Unes fotos interesssants
Fa uns dies va venir un mim a fer-nos una activitat a la nostra classe. Es tractava de que ell
feia un gest i nosaltres l’haviem d’escriure. De totes les paraules que vam dir entre tots vam
construir petits textos.
Jo estic a favor de que publiquin les fotografies al diari perquè moltes vegades la gent veient les fotos s’impacten i intenten ajudar. També ajuda a que la gent vegi el que passa en altres països per exemple: la fam, la pobresa, les malalties, etc A vegades amb les paraules no n’hi ha prou per explicar el què succeeix al món.
Alison
La meva opinió és que estic a favor de que és publiquin aquestes fotografies al diari perquè les persones hem de conèixer les coses dolentes o bones que passen al món. També és millor publicar una foto al diari que escriure-la perquè les fotos et fan reaccionar més i et fan ajudar a les persones que ho necessiten.
Miguel
La meva opinió es que estic a favor de que publiquin aquestes fotos perquè quan un nen del primer món que pateix gana al veure’n un del tercer mon es veu impactat per les fotos i pot saber que els aliments cal menjar-los i no llençar-los. També perquè es pot veure la realitat del que passa al món i la injustícia que hi ha.
Mario
Jo estic a favor de que es publiquin aquestes fotografies perquè es vegi que no tot són meravelles. Si publiquen les fotos pot passar que les persones reaccionin per ajudar a les altres persones.
Alfons
La meva opinió és que estic en contra de que publiquin aquestes fotos perquè a lo millor el pare està llegint el diari i el fill s’acosta, la veu i li pot afectar. Potser al nen li costa entendre que al món passen aquestes coses. També crec que les persones afectades per les fotos els hi faci vergonya sortir al diari.
Edu
Jo estic a favor de que es publiquin perquè si els nens que es fan grans no aprenen, no sabran la realitat d’algunes persones que pateixen. També perquè si les persones no veuen les fotografies, no s’impacten tant per reaccionar i ajudar.
Yoab
La meva opinió es que estic a favor de que publiquin aquestes fotos als diaris perquè així les persones de tot el món poden veure el que passa, si fos tot escrit no els impactarien no reaccionarien. També perquè la gent podria saber com viuen i ajudar a les persones de tot el món.
Moha
Estic a favor de que es publiquin las fotos als diaris perquè les persones puguin veure el que passa al món i siguin solidàries amb altres països. També perquè al veure aquestes fotografies reaccionem i ens impacten més que si només fossin escrites.
Melanie
La meva opinió que publiquin les fotografies en els diaris és a favor, perquè tothom sàpiga que en el món hi ha coses terribles, però que en podem aprendre per fer-ho millor. També perquè quan estem davant d’una fotografia impactant i les persones reaccionem i a vegades s’ajuda als necessitats.
Tabita
Jo estic ha favor de que publiquin aquestes fotos als diaris perquè tothom ha de conèixer el que passa al món. No es el mateix si veus una foto que si ho llegeixes. Al veure la foto t’impacta més i reacciones, t’entra tan endins la tristesa que et venen ganes d’ajudar.
Raquel
WORLD PRESS PHOTO (WPP)
This is an international photojournalism competition founded in 1955 by a group of Dutch photographers. Year after year the competition has become more and more important. The photos travel all around the world in an exhibition.
(adapted from www.worldpressphoto.org)
WPP és una competició internacional de fotoperiodisme creada al 1955 per un grup de fotògrafs holandesos. Any rere any ha anat guanyant importància. Les fotografies viatgen en exposicions al voltant de tot el món.
Ahir dia 29 de novembre vam anar d’excursió al museu CCCB. Allí hi havien fotografies que impactaven. Com per exemple una dona que no tenia nas, i desprès de llegir la descripció que hi havia al costat de la foto, va resultar que tampoc tenia orelles. Només té 18 anys, és molt jove. L’han tallat el nas i les orelles els policies que va trucar el seu marit perquè va escapar de casa. Crec que això és injust que tractin tan malament les dones. Totes aquelles fotografies eren desagradables, per mi era molt difícil creure que eren reals. Em preguntava que com pot ser que el món sigui tan desordenat. Algunes representaven coses normals com carreres, la rapidesa, eren impactants i no feien fàstic com altres però eren molt poques, la majoria eren desagradables.
