Educació per a la ciutadania i els drets humans

Desde els temps primitius els éssers humans s’han organitzat per viure amb els demés, al principi en petitits nuclis familiars o en petites comunitats. I és que l’ésser humà és un ésser social, que necessita viure amb els demés per tres motius principals:

1. Per sobreviure: desde el seu neixement l’ésser humà depèn dels demés per a sobreviure: la mare l’alleta i el protegeix quan és un nadó indefens. En totes les societats tradicionals desde sempre hi ha hagut un contacte molt estret entre mare i nadó (el nadons sempre han estat alletats per la mare directament, només recentment s’ha cambiat aquest costum; i també els nadons sempre han dormit al costat de la mare o dels pares o com a mínim en la mateixa habitació; només recentment s’ha cambiat aquest costum). Aquest contacte estret fa que, com diuen actualment molts metges i pediatres el nen creixi amb un sistema de defenses immunulògiques més fort i amb més sensació de seguretat i confiança. Després, I mesura que el nen creix, segueix necessitant la protecció de la familia fins que és adult. I si pensem en les primeres comunitats humanes, veiem que per sobreviure en un ambient hostil també es necessitaven els uns als altres: mentre uns dormien els altres protegien la tribu, i per caçar eren més efectius en grup, etc.
2. Per comunicar-se: la necessitat de comunicació és bàsica per a l’ésser humà, ja que li és difícil viure sense vincles afectius d’alguna mena. La necessitat d’amor, de sentir-se estimat per la familia, i més endavant pels amics o per la parella, és una necessitat important per al seu benestar.
3. Per ampliar possibilitats: viure en societat satisfà també la necessitat bàsica d’adquirir coneixements i ampliar les pròpies possibilitats. Desde els temps antics els coneixements s’han anat acumulant, i això ha permès el progrés. Si haguéssim de descobrir-ho tot de nou no podriem fer res. Els ésser humans ens aprofitem així dels coneixements que els nostres avantpassats han adquirit, sovint amb molt d’esforç i molta paciència.

De l‘art i la ciència d’organitzar la convivència social en diem política. La política pretén aconseguir el bé comú per mitjà de les lleis i les institucions.

Antigament podem pensar en les dificultats en què es devien trobar les primeres comunitats per organitzar-se. Sovint devien sorgir diferents tipus de conflictes, per exemple pels millors terrenys de caça, etc. A partir d’aquesta necessitat d’organitzar-se devia sorgir la política, que amb el temps s’aniria desenvolupant fins a convertir-se en una ciència.

Avuí en dia, les institucions que garantitzen la convivència social són, per exemple: el parlament, el sistema judicial, el sistema educatiu, les forces de seguretat, la sanitat pública, la seguretat social, etc.

Les lleis i les institucions ajuden a aconseguir el bé comú i posen límits als abusos i als comportaments injustos.

Les lleis són proposades pels polítics, que són els representants escollits democraticament pel poble, i votades al parlament. Després, les lleis que han estat aprovades són aplicades i posades en pràctica pels treballadors de les diverses institucions, els quals s’anomenen ‘funcionaris’ si són treballadors de les institucions públiques. Hi ha així funcionaris que són metges, professors, advocats, jutges, policies, etc.

El concepte de ciutadania té varis cercles. Tots vivim en una ciutat o en un poble, en el cas del col·legi l’Estel la majoria d’alumnes són ciutadans de Granollers. Però també som membres d’una nació, Catalunya, és a dir som ciutadans de Catalunya, i també d’un estat, Espanya, és a dir, som ciutadans espanyols. Finalment, som ciutadans del món, el cercle més gran. La ciutadania és així la relació entre un individu i una comunitat política.

Gràcies a la ciutadania, el ciutadà gaudeix de determinats drets i determinats deures. Pel fet de ser ciutadans espanyols podem treballar a Espanya, tenir Seguretat Social i votar a les eleccions, és a dir, uns drets que no tenen els estrangers. I també una sèrie de deures: pagar impostos, respectar la Constitució, participar en la vida política, etc.

Per tant, tots tenim diferents graus de ciutadania, que es van ampliant en cercles cada vegada més amplis:

·La ciutadania local. Som veïns de la nostra ciutat o localitat.

