De Picasso, 1912:

Picasso es va relacionar amb músics de l’època que van deixar-les una important empremta:

“Una relación que estuvo marcada por amistades como Morera, Viñes, Mompou o Gay, quienes dibujaron la vida del pintor en sus tiempos en Barcelona; otros como Satie, Stravinski o Poulenc hicieron lo propio en París; la consabida relación con Falla; o la estrecha colaboración con los Ballets Rusos de Diáguilev. Contribuciones decisivas en títulos como Parade, El sombrero de tres picos, Pulcinella o Cuadro Flamenco. Y, evidentemente, no podemos desdeñar muchos de los modelos iconográficos relacionados con nuestro arte que toma en su etapa cubista, fundamentalmente instrumentos y, más concretamente, el violín.”

https://www.melomanodigital.com/la-musica-en-picasso/

Però, contràriament al que podíem pensar, a Picasso no li agrada la música:

“Relaciones peligrosas tratándose de quien dejó dicho, en Picasso dit… (Les Belles Lettres, 2013), que “cuando se habla de arte abstracto suele decirse de él que es música. Si se quiere hablar bien de algo, en seguida salta el término. Todo es música. Yo creo que esa es la causa de que la música no me guste”.

https://www.lavanguardia.com/cultura/20200914/483453520583/picasso-musica-paris-exposicion.html

A les obres de Juan Gris també veiem instruments musicals

Violí i guitarra, Viquipèdia

https://www.museoreinasofia.es/exposiciones/juan-gris-1887-1927-obras-coleccion-museo-nacional-centro-arte-reina-sofia

Per acabar, hem de relacionar la renovació pictòrica cubista en el context musical i la renovació musical de Stravinsky i la seva Consagració de primavera, coincidint ambdues:”En ese momento histórico confluyen en París la revolución cubista y la rebelión sonora de Stravinsky. Una catarsis sonora a través de la ruptura de la métrica, de la poliritmia, la utilización de las disonancias, la supresión de la tonalidad, las nuevas posibilidades del timbre y el ruido… Al igual que en la música de Stravinsky, en la que mezcla elementos violentos para esa época, creando asimetria sin perder la estructura. Encontramos en la pintura que cada uno de los planos pintados del violín son una entidad disociada y definida con claridad por su color y textura. Era posible tratar el color como un elemento independiente de la composición, separando la forma del color, elementos dispares como ocurre en la música que iniciará el s.XX. De esta forma, la línea y el color podían servir a funciones distintas. Provocando diálogos basados en materiales o formas de orígenes y de contenidos diferentes o antagónicos. ”

https://avamus.org/es/la-musica-y-a-pintura-cubista-de-pablo-picasso-y-george-braque/

Gleizes: Dona tocant el piano

Per al moviment cubista podeu consultar:

 https://www.culturagenial.com/es/cubismo/

En la bibliografia esmentada podeu ampliar la informació sobre el tema i hi trobareu més bibliografia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ortografia de la C, CC, S, SS, Z, Ç

Publicat el 16 novembre 2021 per ROSA MA SERRA REIXACH

La C

La C davant a, o, u tant en català com en castellà té un so fort oclusiu velar sord /k/ com la K i QU davant e, i.

Exs. Casa, cocina- cuina, queja-queixa, kilo, kilòmetres.

En castellà, té també aquest so davant consonant i en posició de final de síl·laba o de paraula. Per ex. Clima, cráneo, acción, acné, frac, vivac, chic.

El so suau de la C davant i, e i és un so fricatiu dental sord en castellà, en català és fricativa alveolar.

Aquest so fricatiu dental sord es pot expressar també amb una altra grafia: la z.

Llavors, ens preguntem quan escriurem c i quan z en castellà? per norma general,

C DAVANT E, I

Z DAVANT A, O, U

Exs. cereza, ceniza, verbs de la 2ª conjugació acabats en -acer, -ecer: florecer, nacer, padecer, entristecer, mots acabats en -ácea, -áceo, -cio, -ceo com herbácea, violáceo, rosácea, sebáceo, distancia, perseverancia, conciencia, paciencia, gracia, milicia, novicio, vicio, PERÒ TENIM EXCEPCIONS: ansia, hortensia, Asia, magnesio, eutanasia, eugenesia, anestesia, amnesia… (procedents algunes del grec)

També s’escriuen amb C les paraules que acaben amb -ción i -cción: canción, verificación, superstición, amb ct en paraula primitiva: calefacción, contracción,  ficción, infección, atracción, destrucción, afección, putrefacción.

Si no tenim problemes de ceceo ni seseo, no tindrem cap problema per distingir entre cesión i sesión, per ex., però si els tenim, ens pot ajudar saber que s’escriuen amb S els noms derivats de verbs acabats amb sar, tret que el nom consevi la síl·laba sa del verb, llavors s’escriu amb c.:

confesar-confesión, dispersar-dispersión, progresar-progresión, compensar-compensación, revisar-revisión, profesar-profesión, revisar-revisión, però improvisar-improvisación, recusar-recusación, tasar-tasación.

També podem fixar-nos en l’infinitiu acabat en -der, -dir, -ter, -tir, del qual deriven algunes paraules:

propender-propulsión, pretender-pretensión, dimitir-dimisión, decidir-decisión, divertir-diversión, invertir-inversión, conceder-concesión, repercutir-repercusión…

Quant a la Z, algunes paraules s’escriuen  amb z davatn e, i, per ser excepcions o admetre les dues grafies: zigzag, enzima, nazismo, zigurat, zepelín, zenit, azimut, eczema, zinc, zigoto, zeta, hertziano…

També s’escriu z davant del so /k/, formes verbals: conduzco, merezco, nazca, crezco, conozcan, produzca, deduzcas, florezca… dels verbs acabats en -acer,-ecer,-ocer i -ucir.

Finalment, els augmentatius en -azo s’escriuen amb z perrazo, brochazo, puñetazo, pinchazo…

En català, cal saber millor les normes ortogràfiques perquè sona exactament igual la C, Ç, SS entre vocals: Anem a pams.

1. Com distingim rosa de rossa? Hem de saber que la S sola en català, entre vocals, és sonora, vibra, per tant, no l’hem de confondre amb les sordes, només podem tenir problema amb la z

perquè escrivim casa i no caza? Una norma ens diu quan hem d’escriure s i quan z, essent les dues el mateix so de essa sonora:

https://www.xn--renaixena-x3a.cat/llengua/ortografia-catalana/la-essa-sorda-i-la-essa-sonora/

També us resultaran útils aquesta quadres que m’ha facilitat en Jordi Borràs Alabern:

quadres de les esses sorda i sonora

Però un petit nombre de mots d’origen grec s’escriuen amb Z:

amazona, azalea, àzim, azot, bizantí, coriza, esquizofrènic, ozó, piezòmetre, topazi, trapezi, i compostos de rizo-, zoo-, -zoic, -zou, -zoide, -zoari, i altres mots: nazisme, Azaries, Ezequiel, Garizim, Nazari…

2. El so sord de rossa es pot confondre amb c, ç, no pas amb la z: Escrivim S a principi de mot: savi, senyor, sona, etc., després dels prefixos asimetria, antesala, antisèptic, bisectriu, contrasentit,  entresuat, disèpal, hendecasíl·lab, hiposulfit, monosíl·lab, parasintètic, polisulfur, pre-socràtic, sobresortir, suprasensible, trisòdic, tetrasíl·lab, unisexual i en compostos com anarcosindicalista, fotosíntesi, homosexual, psicosomàtic, uníson, vivisecció, boca-sec, esclata-sangs, para-sol, penya-segat, etc.

3. Quan escrivim Ç? davant A O U i a final de mot.

A més, els sufixos -ança, -ença enyorança, esperança, naixença, tmença, però amb S si no són sufixos: dansa, pensa, defensa, cansa…

El problema és que per influència del castellà no sempre es pronuncia bé i per exemple s’ensordeix la sonora:

Ensordiment de sibilants: [s] per [z], [ts] per [dz], [tʃ] per [dʒ], [j] o [tʃ] per [ʒ]. Per ex.: “bellessa” en comptes de “bellesa”, “cassolà” en comptes de “casolà”, “metxa” per “metge”. I, al costat, possibles confusions fruit d’hipercorrecció catalana: “discusió” en lloc de “discussió”.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Interfer%C3%A8ncies_gramaticals_del_castell%C3%A0_sobre_el_catal%C3%A0#Paraules_que_en_catal%C3%A0_s’escriuen_amb_%22s%22_i_en_castell%C3%A0_amb_%22x%22

En aquests casos, difícilment escriurem bé allò que no sabem pronunciar bé. Si no som capaços de distingir bé el so de la essa sorda de la ss sonora, ens costarà d’escriure correctament.

Com sempre, cal escoltar i llegir atentament per aprendre a pronunciar i escriure correctament, perquè les normes ningú no se les sap, tot i que es poden aprendre i interioritzar-les mitjançant els exercicis i la lectura.

Exercicis interactius: https://exerciciscatala.cat/html/sss.html

En castellà: http://roble.pntic.mec.es/~msanto1/ortografia/cezese.htm

RUAIX I VINYET, Josep: El català en fitxes./1. Temes introductoris fonètica i ortografia.

Hi trobareu llistat de mots difícils amb c/ç i llista de mots en què català i castellà no coincideixen.

Posem alguns exemples de mots que s’escriuen diferent en una llengua o altra, per acabar:

Les Açores-Las Azores, amenaçar-amenazar, avançar-avanzar, braç-brazo, força-fuerza, estruç-avestruz, març-marzo, raça-raza, França-Francia, pinzell-pincel, dansa-danza, carnisseria-carnicería, arròs-arroz, alferes-alférez, pòlissa-póliza, sarsuela-zarzuela, sanefa-cenefa, salpar-zarpar, sofre-azufre, vernís-barniz…

Publicat dins de LLENGUA | 2 comentaris

La B i la V en català i en castellà.

Publicat el 16 novembre 2021 per ROSA MA SERRA REIXACH

Les lletres b i la v són dues grafies que en alguns dialectes catalans es poden confondre fàcilment perquè fonèticament no presenten cap diferència. No obstant això, hi ha una normativa ortogràfica que ens ensenyarà quan cal escriure la b i quan la v.

En castellà també hem de recórrer a les normes ortogràfiques per distingir-los gràficament.
I els que fem servir les dues llengües, sabem que no sempre coincideixen i la confusió encara es fa més gran.
Per ex, cavall-caballo, covard-cobarde, abogado-advocat, savi-sabio… 
Són exemples de la diferent grafia de paraules de significat idèntic en una llengua o altra. 
Vegem ara quan escrivim b alta o v baixa en català i hi compararem en castellà:
Escriurem B davant L o R:
Llibre, bròquil, blanc, possible…
I en castellà? Doncs també! 
Libro, brócoli, blanco, posible…
Escriurem B davant M, V davant N.
Canvi, embut, envàs, embolicar, també, tombar, invent, obrir, ablanir, carbó,  abraçar… Però tramvia, triumvirat, Vladimir i circumval·lació, en serien excepcions. Són cultismes.
I en castellà? Doncs sí i no, de vegades
ho farem a la inversa.
Fixeu-vos, embudo, envase, también, abrazar, invento, abrir, ablandar, carbón… però escrivim b i no v: cambio, i els seus derivats, com recambio. 
En el cas de tranvia, circunvalación, segueixen norma general de b i v en castellà.
En castellà, de fet, s’usa la B davant de qualsevol consonant: abdomen, abdicar, obvio, obsesión. 
Però en català, darrera D escrivim v, per això advocat, adverbi, inadvertit. 
Escriurem la b quan, en mots d’una mateixa família, alterni amb la p:
Cap, cabell, capil·lar…
Llop, lloba, llobató…
Saber, sap, sàpiga, sabem…
A final de síl·laba quan soni com una [p] o una [b], fonèticament:
Absolut, dissabte, sobte, Jacob, adob, àrab, cub, calb… En castellà, en canvi, diem calvo-calvicie.
Cal escriure v davant de vocal si, en mots d’una mateixa família, alterna amb la u:
Blau, blavós, blava…
Escriure, escrivim, escrivia…
Nou, nova, novetat…
En castellà, escribir amb b,
Però nuevo, novedad, novato… amb v.
Escrivim V en les terminacions de l’imperfet d’indicatiu de la primera conjugació:
Portava, parlava, buscàvem, miraven…
En castellà, la desinència del pretèrit imperfet són amb b: amaba, cantaba, buscaba, mirábamos, mirábamos…
En canvi, sí que coincideixen les dues llengües en la grafia de les formes del verb ANAR vaig-voy, vas-va-vamos-vaia-van, anàvem- però íbamos, ibais.
Hi ha alguns mots que, tot i ser d’una mateixa família, s’escriuen de manera diferent. Realment, no podem parlar d’excepcions perquè hi ha una raó per la qual s’escriuen diferent i és que són paraules cultes i amb d’origen patrimonial que s’han volgut conservar:
Resumint:

Extret de Renaixença.cat.

