Plató

 

La teoria de les Idees o Formes absolutes

Segons Plató existeixen 2 mons: el món de les Idees (o Formes) i el món sensible o material que experimentem a través dels sentits corporals. Així, la teoria de les Idees de Plató diu que existeixen realitats absolutes, eternes, immutables, universals i independents del món dels fenòmens del món. Això vol dir que hi ha un nivell superior de la realitat, un món més real que el món físic o material, constituït d’entitats intel·ligibles que reben el nom d’Idees o de Formes. Per exemple la Bellesa absoluta, la Justicia absoluta o la Bondat absoluta són algunes d’aquestes Idees o Formes a partir de les quals deriven la seva entitat totes aquelles coses del món que anomenem belles, justes o bones. Aquest món etern i immutable és el que permet la formulació de judicis universals, i és, per tant, objecte del veritable saber o ciència.

 

La indefinibilitat del Bé

Plató argumenta l’existència independent d’aquestes realitats absolutes apel·lant a la seva indefinibilitat: no les podem tancar dins d’una definició formal perquè les reduiriem, però sí que podem copsar-les a partir dels diferents objectes que les reflexen. I posa diversos casos concrets per fer clar aquest punt; quan parla de la idea de Justicia en sí i de la definició de què és ser un home just pregunta al seu interlocutor si ser just és, per exemple, pagar els deutes que un té, i arriben a la conclusió que no ben bé, ja que això comportaria excloure de la definició de justicia tots els demés comportaments justos. I amb totes les idees en sí passa el mateix: la Bellesa existeix en sí mateixa, és absoluta, no relativa, perquè davant la pregunta de què és la Bellesa podem respondre posant exemples de coses belles del món, però no podem reduir la Bellesa a un objecte bell en concret, perquè estariem reduint injustament el concepte i excluint de la definició totes les altres coses que són belles. És a dir, no podem dir: “ la Bellesa és una flor”, perquè hi ha altres coses del món (una posta de sol, etc.) que també són belles. La bellesa és així quelcom que traspua en tots els objectes bells, o, en termes platònics, de la que tots ells participen. És aquest quelcom que no podem definir perquè ho reduiriem però que sí podem identificar o reconèixer quan ho veiem; és a dir, la Bellesa no té una forma concreta, però es manifesta en totes les formes belles, totes són expressió d’ella. Es la Forma de les formes belles. Si un objecte del món és bell, diu Plató, no ho és a causa d’un color atractiu o d’una forma determinada, sino per la presència en ell d’allò que és bell en sí.

La bellesa de la que aquí es parla no és, per tant, una bellesa relativa al propi objecte o a gustos o necessitats personals o evolutives, sino que, com les altres realitats absolutes, no es cap convenció creada arbitrariament pels éssers humans, sino quelcom absolut, existent per sí mateix, que les diferents realitats del món reflexen en menor o major mesura. També Plató refuta aquest relativisme: en la seva obra Cràtil, rebutja la teoria de Protàgores de l’homo mensura, és a dir, l’afirmació de que <<l’home és la mesura de totes les coses>>, i afirma pel contrari que les coses poseeixen una naturalesa pròpia estable, independent de la nostra percepció[1]. I al final del mateix diàleg[2] diu que el coneixement només és possible si <<existeix quelcom bell en sí mateix>>, i de la mateixa manera passa amb allò bo i totes les altres Idees o Formes absolutes. És a dir, si no existís la Bellesa o el Bé en un sentit absolut, no podriem reconèixer els diferents objectes bells o accions bones. El relativisme dels sofistes queda així rebutjat per Plató, ja que postula la perfecció de les idees en sí com a patró de mesura.

 

El Record o la Reminiscencia

Segons Plató, conèixer és recordar. El coneixement s’adquireix mitjançant el record de veritats impregnades en l’ànima abans de venir a aquest món. El coneixement, per tant, ja està està dins nostre.

En el següent text de Plató es dóna un argument que demostra aquesta idea:

“También es así –dijo Cebes tomando la palabra-, de acuerdo con ese otro argumento, Sócrates, si es verdadero, que tú acostumbras a decirnos a menudo, de que el aprender no es realmente otra cosa sino recordar[3], y según éste es necesario que de algún modo nosotros hayamos aprendido en un tiempo anterior aquello de lo que ahora nos acordamos. Y eso es imposible, a menos que nuestra alma haya existido en algún lugar antes de llegar a existir en esta forma humana. De modo que también por ahí parece que el alma es algo inmortal.

-Pero, Cebes –dijo Simmias interrumpiendo-, ¿cuáles son las pruebas de eso? Recuérdamelas. Porque en este momento no me acuerdo demasiado de ellas.

-Se fundan en un argumento espléndido –dijo Cebes-, según el cual al ser interrogados los individuos, si uno los interroga correctamente, ellos declaran todo de acuerdo a lo real[4]. Y, ciertamente, si no se diera en ellos una ciencia existente y un entendimiento correcto, serían incapaces de hacerlo. Luego, si uno los pone frente a los dibujos geométricos o a alguna otra representación similar entonces se demuestra de manera clarísima que así es.

PLATÓN, Diálogos III

(Fedón, Banquete, Fedro), 72e-73a.

El concepte d’ànima

Per Plató el cos i l’anima són dues coses diferents. L’ànima és el principi que anima el cos. El cos és la presó de l’ànima. I durant la vida l’ànima es pot anar alliberant a través de pràctiques purificadores i de l’exercici de la filosofia. Amb la mort del cos l’ànima s’allibera definitivament. L’ànima és així immortal.

Segons Plató l’ànima és com un carro alat amb dos cavalls i un auriga (el conductor). Un dels cavalls és negre i representa les passions, mentre que l’altre és blanc i representa la raó. L’auriga o conductor ha de mantenir-los en equilibri, domant al cavall negre perquè no arrastri al blanc.


[1] Cf. Cràtil, 386a.

[2] Cf. Cràtil, 439 c.

[3] La teoría de la anámnēsis, que está desarrollada en el Menón 80d-86c, y que es recordada en Fedro 249e-250c, se presenta como algo bien conocido por los discípulos de Sócrates.

[4] Probable alusión al conocido pasaje del Menón en el que Sócrates interroga al esclavo sobre temas matemáticos.