·La ciutadania nacional. Som ciutadans d’un estat, és a dir, tenim la <<nacionalitat>> del nostre país. Com a ciutadans d’un estat, estem protegits per les seves lleis i obligats a complir-les, i tots hem de participar en la seva elaboració.

·La ciutadania del món. Tots som ciutadans del món. Amb aquest nom reconeixem que, pel fet de pertànyer al gènere humà, totes les persones mantenim uns lligams de proximitat i responsabilitat mútua. Com a ciutadans del món estem protegits pels drets humans, que afecten la humanitat sencera, i estem obligats per aquests drets a uns determinats comportaments. Els drets humans deriven de la nostra condició de persones, no de la nostra nacionalitat. Són els mateixos per a tots els éssers humans, independentment de la seva ètnia, color, religió, riquesa o cultura.

En el punt anterior veiem que el cercle més gran dels cercles de la ciutadania era el de la humanitat. Així, arribem a la idea del món com a casa comuna, i això implica que tots l’hem de cuidar i treballar per a arribar a una harmonia global. Ara bé, convé fer una reflexió sobre els passos que porten cap a aquesta harmonia global. Segons molts pensadors, no podem intentar cambiar el món si abans no ens cambiem a nosaltres mateixos. Per tant, primer hem de començar per nosaltres mateixos i pel nostre entorn més immediat. Aquest primer pas afavorirà així, de forma natural, el progrés cap a una harmonía global entre els diferents països del món.

Podriem resumir els passos de la següent manera:

1-harmonia amb nosaltres mateixos

2-harmonia amb l’entorn familiar i amics

3-harmonia entre comunitats i països

El següent video parla d’aquesta necessitat de començar per nosaltres mateixos:

1. La necessitat de viure en societat.

Activitat inicial:

Imagina’t l’època prehistòrica, quan els éssers humans vivien en coves i encenien un foc per allunyar les feres salvatges que rondaven la cova durant la nit. Però, si vivien sols, cadascú en una cova, es trobaven amb el següent dilema: si dormien, no podien vigilar que el foc no s’apagués durant tota la nit, i si no dormien per vigilar el foc, durant el dia no tenien forces per caçar i alimentar-se.  Què hi podien fer?

Activitat final:

A quin dels tres motius pels quals necessitem viure en societat fa referència l’anterior situació? Explica quins són els altres dos motius pels quals és ens és gairebé impossible viure tot sols necessitem viure en societat.

2. Què és la política?

Activitat inicial:

Imagina’t l’època prehistòrica, quan els éssers humans depenien de la caça per a sobreviure. Però, sovint, sorgien conflictes entre els caçadors dels diferents grups que vivien en un determinat territori, ja que les preses de caça estaven només en un lloc i es trobaven tots alhora competint per caçar-les. Sovint acabaven barallant-se entre ells mentre les preses fugien a un altre lloc. Què hi podien fer?

Activitat final:

Explica què té a veure la situació anterior amb la política i el seu origen. Defineix també el concepte de política i esmenta quines són les institucions polítiques.

3. Els cercles de la ciutadania.

Activitat inicial:

Reflexiona i escriu els elements i símbols que identifiquen dels següents grups: els seguidors d’un equip de futbol, un grup d’amics, la vostra localitat, la vostra comunitat autònoma.

Activitat final:

Explica quins son els tres nivells o cercles de la ciutadania. Explica a què correspon en el teu cas i en què t’impliquen.

4. Un gran projecte ètic.

Activitat inicial:

Ara que ja saps què t’identifica amb el teu grup d’amics, el teu equip de futbol o la teva localitat, reflexiona sobre els elements que ens identifiquen (que tenim en comú) amb el cercle més gran, és a dir amb la humanitat.

Activitat final:

Defineix els concepte de projecte ètic en relació a la casa comuna de la humanitat. Quins són els passos per arribar a una harmonia global?

5. El debat com a eïna de consens.

Explica quin és l’objectiu de fer un debat, quins són els seus passos i quines les seves regles.

Davant la pregunta que tots ens podem fer a nosaltres mateixos ‘qui sóc jo?’, hi podem donar diverses respostes, algunes més properes a la realitat que d’altres:

Si responem dient quin és el nostre nom, edat o lloc de neixement, o donant dades similars, estarem donant una resposta molt reduida, que no indica de debò qui som.