En castellà, tenim més normes: algunes ja les hem dit i comparat amb català.
1. Se escribe b después de m.
Ejemplos: tambor, mambo, temblor
2. Cuando una sílaba termina con el sonido “b” se escribe con b.
Ejemplos: objetivo, club, subjuntivo
3. Se escriben con b los verbos terminados en -bir.
Ejemplos: escribir, describir, inscribir
Excepciones: hervir, vivir, servir
4. Se escriben con b todos los verbos conjugados en pretérito imperfecto del modo indic-ativo, cuyos infinitivos terminen en -ar así como el verbo ir conjugado en este tiempo.
Ejemplos: terminaba, caminábamos, amabas iba, ibas, iba, íbamos, iban
5. Se escribe b siempre que ésta va seguida de las consonantes l ó r.
Ejemplos: blanco, amable, brisa, costumbre
6. Se escriben con b los compuestos y derivados de palabras que llevan esta misma letra.
Ejemplos: cabeza y cabezal tubo y entubado borracho y borrachera
7. Se escriben con b los vocablos que empiezan con bibli- o con las sílabas bu-, bur-,
Ejemplos: bíblico, Buda, burguesía, busto
(En català, també)
8. Se escribe b después de las sílabas ca-, ce-, co-, cu-.
Ejemplos: cabello, cebada, cobarde, cubo
Excepciones: caverna, cavar, cavilar, cavidad, caviar
9. Se escriben con b después de las sílabas al-, ar-, ur-, cuando éstas empiecen una palabra.
Ejemplos: alba, árbitro, urbe.
10.Se escribe con b después de las sílabas sa-, si-, so-, su-.
Ejemplos: sabor, Siberia, soberbia, subasta
Excepciones: savia, soviético
11.Se escriben con b las palabras que comienzan con el bo y que van seguidas de las consonantes d, ch, f, n, r, t.
Ejemplos: boda, bofetada, bonachón, borde, botón, bochinche
Excepciones: voraz, votar, vorágine
12.Cuando los sonidos bi, bis, biz, tienen el significado de dos o doble, se escriben con b.
Ejemplos: bisílaba, bisabuelo, bizco
13.Se escriben con b las sílabas ab, ob, sub, al inicio de una palabra.
Ejemplos: abdomen, obsequio, subrayar
14.Se escriben con b las terminaciones -bundo, -bunda, -bilidad, -ble.
Ejemplos: meditabundo, abunda, agradable, disponibilidad.
Excepciones: movilidad, civilidad.
Extret de Manual de Reglas Ortográficas
Reglas Básicas. Interware.
Recordem, per acabar, el llistat de mots comuns en les dues llengües que s’escriuen diferent:

Podem aprendre’ns el  llistat, les excepcions, fer molts exercicis (a internet n’hi ha moltíssims interactius) però, siguem realistes, la millor manera d’aprendre a escriure correctament és llegint i escrivint. Antigament, en l’educació tradicional, copiàvem textos. Potser està relacionada en desús o mal vist, en part perquè alguns mestres ho han fet servir com a càstig, no com a tècnica pedagògica, però és una forma d’aprendre també. No solament copiar textos, sinó llegir-los i fer-ne resums, quadres sinòptics.

Podem fer servir les noves tecnologies, és clar, però crec que no hem de renunciar a altres metodologies més tradicionals i que funcionaven.
Depèn de qui aprèn i en quin context, evidentment, farem servir unes i altres.
Publicat dins de LLENGUA | Deixa un comentari

AVUI, ORTOGRAFIA. RECURSOS DIGITALS.

Publicat el 16 novembre 2021 per ROSA MA SERRA REIXACH

ORTOGRAFIA. La gran oblidada

Dic que és la gran oblidada perquè avui dia amb l’ús habitual del mòbil, però ja anteriorment quan es va començar a utilitzar el correu electrònic i, en general, les noves tecnologies, van començar a desaparèixer els accents. Això té la seva gravetat, des del punt de vista lingüístic, en llengües com el català que fa servir dos tipus d’accent i la dièresi. Hem de recórrer més que mai a la situació i context per entendre el missatge. I sembla que la simple comunicació passa per sobre de la correcció perquè ja és suficient si ens entenen.

Els joves són els que més es “carreguen” l’ortografia de forma sistemàtica. Però no és cosa d’ara, ja ho arrosseguem des de fa anys. Entenc que aprendre a escriure bé correctament pot ser molt avorrit si ens limitem a ensenyar les normes de l’ortografia i fer exercicis i dictats. Aquest mètode potser ha caigut en desús, però va ser efectiu en el seu moment, quan no hi havia altres materials com llibres amb dibuixos i jocs més o menys entretinguts i recursos a la web. Ja fa anys que als alumnes de qualsevol curs els importa ben poc escriure correctament si no fos que es juguen la nota, però en realitat, sabem que els alumnes van passant els cursos i acaben les diferents etapes educatives i, fins i tot, arriben a la Universitat fent un  munt de faltes d’ortografia.

El problema està relacionat amb les dificultats en comprensió lectora i expressió escrita en general.

Em limitaré aquí a proporcionar bibliografia.

Veure per ex. https://sites.google.com/a/xtec.cat/rdzereral/cm-i-cs-catala/ortografia

Caldria que tot el centre, tots els professors i assignatures s’impliquessin, que no solament fos una preocupació dels mestres i professors de llengua i literatura. Quan jo donava classe, havia suspès algun alumne per faltes d’ortografia. Si el contingut estava aprovat, li guardava la nota, per tal que s’esforcés a corregir la seva escriptura i a la següent avaluació, si havia millorat, li tornava la nota. Per a la gent de batxillerat pot anar bé.

El problema de fons crec que ve de la manca de lectura, dels exàmens tipus test que fan innecessària la correcció ortogràfica i d’un canvi de mentalitat social.

Recursos digitals per a ortografia castellana:

https://lya.fciencias.unam.mx/gfgf/ga20111/material/Ortografia.pdf

https://www.universia.net/co/actualidad/vida-universitaria/7-manuales-ortografia-gratis-descargar-1136999.html

https://aprenderespanol.org/gramatica/ortografia.html

https://www.educaciontrespuntocero.com/recursos/juegos-para-repasar-ortografia/

http://boj.pntic.mec.es/psuare2/ortografia.htm (EXERCICIS INTERACTIUS)

Recursos digitals per a ortografia catalana:

https://www.iec.cat/llengua/documents/ortografia_catalana_versio_digital.pdf

http://xtec.gencat.cat/ca/recursos/catala/expressioescrita/

http://pedagogoterapeuta.blogspot.com/2009/04/llicons-i-exercicis-ortografia-catalana.html

https://moodle.institutmontilivi.cat/pluginfile.php/88880/mod_resource/content/1/1.%20Dossier%20de%2099%20exercicis%20llengua%20catalana%20%281%29.pdf

http://www.cristic.com/3o-y-4o-de-primaria/llengua-catalana/?lang=ca (jocs)

http://www.gencat.cat/llengua/appdelasetmana/2015_04_30_letrix.html (app passatemps)

https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/publicacions_en_linia/arxius/passatemps1.pdf (exercicis-passatemps)

https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/publicacions_en_linia/arxius/passatemps2.pdf (exercicis-passatemps)

https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/publicacions_en_linia/arxius/passatemps3.pdf (exercicis-passatemps)

Publicat dins de LLENGUA | Deixa un comentari

LA CATEDRAL DE BURGOS: la primera catedral gòtica de la península.

Publicat el 1 novembre 2021 per ROSA MA SERRA REIXACH
Foto pròpia.
” tercera catedral d’Espanya atenyent a les seves dimensions, després de les de Sevilla i Toledo, és un destacable edifici gòtic que ha sabut adaptar l’estil adornat amb flors vingut de França i d’Alemanya a l’exuberància pròpia de l’estil decoratiu espanyol. Les nombroses obres d’art que es troben a l’interior en fan un grandiós museu de l’escultura gòtica europea. És l’única catedral d’Espanya declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (des del 31 d’octubre de 1984).” VIQUIPÈDIA
Com ja és habitual, la catedral gòtica es construeix sobre una de romànica del s. XI (entre 1080 y 1095)
“en el espacio que ocupó el palacio de los Reyes de Castilla, donado por el Rey Alfonso VI al obispo, D. Jimeno. En ella se celebró un acontecimiento muy significativo, la boda del Rey de Castilla, Fernando III, el Santo, con Beatriz de Suavia, hija del Emperador europeo Federico II de Suavia. Burgos era una ciudad regia, moderna y en constante expansión hacia  Europa a través de las alianzas políticas y del Camino de Santiago. Por ello se necesitaba una nueva Catedral, acorde con el rango e importancia de la ciudad, que era la capital del Reino Castellano-Leonés.
El Rey Fernando y el Obispo D. Mauricio  deciden de mutuo acuerdo levantar una catedral según el nuevo estilo, el gótico, que se extendía ya por Europa. Colocan la primera piedra el día 20 de Julio de 1221.” (…)
La construcción fue muy rápida; en los nueve primeros años  ya estaban concluidos el coro-ábside, la cabecera y las naves de la girola con sus capillas absidales, quedando dispuesta para el culto en 1230, año en que se realizó la primera consagración. A partir de esa fecha se comienza a derribar la catedral románica, intacta hasta ese momento. Las obras continúan con la conclusión de la nave del crucero y sus portadas y se inician la nave central y  las laterales, que  quedarían rematadas en 1260, año de la consagración de todo el templo.
Habían pasado 39 años, un record de construcción de una catedral. No obstante, este templo se sigue ampliando y se enriquece con nuevas edificaciones. Se construye un claustro nuevo al lado de la nave sur de la girola en el último tercio del siglo XIII y se remodelan las capillas absidales; además, se van construyendo capillas desde finales del siglo XIV hasta el XVIII.
En la segunda mitad del siglo XV se construyen tres obras fundamentales en la catedral: La Capilla de los Condestables, las agujas y el cimborrio, que, es sustituido a partir de 1539 por el actual. Las ampliaciones se dan por concluidas en el siglo XVIII con la nueva sacristía y la Capilla de las Reliquias.

