Un dels aspectes característiques de La plaça del diamant és l’estil com està escrita la història, un estil que s’assembla a la llengua oral, encara que si s’observa detingudament, es veu que hi ha molt treball literari, que no és gens improvisat. Quan al capítol XXVIII escriu: “Érem una colla, la colla de la neteja“, aquest ús de colla com un mot que designa un grup de gent que fan junts alguna cosa, però també amb el sentit de quantificador (quina colla que n’hi havia!, per exemple), sembla que sigui una repetició voluntària, per tal d’afavorir que en el lector es posin en marxa diversos nivells de lectura.

You like not that French novel? Tell me why.
You think it quite unnatural. Let us see.
The actors are, it seems, the usual three:
Husband, and wife, and lover. She–but fie!
In England we’ll not hear of it. Edmond,
The lover, her devout chagrin doth share;
Blanc-mange and absinthe are his penitent fare,
Till his pale aspect makes her over-fond:
So, to preclude fresh sin, he tries rosbif.
Meantime the husband is no more abused:
Auguste forgives her ere the tear is used.
Then hangeth all on one tremendous IF:-
IF she will choose between them. She does choose;
And takes her husband, like a proper wife.
Unnatural? My dear, these things are life:

And life, some think, is worthy of the Muse.

llegeix

llegeix

llegeix 

llegeix