Un dels aspectes característiques de La plaça del diamant és l’estil com està escrita la història, un estil que s’assembla a la llengua oral, encara que si s’observa detingudament, es veu que hi ha molt treball literari, que no és gens improvisat. Quan al capítol XXVIII escriu: “Érem una colla, la colla de la neteja“, aquest ús de colla com un mot que designa un grup de gent que fan junts alguna cosa, però també amb el sentit de quantificador (quina colla que n’hi havia!, per exemple), sembla que sigui una repetició voluntària, per tal d’afavorir que en el lector es posin en marxa diversos nivells de lectura.

You like not that French novel? Tell me why.
You think it quite unnatural. Let us see.
The actors are, it seems, the usual three:
Husband, and wife, and lover. She–but fie!
In England we’ll not hear of it. Edmond,
The lover, her devout chagrin doth share;
Blanc-mange and absinthe are his penitent fare,
Till his pale aspect makes her over-fond:
So, to preclude fresh sin, he tries rosbif.
Meantime the husband is no more abused:
Auguste forgives her ere the tear is used.
Then hangeth all on one tremendous IF:-
IF she will choose between them. She does choose;
And takes her husband, like a proper wife.
Unnatural? My dear, these things are life:

And life, some think, is worthy of the Muse.

llegeix

llegeix

llegeix 

llegeix

Em sembla recordar que per a la banda sonora de la pel·lícula de F. Betriu, Ramon Muntaner va escriure aquesta cançó dedicada a la Colometa. És un bon resum del que li passa:

Tens els ulls plens de paraules,
la vida estesa al davant.
Aparador de joguines,
cançons fàcils de cantar.
Cançó d’un temps de tramvies
i carrers mal empedrats;
dies de sol i de pluja
barri amunt i barri avall.
Nits de lluna plena…
Somnis d’envelat…
Bella com una princesa
d’algun vell conte d’infants,
et veig ballar un vals de punta
a la plaça del Diamant.

I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.
Sentir que passen els dies
com si fos un joc d’atzar:
Una rosa per Sant Jordi
i flors negres per Tots Sants.
Xerrameca de botigues,
coloraines de mercat;
olor de sofre i de lluna
cada nit de Sant Joan.
Nits de lluna plena…
Somnis d’envelat…
L’ocell de la jovenesa
pren el vol mirall enllà:
valsos que van i que vénen
a la plaça del Diamant.

I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.
Llargues tardes de diumenge,
polsim de lluna als terrats,
quietud d’hivern al vespre
quan es fa fosc aviat.
Sentor de rosa perduda,
claror de vidre entelat,
joguina feta malbé,
cendra d’ocell estimat.
Nits de lluna plena…
Somnis d’envelat…
I quan la cançó s’acabi
una altra en començarà,
car tot gira, com els valsos
de la plaça del Diamant.