                                                        fotos pròpies RMS
VIDEOS RECENTS UBU INVESTIGA:
LA ARQUITECTURA | La ciencia que esconde la Catedral de Burgos
LA PIEDRA | La ciencia que esconde la Catedral de Burgos
N’hi ha molts altres de videos sobre la catedral al you tube.
ARQUITECTES-ESCULTORS: LES NISSAGUES
“-al segle XIII les naus i les portades són edificades per arquitectes locals segons els plànols que feu el bisbe Don Mauricio en un viatge a través de França, llavors en plena febre gòtica;
-al segle xv una nova tallada de treballs eleva les fletxes de la façana, la capella del Condestable i la decoració de les capelles dels laterals. És llavors l’estil nòrdic que s’implanta, ja que Alonso de Cartagena, un altre gran prelat de Burgos, ha portat amb ell a la seva tornada del Concili de Bâle diversos arquitectes i escultors vinguts de Flandes, de Renània i de Borgonya.
Aquests artistes van trobar en l’art local, impregnat d’arabescs mudèjars, una font de renovació del gòtic flamejant que es dessaboria llavors en la resta d’Europa. Felipe Vigarny, el flamenc Gil de Siloé i el renà Jean de Cologne en són distingits molt particularment. Assimilant ràpidament, crearan verdaderes descendències d’escultors de Burgos: Gil amb el seu fill Diego i Jean amb el seu fill Simon i el seu net François. El claustre havia estat construït entretant al segle XIV. La magnífica torre llanterna de la cruïlla s’esfondrà després dels treballs audaços de Simon de Cologne, va haver de ser reedificada per Juan de Vallejo a mitjans del segle XVI.
Afegim alguns detalls extrets de https://www.urbipedia.org/hoja/Catedral_de_Burgos
“Primeros maestros

Transformaciones exteriores

Fachada del Sarmental

Puerta de la Pellejería

Escalera Dorada

Sillería del coro

Retablo mayor

  • Rodrigo de la Haya y Martín de la Haya
  • Simón de Bueras
  • Juan de Ancheta: coronación y asunción

Capilla del Condestable

 
Planta actual. Plantes anteriors i aquesta la podeu trobar a la web esmentada

https://maravillasdeespana.blogspot.com/2018/09/la-catedral-de-burgos-ii-el-claustro.html

PLANTA DE CREU LLATINA orientada cap al sud-oest-nord-est, on hi ha l’accés principal i la capçalera respectivament, que veiem a la foto superior.
Consta de tres naus de sis trams fins el creuer, que es perllonguen en el presbiteri de tres trams i l’absis rodejat d’una àmplia girola amb cinc capelles poligonals, precedides por dues capelles rectangulars a cada banda, tal i com s’havia fet a la catedral francesa de Reims.
“La situación del templo en ladera implicaba que uno de los brazos sobresaliera del terreno por su lado sureste, imponiendo una larga escalinata exterior y quedara empotrado por su lado noroeste, cuyo acceso quedó resuelto interiormente con la Escalera Dorada.”

                                                                        foto pròpia RMS


EXTERIOR

FAÇANES
 
Més fotos amb detalls de la façana en aquesta web.

-PORTAL DE SANTA MARIA, inspirada en les franceses de París i Reims. 
Però la porta es neoclàssica, reconstruïda al XVIII. 
Al capdamunt, sobre la Porta Real o del Perdó, una magnífica rosassa de traceria d’estrella de sis puntes, de caire cistercenc (XIII)
 

                                                                    RMS

 
Podeu ampliar també sobre les parts, elements constructius i decoració amb fotos en el blog:  
RMS     PORTADA DEL SARMENTAL
“Porta del Sarmental
Construïda al voltant del 1230, és la primera porta bastida de la catedral. Consta d’un timpà, envoltat per tres arquivoltes en la que es representen els ancians de l’Apocalipsi i diversos cors d’àngels. Al timpà s’hi troba la figura de Jesús en majestat, flanquejat pels símbols dels evangelistes o Tetramorf (fixar-se en la varietat de les actituds dels quatre evangelistes). Sota el timpà una llinda amb dotze figures assegudes representant els apòstols. La porta està dividida per un mainell en què apareix una moderna estàtua (substituint la deteriorada original) en la qual es representa un bisbe, tradicionalment es diu que és el Señor Mauricio, encara que bé pogués ser don Asterio de Oca o San Indalecio. En els muntants es troben esculpides sis figures, quatre de les quals representen Moisès, Aaró, Sant Pere i Sant Pau. Les escultures d’aquesta portalada van ser obrades pel mateix taller francès que va esculpir part de la portalada occidental de la catedral d’Amiens, assolint un nivell artístic d’excel·lent qualitat dins el conjunt catedralici castellà. ” Viquipèdia
i el video https://youtu.be/PsNt0GCEIbs a you tube
La Portada de la Coronería
“LA PUERTA DE CORONERÍA  o Puerta de Cordelería o Alta o de los Apóstoles, está fechada en 1250 y su autor el maestre Enrique. En el tímpano se representa la escena del Juicio Final, con Cristo en trono rodeado de La Virgen y San Juan Bautista.
En su parte inferior se encuentra una representación de San Miguel pesando las almas y separando a ambos lados los salvados y los condenados al infierno.
Tres arquivoltas rodean al tímpano representando ángeles y escenas del Juicio Final. Unas amplias jambas tienen esculpidas imágenes de los doce apóstoles.”
https://www.laguiago.com/lugar/catedral-de-burgos-portada-de-la-pellejera-3/
La portada de la Pellejería
“El nombre de Puerta de la Pellejería proviene de los talleres de pellejeros que estaban instalados en sus inmediaciones. Fue construida, en 1516, por el arquitecto Francisco de Colonia. Fue costeada por el obispo don Juan Rodríguez de Fonseca. Se trata de una de las primeras obras platerescas existentes en Burgos y en ella destaca su profusa decoración de grutescos y de motivos a candelieri. Tiene forma de retablo.
En la parte baja se abre la puerta flanqueada por columnas entre las cuales aparecen imágenes de santos. El segundo cuerpo queda presidido por dos relieves en los que se representan los martirios de san Juan Bautista y de san Juan Evangelista. En el tímpano del remate, encontramos una imagen sedente de la Virgen, tres ángeles músicos y la figura orante del obispo Rodríguez de Fonseca. En los extremos hallamos las esculturas de san Pedro y san Pablo. Junto a la portada encontramos los exteriores de las capillas de la Natividad, de la Anunciación y de San Gregorio y, enfrente, el gran muro de contención de la calle de Fernán González. Una reja, diseñada por Vicente Lampérez, cierra el acceso a esta zona de la Catedral.”
INTERIOR
Vegeu el video https://youtu.be/Kd7saAnU5MU Tesoros matemáticos de la Catedral de Burgos.
El cimbori:
“El cimborrio se levanta sobre robustas columnas que se cruzan en las naves longitudinal y transversal. Sobre este espacio existió anteriormente una bóveda sencilla de crucería, que en el siglo XV el obispo D. Luis de Acuña ordenó derribar para sustituirla por un cuerpo de luces que construyeron los Colonia, Juan y Simón, y que finalmente estaría concluido hacia finales del siglo XV. Esta obra, que era de gran belleza según los testimonios de viajeros europeos, no duró ni cincuenta años, pues se cuartearon sus columnas y se desplomó, con gran estrépito, la noche del 3 al 4 de marzo de 1539.
La reconstrucción comenzó aquel mismo año con las aportaciones del Obispo, Cabildo de Canónigos, Regimiento de la ciudad, nobles y pueblo, que rivalizaron aportando cuantiosos fondos. Un año después, en 1540, Felipe Vigarny (que trabajaba en Toledo) fue reclamado por el Concejo burgalés para que opinara y presentara un proyecto sobre la reconstrucción del hundido crucero de la Catedral. Parece que también fueron consultados Diego de Siloé y Rodrigo Gil. Finalmente se encargó la obra a Juan de Vallejo y Francisco de Colonia, trabajando además en la misma numerosos canteros y escultores. En 1555 estaba casi concluido, pero las obras se prolongaron hasta 1568.”
Més cúpules de la catedral:
Interessant article de José Fernando Larrosa: Falsa cúpula en la Catedral de Burgos.   31/05/1977
LA CRUÏLLA DEL CREUER
L’esplèndida llanterna omplerta d’estrelles de la cruïlla s’eleva a 54 m sobre el sòl. Sota es troben les làpides de Rodrigo Díaz de Vivar i de la seva muller Doña Jimena.
EL COR
L’imponent conjunt de 103 seients de fusta de noguera ha estat esculpit de 1507 a 1512 per Felipe Bigarny. Les escenes de l’Antic i del Nou Testament ocupen els respatllers alts, els subjectes mitològics o burlescos dominen la part inferior dels seients. Al centre: bonica estàtua jacent del bisbe fundador Mauricio, de fusta recobert d’una placa de coure esmaltat del segle XIII.
EL RETAULE DEL MESTRE AUTEL
És una obra del Renaixement del segle XVI, tractada en fort relleu sobre fons de nínxols i de frontons molt clàssics.

                                                            Retaule Major

                                    Fotos pròpia Retaule de la Nativitat de la capella de la Catedral de Burgos

EL DEAMBULATORI
A darrere de l’altar, degut en part a Felipe Bigarny, hi ha una escena sorprenentment expressiva de la Pujada en el Calvari.
LA CAPELLA DEL CONDESTABLE
Està tancada per una magnífica reixa. Sumptuosa fundació del conestable de Castella Hernández de Velasco, aquesta capella isabelina construïda per Simon de Cologne està il·luminada per una llanterna posada en una elegant cúpula estrellada. Tots els grans escultors burgalesos del començament del Renaixement han col·laborat en l’exuberant decoració dels murs i del retaule. El conestable i la seva esposa jeuen sobre el seu mausoleu de marbre de Carrara, al costat d’una immensa llosa de marbre granat que destinaren als seus nens. Sobre el costat dret de la capella s’obre la porta plateresca de la sagristia (1512) on s’admira una Maria Magdalena de Giovan Pietro Rizzoli de Gianpetrino deixeble de Leonardo da Vinci.
MÉS IMATGES I VIDEOS:
LES CAPELLES LATERALS
“Cadascuna és un verdader museu d’art gòtic i plateresc: Gil de Siloé i Diego de la Cruz van treballar junts al gran retaule gòtic de la capella de Santa Anna que descriu la vida de la mare de la Verge. En el seu centre s’obre l’Arbre de Jessé al cim del qual regnen la Verge i el Nen. Al cor de l’Arbre representa la trobada d’Anna i de Joaquim, el seu espòs. Al cap de la nau, a prop de les voltes, un papamoscas obrint la boca a ritme de les hores. ” VIQUIPÈDIA
1. CAPELLA DE SANTA ANNA
“La Capilla de Santa Ana, también conocida como Capilla de la Concepción, es una capilla (actualmente, sin culto) de la catedral de Burgos (Burgos, Castilla y León, España). Fue construida en el último cuarto del siglo XV por la familia de arquitectos Colonia en estilo gótico isabelino. Atesora dos de las principales joyas artísticas de la seo castellana, el retablo mayor, obra maestra del escultor hispano-flamenco Gil de Siloé, y el sepulcro renacentista, de principios del siglo XVI, del obispo Luis de Acuña, realizado por el hijo del anterior, Diego de Siloé.”
“Es veurà a la capella del Sant Crist un d’aquests crists revestits de pell de búfal i de cabells per donar-los una aparença humana. El de Burgos és un dels més populars. A la capella de la Presentació, sepulcre del bisbe de Lerma, per Felipe Bigarny. A la capella de la Visitació, tomba d’Alonso de Cartagena per Gil de Siloé.” segueix Viquipèdia
EL CLAUSTRE

                        Fotos pròpies 

“El claustro de la Catedral de Burgos se construyó entre las últimas décadas del siglo XIII y las dos primeras del XIV. Es de planta rectangular y tiene la peculiaridad de constar de dos pisos para salvar la diferencia de nivel entre el templo catedralicio y el espacio exterior en su costado sur. Hay que tener en cuenta que la Catedral de Burgos se edificó en una empinada cuesta con la ladera norte mucho más alta que la sur que conduce, a pocos metros, al río Arlanzón.
El piso alto del claustro es, por tanto, el que se comunica directamente con la iglesia, mientras que el bajo es el que sirve de escalonamiento. Este claustro inferior tuvo funciones mucho menos nobles que el superior, ya que, entre otros usos, sirvió como almacén. Además, desde el punto de vista estilístico, era el menos hermoso puesto que las tracerías de sus arcos son obra bastante moderna, de 1899, realizadas por el arquitecto e historiador Vicente Lampérez.
La Puerta del Claustro
En la actualidad, los visitantes pueden entrar al claustro por su esquina noreste, pero la auténtica y original puerta medieval de acceso a dicho recinto estaba ubicada junto a la Capilla de San Enrique y comunicaba el brazo sur del crucero del templo con la esquina noroeste del claustro.
La Anunciación en la Puerta del Claustro
Esta magnífica puerta se estaba construyendo en 1270 y es una de las más perfectas obras góticas de la catedral burgalesa. El tímpano representa el Bautismo de Cristo y el Árbol de Jesé. En las jambas aparecen las grandes estatuas del rey David, el profeta Isaías y una escena de la Anunciación, que por su dulzura se ha relacionado con el Maestro de la sonrisa de la Catedral francesa de Reims.