Si responem dient coses externes amb les quals ens identifiquem, com un equip de futbol, una marca de vestir, un estil musical o una persona famosa, tampoc estarem definint-nos exactament, ja que les identificacions poden cambiar amb el temps: avui ens podem identificar amb això i demà amb allò altre.

Si responem dient allò que tenim, les possessions materials amb les quals ens identifiquem, tampoc estem donant una resposta veritable a la pregunta de qui som, ja que avui podem tenir unes determinades possessions i sentir-nos identificats amb elles, i demà podem perdre-les i deixar de tenir-les. El mateix passa amb el ‘status’ o posició de poder que ocupem en la societat: avui podem ser rics i poderosos i demà no. Identificar-nos amb el poder que tenim tampoc ens defineix exactament.

Si responem dient quina és la nostra aparença corporal o qualitats físiques, tampoc és ben bé correcte, ja que a mesura que ens fem grans van cambiant, i si ens hem identificat amb la bellesa o la força que tenim quan som joves, quan aquestes disminueixin o arribin a desaparèixer del tot amb la vellesa, aleshores també desapereixerà aquesta falsa identitat.

Així doncs, què responem? Potser per poder respondre bé a la pregunta de ‘qui sóc jo?’ s’hi ha d’afegir una altra pregunta: ‘qui vull ser?’. La nostra identitat és així el resultat de la suma d’elements que ens venen ja donats, com el nom o les característiques físiques, i d’elements que decidim nosaltres. El nostre futur està ple de pàgines en blanc per a escriure i, per tant, som lliures d’anar-nos construint a mesura que anem prenent decisions sobre la nostra vida.

Per saber el que volem ser, hem d’estar molt atents al nostre interior, i detectar aquelles situacions que ens fan vibrar, que ens emocionen, que ens fan tenir ganes de fer coses. Veurem així que ens atrauen més activitats d’un tipus que d’un altre, activitats tècniques o artístiques, intel·lectuals o pràctiques, o que ens sentim bé comunicant coses, o ensenyant, o ajudant i cuidant els demés, etc. Poc a poc anirem conformant així la nostre identitat, que té a veure amb allò que de veritat volem ser i fer a la vida, amb la nostra raó de ser.

Ara bé, allò que volem ser estarà també determinat en gran mesura pels valors que tinguem. Si valorem coses passatgeres, com la fama o el poder, voldrem ser famosos o poderosos per damunt de tot, i estarem sempre tement perdre aquesta fama o poder i viurem amb por. Per tant, hem d’esforçar-nos també per valorar criticament allò que volem, i veure si és fruit del simple desig o si és fruit del nostre anhel més profund que ens portarà a acomplir allò que realment som.

Fins fa no masses anys es mesurava la intel·ligència d’una persona en funció d’uns paràmetres molt limitats: la seva capacitat matemàtica i la seva capacitat lingüística sobretot. Ara bé, en els darrers anys molts especialistes han començat a adonar-se que hi ha altres paràmetres de mesura tant o més importants. Una persona pot ser molt competent en matemàtiques, però si no sap com gestionar les pròpies emocions probablement tindrà dificultats per conviure amb sí mateix i amb els demés, i no arribarà a sentir-se realitzat del tot. Així doncs, darrerament es parla de la ‘intel·ligència emocional’ com un dels factors més importants per a mesurar el nivell d’intel·ligència d’una persona. Educar la intel·igència emocional, és a dir, comprendre i controlar els nostres sentiments, és imprescindible per viure satisfactoriament amb nosaltres i amb els altres.

La intel·ligència emocional depèn de 5 capacitats:

