Decàleg per escriure contes hiperbreus:

1. Un conte hiperbreu és una història mínima que no necessita res més que unes quantes línies per a ser contada, i no el resum d’un conte més llarg.

2. Un conte hiperbreu no es una anècdota, ni un joc de paraules, ni un acudit. Com tots els relats, el conte hiperbreu té  plantejament, nus i  desenllaç i el seu objectiu és contar un canvi, com es resol el conflicte que es planteja a les primeres línies.

3. Habitualment el període de temps que es relata serè breu. És a dir, no transcorrerà molt de temps entre el principio i el final de la historia.

4. Convé evitar la proliferació de personatges. En general, per a un microconte, tres personatges ja son multitud.

5. El conte hiperbreu sol  transcórrer en un sol escenari, dos com a molt. Son poc comuns els contes hiperbreus amb escenaris múltiples.

6. Per evitar allargar-nos en la presentació i descripció d’espais i personatges, es aconsellable seleccionar bé els detalls amb què els descriurem. Un detall ben triat pot dir-ho tot o gairebé tot.

7. Un conte hiperbreu és, per damunt de tot, un exercici de precisió, tant pel que fa a la narració com a l’ús del llenguatge. És molt important seleccionar de manera dràstica allò que es narra (i també allò que no es narra), i trobar les paraules justes que ho contin millor. Por aquesta raó, en un conte, el títol és essencial: no ha de ser superflu, és bo que entri a formar part de la història i, amb una extensió mínima, ha de desvelar quelcom d’important.

8. Malgrat la seva reduïda extensió i el seu minimalisme pel que fa a fets narrats, els hiperbreus solen tenir un significat d’ordre superior. És a dir, conten quelcom de molt petit, però amb un significat molt gran.

9.Cal evitar les descripcions abstractes, les explicacions i els judicis de valor. I mai no s’ha  d’intentar de convèncer el lector d’allò que ha de sentir. Explicar un conte és es pintar amb paraules, dibuixar les escenes davant el ulls del lector per a que aquest pugui commoure’s (o no) amb elles.

10. Pensa de manera diferent, no et conformis, fuig dels tòpics. No s’escriu (ni hiperbreus  ni cap altra cosa) per contar allò que ja s’ha dit mil vegades. 

I, per anar fent boca, una mostra de diferents tipus de diàlegs literaris:

MOSTRES DE DIFERENTS TIIPUS DE DIÀLEGS

—Què no deia que volia dormir?—No, prefereixo quedar-me sola, ara. El que tinc a dins colpeja massa fort, en tot cas. Ja té la pastilla, s’està endormiscant. La dosi és sempre dues pastilles, ja veu, una per a ell i una per a mi.Érem asseguts de costat al sofà. Entrevistaven un home de cara rogenca. Tenia una granja d’animals de caça, sembla ser, i llogava lleons i elefants a companyies de cinema. “Parli’ns de les personalitats estrangeres que ha conegut”, deia l’entrevistador.—Vaig a fer una mica de te —he dit jo tot aixecant-me. 

L’edat de ferro, de J.M. Coetzee 

Va passejar serenament els ulls tot al voltant, deturant-se en els llibres, en els gravats penjats a les parets, en la màquina d’escriure, en els papers escampats per l’escriptori, en el telèfon, després va dir, Veig que treballava, que he triat una mala hora per venir a parlara amb vostè, però, donada l’urgència del que m’ha fet venir no tenia cap altra solució, I què l’ha fet venir a casa meva sense que el convidessisn, L’hi he dit a la porta, es tracta de la seva amiga, Què té vostè a veure amb la Maria da Paz, Més del que es podria imaginar, però abans que li expliqui com, per què i fins a quin punt, permeti’m que li ensenyi això. 

L’home duplicat, de J. Saramago 

La mujer le preguntó, Se siente mal, don José, quiere un vaso de agua, Estoy bien, no se preocupe, respondió él, avergonzado del malvado impulso, Le voy a preparar un té, No es necesario, muchas gracias, no quiero molestarla, en ese momento don José se sentía más rastrero y humillado que el polvo de la calle, la señora del entresuelo derecha había salido de la sala, oía ruido de lozas en la cocina, pasaron algunos minutos, lo primero de todo es hervir agua, don José se acuerda de haberlo leído en alguna parte, probablemente en una de las revistas de donde recortaba retratos de personas célebres, que el té debe hacerse con agua hirviendo pero que ya no hierve, se habría contentado con el vaso de agua fresca, pero la infusión le caerá mucho mejor, todo el mundo sabe que para levantar el ánimo decaído no hay nada que se compare a una taza de té, lo dicen todos los manuales, tanto los de oriente como los de occidente. La dueña de la casa apareció con la bandeja, traía también un plato de pastas, además de la tetera, de las tazas y del azucarero, No le he preguntado si le gustaba el té, solo pensé que en estos instantes sería preferible al café, dijo, Me gusta el té, si señora, me gusta mucho, Quiere azúcar, Nunca le pongo, de repente se puso pálido, a sudar, creyó que debía justificarse, Deben ser los restos de una gripe que he pasado, En ese caso, de haber telefoneado, tampoco le hubiera encontrado en la Conservaduría General, o sea, tendría que contarle a su jefe lo que me pasó. 