                                                        Porta de l’Anunciació

                    Font de la foto: https://www.arteguias.com/museo/catedralicioburgos.htm
El Claustre Superior: Deisi
“La Deisi (δέησις, “oració” o “súplica”)” recordem que és, a l’art romà d’Orient i posteriorment a l’art Ortodox Oriental, una representació icònica tradicional del Pantocràtor: entronitzat, portant un llibre, i flanquejat per la Mare de Déu i Sant Joan Baptista.[1] Maria i Joan, a vegades acompanyats d’altres sants i àngels, estan mirant cap a Crist amb les seves mans col·locades en súplica en representació de la humanitat. https://ca.wikipedia.org/wiki/Deisi

                    

“PAPAMOSCAS” Què és? “muñeco articulado que abre la boca al dar las campanadas de las horas”
També podeu consultar la biografia i trajectòria artística de DIEGO DE SILOÉ a la web
Us he fet un tast de les maravelles de la Catedral de Burgos, podeu ampliar la informació, segons quin sigui el vostre interés pel tema, visitant les webs i els videos esmentats i més que en trobareu.
Publicat dins de ART | Deixa un comentari

ELS COMPLEMENTS VERBALS

Publicat el 31 octubre 2021 per ROSA MA SERRA REIXACH

Un substantiu, un pronom, un adjectiu substantivat, un substantiu adjectivat, un adverbi, una locució adverbial o una oració (més ben dit una proposició substantiva) poden completar el significat de l’acció verbal: se’n diuen complements. En castellà, en català, en la resta de llengües romàniques i germàniques com l’alemany, el verb de vegades és complementat. Vegem les possibles estructures:

VERB+CD/OD/IMPLEMENT  amb verbs transitius  (Acusatiu)  Quan es tracta d’un pronom, s’escriu davant del verb en català i en castellà. També en italià. En anglès la postura és fixa.
Amb diferents denominacions, el complement directe del verb s’escriu normalment darrera d’ell, tret d’excepcions com ara el pronom que el substitueix i que serveix per identificar-lo. Posem un exemple: El bebé reconoció a su madre. El bebé la reconoció. Si un COMPLEMENT es pot substituir per lo-la-los-las, és que es tracta d’un CD. El bebé reconoció a sus abuelos-as: El bebé los/las reconoció.
Però en català, el CD NO DUU PREPOSICIÓ: El nen reconegué sa mare.
Quan el CD és una proposició subordinada substantiva, aquesta equival a un substantiu:
Quiero que vengan mañana.  Voldria que demà vinguessin els teus fills. Recordem que en aquest cas el que és una conjunció, un nexe.
En altres llengües: Il bambino mangia l’arancio.  The child eats the orange.  Das Kind isst die Apfelsine.

VERB+CD/OD/IMPLEMENT+CI/OI/COMPLEMENT (Datiu) amb verbs transitius o intransitius,
El català es reserva l’ús de la preposició per al CI. En castellà també s’utilitza. El pronom correcte qie el substitueix es LE-LES, no pas LA (LA DIJO). Seria un “laísmo”. s’accepta en la llengua parlada col·loquial com a tret dialectal de la zona septrentional (de Madrid cap amunt) però no és pas correcte en la llengua escrita. Per tant, hem de dir La madre dio un caramelo a su hija. Le dio un caramelo. I en el cas que substituïm tots dos complements: La madre se lo dio.
En el cas del català, els pronoms febles utilitzats són LI-ELS  Vull dir-li una cosa. Vull dir-los una cosa.  Però en una altra entrada aclarirem la qüestió complexa dels pronoms febles.
Lo digo a quienes me escuchen  (=Se lo digo) Ho dic a qui m’escolti.

VERB+CD/OD/IMPLEMENT+CI/OI/COMPLEMENT (Datiu) +CC/ADITAMENT
L’aditament o tradicional complement circumstancial pot col·locar-se lliurement davant o darrera del verb. Demà vindrem. Vindrem demà. Morgen kommen Sie. Pot realitzar aquesta funció circumstancial un sintagma nominal o un complement preposicional (prep.+SN) com Aquesta tarda vénen els meus cosins a casa.; o pot ser un adverbi de lloc, de temps, de manera… o tota una proposició subordinada adverbial (temporals, locals, modals, quantitatives, qualitatives) com ara: demà, ahir, mañana, morgen, ayer, gestern, domani, ara, ahora, adesso, lluny, a prop, massa, poc, etc. i en el cas de la proposició:  Vaig on tu vulguis (=allí), Voy donde tú quieras. Lo hago como el jefe me ha indicado (=así, de esta manera)

VERB+ COMPLEMENT REGIT/C REGIDO O SUPLEMENTO
Hi ha verbs que regeixen una preposició, verbs com parlar de, alegrarse de, reírse de, burlarse de, dependre de, arrepentirse de, confiar en, atreverse a, influir en… llavors el complement preposicional es diu regit o suplement. No confío en ella. Sempre parla de política.  Te acuerdas de mí? No te burles de mi aspecto.

VERB COPULATIU+ATRIBUT o predicat nominal.
Els verbs copulatius ser estar parecer i equivalents en altres llengües són uns verbs especials que no porten un CD sinó un altre conegut amb el nom d’Atribut que concorda amb el subjecte en nombre i persona. Pot ser un SN (o un infinitiu, o una proposició substantiva), un Pron, un adjectiu, o un substantiu adjectivat, un adverbi o un C.prep. substituïbles per LO en castellà, HO/EN en català.  El meu pare és metge i jo també ho sóc. Tu madre es enfermera y tu hermana también lo es. El meu amic és de Equador. El meu pare està bé de salut. Viure és prendre decisions. El més sa és riure sovint. Que en sembles, de llesta! Pareces lista. Io sono italiano. I am the most important person in my life. .Ich bin zufrieden.

VERB COPULATIU+PREDICATIU
Alguns verbs, que no són copulatius, porten un complement adjectiva, nominal o preposicional que es diu predicatiu i és substituïble per un adverb de manera: així. Las aguas bajan turbias. ( Cómo bajan?)
El predicatiu expressa una qualitat ,propietat  o estat, com l’atribut, del subjecte o del  CD amb el qual concorda en gènere i nombre.  Las niñas salieron contentas del examen. El nomenaren alcalde/La nomenaren alcaldessa. El/la són els CD. Els alumnes van entrar en silenci.

COMPLEMENT AGENT, complement de la veu passiva.
L’exemple clàssic per entendre el complement és aquest
Colom va descobrir Amèrica en veu activa, en veu passiva Amèrica fou descoberta per Colom on el CD es converteix en subjecte pacient perquè rep l’acció verbal, mentre que el subjecte de l’activa passa a ser el complement agent a la passiva. Ve introduït per la prep. per/por o de: Mi amigo es conocido de todos. Fixeu-vos que també el verb es transforma en utilitzar-se la veu passiva amb el verb ser+participi passat.

http://delenguayliteratura.com/El_complemento_predicativo_(funcion_sintactica)__definicion,_explicacion_y_ejemplos.html
https://lenguaespanola.wikispaces.com/Cuadro-resumen+de+los+complementos+del+verbo
http://www.auladecatala.com/sintaxi-3/el-sintagma-verbal/

Publicat dins de LLENGUA | Deixa un comentari

GRANADA: LA CARTUJA. SANCHEZ COTÁN

Publicat el 31 octubre 2021 per ROSA MA SERRA REIXACH

GRANADA. LA CARTOIXA

Avui parlem una mica d’aquest monument granadí.

És un destí turístic dels catalans, espanyols i estrangers perquè és una ciutat bella, amb tresors artístics com la Alhambra, la joia, sens dubte, el Generalife, la Catedral, els Palaus Nassarites, La Capella Reial, el Palau de Carles V… però també els monestirs, les esglésies, els museus potser no tan coneguts  s’han de tenir presents.

Avui dedicarem l’entrada a la CARTUJA DE GRANADA, on trobem també altres obres d’art, a part de l’arquitectura en sí mateixa.

Monasterio de Nuestra Señora de la Asunción “La Cartuja”.
(Aynadamar o Fuente de las Lágrimas, prop de d’Alfacar.)

Fotos de Jaume Font (2008)    

 
VEGEU EL DOCUMENTAL CLICANT EN AQUEST ENLLAÇ: 

https://www.granadacristiana.com/#trailerblock

Gonzalo Fernández de Córdova, el Gran Capitán, donà els terrenys per a la construcció del monestir per tal que fos el seu mausoleu familiar.

Els monjos fundadors van venir del Monestir de Santa María del Paular, però van decidir  canviar la ubicació, cosa que va fer enfadar el Gran Capità, qui abandonà el projecte. 

Les obres van començar el 1506, però es va acabar tres segles després, és per això que hi trobem estils diferents en aquesta obra monumental i com a llicenciada en història de l’art voldria destacar: GÒTIC TARDÀ, RENAIXEMENT (PLATERESC) I BARROC i en ella treballaren els millors artistes o si més no, de més renom, de l’època.

Veiem en la foto de dalt la portada d’accés d’estil renaixentista plateresc del s. XVI, de Juan García de la Prada.
Però recordem com és l’estil plateresc: És un estil arquitectònic desenvolupat a la península Ibèrica a la fi del s. XV i la primera meitat del XVI que es caracteritza per la gran importància que li concedeix a l’ornamentació, d’una riquesa extraordinària (formes de tipus vegetal, animals, medallons, columnes balustrades, grotescs, etc), que, la major part de vegades, omple per complet, amb una mena d’ horror vacui , les façanes dels edificis, amagant en certa manera els elements constructius pròpiament dits, sovint encara gòtics. 
No obstant això, aquest plateresc de la Cartoixa no té el pes decoratiu que veiem a la façana de la Universitat de Salamanca, per exemple.
Una doble escala de marbre del XVII projectada per Cristóbal de Vílchez ens duu fins a la porta del monestir. Veiem en la foto de dalt la façana neoclàssica de l’església de finals del XVIII de Joaquín Hermoso, ACABADA EL 1662.
PLANTA

 

L’ESGLÉSIA: D’una sola nau, amb coberta d’aresta profusament ornamentada. En el projecte original estava previst construir quatre torres als angles de la nau, però només es va fer una.
Esquema de la volta d’aresta:
“La volta d’aresta o per aresta és la formada per la intersecció de dues voltes de canó iguals i que es creuen perpendicularment. Les línies d’intersecció o arestes són arcs d’el·lipse que es troben en el vèrtex superior. Suposada la igualtat de les voltes assecants, l’espai que cobreix una volta d’aresta és un quadrat perfecte. (…) Abandonada per la volta de creueria en el gòtic, es recupera amb nova força i empenta en el Renaixement, sobretot en el Quattrocento italià, en què Brunelleschi és ferm defensor de les seves possibilitats constructives i decoratives. El barroc la compatibilitza amb altres cobriments fins que la modernitat i les seves noves solucions arquitectòniques la releguen al caràcter de solució artesanal tradicional.”
Imatge de l’interior de l’església:
https://cartujadegranada.com/el-monumento/la-iglesia/#jp-carousel-263

 

https://www.istockphoto.com/es/foto/main-nave-de-la-iglesia-de-monasterio-de-la-cartuja-gm481572944-69406229
L’església té tres parts o trams amb accessos diferenciats.
-Sant Sanctorum o Sagrari: Darrera l’altar major de l’església. Planta quadrada.