Alla
La exposició no em va agradar molt, perquè les fotografies eren de molts desastres que passaven al món. Penso que aquesta realitat es podria canviar. Les fotografies impactaven molt, jo crec que en aquesta exposició tracten de explicar-nos a través de les fotografies que al mon en molts països, passen coses terribles. També hi havia un bebè amb un tumor al cervell. Després en una fotografia hi havia un senyor que un toro li va clavar la banya per la gola i la banya li va sortir per la boca. La primera fotografia de la exposició, era la de una dona. Li van tallar les orelles i el nas, perquè va fugir de casa i el seu marit va ordenar a la policia que li fessin mal.
Andrea
La exposició no em va agradar gaire perquè no esperava trobar-me aquestes coses tan desagradables. Com per exemple el nen que estava malalt i totes les mosques se l’ hi ficaven dins de la pell, dins de la boca, i fins i tot dins de les orelles i els ulls.També hi havia una dona que no tenia nas ni orelles, això li va passar perquè es va escapar de la casa del seu marit perquè la maltractava. Doncs el seu marit va manar als policies perquè li tallessin les orelles i el nas. Jo crec que ella es pot sentir molt malament perquè encara hi ha molts maleducats que se’n riuen de la gent que te malalties diferents. Per una part jo em sento malament per aquestes persones.
Erica
Per practicar una mica.
Només has d’arribar fins a aquí i ja podràs començar:
versió JClic – català
engega’l (applet)
Ens anem fent grans i a poc a poc comencem a tenir idees pròpies sobre les coses que ens envolten o ens preocupen.
Avui iniciem un nou tema en aquest bloc.
L’he titulat “Arguments”.
Es tractaria de que escrivissiu la vostra opinió sobre un tema en concret. Per ser la primera vegada el proposaré jo, però espero que per altres ocasions sigueu vosaltres els que digueu sobre què voleu opinar.
Llegirem els vostres comentaris el proper dimarts!
Recordeu-vos de ser clars, entenedors i sobretot sense faltes d’ortografia.
Ànims!
El dimecres tal i com esperàvem va venir a l’escola en Valentí Gubianes. Ens va explicar en què consistia la feina d’il.lustrador i ens va mostrar les eines i materials que utilitzava. No cal dir que tots i totes vam quedar impressionats amb la seva feina. Aquí us mostrem el seu treball d’il.lustrador amb el nostre conte.
Els nens i nenes de cicle superior hem escrit un conte.
La classe de cinquè vam començar. Junts vam escollir el tema i a poc a poc vam començar a donar-li forma, a escriure’l. Sabíem que no el podríem acabar, que l’havíem de deixar a mig nus per tal de que la classe de sisè el pogués continuar. Ells el van acabar i li van posar el títol.
Aquest dimecres esperem la visita de l’il.lustrador Valentí Gubianes, li llegirem el conte i esperem amb moltes ganes que ell l’il.lustri.
Aquest és el conte del cicle superior. estem molt orgullosos de tal i com ha quedat.
IL·LUMINATS PEL FUTUR
Quan vaig pujar a l’habitació la motxilla em va relliscar de l’esquena i va anar a parar directament sobre el llit. Estava molt nerviosa. Ràpidament vaig connectar-me al Facebook per parlar amb en Marc. El primer que havia de fer era introduir la meva adreça electrònica: juliablaze@ hotmail.com, la meva contrasenya i buscar el perfil del meu amic per deixar-li un missatge urgent.
Havia d’explicar-li que quan tornava de l’escola, per un camí diferent als altres dies, vaig veure un edifici molt vell. Era sorprenent, no l’havia vist mai i la meva curiositat va fer que m’hi apropés molt sigil·losament, com una gateta. Hi havia la porta mig alçada del que semblava un vell garatge. Amb prudència em vaig ajupir per veure el que hi havia. Era una cosa gran, com un vehicle sense rodes, com d’acer, sense portes ni finestres. Era estrany, tan estrany que no podia deixar de mirar-lo. No m’atrevia a entrar-hi, necessitava més que mai l’ajuda del meu amic.
En Marc no va trigar a respondre’m, es veu que estava tot sorprès de la meva troballa. Estava disposat a venir amb el seu amic Víctor. Li vaig respondre que ens trobaríem a les sis en punt al carrer Florida número 8.
A l’hora planejada estàvem els tres, molt nerviosos, davant de l’edifici. Amb molta por i com si fóssim lladres vam entrar per la porta del garatge, estava tot fosc i ple de teranyines. Tot observant aquella estranya cosa, en Marc va veure un botó vermell que destacava molt, el va pitjar i una porta es va obrir.
L’interior era increïble, si es podien fer deu ordinadors com el meu amb la maquinària que hi havia!
