La cavalleria fou una institució medieval de caire militar o paramilitar que arribà a constituir una autèntica casta privilegiada dins la societat feudal europea. L’ideal cavalleresc (fidelitat, menyspreu del sofriment i de la mort, anhel de glòria) feia compatible la defensa del senyor feudal i la dels febles, a les quals s’afegí més tard la de la religió. Precisament, l’Església transformà la cerimònia d’armar un cavaller en un ritu religiós, d’on deriva l’atribució d’un significat simbòlic a les armes.
En un sentit literal i primitiu, el nom cavaller designava el posseïdor d’un cavall i armes que servia un senyor, amb el qual sovint es lligava per un contracte de fidelitat. Sota l’imperi carolingi, els cavallers reberen compensacions territorials als seus eficaços serveis, i en el segle XII esdevingueren una classe jurídica i hereditària. Amb tot, a la Corona d’Aragó la cavalleria no fou mai un clos hermètic, ans es nodrí, també, de ciutadans i d’homes lliures, armats cavallers per un rei com a premi d’algun servei retut a la corona. En el territori de la Confederació, els cavallers rebien el tractament de magnífic mossèn o de, simplement mossèn, i gaudien de privilegis jurídics i d’exempcions fiscals. La major part d’ells vivien en les seves possessions rurals.

Llanas, Manel i Pinyol, Ramon. “La novel·la cavalleresca, I”, Història de la literatura catalana, 1985, Ed 62/Ed. Orbis (p.117,118)

Quan Martorell inicià la redacció de la seva novel·la ja feia set anys que la Cristiandat plorava la seva major pèrdua: la caiguda de Constantinoble en poder dels turcs el 29 de maig del 1453, dolorosa jornada en la qual uns pocs catalans defensaren la capital de l’imperi bizantí. Mentre al seu port poc pogueren fer els vaixells de guerra comandats per Bernat de Montoliu, a la costa del mar de Màrmara […] el capità Pere Julià, amb contingents catalans i grecs, lluità fins a morir, i en un altre indret batalalva Joan de la Via, cònsol dels catalans, al qual l’endemà Mehmet II féu tallar el cap. La notícia de la caiguda de Constantinoble i la fi de l’Imperi fou rebuda a Catalunya i el regne de València amb grans mostres de dolor, com arreu de l’Europa cristiana; el nostre Alfons el Magnànim intantà d’organitzar una croada per tal de reconquerir la gran ciutat grega, i en llengües cristianes s’escriviren proses i versos planyent el desastre i pronosticant la immediatesa reconquesta de la capital bizantina […].

Martorell, que devia assabentar-se de la pèrdua de Constantinoble a València i que pogué comprovar que no era senzilla cosa la reconquesta de la ciutat grega set anys després de la seva caiguda, es posà a escriure una novel·la l’heroi de la qual, Tirant, «conquistà tot l’imperi grec, cobrant-lo dels turcs qui aquell havien subjugat a llur domini dels crestians grecs», com puntualitza a la dedicatòria. En efecte, el tramat essencial del Tirant emmena a la total desfeta dels turcs a l’imperi grec i a l’alliberament «definitiu» de Constantinoble, ciutat que encara avui continua en poder dels turcs […].

El creador literari té dret a lliurar als seus llegidors la imatge d’un món divers de la realitat i a narrar esdeveniments que no han succeït mai, i això diferencia el novel·lista del cronista. Però el que era normal, corrent i admès era que aquesta desfiguració de la història fos situada en temps passats molt llunyans i en terres de localització geogràfica vaga. Des del segle XII narradors en llengües romàniques havien alimentat l’anhel de somnis i de fantasies de la societat culta amb la invenció d’una Bretanya idealitzada…

Martí de Riquer