Monthly Archives: gener 2008

El laberint (1)

El laberint sempre ha estat utilitzat com a representació simbòlica de la incertesa dels camins que prenem a la vida, que no sabem mai on ens porten (i que pot ben ser que no ens portin allà on esperàvem). És molt fàcil relacionar la història de la Mila amb l’entrada a un món desconegut, un laberint, amb una sortida impossible de saber. Però moure’s pel laberint ens ensenya a prendre decisions, i a recuperar-se quan s’ha pres el camí equivocat.

De petit m’agradava molt fer laberints en un paper, tot i que molt aviat vaig adonar-me que eren excessivament fàcils. Però si feu aquest laberint ja no és tan fàcil la cosa

laberint zanorg

Música per a Solitud

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/cp1Ohox6hS4" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La novel·la de Víctor Català està tan carregada de sentiments que fàcilment pot inspirar altres manifestacions artístiques, com per exemple musicals. Seria interessant saber si aquesta obra ha sonat idees a pintors, escultors, fotògrafs, etc

Tiefland i el nacionalisme

És el títol de la pel·lícula que va dirigir Leni Riefenstahl el 1954, inspirada en Terra baixa, d’Àngel Guimerà (curiós enllaç a IMDb)És interessant saber el perquè una directora alemana, ja el 1934, es va interessar per aquesta història. Una possible interpretació la podem trobar en un article força interessant (Ángel Quintana y Margarida Casacuberta, El nacionalismo como mito : ” Tiefland” de Leni Riefenstahl, una interpretación de “Terra Baixa” de Guimerá). En poso algun fragment:

Tiefland“En la base de la tradición Völkish se encuentra el concepto de volk, cuyo significado literal es pueblo, entendido desde una perspectiva mítica estrechamente relacionada con la idea de raza. El concepto de volk reivindicaba una unidad fundamentada en la conciencia mítica de la idea de nación, establecida a partir de los valores legendarios y las tradiciones ancestrales. El principal enemigo de la cultura mítica era la civilización moderna, ya que introduce el caos y destruye los valores ancestrales. La cultura Völkish era conscientemente antiprogresista, antiurbana y antindustrial. Los fundamentos del volk se hallaban en la relación establecida entre el pueblo y la tierra -símbolo material de la nación-, entre el hombre y el paisaje. El hombre puro, que es visto como el ideal de la raza, debe mantenerse en un estadio mítico en contacto con la naturaleza y alejado del mundo del comercio, también debe desconfiar de los extranjeros de otras razas, ya que éstos pueden destruir la fuerza de la nación. La cultura Völkish se consolidó en Alemania durante los años de la unificación nacional y su impacto coincidió con el desarrollo que adquirieron los nacionalismos en la Europa de la segunda mitad del XIX.”

“En cambio, la montaña es el símbolo de la pureza, de una pureza que ya no es la pureza inmediata que ofrece el contacto con la tierra, que determina la idea de raza, sino de una pureza mítica, casi abstracta. Una pureza que se opone al advenimiento de la civilización y, consecuentemente, de la modernidad. En el drama de Guimerà, la búsqueda de dicha pureza se sitúa más allá de una simple lectura catalanista, ya que propone la construcción mítica de la identidad. Por esto, Terra baixa consiguió un gran éxito en el momento de su estreno en Madrid y obtuvo una perfecta recepción ante un público poco sensible por el «caso catalán» -es decir, por el fenómeno del nacionalismo catalán enfrentado con el nacionalismo español-. Terra Baixa sintetizó algunas de las cuestiones básicas que centraron el pensamiento occidental finisecular, las cuales se hallaban en la base de la construcción ideológica de los nacionalismos decimonónicos, entre los que se encuentra, obviamente, el Völkish alemán. Por esto, no fue extraño que la obra de Guimerà fuera objeto de múltiples traducciones -al francés, el italiano, el alemán y el inglés- y de diferentes versiones teatrales, fílmicas y operísticas.”

Terra baixa i la projecció dimètrica II

Continuant amb el tema anterior:

Com s’ho fa l’autor, Àngel Guimerà, perquè la seva projecció pugui ser interpretada pels lectors (o espectadors)?

Hauríem de tenir en compte els diversos factors que hi influeixen:

  • teatre: exigeix que coneguem els personatges a través d’allò que diuen i d’allò que fan, i ocasionalment, a través dels que diuen altres personatges.
  • romanticisme: les influències romàntiques afavoreixen la simplificació dels personatges, en una mena de quadre costumista, on apareixen actituds típiques i tòpiques del gènere humà
  • realisme: demana un cert aprofundiment en el perquè de les conductes humanes, fet que es nota, especialment en la descripció de la Marta i de l’ambientació social.

Terra baixa i la projecció dimètrica

Fer classe de literatura amb el grup del batxillerat tècnic sempre té un al·licient afegit. Són quadriculats, són sistemàtics (no tots), els agraden les rectes, els angles, les fórmules… L’altre dia la professora de dibuix havia deixat a la pissarra uns dibuixos tècnics, unes projeccions dimètriques, que serveixen per reproduir un objecte tridimensional en un full (és a dir, en dues dimensions)

Quantes habilitats han après al llarg dels anys que els han permès entendre que darrera aquesta especial disposició de línies i corbes, amagades unes darrera les altres, amb inclinacions inversemblants, hi ha un objecte real? La literatura s’assembla al dibuix tècnic? Els escriptors no deixen de fer una cosa semblant a la que fan els arquitectes i els dibuixants: comprimir una vida, amb tota la seva complexitat, en un espai bidimensional, en blanc i negre, i deixar-ho tot a punt perquè qui tingui l’habilitat suficient, ho pugui reconstruir i imaginar-se un espai en tres dimensions.

Quina meravella poder traslladar les emocions, els sentiments, les reflexions, les vivències i que algú pugui entendre-les de la mateixa manera que els mestres d’obres o els torners entenen uns plànols.

Pensant-hi una mica més, i parlant-ne amb els alumnes, ens adonem que els escriptors fan una cosa semblant a quan ells han de fer un dibuix tècnic:

  • En alguns aspectes, cal ser molt precís i assenyalar amb molt detall cadascun dels angles, dels pendents, les mesures de les parts, el gruix…
  • D’altres moments, només cal insinuar, deixar que les línies desapareguin, perquè els que interpretem el text o el dibuix puguem endevinar, imaginar…