L’esplèndida pel·lícula basada en la novel·la de Chuck Palahniuk no és només una reflexió sobre la violència i sobre l’enorme complexitat de la ment humana. És una història que ofereix múltiples lectures, i que ens pot servir per reflexionar sobre la necessitat que tenim els humans de buscar els nostres propis límits, sobretot quan la vida quotidiana ens arrossega cap a la pèrdua de les ganes de viure.
A classe de literatura ens ha servit per entendre una mica més els protagonistes de La bogeria i de Solitud, el quals, voluntàriament o no, necessiten enfrontar-se al pitjor per tal de buscar una sortida a la misèria de la quotidianitat. Potser és una interpretació agafada pels pèls, però tant el naturalisme com el modernisme, d’alguna manera o altra, també intenten sotraguejar els seus personatges, per tal d’analitzar els resultats psicològics que en deriven.
El club de la lluita, però, té una hipòtesi encara més inquietant: mentre que tant Serrallonga com la Mila acaben adoptant solucions individuals, que no impliquen canvis substancials en el seu entorn, la “revolta” del Narrador/Tyler Durden acaba provocant un canvi profund, radical, en un entorn mancat de principis morals i que acaba acceptant les propostes del/s protagonista/es.
