Gabriel Ferrater
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ? Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Da nuces pueris. Barcelona: Empúries, 1987, p.69.
A la pintura sempre hi trobem paraules, a la poesia sempre hi trobem imatges. L’ús de la imatge a la classe de literatura serveix per fer evident que la clau de l’art està, no tant en els fets que es descriuen, sinó en la manera com aquests fets són descrits. El bon escriptor sovint oculta la seva habilitat tècnica, i ens fa passar per “simple” aquell text que, en el fons, està molt treballat. Descobrir les eines formals que ha fet servir l’artista és el primer pas, i imprescindible, per entendre la finalitat de qualsevol obra.
