Els nens i nenes de cicle superior hem escrit un conte.

La classe de cinquè vam començar. Junts vam escollir el tema i a poc a poc vam començar a donar-li forma, a escriure’l. Sabíem que no el podríem acabar, que l’havíem de deixar a mig nus per tal de que la classe de sisè el pogués continuar. Ells el van acabar i li van posar el títol.

Aquest dimecres esperem la visita de l’il.lustrador Valentí Gubianes, li llegirem el conte i esperem amb moltes ganes que ell l’il.lustri.

Aquest és el conte del cicle superior. estem molt orgullosos de tal i com ha quedat.

 

IL·LUMINATS PEL FUTUR

 

 

Quan vaig pujar a l’habitació la motxilla em va relliscar de l’esquena i va anar a parar directament sobre el llit. Estava molt nerviosa. Ràpidament vaig connectar-me al Facebook per parlar amb en Marc. El primer que havia de fer era introduir la meva adreça electrònica: juliablaze@ hotmail.com, la meva contrasenya i buscar el perfil del meu amic per deixar-li un missatge urgent.

Havia d’explicar-li que quan tornava de l’escola, per un camí diferent als altres dies, vaig veure un edifici molt vell. Era sorprenent, no l’havia vist mai i la meva curiositat va fer que m’hi apropés molt sigil·losament, com una gateta. Hi havia la porta mig alçada del que semblava un vell garatge. Amb prudència em vaig ajupir per veure el que hi havia. Era una cosa gran, com un vehicle sense rodes, com d’acer, sense portes ni finestres. Era estrany, tan estrany que no podia deixar de mirar-lo. No m’atrevia a entrar-hi, necessitava més que mai l’ajuda del meu amic.

 

En Marc no va trigar a respondre’m, es veu que estava tot sorprès de la meva troballa. Estava disposat a venir amb el seu amic Víctor. Li vaig respondre que ens trobaríem a les sis en punt al carrer Florida número 8.

 

A l’hora planejada estàvem els tres, molt nerviosos, davant de l’edifici. Amb molta por i com si fóssim lladres vam entrar per la porta del garatge, estava tot fosc i ple de teranyines. Tot observant aquella estranya cosa, en Marc va veure un botó vermell que destacava molt, el va pitjar i una porta es va obrir.

L’interior era increïble, si es podien fer deu ordinadors com el meu amb la maquinària que hi havia!

 

Un cop a dins i mentre estàvem xafardejant vam notar moviments estranys,

la sensació de por continuava, tot ens feia molt mala espina! De cop vam començar a tremolar, tot es movia, era com si hi hagués un terratrèmol. Aquell estrany vehicle no parava d’encendre i apagar les llums, s’havia posat en moviment. No enteníem res, però si que vam notar que no estàvem sols. Aquella nau estranya estava pilotada per un home i una dona, quan ens anàvem apropant cap a on estaven ells vam sentir com parlaven.

No sabíem quina llengua era, però el Víctor va dir que s’assemblava al xinès.

 

 

– Com pot ser?, va dir el Marc, si aquests xinesos tenen els ulls com nosaltres?

– Potser no són xinesos, només parlen la seva llengua, va dir en Víctor.

– Jo fa temps vaig veure una pel·lícula, va continuar el Víctor, on unes persones del futur havien inventat una màquina del temps i feien un viatge al passat.

– Què vols dir?, vaig dir jo, estem en una màquina del temps i viatgem al futur?

 

De sobte la màquina es va parar. Els tripulants vestits amb uns uniformes grisos i ajustats van sortir per la porta. Nosaltres, després d’esperar una estoneta, vam decidir sortir. La sorpresa va ser gran, ja no estàvem en un vell garatge sinó en un gran laboratori, modern, avançat i científic. Continuàvem estant sorpresos, mai no havíem vist un laboratori igual. Estava ple de màquines i robots. Estàvem tan atontats que no ens vam adonar que l’alarma sonava per nosaltres. Un senyor forçut ens va agafar pel braç i ens va portar a part, semblava el despatx del cap. Se’l veia furiós, ens feia preguntes i més preguntes però nosaltres no enteníem res de res. Aleshores es va dirigir al forçut, aquest va sortir ràpidament de la sala  i va tornar al cap d’un moment en companyia d’un robot, que era el traductor. Ara sí que l’enteníem, ens preguntava qui erem i què hi fèiem aquí. Ens va confirmar que la llengua que parlaven ells era el xinès, tothom el  parlava i no coneixien cap més idioma. També ens va dir que havia informat al cap que nosaltres parlàvem català, una llengua del passat.