 

“El aumento de la devoción eucarística con la contrarreforma y, especialmente, en las comunidades cartujas españolas, que ya tenían tradición con anterioridad, tuvo como resultado la incorporación de ámbitos detrás del ábside de la iglesia, sin formar cuerpo con ella, destinados a colocar al Santísimo después de distribuirlo en la comunión a los legos, pues los sacerdotes, oficiantes de misa, comulgaban en privado, conformándose como sancta santorum, recintos de devoción íntima de los cartujos.
En este sentido, el sagrario de la cartuja de Granada quizá sea el más espectacular de estos ejemplos, levantado entre 1704 y 1720 como un prodigio en el que Francisco Hurtado Izquierdo parece querer aplicar el “bel composto”, la idea desarrollada por Bernini en Roma de unir arquitectura, escultura y pintura para que todas conformaran una hermosa mezcla, pero con una peculiar forma de interpretación, adaptándola a la sensibilidad artística peninsular, distinta a la italiana, con un abuso de lo ornamental ausente en las obras berninianas.
A ambos lados del sagrario y con acceso desde las puertas que flanquean el presbiterio de la iglesia hay sendas capillas laterales aprobadas en 1713 pero acabadas, probablemente, después de la muerte de Hurtado. Posiblemente previstas dentro del proyecto general, cuentan con óculos casi a ras de tierra que comunican con el sagrario y desde los que los monjes podían adorar de cerca al Santísimo depositado en el tabernáculo sin necesidad de entrar en el sancta santorum. Presentan retablos con reliquias y espejos incrustados que enmarcan las tallas de la Magdalena y la Inmaculada Concepción del taller de Duque Cornejo, con cuadros de la Huida a Egipto y un Crucificado de Sánchez Cotán.”
CÚPULA: “cúpula hemiesférica sobre pechinas y Hurtado Izquierdo contó con la colaboración de los escultores José Risueño, José de Mora y Pedro Duque Cornejo y del pintor Antonio Palomino para la consecución de su exuberante decoración en la que se mezclan variados materiales.”
https://viajarconelarte.blogspot.com/2015/04/el-sagrario-y-la-sacristia-de-la.html
https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Cartuja_de_Granada_Cupula_del_Sagrario.jpg
“Mentre estava establert a Granada, Sánchez Cotán va realitzar un nombre important d’obres per a la decoració de la seva cartoixa; moltes d’elles s’han conservat fins avui en dia. Els seus temes, sempre de caràcter religiós, comprenen motius evangèlics, pels quals es va servir bàsicament de models flamencs, i històries de la pròpia orde de la Cartoixa, narrades de forma més personal i amb ingenu primitivisme, potser conseqüència de l’absència de models previs en els quals inspirar-se.”
Pérez Sánchez, Alfonso E. Pintura barroca en España 1600-1750 . Madrid: Ediciones Cátedra, 1992. p.124.
“Entre les primeres primeres obres es troba la sèrie d’històries de la Passió que va pintar per als angles del claustre (Museu de Belles Arts de Granada): mostren un profund patetisme i dependència d’estampes nòrdiques. Es poden considerar entre les obres menys reeixides de la seva producció i pot ser que corresponguin a una data tardana.”
Angulo Íñiguez, Diego; Pérez Sánchez, Alfonso E. Pintura toledana de la primera mitad del siglo XVII. Madrid: Instituto Diego Velázquez, CSIC, 1972, p. 55
Més interès ofereixen la Fugida a l’Egipte i el Baptisme de Crist que van ocupar els retaules del cor de llecs. A la Fugida a l’Egipte s’observa la composició piramidal tancada del grup de la Mare de Déu amb l’Infant, a la manera renaixentista, i el delicat estudi de les ombres projectades pels arbres sota els que s’empara la sagrada família; tot plegat crea una atmosfera assossegada en la qual sembla advertir-se el silenci monacal. Al peu de la Mare de Déu, mig pa rodó i un tros de formatge recorden encara el pintor de natures mortes.
Lafuente Ferrari, Enrique. Breve historia de la pintura española , tomo I . Madrid: Akal, 1987, p.229.
 El Baptisme de Crist, col·locat fent parella amb la pintura anterior a l’altre costat del cor de llecs, té una clara adaptació als efectes de clarobscur, amb el mateix objecte que al quadre anterior. El pintor es va preocupar que la il·luminació de les seves pintures s’adaptessin a la pròpia de l’estança del cor.[41]
Viquipèdia
Molt notable és el Sant Sopar del refetor. Oposant-se a la tradició establerta en el quattrocento de disposar els apòstols en filera als costats de Crist, deixant lliure l’espai anterior de la taula, Sánchez Cotán va situar-ne tres rigorosament d’esquena, de tal manera que l’agrupació al voltant de la taula –servida únicament amb dos peixos– és més natural. A més a més, aquest cercat naturalisme encara es veu reforçat per la presència d’un gos i un gat barallant-se en el centre de la composició, cosa que recorda la pintura de Juan Fernández de Navarrete. L’efecte de llum que produeixen les dues finestres del fons és gràcies a la tècnica de trompe l’oeil: per elles «sembla que realment s’introdueixen les llums».
Aquest interès per la perspectiva, amb la seva capacitat d’enganyar la vista, es torna a posar de manifest a la creu de fusta fingida pintada sobre aquest llenç en la qual, recorrent al tòpic, Palomino deia que s’hi havien vist repetidament als ocells intentant posar-se en els seus claus. Al retaule fingit en blanc i negre que serveix de marc a la pintura de Sant Pere i Sant Pau a la capella De Profundis es troba la manifestació més aconseguida d’aquest domini de la perspectiva, elogiat per Palomino com «cosa meravellosa i al que més pot arribar l’art de la perspectiva, no solament de cossos, sinó de llums i ombres».
Palomino, Antonio. El museo pictórico y escala óptica III. El parnaso español pintoresco laureado. Madrid: Aguilar S.A. de Ediciones, 1988. p. 140
-Sagristia (1727-1764) Fase final: barroc espanyol. Cúpula pintada per Tomàs Ferrer el 1735.

 

“En cuanto a la sacristía, se construye adosada al ábside por el lado del Evangelio entre 1732 y 1764 y se cree que Hurtado Izquierdo habría dado una traza sucinta de la misma, aunque no se sabe con certeza.
Tampoco pudo participar en la ejecución porque había fallecido en 1725. Quizá la dirección de obras corriera a cargo de José Bada, sustituto de Hurtado en las obras del Sagrario de la catedral de Granada, aunque también se baraja la posibilidad de que fuera el lego fray José Manuel Vázquez, autor de la cajonería, el que controlara la obra completa. Sí se sabe que en su ejecución participaron el cantero Luis de Arévalo y el tallista Luis Cabello, aunque ya en una fase avanzada de la obra, ejecutando enchapados en mármol y yeserías.
De planta rectangular de cuatro tramos, se concibe como un verdadero templo, con nave cubierta de bóveda de cañón con lunetos y ábside con retablo mayor y cúpula, un ámbito en el que la mezcla de labores de yesería tallada en múltiples y variados motivos llenos de movimiento, carpintería y pintura y el uso inteligente de la luz lo conforman como uno de los exponentes más destacados de la fase final del barroco español.
La nave se organiza mediante un zócalo de mármol de Lanjarón y pilastras que dividen el ámbito en cuatro tramos y entre las que se inserta la mencionada cajonería de Vázquez, que muestra un diseño de taracea de influencia mudéjar con dibujos geométricos realizados con maderas nobles, marfil, plata y nácar.”
https://viajarconelarte.blogspot.com/2015/04/el-sagrario-y-la-sacristia-de-la.html
Retaule:
“El retablo es de mármoles de colores con dos esculturas de mármol blanco, una de San Bruno, copia de una de Pereira que se conserva en la Real Academia de Madrid, y otra de la Inmaculada. Pero la talla de más mérito es un San Bruno más pequeño de José de Mora que se expone en la hornacina a la izquierda del altar.”
Cúpula:
“La cúpula fue decorada por Tomás Ferrer en 1735 y muestra al patrón, san Juan Bautista, y al fundador, san Bruno, junto a otras figuras detacadas, pero el ennegrecimiento que se ha producido en la pintura distorsiona la percepción de la verticalidad de este ámbito en contraste con la horizontalidad de la nave, intensificada, si cabe, con la blanca y luminosa decoración de los muros.
Las molduras de los cuadros de un Crucificado del taller de Bocanegra y una Inmaculada de Sánchez Cotán, y los espejos fueron realizados por Luis Cabello. También hay otros cuadros del lego fray Francisco Morales, formado como discípulo de Palomino, seis con escenas de la Vida de Cristo y otros tres en el muro de entrada con las Santas cartujas Roselina y Margarita de Dios a ambos lados de la puerta y la Gloria de San Bruno entregando el Niño Jesús a santa Rosalina sobre la misma.”
EL CLAUSTRILLO i altres dependències
“El claustrillo al parecer fue trazado por Fray Alonso de Ledesma, a mediados del s. XVI, como la iglesia y el gran claustro que se arruinó a mediados del s. XIX. A él se accede a través de una puerta situada a la derecha de la entrada a la iglesia. El Patio está centrado, por una fuente, y a él se abren galerías de arcos de medio punto sobre columnas de capitel dórico. En torno a él se distribuyen las diversas dependencias del monasterio. El Refectorio, de planta rectangular y cubierto, con bóvedas ojivales se comenzó a construir en 1531. De sus muros cuelgan los lienzos realizados por Sánchez Cotán sobre el origen y el comienzo de la Orden Cartujana. Preside el testero la Santa Cena.
Comunicando con el Refectorio se encuentra la Sala de Profundis, construida en 1600. Aquí se halla un pequeño retablo con un lienzo de San Pedro y San Pablo, del mismo autor.
La Sala Capitular de Legos es la más antigua edificación del monasterio (1517). Tiene planta rectangular y se cubre con bóveda de crucería. Los lienzos que cuelgan, de sus muros son obra de Vicente Carducho, con temas de la vida de los cartujos.
En la galería del patio, junto a la nave de la iglesia, hay cuatro capillas, albergando cada una de ellas un Ecce Homo, en barro policromado de los hermanos García (finales del s. XVI) y otra, una escultura de la Virgen con el Niño, de José Risueño (s. XVII-XVIII). Los Hermanos García, Jerónimo, Francisco y Miguel, que trabajaron en Granada en torno al año 1600 eran -al parecer- canónigos de El Salvador. El hecho de que fueran escultores de afición y no de profesión, pudiera explicar su independencia, especialización y fama alcanzada con sus Ecce Homo de barro cocido, tanto en esculturas exentas como en relieves. El Ecce Homo representa a Cristo solo tras la flagelación, con corona de espinas, las manos juntas y atadas con la cuerda que baja del cuello. Por su parte, J. Risueño – escultor y pintor- sigue en su obra a Alonso Cano, pero con influencias flamencas. Es muy conocido por los granadinos su “Cristo del Consuelo”, de la Abadía del Sacromonte.”
Refetor amb obres de Sánchez Cotán: hem destacat el Sant Sopar.

http://www.granadadirect.com/monumentos/monasterio-cartuja-granada/

Més sobre SÁNCHEZ COTÁN a la Cartoixa
Fugida a Egipte
“Sánchez Cotán va signar el seu testament el 10 d’agost de 1603 amb la intenció d’ingressar cartoixà a Granada, on es desplaçaria una mica més tard. És possible que no es dirigís immediatament a la cartoixa i que passés abans uns mesos al convent dels agustinians calçats d’aquella ciutat fins que, superat l’examen de neteja de sang, professés a la cartoixa granadina el 8 de setembre de 1604. Més tard, potser en complir-se els dos primers anys de noviciat, es va traslladar al monestir de Santa Maria d’El Paular, on consta que es trobava el 1610, quan va concertar amb el seu nebot la pintura d’un retaule per a l’església de San Pablo de los Montes (Toledo). A la mateixa cartoixa d’El Paular va deixar algunes pintures descrites per Antonio Palomino, totes perdudes, encara que podrien ser d’aquesta procedència la Mort de sant Bru –actualment a l’església de la plaça Carnot a Montinhac (França)–[19] i el monumental Sant Josep amb l’Infant de Barnard Castle –al Museu Bowes.[20][21]
Dos anys més tard Sánchez Cotán es trobava novament a Granada; d’allà va marxar a Alcázar de San Juan per mediar en disputes familiars causades per les aventures de la seva neboda.[9] Ja establert definitivament a la cartoixa granadina, va enriquir amb els seus pinzells les dependències del monestir, del qual procedeixen gran part de les seves obres conservades, actualment repartides entre la mateixa cartoixa i el Museu de Belles Arts de Granada. Les seves habilitats manuals, però, segons diu Palomino, van ser aprofitades també per altres menesters: la seva cel·la es convertí en «remei de totes les calamitats de la casa; ja fos per reparar els ornaments; ja per a les canonades; ja per als rellotges i despertadors». Segons el mateix Palomino, que va visitar la cartoixa i va estudiar-ne les pintures, va portar una vida en extrem virtuosa, fins al punt «que és tradició en aquella santa casa, que se li va aparèixer la Mare de Déu perquè la retratés». Morí «amb crèdit de venerable» el 1627.[22]”
A Viquipèdia trobareu més informació sobre el pintor i les seves obres fora de la Cartoixa, com ara els bodegons.
Bibliografia
Angulo Íñiguez, Diego; Pérez Sánchez, Alfonso E. Pintura toledana de la primera mitad del siglo XVII . Madrid: Instituto Diego Velázquez, CSIC, 1972.
Pérez Sánchez, Alfonso E. Pintura española de bodegones y floreros de 1600 a Goya. Madrid: Ministerio de Cultura, catálogo de la exposición, 1983. ISBN 84-500-9335-X.
Pérez Sánchez, Alfonso E. Pintura barroca en España 1600-1750 . Madrid: Ediciones Cátedra, 1992.
Publicat dins de ART | Deixa un comentari

LA CATEDRAL DE SANTA MARIA DE TORTOSA (BAIX EBRE)

Publicat el 31 octubre 2021 per ROSA MA SERRA REIXACH

SEGUINT AMB LES CATEDRALS CATALANES, AVUI PARLARÉ DE LA CATEDRAL DE TORTOSA. COM SEMPRE US EN FARÉ UNA APROXIMACIÓ I SI US INTERESSA ESPECIALMENT, PODEU CONSULTAR LA BIBLIOGRAFIA.