Un cop a dins i mentre estàvem xafardejant vam notar moviments estranys,
la sensació de por continuava, tot ens feia molt mala espina! De cop vam començar a tremolar, tot es movia, era com si hi hagués un terratrèmol. Aquell estrany vehicle no parava d’encendre i apagar les llums, s’havia posat en moviment. No enteníem res, però si que vam notar que no estàvem sols. Aquella nau estranya estava pilotada per un home i una dona, quan ens anàvem apropant cap a on estaven ells vam sentir com parlaven.
No sabíem quina llengua era, però el Víctor va dir que s’assemblava al xinès.
– Com pot ser?, va dir el Marc, si aquests xinesos tenen els ulls com nosaltres?
– Potser no són xinesos, només parlen la seva llengua, va dir en Víctor.
– Jo fa temps vaig veure una pel·lícula, va continuar el Víctor, on unes persones del futur havien inventat una màquina del temps i feien un viatge al passat.
– Què vols dir?, vaig dir jo, estem en una màquina del temps i viatgem al futur?
De sobte la màquina es va parar. Els tripulants vestits amb uns uniformes grisos i ajustats van sortir per la porta. Nosaltres, després d’esperar una estoneta, vam decidir sortir. La sorpresa va ser gran, ja no estàvem en un vell garatge sinó en un gran laboratori, modern, avançat i científic. Continuàvem estant sorpresos, mai no havíem vist un laboratori igual. Estava ple de màquines i robots. Estàvem tan atontats que no ens vam adonar que l’alarma sonava per nosaltres. Un senyor forçut ens va agafar pel braç i ens va portar a part, semblava el despatx del cap. Se’l veia furiós, ens feia preguntes i més preguntes però nosaltres no enteníem res de res. Aleshores es va dirigir al forçut, aquest va sortir ràpidament de la sala i va tornar al cap d’un moment en companyia d’un robot, que era el traductor. Ara sí que l’enteníem, ens preguntava qui erem i què hi fèiem aquí. Ens va confirmar que la llengua que parlaven ells era el xinès, tothom el parlava i no coneixien cap més idioma. També ens va dir que havia informat al cap que nosaltres parlàvem català, una llengua del passat.
El cap, tot estranyat li va dir al robot traductor que ens preguntés si volíem donar un vol per la ciutat. A la porta ens esperava un cotxe volador! Quan vam obrir la porta vam veure meravelles, nosaltres tres vam ocupar ràpidament els seients de darrera. Un cop dins del cotxe en Víctor li va demanar al robot si tenia algun aparell per traduir. El robot es va treure de dins del cap tres collarets, un per cada ú de nosaltres, d’aquesta manera ell no hauria d’acompanyar-nos. Cada cop que passàvem per un lloc ens descrivien dient què era. Vam passar per la plaça principal i vam veure un munt de coses: taules que es podien guardar a la butxaca, mòbils amb 3D i el que més ens va il·luminar va ser que allà res funcionava amb petroli, els cotxes per tant no contaminaven. El cap també ens va explicar que no hi havia reis, ni presidents, ni alcaldes, no hi havia ningú que manés, cadascú era responsable. El món estava equilibrat ningú era ric ni tampoc pobre.
Va arribar l’hora de dinar i vam fer-ho a casa seva, aquesta vegada era ell el que volia saber coses del passat.
Li vam explicar que els nostres mòbils no tenen 3D, les taules són massa grans per guardar-les a la butxaca, els cotxes funcionen amb benzina i contaminen molt, no tenim robots, a la nostra època es parlen moltes llengües. No som prou responsables, hem de tenir governants, moltes lleis i polícies que vigilen que es compleixin. Hi ha homes molt rics i d’altres que no tenen ni per menjar.
Però nosaltres teníem ganes de saber més coses, fins on havien arribat els seus avenços tecnològics? El cap ens va proposar una visita més extensa per la ciutat.
Vam tornar al cotxe volador i va iniciar la visita guiada.
Vam quedar molt sorpresos en veure que alguns edificis tenien 1500 pisos d’alçada. Els ascensors eren exteriors, tenien seients amb cinturons de seguretat i podien anar de dalt a baix i de dreta a esquerra. Vàrem preguntar com eren les escoles i ens va explicar que no n’hi havia, ni tampoc llibres de paper. El nens rebien a casa seva la teleclasse, tenien hologrames de professors que vigilaven que anessin fen bé la feina.
Pels espais que hi havia entre els edificis hi circulaven tota mena de vehicles voladors: cotxes de diferents mides, autobusos i metro-exterior i moltes naus espacials que podien viatjar a d’altres planetes on havien construït ciutats.
També va dir-nos que havien descobert vacunes per totes les malalties i podien viure de 120 a 150 anys.