1. La capacitat de comprendre els propis sentiments: es tracta de desenvolupar la capacitat de reconèixer un sentiment en el mateix moment en que apareix. L’habilitat de seguir moment a moment els nostres sentiments és molt important. En canvi, la incapacitat per percebre els nostres sentiments ens deixa a la seva mercè. Aquesta capacitat es pot desenvolupar fent activitats que ajudin a augmentar la consciència d’un mateix.
2. La capacitat de saber com regular les pròpies emocions: no n’hi ha prou amb reconèixer els propis sentiments i emocions quan neixen, sinó que s’ha de desenvolupar també la capacitat de gestionar-los. Saber calmar-se a un mateix quan s’està nerviós, refrenar la ira o no deixar-se endur per la tristesa entre d’altres, són capacitats molt valuoses per al benestar emocional.
3. La capacitat de motivar-se a un mateix: tenir objectius resulta essencial per mantenir despertes l’atenció, la motivació i la creativitat. Així, l’autocontrol emocional, és a dir, la capacitat de demorar la gratificació i sofocar la impulsivitat, és bàsic per a assolir qualsevol objectiu. Això vol dir també ser capaç de veure el benefici a llarg plaç, i no deixar-se endur pel desig de satisfacció immediata. Les persones que tenen aquesta habilitat són més efectives i eficaces en totes les empreses que emprenen.
4. La capacitat de reconèixer els sentiments dels altres: d’aquesta habilitat se’n diu <<empatia>>, i és l’habilitat popular per excel·lència. Les persones empàtiques poden sintonitzar amb els senyals socials subtils que indiquen què necessiten o volen els demés, i aquesta capacitat els fa més aptes per a determinades professions.
5. Saber com gestionar les relacions amb els altres: l’art de les relacions es basa sobretot en l’habilitat per relacionar-nos adecuadement amb les emocions alienes. Els qui sobresurten en aquesta habilitat estan capacitats per al lideratge de projectes on les relacions interpersonals hi siguin presents.

Definició de què és un debat:

El debat és una eina que ajuda a mirar un determinat tema desde diferents perspectives o punts de vista. En un debat, un grup de persones es reuneixen i cadascuna expressa la seva opinió sobre el tema que s’està debatent. Es tracta, per tant, de pensar junts, ja que una persona sola té menys capacitat per a ser objectiva. Cadascú defensa amb arguments el seu punt de vista, i alhora escolta els arguments que defensen els demés. Un debat no és, per tant, una batalla per guanyar a l’altre sigui com sigui, sinó una forma d’enriquir els nostres punts de vista a través de l’intercanvi d’opinions.

Com es prepara un debat:

Preparar un debat implica un procés previ de búsqueda de informació, que després utilitzarem per a poder justificar amb arguments les nostres opinions durant el debat. S’han d’evitar frases del tipus “perquè m’agrada”, “perquè sí” o “perquè no”.

Les regles d’un debat:

En un debat hi acostuma a haver un moderador, els participants, i un públic opcional. I si és per grups, un secretari per grup que pren nota de les conclusions i de les idees principals que s’hi expressen. El moderador, que ha de ser imparcial, és qui distribueix els torns de paraula. Els participants només poden parlar quan tenen el torn, i no han d’interropre mai sota cap concepte el qui té el torn de paraula i està parlant, encara que no els hi agradi el que diu. El llenguatge ha de ser sempre respectuós, sense crits ni descalificacions. Al final del debat es poden escriure les conclusions i, si cal, fer una votació per veure quina és l’opinió majoritària després del debat sobre el tema debatut.

Criteris per avaluar un debat:

-El criteri principal per a avaluar un debat fet a classe no será les conclusions a què poguem arribar, sinó la manera de fer el debat, com l’hem preparat i com s’ha desenvolupat.
-Comprovar que s’ha buscat la informació i s’ha argumentat les pròpies opinions en funció d’aquesta.
-Respectar els torns de paraula i les opinions dels demés participants: les interrupcions es penalitzen, igual que les sortides de tò o les descalificacions. A la vegada, les mostres d’escolta i comprensió dels altres participants es puntuaran positivament.

El tema del debat:

El tema escollit per a realizar un debat a classe ha de ser un tema que generi diversitat d’opinions. No pot ser un tema en què tothom hi estigui d’acord. Pot ser un tema d’actualitat (una noticia actual que generi debat) o un tema de pensament polític, filosòfic o religiós.

Hem de diferenciar entre “problema” i “conflicte”:

-Un problema és una dificultat o obstacle que ens impedeix assolir els nostres objectius o propòsits. Així, la intel·ligència serveix per buscar solucions als problemes. De fet, podriem dir que més que ‘problemes’ hi ha situacions que cal resoldre.

-Un conflicte és un desacord o una lluita entre persones o grups de persones amb interessos, desitjos o necessitats oposats. També podem parlar dels conflictes interiors, quan dins nostre hi ha dos impulsos o desitjos oposats, per exemple vull estudiar la carrera que m’agrada però n’hi ha una altra que no m’agrada tant però té més sortides laborals.