De ca:user:amadalvarez – Trabajo propio, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=20573569

Aquesta magnífica catedral és la CATEDRAL DE SANTA MARIA DE TORTOSA, capital de la cultura catalana d’enguany, 2021, BÉ CULTURAL D’INTERÈS NACIONAL .

VIDEO

https://youtu.be/ywoRiUGxKDo

“La situació geogràfica privilegiada del lloc d’assentament de la ciutat i la fertilitat de la vall de l’Ebre, que descriu Cristòfor Despuig a Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, ha determinat l’economia i la riquesa de la ciutat al llarg de la història.”
 
 
ON ÉS? Ubicada a l’antic fòrum romà.
Se situa en el nucli antic de la població, a tocar del riu Ebre. El nucli urbà de Tortosa fu un enclavament econòmic important dins el Mediterrani, abans de l’arribada dels romans, desenvolupat com estava a l’entorn de l’eix comercial que suposava el riu Ebre. Aquesta situació va continuar amb la creació del taifa de Tortosa el s. XI, moment de la construcció de la Suda a l’antiga acròpolis. 
 
QUAN I QUI LA VA CONSTRUIR?
Amb aquests precedents, Ramon Berenguer IV conquereix la ciutat el 1148, tot compartint el domini del territori amb la casa de Montcada, l’orde del Temple i la República de Gènova. Aquesta situació afavorí la ciutat, convertint-la en un centre amb una autonomia respecte al sistema de senyoriu que possibilità el creixement de la ciutat paral·lelament a l’afiançament d’un poder municipal fort. 
En aquestes circumstàncies, es construeix la seu romànica el 1158. Se’n conserven algunes restes de murs i finestres. La seva estructura devia ser en forma de creu llatina i ocupava el que és avui la capella de la Cinta i part dels últims trams. És a dir, era transversal a l’actual seu. Devia estar en funcionament fins que l’actual no va estar mínimament acabat. 
Sobre la seu romànica, podeu consultar el treball de Victòria Almuni Balada a
L’edifici va ser consagrat el 1178 pel bisbe Ponç de Mulnells en presència d’Alfons II d’Aragó. 
Amb Ponç de Torroella (1213-1254), el bisbat va prendre una nova volada. La diòcesi es consolida territorialment i econòmicament. La ciutat creix, es construeixen muralles, i en aquest context entre els segles XIII-XIV es va construir la canònica, un palau episcopal, i es va iniciar la nova seu abans de celebrar els dos segles de la consagració de la primitiva. 
Fou consagrada per primera vegada el 1441 i les fases de construcció continuaren fins a arribar a la façana barroca, iniciada a la dècada de 1620 i deixada sense acabar el 1757.
 
“En els inicis de la construcció de la catedral tortosina destaca especialment un fet insòlit, l’existència de dos projectes arquitectònics, datats el 1345, relacionats amb la construcció de la basílica, un signat per ANTONI GUARCH i l’altre, per BENET BASQUES. Tot i així, es dóna la circumstància que, el 1346, un altre mestre, BERNAT DALGUAIRE, va començar les obres de la seu.” Barral i Altet, Xavier: Les catedrals de Catalunya. La Catedral de Tortosa. p. 187. Edícola, 62. Barcelona, 2002 (3ed). 
 
La fàbrica gòtica comença l’any 1347, moment d’esplendor del gòtic català. Per la qual cosa no ens ha d’estranyar la unitat i transparència arquitectònica que demostra la part superior de la girola de la seu tortosina.
PLANTA
 
“Consta de tres naus de cinc trams separades per robustes columnes fasciculades; estan cobertes amb voltes ogivals excepte el tram dels peus que es va cobrir amb una volta de canó de cassetons al segle XVIII; els arcs formers i els cinc torals són tots d’arc apuntat; la capçalera, única per a les tres naus, és poligonal; amb tot, la nau central té un presbiteri poligonal de nou costats, els dos primers de cada banda més llargs que els altres; la seva volta de creueria és més baixa que la de la nau i, al damunt de l’arc presbiteral, hi ha obert un gran rosetó; no té transsepte. A l’inici de la construcció l’estil gòtic rebé influència francesa, però s’acabà segons l’estil català. Té un claustre gòtic amb diverses làpides, una d’elles trilingüe del segle VI.”
 
 


 
De Papix – Trabajo propio, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=4019861
INTERIOR: MODEL DE GÒTIC MERIDIONAL.
Capçalera:
“La capçalera està formada per un absis semicircular, envoltat per una doble girola, l’única d’aquesta classe que existeix a Catalunya, la primera formada per la prolongació de les dues naus laterals i la segona per les capelles radials amb una separació entre l’absis i la girola amb dos nivells d’arcs ogivals, l’inferior calat amb traceria gòtica flamígera. La disminució progressiva de l’alçada dels cossos de l’absis, deambulatori i capelles radials aconsegueixen el poder tenir tres nivells de vitralls que inunden de llum l’interior del temple. Aquests vitralls són de dues etapes diferents: els de la capçalera foren obrats a finals del segle xix als tallers d’Eduald Amigó, destacat mestre vitraller historicista[15] i els de les naus després la darrera guerra civil.”


La diferència d’alçada entre les capelles, les naus laterals i la central permet l’obertura de finestres en els dos murs superiors -les capelles no tenien finestres- que omplen de llum l’espai interior. La durada de les obres durant segles s’observa a mesura que va avançant per la mateixa nau, on es perceben canvis en el traçat estilístic. Els arcs ogivals del finestrals es van rebaixant progressivament i el mateix succeeix amb els arcs de les capelles, on els dos últims trams, corresponents al baptisteri, perden el seu apuntalament, segons ens explica Xavier Barral en el seu llibre Les Catedrals de Catalunya.
 
LA CAPELLA DE LA CINTA, LA DEL SANTÍSSIM I LA SAGRISTIA.
La capella de la Cinta: Hi percebem clarament el concepte barroc de l’art total, la simbiosi de l’arquitectura, escultura, pintura i ceràmica que cerca un sentit de teatralitat típicament del barroc madur. Traces de Diego Martínez, quant a construcció i decoració, iniciades el 1672 i pintura de Dionís Vidal: fresc de 1721. Riquesa reeixida mitjançant el jaspi i diferents tipus de marbre.


Pintura al fresc. Temàtica: “Les pintures són una evocació de les dones del Antic Testament que podien ésser prefiguratives de la Verge Maria. La figura de la dona i dels diferents fets bíblics en les seves cites corresponents adornen la cúpula central dividida en vuit parts, Dèbora, Judhit [3], Rebeca, Abigail, Jael, Maria, Raquel i Ester, presideixen aquest important espai central. Col·locades sobre les petxines que suporten la volta central i la llanterna, estan els profetes que van anunciar la Maternitat virginal, Moisès, Isaïes, Jeremies i Ezequiel.
La segona volta de la Capella pintada cap als anys 30 del segle XVIII per Josep Medina, contempla el moment de la donació en penyora del cíngol de la Mare de Déu a Tortosa, el conjunt pictòric de la Verge en mig dels querubins, envoltat d’una cornisa d’arquitectura, que integra la pintura mural a l’arquitectura barroca de la capella. Lateralment, a manera de reproducció naturalista, una imatge de la ciutat sobre el riu i de l’interior de la catedral, amb interessants detalls sobre la Tortosa d’aquell temps que rematen la volta. Un detall no perceptible des de la part inferior de la capella són els llibres i els autor proscrits; Luther, Calví, Maniqueu, Ari i Ghibert com a contraposició a la “religions flagrants” de la Bíblia. Els dos primers trams de nau han quedat rematats pictòricament als espais cedits per l’arquitectura de les parets, a les pintures sobre tela de Josep Dolz.
El primer tram de la nau de la capella va presentar una problemàtica ben diferent, el conjunt pictòric que representa l’ascensió al cel de Mare de Déu, després de la seva baixada a Tortosa, pintat cap a finals del segons terç del XVIII. El conjunt dels que guaiten per sobre d’una balustrada, simbolitza els estaments eclesiàstics i civils de la ciutat. Al peu del parament de jaspi dos quadres, obra de Vicent López (1772-1750), amb còpies d’obra d’Anton Raphael Mengs (1728-1779) pintor de cambra de Carlos III (1759-1788) i molt apreciat pel Capítol de la Seu[4]. El quadres van ser regalats pel Manuel Guerra, 12 d’abril 1799[5], durant el seu llarg deganat (1772-1838), i es van poder realitzar per la gràcia del rei Carlos IV (1178-1808), pintades pel seu pintor de cambra. Les obres van substituir a unes altres que ocupaven el mateix lloc, que representaven, una al sant Pare i al Col·legi de Cardenals, i l’altra al rei Felipe V (1700-1746) i la cort donant ordre de ser inscrit a la Confraria [6].
Podeu consultar també l’article de Yolanda Gil Saura i Alfons Llorca i Martí: La Capella de la Cinta de la Catedral de Tortosa, dins Història de les Terres de l’Ebre, volum V: Art i Cultura, 2010, pp. 159-162.
A l’absis, capella del Santíssim: amb entrada des del claustre, de finals XIX, amb cos rectangular de tres trams i una coberta amb cúpula central.
La Sagristia ens torna a situar al  XVIII, edificada fora del recinte catedralici i és de planta central i coberta amb cúpula. S’hi guarda el tresor de la catedral.
Altres capelles de les naus laterals conserven interessants retaules dels s. XVIII-XIX.
Per ampliar la informació sobre l’arquitectura i la decoració de les capelles, consulteu

http://www.jdiezarnal.com/catedraldetortosa.html

EXTERIOR
L’espai exterior és un reflex de l’espai interior, unitari.
 
