Category Archives: Terra baixa

L’okupa és el darrer bon salvatge

Entrevista a Ferran Sáez, sobre el seu llibre Els bons salvatges

Diu que els okupes són els darrers bons salvatges.

Sens dubte. Han aconseguit fer-se un autoretrat plausible i que la gent l’assumeixi. Molts els acaben veient com a redemptors del sistema. Fan el paper que en la filosofia política clàssica tenia el bon salvatge. Ja no és el senyor de l’Amazònia, sinó un punky. Molta gent ho ha assumit com una força de xoc de l’esquerra.

 

El bon salvatge és l’ingenu que en el fons acaba sent un irresponsable?

Sí. La idea de la responsabilitat com a valor és una cosa que comença a entrar en crisi als anys 60 quan s’identifica amb docilitat, tot i que conceptualment no hi tingui res a veure. La responsabilitat és una forma d’autocontrol i, sobretot, de tenir present que hi ha algú més que tu. Al bon salvatge no li cal ser ni responsable ni irresponsable, perquè com que viu en la natura, l’únic que ha de fer és adaptar-se. Fa el que vol, però com que viu en un món harmònic, això no té conseqüències negatives.

article sencer al diari Avui, 27 octubre 2008

Marta!, i el Xeixa què?

A classe, sempre surt la discussió si el Xeixa estima o no la Marta. Guimerà no el té pas en compte, perquè sinó, en faria alguna insinuació, i si llegim bé l’obra, no sembla possible que el Xeixa es pugui fer gaires il·lusions…

Però l’altre dia comentàvem la debilitat de la Marta, i vèiem que ella sempre s’ha enganxat a un home que li ha donat el que ella necessitava en aquell moment. Quan era jove: un home més gran (el pare que no va tenir), que li dóna seguretat, casa, feina… Quan el Sebastià li falla, troba el Manelic: salvatge, apassionat, capaç de tot per ella… La pregunta que ens fèiem venia tota sola: ¿a veure si la Marta es va deixar escapar un bon marit, que tenia allà mateix, al seu costat, i amb qui hauria pogut acabar sent realment feliç? Perquè: quina vida li esperava al costat del Sebastià? quina vida li espera al costat del Manelic?

És evident que Guimerà no es preocupa pas gaire pel benestar de la Marta. 

Tiefland i el nacionalisme

És el títol de la pel·lícula que va dirigir Leni Riefenstahl el 1954, inspirada en Terra baixa, d’Àngel Guimerà (curiós enllaç a IMDb)És interessant saber el perquè una directora alemana, ja el 1934, es va interessar per aquesta història. Una possible interpretació la podem trobar en un article força interessant (Ángel Quintana y Margarida Casacuberta, El nacionalismo como mito : ” Tiefland” de Leni Riefenstahl, una interpretación de “Terra Baixa” de Guimerá). En poso algun fragment:

Tiefland“En la base de la tradición Völkish se encuentra el concepto de volk, cuyo significado literal es pueblo, entendido desde una perspectiva mítica estrechamente relacionada con la idea de raza. El concepto de volk reivindicaba una unidad fundamentada en la conciencia mítica de la idea de nación, establecida a partir de los valores legendarios y las tradiciones ancestrales. El principal enemigo de la cultura mítica era la civilización moderna, ya que introduce el caos y destruye los valores ancestrales. La cultura Völkish era conscientemente antiprogresista, antiurbana y antindustrial. Los fundamentos del volk se hallaban en la relación establecida entre el pueblo y la tierra -símbolo material de la nación-, entre el hombre y el paisaje. El hombre puro, que es visto como el ideal de la raza, debe mantenerse en un estadio mítico en contacto con la naturaleza y alejado del mundo del comercio, también debe desconfiar de los extranjeros de otras razas, ya que éstos pueden destruir la fuerza de la nación. La cultura Völkish se consolidó en Alemania durante los años de la unificación nacional y su impacto coincidió con el desarrollo que adquirieron los nacionalismos en la Europa de la segunda mitad del XIX.”

“En cambio, la montaña es el símbolo de la pureza, de una pureza que ya no es la pureza inmediata que ofrece el contacto con la tierra, que determina la idea de raza, sino de una pureza mítica, casi abstracta. Una pureza que se opone al advenimiento de la civilización y, consecuentemente, de la modernidad. En el drama de Guimerà, la búsqueda de dicha pureza se sitúa más allá de una simple lectura catalanista, ya que propone la construcción mítica de la identidad. Por esto, Terra baixa consiguió un gran éxito en el momento de su estreno en Madrid y obtuvo una perfecta recepción ante un público poco sensible por el «caso catalán» -es decir, por el fenómeno del nacionalismo catalán enfrentado con el nacionalismo español-. Terra Baixa sintetizó algunas de las cuestiones básicas que centraron el pensamiento occidental finisecular, las cuales se hallaban en la base de la construcción ideológica de los nacionalismos decimonónicos, entre los que se encuentra, obviamente, el Völkish alemán. Por esto, no fue extraño que la obra de Guimerà fuera objeto de múltiples traducciones -al francés, el italiano, el alemán y el inglés- y de diferentes versiones teatrales, fílmicas y operísticas.”

Terra baixa i la projecció dimètrica II

Continuant amb el tema anterior:

Com s’ho fa l’autor, Àngel Guimerà, perquè la seva projecció pugui ser interpretada pels lectors (o espectadors)?