Si mirem a l’origen de molts conflictes hi trobem molt sovint els mals sentiments, com per exemple la ira. I per tant ens adonem de la necessitat de desenvolpar bons sentiments. En canvi, sentiments positius com l’empatia, la compassió, la tolerància o la paciència eviten molts posibles conflictes.

El següent text posa de manifest la inutilitat de l’emoció de la ira o còlera:

“No hi ha àmbit on sigui més evident la inutilitat de l’emoció aflictiva que en el de la còlera… No es unicament que la còlera destrueixi la nostra capacitat de crítica sinó que sol inclinar-se inevitablement cap a la ràbia, el resentiment, l’odi la malícia i l’engany, tot coses negatives en tant que causen prejudici als altres. Així, la còlera no té més utilitat que causar sofriment… Per exemple, a mi sempre m’ha agradat arreglar rellotges. Però recordo un munt d’ocasions quan era un nen en què aquelles peces menudes i intrincades em feien perdre la paciència. Agafava el mecanisme i l’aixafava d’un cop contra la taula. No cal dir que després em sabia molt de greu i m’avergonyia del meu comportament… Sobretot una vegada que vaig haver de tornar el rellotge al seu propietari en un estat molt pitjor de com me l’havia donat.

…encara que poguem tenir riquesa material d’allò més abundant… quan ens enfadem tots perdem la pau interior. Ja ni menjem a gust. Si l’emoció aflictiva es torna habitual, ja podem ser tant rics, cultes o poderosos com vulgueu que els altres es mantindran a distància nostra.

Dalai Lama, Una ètica per al nou mileni, p. 108.

Un altre aspecte important a tenir en compte és el de no fer grans els problemas. Segons quina sigui la nostra actitud un problema pot esdevenir gros o quedar-se en una simple anècdota.

Les grans solucions que sempre s’han donat als conflictes són la Moral, l’Ètica i el Dret:

-La moral es el conjunt de normes que una cultura, una societat o una religió considera que cal complir per comportar-se bé i conviure d’una manera justa.

-L’ètica es la reflexió sobre les normes morals. A partir d’aquesta reflexió       podem arribar a la formulació d’una ètica universal, vàlida per a totes les     cultures. La Declaració dels Drets Humans es una formulació d’aquesta ètica universal.

-El dret es el conjunt de normes que un estat promulga i obliga que es compleixin.

Les lleis són necessàries perquè no tothom està disposat a ser just i ètic per pròpia voluntad, per això, els estats han de fer lleis que obliguen a complir. Hi ha també els tribunals de justicia per aplicar-les i encomanen a les forces de seguretat la tasca de fer-les respectar. Les lleis són així una de les creacions dels éssers humans per resoldre i evitar conflictes. Per exemple, estableixen normes de circulació que ordenen i regulen el trànsit.

Hi ha també institucions que ajuden a cercar la justícia:

-Mediadors i jutges: un exemple seria el carismàtic líder sud África Nelson Mandela.

-Institucions polítiques nacionals: el govern, les corts i els tribunals de justicia. Són els tres grans poders: executiu, legislatiu i judicial.

-Institucions internacionals: les Nacions Unides (ONU).

-Organitzacions no governamentals (ONG).

Sovint hi ha la necessitat de crear normes per resoldre conflictes. Quan les normes són acordades i pactades per ambdues parts ja no hi ha necessitat de lluitar.

1. Llegeix atentament el primer article de la U.2. i respon amb arguments a les següents preguntes:

1.1. Quins mecanismes d’identificació hi pot haver sota d’una ‘falsa’ identitat personal?

1.2. En què consisteix construir la nostra veritable identitat personal?

2. Llegeix atentament el segon article de la U.2. i respon amb arguments a les següents preguntes:

2.1  Com es definia la intel·ligència d’una persona fins fa no gaires anys?

2.2  Què és la intel·ligència emocional i perquè és important?

2.3  Explica de forma resumida quines són les 5 capacitats bàsiques de la intel·ligència emocional.

2.4  Posa exemples de diverses maneres de treballar i millorar la nostra intel·ligència emocional.

3. Defineix què és un debat i explica com es fa un debat a classe.

4. Posa un exemple per cada un dels diferents tipus de conflicte: interior, familiar, social, cultural, religiós, polític.

5. Crea normes per solucionar els exemples de conflictes proposats pels alumnes en l’exercici anterior.