FAÇANA
“La façana principal barroca fou aixecada entre el 1620-1757; ha restat inacabada; té uns accessos laterals per dues altes graderies oposades. Hi ha oberts tres portals rectangulars amb columnes adossades als muntants, en el central d’ordre jònic, als laterals, corinti; té un entaulament amb un frontó arquejat truncat damunt el portal principal; les fornícules al damunt dels tres portals han restat buides, la central queda emmarcada per columnes salomòniques. Tot el frontis presenta un parament de grans carreus ben escairats amb columnes corínties i pilastres que el recorren de dalt a baix amb entaulament sota cornisa decorat i motllurat; per coronament s’ha limitat a una cornisa horitzontal doble i motllurada. Una segona portalada també barroca es troba oberta al claustre, coneguda com la porta de l’Olivera; fou feta entre el 1710 i el 1718 segons traceria de Pau Simó.”
 
https://www.visitur.es/itinerari/catedral-de-santa-maria/
 
“Pels volts de l’any 1625 el mestre d’obres Martí d’Abària va realitzar un projecte per a la façana principal, inspirat en els exemples de l’arquitectura italiana, especialment la romana, del segle xvi. Aquest projecte no es va completar per falta de diners, per problemes en els fonaments, i perquè l’exèrcit no va donar permís per aixecar una alçada que s’interposés en la línia de foc dels canons del castell. Una reconstrucció virtual de 2014 ha permès fer-ne una recreació.[41] Tot i així, es va anar portant a terme de forma irregular. Se sap que el 1730 Roc Xambó ja havia erigit el cos de la façana fins al fris decoratiu,[42] i que no es va considerar enllestida fins al 1757, després que Antoni Ferrer en fes una simplificació classicista.[43] La façana era formada per cinc cossos separats per grans pilastres amb capitells decorats i coronats per una cornisa motllurada i amb decoració vegetal. A la part central es troba la porta d’entrada flanquejada per dues gruixudes columnes i amb un frontó superior de forma curvilínia. Tradicionalment la historiografia havia considerat que es tracta d’una obra inacabada que només ha arribat fins al segon nivell dels cinc projectats, i que no ha completat les dues torres de 61 metres d’alçada que havien d’estar situades a cada costat de la façana. Els darrers estudis han demostrat que el dibuix que s’atribuïa al projecte de Martí d’Abària correspon a una variació monumentalista del segle xviii que mai no es va dur a terme, i que per tant la façana principal de la seu es va acabar com van creure oportú els mestres i els canonges de mitjan segle xviii.[44] Per bastir-la es van utilitzar per a la seva construcció pedres de Flix, Vinebre, Ascó i Riba-roja d’Ebre.

Des de l’agost de 2015, amb l’enderroc dels edificis situats enfront de la imponent façana barroca, el temple ha quedat finalment obert al riu motiu pel qual ja hi ha qui l’anomena la Catedral de l’Ebre.”

Porta de l’Olivera

Porta de l’Olivera en una imatge de 1925

S’utilitza per a l’accés a la catedral a través del claustre. Consta d’una portalada emmarcada per columnes salomòniques sobre bases rectangulars i a mitjana altura adossades a aquestes columnes, s’observen les imatges de santa Càndida i Santa Còrdula. Aquesta portalada està rematada per una cornisa i damunt seu, al centre, es troba la imatge de la Verge de la Cinta i als seus costats les escultures de sant Pere i sant Pau, acabat tot amb un frontó barroc.[45]

https://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Tortosa

 

De © Hans Hillewaert, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=5449816

CLAUSTRE S. XIII. TRAPEZOÏDAL
El claustre, que comunica amb la plaça de la Suda per la porta barroca de l’Olivera i amb el carrer Creuera per la Porta de Palau, és actualment l’accés normal a l’interior de la seu.

 

Finestra del claustre
foto de Jordi D. A. from Barcelona, Catalan Lands, CC BY-SA 2.0 <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/2.0>, via Wikimedia Commons
Decoració. Retaules
“Guarda retaules gòtics: políptic de Santa Maria de fusta policromada del 1350 a l’altar major presidit per la imatge gòtica de la Mare de Déu de les Estrelles; el de la Transfiguració, atribuït a Jaume Huguet o als Vergós. Retaules barrocs: el de la Mare de Déu de la Cinta del 1822 dins la capella homònima (1672-1725) obra de Diego Martínez; el del Roser i el de la capella de Sant Josep. Sepulcre gòtic de Joan de Girona. Pica baptismal del 1394-1416 procedent del castell de Peníscola amb relleus que representen temes heràldics del papa Benet XIII. Trones gòtiques del segle XIV amb relleus que decoren externament l’escala i la trona.”
“Obra de Pere Serra, feta per a la catedral de Tortosa per encàrrec del notari Bernat Macip. Va passar més tard al monestir de Santa Clara de la mateixa ciutat i després al Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, on es conserva la taula central i dos compartiments de la predel·la.”
 Més bibliografia
LA CATEDRAL DE TORTOSA ALS SEGLES DEL GÒTIC VOLUM I VICTÒRIA ALMUNI BALADA   ESTUDIS, 37

https://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Tortosa

https://www.monestirs.cat/monst/bebre/be13mari.htm (text i fotos)

Publicat dins de ART CATALÀ | Deixa un comentari

AVUI GRAMÀTICA: MORFOSINTAXI I ORTOGRAFIA DE L’ADVERBI

Publicat el 31 octubre 2021 per ROSA MA SERRA REIXACH
Avui us explicaré l’Adverbi, una categoria gramatical que fem servir molt i us ho demostraré.
Semànticament, l’adverbi és un tipus de paraula que assenyala les circumstàncies de temps, lloc, manera, quantitat o qualitat en què té lloc l’acció, expressada pel verb.
Amb exemples ho entendrem.
Si jo dic, tant en català com en castellà, Nosaltres vivim aquí-Nosotros vivimos aquí. Estem situant localment l’acció de viure. Podem viure aquí o allí, a prop o lluny. El receptor d’aquest missatge l’entén si coneix el context, és a dir, si sap la situació en què s’emet, té sentit en una conversa determinada. Si algú ens pregunta on vivim i responem aquí, ens referim al  lloc des d’on parlem. A la millor, hem comentat anteriorment que tenim una altra casa o treballem en un altre lloc i per això ens demanen la informació.
El mateix succeeix amb els adverbis de temps: avui, ahir, demà, ara… que situen temporalment l’acció, partint del present actual.
Amb l’adverbi també podem explicar com fem l’acció i amb quina freqüència, són els adverbis modals: així, bé, regular, malament, sovint, mai…
I la quantitat també la podem expressar amb els adverbis gens, poc, molt…
També poden expressar el dubte: potser, probablement, possiblement…
Altres adverbis modifiquen directament l’acció verbal: sí i no, potser.
Però poden modificar altres mots, adjectius o adverbis, i la frase sencera.
L’adverbi pot graduar la qualitat o quantitat d’allò expressat per un adjectiu o un altre adverbi. Ex. El nen està molt tranquil. Casa meva és més lluny.
Formalment, veiem que l’adverbi no admet els morfemes de gènere (masc/fem),ni nombre (sg/pl) ni persona, però les formes derivades d’adjectius poden adoptar els de grau i derivació:  Ahorita te atiendo, Lo hice rapidísimamente. 
 
Des del punt de vista sintàctic, hem vist com és un modificador del nucli del predicat (verb), per extensió de l’adjectiu i de l’adverbi. En l’oració el veurem exercir la funció sintàctica d’aditament o complement circumstancial si es un adverbi de temps, de lloc o modal.
Ara que hem entès de forma fàcil què és un adverbi i per a què serveix, veurem la DEFINICIÓ segons la RAE:
 Clase de palabras cuyos elementos son invariables y tónicos, están dotados generalmente de significado léxico y modifican el significado de varias categorías, principalmente de un verbo, de un adjetivo, de una oración o de una palabra de la misma clase.
CLASSIFICACIÓ
Els podem classificar segons el significat lèxic:

 

 

O bé, segons un punt de vista gramatical: lèxics i funcionals o gramaticals. Els primers són els que ja hem vist, els segons són:

 

FUNCIONALMENT:
Vegem alguns exemples de com un adverbi modifica altres categories o l’oració, tal com hem dit abans:
–Corre molt. (modifica un verb)
-Això és molt interessant. (modifica un adjectiu)
-Corre molt de pressa. (modifica un adverbi)
Quan la funció d’un adverbi la fa més d’una paraula, parlem de locució adverbial : Sempre parla a poc a poc. Tant l’adverbi com les locucions adverbials fan dins l’oració la funció de complement circumstancial (de lloc, de manera, de temps.) 
Els adverbis bé, ben i malament, mal sempre van davant del verb, modificant-lo. 
L’adverbi tant pren la forma tan quan modifica (i precedeix) un adjectiu, un adverbi o una locució adverbial: No mengis tan de pressa!
Igualment, en castellà:
-Verbos. Por ejemplo: Habla rápidamente.
 -Adjetivos. Por ejemplo: Son muy feos.
 -Otros adverbios. Por ejemplo: Llegamos demasiado tarde. 
Quan l’adverbi modifica el verb o l’oració sencera exerceix una funció sintàctica d’aditament o CC, llavors s’anomenen circumstancials.
Quan modifica un adjectiu, és complement d’adjectiu, i quan modifica un altre adverbi, complement d’adverbi CAdv.
Podem trobar també en les gramàtiques una altra classificació:
adverbio adjetival.
 
1. m. Gram. adverbio que presenta la forma de un adjetivo masculino singular; p. ej., alto en No hables tan alto.
 
adverbio comparativo.
 
1. m. Gram. adverbio que denota comparación; p. ej., peor en Canta peor que yo.
 
2. m. Gram. adverbio en grado comparativo.
 
adverbio demostrativo.
 
1. m. Gram. adverbio que muestra o señala un lugar, un tiempo o un modo; p. ej., allá, ahora, así.
 
adverbio exclamativo.
 
1. m. Gram. adverbio que da lugar a expresiones exclamativas; p. ej., cómo en ¡Cómo vive!
 
adverbio interrogativo.
 
1. m. Gram. adverbio que da lugar a expresiones interrogativas; p. ej., cuándo en ¿Cuándo lo termina?
 
adverbio relativo.
 
1. m. Gram. adverbio que desempeña una función sintáctica en la oración subordinada que introduce y tiene antecedente expreso o implícito; p. ej., donde en La ciudad donde vivo.
Problemes ortogràfics que plantegen alguns adverbis.
Alguns adverbis fan dubtar a l’hora d’escriure’ls.
En castellà, per exemple, es confon donde, dónde, adonde, a dónde.
–¿Dónde está la oficina del señor Rodríguez? Quan és interrogatiu, duu accent. Igualment succeeix amb Cómo? 
-“Tampoco hay una mala silla donde doblar la ropa, ni nada de nada” (de Diario de un emigrante, de Miguel Delibes) En aquest cas és un ADVERBI RELATIU, perquè té un referent que és silla. És anafòric.
Vegem-ho en una oració més senzilla:
No hemos ido al país donde queríamos.
(Nosotros) no hemos ido al país
(Nosotros) queríamos ir al país.
Donde substitueix el nom al que es refereix (país), és el seu antecedent, i respecte a ell té una funció anafòrica. Sintàcticament, és CC DE QUERÍAMOS, però CN de el país. Té doble funció sintàctica.
Podríem dir també No hemos ido al país al cual queríamos ir. Amb un relatiu. Per tant, en aquest cas el donde té un valor relatiu.
Ara vegeu la diferència amb la següent oració, molt semblant:
No hemos ido donde queríamos. Aquesta oració es compon de dues:
(Nosotros) no hemos ido allí.  Se sobreentén algun lloc, per abreviar posem un adv. de lloc “allí”, no sabem on exactament.
(Nosotros) queríamos ir allí. El subjecte és el mateix, el CC de lloc també, però si en traiem un i economitzem l’expressió, ens surt una oració en comptes de dues. I el DONDE substitueix l’adv  pressuposat “allí”.
En les dues oracions simples l’adverbi allí és un CC o aditament, per tant, aquesta és la funció que fa en l’oració. Vegem que “donde queríamos” exerceix la mateixa funció que allí. En aquest cas encara que es sobreentén en l’acte comunicatiu “el lugar”, no és relatiu. És equivalent a No hemos ido allí. En canvi, en el cas anterior, podríem dir solament No hemos ido al país X.
Vegeu la diferència?
Quan s’utilitza ADONDE, A DÓNDE
“Además de las diferencias fonológicas y semánticas existentes entre estas formas (a donde y adonde son átonas y enunciativas, mientras que a dónde y adónde son tónicas e interrogativas o exclamativas), son varias las distinciones que desde una perspectiva gramatical pueden establecerse entre ellas.
En la Ortografía de la lengua española se explica claramente su uso:
Adónde, a dónde: el adverbio interrogativo o exclamativo dónde indica lugar, y cuando va precedido de la preposición a expresa la idea de dirección o destino. Ambas grafías, adónde y a dónde, son válidas y se pueden usar de forma indistinta:
«¿A dónde vamos?» (Edwards, Anfitrión [Chile 1987]).
«¿Adónde te llevan?» (Mastretta, Vida [México 1990]).
«Ustedes, los jóvenes, creen que no debe haber normas. ¡Muy bien! ¡Estupendo! ¡Extraordinario! ¡A dónde iremos a parar!» (Guzmán, Llanto [España 1982]).
«¡Adónde hubieran llegado otros con mis oportunidades!» (T. Ballester, Filomeno [España 1988]).
Adonde, a donde: este adverbio relativo de lugar, simpre átono, procede de la combinación del adverbio donde y la preposición a. Ambas grafías son correctas y se usan de forma indistinta, esté presente o no su antecedente, como muestran los siguientes ejemplos:
«Tú eres el único lugar a donde quiero ir» ( Aguilar, Error [ México 1995]).
«Ella se ha situado en un lugar adonde ni tú ni yo llegamos» (Contreras, Nadador [Chile 1995 ]).
«A él le había costado agonías y odios llegar a donde estaba» (Martínez, Vuelo [ Argentina 2002]).
«Se quedó con la idea de que su respuesta iba a llegar adonde debía» (García Márquez, Amor [Colombia 1985 ]).
Estas formas solo pueden emplearse con verbos de movimiento.”
De vegades les confusions ortogràfiques provenen del desconeixement de la categoria gramatical en coincidir la mateixa forma en funcions diferents:
Pr exemple, aún amb accent és un adverbi de temps, en canvi sense és una conjunció
Aún enfermo, aprobó (todavía enfermo)
 