Hauríem de tenir en compte els diversos factors que hi influeixen:

  • teatre: exigeix que coneguem els personatges a través d’allò que diuen i d’allò que fan, i ocasionalment, a través dels que diuen altres personatges.
  • romanticisme: les influències romàntiques afavoreixen la simplificació dels personatges, en una mena de quadre costumista, on apareixen actituds típiques i tòpiques del gènere humà
  • realisme: demana un cert aprofundiment en el perquè de les conductes humanes, fet que es nota, especialment en la descripció de la Marta i de l’ambientació social.

Terra baixa i la projecció dimètrica

Fer classe de literatura amb el grup del batxillerat tècnic sempre té un al·licient afegit. Són quadriculats, són sistemàtics (no tots), els agraden les rectes, els angles, les fórmules… L’altre dia la professora de dibuix havia deixat a la pissarra uns dibuixos tècnics, unes projeccions dimètriques, que serveixen per reproduir un objecte tridimensional en un full (és a dir, en dues dimensions)

Quantes habilitats han après al llarg dels anys que els han permès entendre que darrera aquesta especial disposició de línies i corbes, amagades unes darrera les altres, amb inclinacions inversemblants, hi ha un objecte real? La literatura s’assembla al dibuix tècnic? Els escriptors no deixen de fer una cosa semblant a la que fan els arquitectes i els dibuixants: comprimir una vida, amb tota la seva complexitat, en un espai bidimensional, en blanc i negre, i deixar-ho tot a punt perquè qui tingui l’habilitat suficient, ho pugui reconstruir i imaginar-se un espai en tres dimensions.

Quina meravella poder traslladar les emocions, els sentiments, les reflexions, les vivències i que algú pugui entendre-les de la mateixa manera que els mestres d’obres o els torners entenen uns plànols.

Pensant-hi una mica més, i parlant-ne amb els alumnes, ens adonem que els escriptors fan una cosa semblant a quan ells han de fer un dibuix tècnic:

  • En alguns aspectes, cal ser molt precís i assenyalar amb molt detall cadascun dels angles, dels pendents, les mesures de les parts, el gruix…
  • D’altres moments, només cal insinuar, deixar que les línies desapareguin, perquè els que interpretem el text o el dibuix puguem endevinar, imaginar…

 

 

 

 

El Manelic i la llibertat

Per què no destrossem la imatge que s’acostuma a tenir del Manelic? Aquell pastor, esperit lliure i ànima pura, que es deixa dur pels seus sentiments, no deixa de ser un pobre desgraciat que, a causa de la seva innocència excessiva i de la seva bona fe, es deixa enganyar i manipular a tort i a dret. Quan s’adona del que li passa, no sap com reaccionar, i la seva confusió mental, deguda a la seva incapacitat per analitzar i raonar, el porta a actuar amb violència amb tots els que l’envolten.

El Monràs del Ventdelplà: el nou Sebastià?

Ja tenim un nou Sebastià a l’imaginari col·lectiu dels catalans! Es diu Josep Monràs, viu a Ventdelplà i té un gran problema per compaginar els seus sentiments amb les seves ambicions. Quants monrasos hi ha per aquí i per allà… Persones amb una forta personalitat, acostumats a manar i a que els obeeixin, a manipular els seus treballadors, els seus amics… Estan acostumats a guanyar, i si perden, sempre tenen recursos per sortir-se’n. Al seu voltant hi ha molta gent que li té por, i que callen; n’hi ha que s’aixopuguen sota el seu poder, i en treuen profit, encara que sigui a costa de deixar de banda els seus principis. I ningú és capaç de dir-li les veritats. Que poderós que és el Monràs/Sebastià, però que dèbil és quan li trobes la seva debilitat.

M’agradaria que en sortissin més idees…

Àngel Guimerà: la biografia o les biografies

¿És interessant conèixer la biografia d’un autor per comprendre’n millor l’obra? En el cas de Guimerà hi ha unes quantes dades biogràfiques que poden fer-nos entendre alguns dels temes que es repeteixen en el conjunt de la seva producció literària. Però no és fàcil fer la biografia d’un autor tan reconegut com Guimerà. Es poden fer biografies “oficials”, reculls de dades objectives, com la de la Gran Enciclopèdia Catalana, però també hi ha biografies que fan interpretacions més arriscades, com la que presenta Ramon Bacardit a la pàgina dedicada a Guimera de Lletra

Naixem o ens fem?

Tots venim al món amb un temperament propi i personal, amb una manera de ser que ens
acompanyarà tota la vida, encara que aquesta manera de ser i de reaccionar podrà enriquir-se i perfeccionar-se a través de les experiències viscudes quan siguin positives, o bé tenir efectesgreument destructius si han estat negatives i desvaloradores.

acaba de llegir el document de Lluís Jordà Lapuyade. Catàleg de follies i infelicitats, B, 2002. p. 27-37

Terra baixa: obra actual?

Amb Terra baixa, Àngel Guimerà intenta que l’espectador s’enfronti amb una temàtica diversa, que prové, en part, de la tradició teatral típica del propi Guimerà, en part també de la tradició romàntica, i en part de la influència del realisme.

Àngel Guimerà (1845-1924) va ser un dels principals autors de teatre del segle XIX català. Les seves obres van ser representades amb molt d’èxit de públic, potser perquè va ser capaç de sintonitzar fàcilment amb les inquietuds de l’època. Terra baixa ha acabat formant part de la tradició cultural catalana, i el personatge del Manelic i el seu crit final “he mort el llop” es poden considerar referents culturals imprescindibles per entendre de quina manera l’obra d’alguns escriptors aconsegueixen sintonitzar amb la cultura popular.

En aquests moments en què els referents culturals estan tan allunyats del que s’escrivia fa poc més de cent anys, potser caldria preguntar-se quins valors té aquesta obra de teatre que, encara, és possible de representar-la i que no perdi el seu valor essencial