Continuant la nostra visita vàrem veure un edifici molt més alt, el cap va dir-nos que tenia 4000 pisos i que era un museu on guardaven tot el que els hi havia arribat del passat com ara: llibres de paper, televisors que no tenien 3D, telèfons mòbils que no veies amb qui parlaves, cotxes que circulaven per terra amb rodes i infinitat d’aparells del nostre temps, però també hi havia animals dissecats que s’havien extingit com: lleons, àligues, foques, balenes i molts d’altres.
Jo estava meravellada per tot allò que veiem i ens explicaven, però el Marc i el Víctor van dir que hauríem de tornar al nostre temps, ja feia molt que érem fora i ens trobarien a faltar.
Vam tornar al laboratori, ens vam acomiadar de tothom, però a l’entrar a la màquina i pitjar el botó vermell no va passar res, la màquina no es va bellugar, sembla que aquell estrany vehicle s’havia espatllat i no ens transportaria. Els nostres tripulants parlaven entre ells molt ràpid amb xinès, estaven molt esverats, el cap va fer comprovar els circuits i un robot va explicar que la màquina era molt delicada i que es pot utilitzar només una vegada a l’any perquè si l’utilitzes dues vegades es pot obrir una bretxa interdimensional que pot causar danys al futur, al present i al passat.
Nosaltres vàrem dir que no podíem esperar un any era massa temps, els nostres pares es preocuparien molt. Llavors el cap va proposar fer una màquina del temps nova, ens va agradar la idea, així podríem tornar a casa.
El cap va dir que no seria difícil amb l’ajuda dels robots, en va reunir a molts al laboratori, els hi va donar les instruccions, ells havien de buscar el material necessari i construir la màquina.
Quan esperàvem en Marc va preguntar al cap:
-Perquè tots parleu xinès?
-És una bona pregunta! Fa molts anys va esclatar la tercera guerra mundial entre els Estats Units i Canadà, el xinesos van intervenir en el conflicte, després d’uns mesos a tot Amèrica es parlava xinès, més tard a l’Àfrica i després a tot el món.
Tantes emocions ens havien deixat esgotats i ens vàrem quedar en un racó del laboratori a esperar que acabessin de construir la màquina que ens havia de transportar al nostre temps, però de sobte……….ens vàrem trobar a la classe del professor Willer, on ens havíem quedat adormits, tot havia estat un somni, però el que sempre ens preguntaríem entre nosaltres era com podia ser que tots tres tinguéssim el mateix somni.
CICLE SUPERIOR
Jo per Nadal tinc un problema.
M’agrada molt desitjar unes bones festes als meus amics i amigues, però cada any em costa més. Vull ser original i no repetir el mateix de sempre: que si “Bon Nadal i Feliç Any Nou” o ” Us desitjo unes bones festes” o “Que sigueu molt feliços en aquests dies tan especials”.
Com veieu res original, i mira que m’esforço!
Us demano ajuda!
Potser algú de vosaltres també li agrada escriure felicitacions originals i es troba com jo.
I si unim esforços?
Ho intentem?
Us proposo que penseu una felicitació i la escriviu als comentaris, jo em comprometo a publicar-les al bloc.
Aquest any serà diferent!
Per fer una miqueta de caliu nadalenc dos vídeos: una cançó dels gossos i una cançó que a mi m’agrada molt “Quan somrius”
Ja van arribant les primeres aportacions i cal dir que són molt boniques:
De la Raquel:
No us despisteu que pel camí que aneu trobareu alegria i felicitat i potser un regalet.
Con una gamba y un mejillón, te regalo un besucón. Con un percebe y mi amistad, Feliz Navidad. Y con mi cariño que vale un huevo, Feliz Año Nuevo.
DE MIGUEL
US DIC QUE TINGUEU BON ANY, TAMBÉ QUE MENGEU MOLTS TURRONS I QUE PENSEU UN BON DESIG EN ANY NOU. QUE ELS VOSTRES RAÏMS ESTIGUIN MOLT BONS I QUE TINGUEU UN PROSPER ANY NOU.
Hola Irene soc l’Erica i a continuacio et diré algunes felicitacions:
Molt bones festes a tots i totes,
que el proper any sigui el del compliment de tots el desitjos.
Bones festes i prosper any nou.
i ara la meva inventada: Us desitjo Bon Nadal a tothom, m’han agradat molt tots els professors que he tingut i els companys i companyes de la clase de 5é. Bones festes !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
ESPERO QUE US REGALIN MOLTS REGALS I QUE L’ANY VINENT