Aun enfermo, aprobó (incluso enfermo)
 
 
Antigament fèiem més distincions entre els diferents usos d’un mateix mot i utilitzàvem l’accent diacrític per fer-ho, però hi ha hagut canvis  i ja no cal utilitzar-lo:
El adverbio «solo» y los pronombres demostrativos, sin tilde
La palabra solo, tanto cuando es adverbio y equivale a solamente (Solo llevaba un par de monedas en el bolsillo) como cuando es adjetivo (No me gusta estar solo), así como los demostrativos este, ese y aquel, con sus femeninos y plurales, funcionen como pronombres (Este es tonto; Quiero aquella) o como determinantes (aquellos tipos, la chica esa), no deben llevar tilde según las reglas generales de acentuación, bien por tratarse de palabras bisílabas llanas terminadas en vocal o en -s, bien, en el caso de aquel, por ser aguda y acabar en consonante distinta de n o s.
Aun así, las reglas ortográficas anteriores prescribían el uso de tilde diacrítica en el adverbio solo y los pronombres demostrativos para distinguirlos, respectivamente, del adjetivo solo y de los determinantes demostrativos, cuando en un mismo enunciado eran posibles ambas interpretaciones y podían producirse casos de ambigüedad, como en los ejemplos siguientes: Trabaja sólo los domingos [= ‘trabaja solamente los domingos’], para evitar su confusión con Trabaja solo los domingos [= ‘trabaja sin compañía los domingos’]; o ¿Por qué compraron aquéllos libros usados? (aquéllos es el sujeto de la oración), frente a ¿Por qué compraron aquellos libros usados? (el sujeto de esta oración no está expreso, y aquellos acompaña al sustantivo libros).
Sin embargo, ese empleo tradicional de la tilde en el adverbio solo y los pronombres demostrativos no cumple el requisito fundamental que justifica el uso de la tilde diacrítica, que es el de oponer palabras tónicas o acentuadas a palabras átonas o inacentuadas formalmente idénticas, ya que tanto solo como los demostrativos son siempre palabras tónicas en cualquiera de sus funciones. Por eso, a partir de ahora se podrá prescindir de la tilde en estas formas incluso en casos de ambigüedad. La recomendación general es, pues, la de no tildar nunca estas palabras.
Alguns adverbis es formen de la derivació d’un adjectiu, afegint -mente.
Quant als adverbis acabats en -MENTE:
Los adverbios acabados en –mente solo llevan tilde si el adjetivo del que derivan también la lleva.
 
Tal como explica la Ortografía, «estas palabras presentan de manera excepcional dos sílabas tónicas: la del adjetivo base y la de la terminación», y esto justifica que se escriban con tilde si también la había en el adjetivo del que proceden.
 
Por ejemplo, cortés es una palabra aguda acabada en –s y, de acuerdo con las reglas de acentuación, lleva tilde. Así, el adverbio correspondiente se escribirá con tilde: cortésmente.
 
Sin embargo, normal no lleva tilde por ser aguda acabada en una consonante distinta de ene o ese y, por tanto, al adverbio normalmente también se escribe sin tilde.
Els adverbis interrogatius sempre porten “tilde”:
Los interrogativos son aquellos que se pueden utilizar a modo de pronombre interrogativo. Para ello, es necesario que sean escritos con tilde para diferenciarlos. Algunos ejemplos de este tipo son: cuándo, dónde, cómo, cuánto…
 
No entiendo cómo comes tanto.
No saben dónde escondieron el regalo.
Dime cómo llegar a la estación.
En els tres casos fixem-nos que la proposició introduïda per l’adverbi interrogatiu pot ser substituïda pel complement  “lo”: No lo entiendo”, “No lo saben”, “Dímelo”, per tant, té una funció de la proposició a la qual introdueixen equival a una funció nominal de CD.
QUÉ
También puede funcionar como adverbio interrogativo o exclamativo, normalmente en oraciones exclamativas y antepuesto a un adjetivo o a otro adverbio: «¿Qué te importa ya eso?» (Amestoy Ederra [Esp. 1982]); «¡Qué guapo estás!» (AMillán Guardapolvo [Esp. 1990]); «¡Qué bien jugaste, mamá!» (Daneri Matar [Arg. 1981]).
 
Per a tots els usos del qué:
CUÁNTO
La forma cuánto, sin variación de género ni número, funciona como adverbio interrogativo o exclamativo de cantidad: «¿Cuánto pesará el Padre Provincial?» (Pombo Héroe [Esp. 1983]); «¡Cuánto me alegro de verte!» (Vázquez Narboni [Esp. 1976]). Puede anteceder a los comparativos mejor, peor, mayor, menor y a los adverbios más y menos: «¡Cuánto mejor no estarías dando clase!» (Berlanga Gaznápira [Esp. 1984]); «¿Cuánto más puede pesar?» (Quintero Danza [Ven. 1991]). Precediendo a otros adjetivos o adverbios, toma la forma cuán (→ cuán). Con artículo antepuesto, se sustantiva: «Solo Dios sabrá exactamente el cuánto, el cómo y el porqué» (Abc [Par.] 6.10.00). La fórmula interrogativa ¿a cuánto? se emplea para interrogar sobre el precio de algo: «¿A cuánto está el pescado?» (RRosa Sebastián [Guat. 1994]). Con la fórmula ¿a cuántos estamos? se pregunta por el día de la fecha correspondiente: «¿A cuántos estamos hoy? Ah, sí, a 7 de abril» (Chacel Barrio [Esp. 1976]).
CÓMO
cómo. 
1. Adverbio interrogativo o exclamativo. Es tónico y se escribe con tilde para diferenciarlo de la palabra átona como (→ como). Encabeza oraciones interrogativas o exclamativas directas: ¿Cómo te encuentras?; ¡Cómo aguantó el chaparrón!; o indirectas: No sé cómo te llamas; Me encanta cómo escribes; No hay cómo convencerlo de que venga. Puede constituir por sí solo un enunciado: ¿Cómo?; ¡Cómo!, o quedar al final como único elemento de la oración subordinada: Quisiera hacerlo, pero no sé cómo.
 
2. El valor semántico más frecuente de cómo es el modal (‘de qué manera, de qué modo’), pero se usa también correctamente con valor causal, frecuentemente en la forma ¿cómo es que…?: ¿Cómo no me lo dijiste? [= ¿por qué no me lo dijiste?]; ¿Cómo es que nadie lo impidió? [= ¿por qué nadie lo impidió?].(…)
A veces se usa el adverbio exclamativo cómo seguido de la conjunción que para expresar disconformidad o extrañeza ante lo expresado por el interlocutor. En estos casos, la conjunción que se explica por la elisión del verbo decir: ¡Cómo [dices] que no me entero!; ¡Cómo [dices] que no te ayude! Es frecuente esta construcción con la simple negación: ¡Cómo que no! No se debe intercalar la preposición de entre el adverbio cómo y la conjunción que (→ dequeísmo): «—¿Y cuál es su preocupación, señora? —¿Cómo de que cuál?» (Mojarro Yo [Méx. 1985]).
7. Es habitual el empleo de cómo seguido del adverbio no, con significado afirmativo equivalente a sí, claro. Se emplea normalmente como respuesta cortés a una petición: «—¿Puedo echar un vistazo? —Sí. Cómo no. Pase» (RRosa Sebastián [Guat. 1994]). En realidad, se trata de una construcción abreviada de enunciados exclamativos más amplios en los que cómo tiene valor causal: ¡Cómo no vas a poder echar un vistazo! [= por qué no vas a poder echar un vistazo]. La expresión cómo no también se emplea como refuerzo enfático de una afirmación, con el sentido de ‘naturalmente’, en enunciados que no constituyen respuesta a un interlocutor: «Confiaba, ¡cómo no!, en sus propias fuerzas» (Gironella Hombres [Esp. 1986]). En algunas zonas de América la secuencia cómo no se usa irónicamente como negación rotunda: —¿Me prestas tu automóvil? —¡Cómo no! [= de ninguna manera].
8. Precedido de artículo, este adverbio se sustantiva: «¿Dónde está la explicación del qué y el cómo de la reforma?» (Universal [Ven.] 3.11.96).
COMPROVEU ELS DARRERS CANVIS ORTOGRÀFICS DE LA RAE:
Per exemple: adverbi SOLO, que es deixa d’accentuar.
“Eliminación de la tilde diacrítica en el adverbio solo y los pronombres
demostrativos incluso en casos de posible ambigüedad
 La palabra solo, tanto cuando es adverbio y equivale a solamente (Solo llevaba un
par de monedas en el bolsillo) como cuando es adjetivo (No me gusta estar solo),
así como los demostrativos este, ese y aquel, con sus femeninos y plurales,
funcionen como pronombres (Este es tonto; Quiero aquella) o como
determinantes (aquellos tipos, la chica esa), no deben llevar tilde según las reglas
generales de acentuación, bien por tratarse de palabras llanas terminadas en vocal
o en -s, bien, en el caso de aquel, por ser aguda y acabar en consonante distinta de
n o s.”
Sens dubte, el context pren una importancia capital per entendre el missatge. I així tornem al que dèiem al principi, a la importància de veure el referent contextual en el cas de l’ús dels adverbis.
Vegeu pragmàtica, la branca de la lingüística que estudia el context.
En el análisis pragmático se analizan diferentes variables relevantes para la comprensión de un enunciado o para explicar la elección de determinadas formas de realizar el enunciado en función de los factores contextuales. Entre las variables relevantes están:
 
La situación: En esta parte se analiza el lugar y el tiempo donde ocurre el discurso.
El contexto socio-cultural.
Las personas presentes y el tipo de relación.
La información presuntamente compartida, concreta.
El emisor.
Destinatario.
Enunciado y el tono de mensaje.
Per acabar, en català també hem suprimit uns quants diacrítics, vegem quins adverbis el conserven:
BÉ
Adverbi, conjunció, interjecció: Li ha sortit bé. Bé ha dit que vindria. Bé, bé!
MÉS
Adverbi, quantitatiu:
 
N’hi ha més. És més difícil que abans.
SÍ
Adverbi afirmatiu: Sí, és cert. Sí que vindrà. 
Per a més informació sobre els adverbis catalans. Inclou exercicis.
També consulteu:
De moment, ja en teniu prou. Espero que us aprofiti. Fins a la propera!
Publicat dins de LLENGUA | 2 comentaris