Todos los nombres,  de J. Saramago 

” —Potser vol prendre alguna cosa? —li diu aquell que porta penjada la bossa i fa sortir el cap de les espatlles, com un llangardaix. Ella assenteix amb el cap, sí, una mica de vi, que portin vi, ella beu, somriu, gràcies, diu, però si nosaltres ens coneixem. Els dos homes es creuen les mirades. El llangardaix treu de nou el cap d’entre les espatlles i travessa l’espai per acostar-se a ella i veure què ha dibuixat. ”

La mirada de l’àngel, de Drago Jancar 

Volvimos a vernos una vez. Me habló de mi hermano menor, muerto. Dijo: “Qué horror esa muerte, es abominable, nuestro hermano pequeño. Nuestro pequeño Paulo”.Queda una imagen de nuestro parentesco: es una comida en Sadec. […] Él mira como mi hermano menor y yo comemos, y luego deja el tenedor, sólo mira a mi hermano menor. […] Le dice que debe ir con cuidado, que no debe comer tanto. El hermano menor no contesta. El otro sigue. Le recuerda que los trozos grandes de carne son para él, que no debe olvidarlo. Si no, dice. Pregunto: ¿por qué para tí? Dice: porque es así. Digo: ojalá te mueras. No puedo seguir comiendo. El hermano menor tampoco. El amante, de Marguerite Duras.  

L’endemà a la tarda, novament amb els arreus de perdulari, Blue l’espera al mateix lloc. Decidit a fer durar la conversa una mica més, ara que ja s’ha guanyat la seva confiança, veu com el mateix Black li estalvia la feina mostrant una clara disposició a encantar-s’hi. El dia ja declina; és aquella hora que encara no és fosc però ja ha caigut la tarda, l’hora incerta de les ombres i la vermellor a les façanes. Després de saludar cordialment el mendicant i de  donar-li una altra moneda, Black dubta un moment, com si no s’acabés de decidir, però al final diu:No li han dit mai que és clavat a Walt Whitman?Walt què?, contesta Blue, sense oblidar el seu paper.Walt Whitman. Un poeta famós.No, diu Blue. No tinc el gust de coneixe’l.Ni el tindrà, diu Black. Ja és mort. Però la semblança és extraordinària.Sí, és allò que diuen, diu Blue: que tots tenim un doble en un lloc o altre. Però noi, si a mi ja se m’ha mort doncs què vol que li digui. El més curiós del cas, continua Black, és que Walt Whitman havia treballat en aquest carrer. Va imprimir el seu primer llibre aquí mateix, no gaire lluny d’on som ara.Ja veus, diu Blue, movent el cap amb aire pensatiu. És d’aquelles coses que fan rumiar, oi? 

Trilogia de Nova York, de Paul Auster.

FINALS DE CONTE

EL FINAL EN EL CONTE Algunes opcions per tancar un conte: 

1. En futur: amb un element que indica futur i deixa oberta la possibilitat d’una continuació, amb una sensació de pressentiment

Exemples: Vaig marxar de la casa amb una estranya inquietud. 

El metge va deixar l’habitació amb un fosc pressentiment. 

1. Amb un dubte: el protagonista o el narrador tenen dubtes sobre com evolucionarà la història

Exemples:Em sembla que va plorar en acabar el judici, però no ho sé del cert. 

Em van dir que es van acabar separant, tot i que no ho puc assegurar. 

1. Amb una acció concloent

Exemples:Va sortir de la casa i va tancar la porta d’un cop. 

Ficà la roba de qualsevol manera dins la maleta, la tancà i se n’anà sense dir res. 

1. Amb una decisió: resumint com va acabar la història i afegint-hi una decisió

Exemple:No us explicaré com va acabar la nostra disputa. Hi va haver insults i tots dos ens vam dir coses definitives. Al dia següent, vaig agafar l’avió i em vaig prometre que mai més no tornaria a aquell país. No volia saber-ne res, d’aquell home. 

1. El darrer sentiment: acaba amb una expressió de sentiments

Exemples:Caminà fins a la riba del mar i sentí l’aigua que li mullava els peus. Se sentia tranquil. El malson havia acabat. 

Es mirà al mirall i va adonar-se que feia ulleres. Havia patit massa i per dins estava esmicolat. 

1. Amb una reflexió

Exemples:Cada tant ens truquem per telèfon i jo em pregunto: com pot viure sense remordiments? 

Encara s’està a casa dels pares. És que no es decidirà mai a ser una persona madura? 

1. Un record o una obsessió

Exemples:No puc esborrar la seva cara blanca, com si ja no tingués sang al cos. 

De nit, encara em desperto sentint aquell crit esgarrifós. Passarà molt de temps fins que pugui oblidar-lo. 

1. Amb una observació mínima

Exemples: Es fregava les mans, com si volgués purificar-les. 

Es va quedar estirada al llit, volia descansar, dormir moltes hores. 

En síntesi: Pot haver-hi quatre tipus genèrics de final: 

a)      Fuga: un final obert, que s’expandeix.b)      Contrast: un final que contrasta amb l’inici del text, a vegades utilitza la mateixa oració del començament però amb petites variants.c)      Reunió: final on convergeixen els elements desenvolupats (es troben els personatges aïllats, es mostra el paral·lelisme entre dues històries).d)      Tancament: un final que ho resol tot, que ho deixa tot ben clar.