 

El cap, tot estranyat li va dir al robot traductor que ens preguntés si volíem donar un vol per la ciutat. A la porta ens esperava un cotxe volador! Quan vam obrir la porta vam veure meravelles, nosaltres tres vam ocupar ràpidament els seients de darrera. Un cop dins del cotxe en Víctor li va demanar al robot si tenia algun aparell per traduir. El robot es va treure de dins del cap tres collarets, un per cada ú de nosaltres, d’aquesta manera ell no hauria d’acompanyar-nos. Cada cop que passàvem per un lloc ens descrivien dient què era. Vam passar per la plaça principal i vam veure un munt de coses: taules que es podien guardar a la butxaca, mòbils amb 3D i el que més ens va il·luminar va ser que allà res funcionava amb petroli, els cotxes per tant no contaminaven. El cap també ens va explicar que no hi havia reis, ni presidents, ni alcaldes, no hi havia ningú que manés, cadascú era responsable. El món estava equilibrat ningú era ric ni tampoc pobre.

 

Va arribar l’hora de dinar i vam fer-ho a casa seva, aquesta vegada era ell el que volia saber coses del passat. 

 

Li vam explicar que els nostres mòbils no tenen 3D, les taules són massa grans per guardar-les a la butxaca, els cotxes funcionen amb benzina i contaminen molt, no tenim robots, a la nostra època es parlen moltes llengües. No som prou responsables, hem de tenir governants, moltes lleis i polícies que vigilen que es compleixin. Hi ha homes molt rics i d’altres que no tenen ni per menjar.

 

Però nosaltres teníem ganes de saber més coses, fins on havien arribat els seus avenços tecnològics? El cap ens va proposar una visita més extensa per la ciutat.

 

Vam tornar al cotxe volador i va iniciar la visita guiada.

Vam quedar molt sorpresos en veure que alguns edificis tenien 1500 pisos d’alçada. Els ascensors eren exteriors, tenien seients amb cinturons de seguretat i podien anar de dalt a baix i de dreta a esquerra. Vàrem preguntar com eren les escoles i ens va explicar que no n’hi havia, ni tampoc llibres de paper. El nens rebien a casa seva la teleclasse, tenien hologrames de professors que vigilaven que anessin fen bé la feina.

Pels espais que hi havia entre els edificis hi circulaven tota mena de vehicles voladors: cotxes  de diferents mides, autobusos i metro-exterior  i moltes naus espacials que podien viatjar a d’altres planetes on havien construït ciutats.

També va dir-nos que havien descobert vacunes per totes les malalties i podien viure de 120 a 150 anys.

 

Continuant la nostra visita vàrem veure un edifici molt més alt, el cap va dir-nos que tenia 4000 pisos i que era un museu on guardaven tot el que els hi havia arribat del passat com ara: llibres de paper, televisors que no tenien 3D, telèfons mòbils que no veies amb qui parlaves, cotxes que circulaven per terra amb rodes i infinitat d’aparells del nostre temps, però també hi havia animals dissecats que s’havien extingit com: lleons, àligues, foques, balenes i molts d’altres.

Jo estava  meravellada per tot allò que veiem i ens explicaven,  però el Marc i el Víctor van dir que hauríem de tornar al nostre temps, ja feia molt que érem fora i ens trobarien a faltar.

 

Vam tornar al laboratori, ens vam acomiadar de tothom, però a l’entrar a la màquina i pitjar el botó vermell no va passar res, la màquina no es va bellugar,  sembla que aquell estrany vehicle s’havia espatllat i no ens transportaria. Els nostres tripulants parlaven entre ells molt ràpid amb xinès, estaven molt esverats, el cap va fer comprovar els circuits i un robot va explicar que la màquina era molt delicada i que es pot utilitzar només una vegada a l’any perquè si l’utilitzes dues vegades es pot obrir una bretxa interdimensional que pot causar danys al futur, al present i al passat.

 

Nosaltres vàrem dir que no podíem esperar un any era massa temps, els nostres pares es preocuparien molt. Llavors el cap va proposar fer una màquina del temps nova, ens va agradar la idea, així podríem tornar a casa.

El cap va dir que no seria difícil amb l’ajuda dels robots, en va reunir a molts al laboratori, els hi va donar les instruccions, ells havien de buscar el material necessari i construir la màquina.

 

Quan esperàvem en Marc va preguntar al cap:

-Perquè tots parleu xinès?

-És una bona pregunta! Fa molts anys va esclatar  la tercera guerra mundial entre els Estats Units i Canadà, el xinesos van intervenir en el conflicte, després d’uns mesos a tot Amèrica es parlava xinès, més tard a l’Àfrica i després a tot el món.

 

 

Tantes emocions ens havien deixat esgotats i ens vàrem quedar en un racó del laboratori a esperar que acabessin de construir la màquina que ens havia de transportar al nostre temps, però de sobte……….ens vàrem  trobar a la classe del professor Willer, on ens havíem quedat adormits, tot havia estat un somni, però el que sempre ens preguntaríem entre nosaltres era com podia ser que tots tres tinguéssim el mateix somni.

  

 

 

CICLE SUPERIOR