Des d’una perspectiva més allunyada del fenomen religiós i més vinculat a la psicologia, el 1983 Howard Gardner, exposa la seva teoria de les intel·ligències múltiples(3). A principis del segle XXI, cap al 2000, introdueix a la llista de les set intel·ligències, tres més (4). Entre elles la intel·ligència espiritual i l’existencial. En Gardner les defineix com capacitat de la condició humana de situar-se a si mateix amb respecte al cosmos. Tot i amb això Gardner ironitza sobre la darrera i la titlla de mitja intel·ligència.

En definitiva l’espiritualitat facilita l’adquisició d’uns valors entorn de la vida. En aquest sentit a l’Informe Delors, “L’educació amaga un tresor”(5), s’indica de manera clara la importància de treballar la dimensió espiritual com a mitjà pel creixement personal i com a prevenció i resolució de conflictes.

L’espiritualitat té a veure amb la capacitat de fer-nos preguntes profundes, d’admirar-nos i comprometre’ns amb la realitat del món que vivim. Ens ha de permetre disposar de les habilitats per saber les respostes a les preguntes profundes que les diferents religions han expressat.

En aquest sentit s’estan imposant a nivell empresarial el concepte del coaching, potser podríem traduir-lo per un concepte ben escolar, la tutoria, no es més que algú aliè a l’organització, però coneixedor del sistema, que acompanya al dirigent en les seves consideracions prèvies a prendre decisions. Potser allò que espiritualment podríem anomenar la veu de la nostra consciència.

Tornant a la referència escolar, en aquest punt aprofito per remarcar el paper de l’escola en la descoberta de l’espiritualitat en els infants, ho faig a través de la figura del tutor/a. La feina del mestre/a tutor/a, lluny de ser una feina burocràtica de control de sortides, entrades, repartiment de documents,… l’entenc com la feina de descoberta de la pròpia espiritualitat. El tutor/a ha de ser aquell acompanyant permanent de l’ infant o l’alumne a qui li qüestiona el comportament, el treball i l’ajuda a interpretar amb esperit crític el món que l’envolta. En aquest sentit la funció de tutor/a la pot desenvolupar qualsevol professional de l’ensenyament sense ni tan sols vinculació religiosa, cal potser un cert sentit comú i voluntat d’obrir el món als infants i facilitar-los el creixement interior.

En primer terme entenc la religió com un sistema cultural fruit d’una experiència de transcendència de la persona. Amb aquesta afirmació de partida tan contundent vull expressar que el sentit de la religió és intrínsecament depenent de la pròpia experiència d’introspecció de les persones. Ara bé, caldria diferenciar o marcar tres aspectes que ajuden a precisar més el concepte de religió. Caldria diferenciar entre tres camps evolutius: espiritualitat – religió – institució.

La religió és una forma cultural lligada al territori, al context històric, a costums, mites, documents escrits,… És una forma d’expressió de l’espiritualitat però amanida amb un conjunt de codis que forgen un ritual.

En aquest punt ja puc diferenciar-me més clarament de qualsevol altre persona pel fet del context que he viscut i les tradicions que he seguit. Reconec que des de la meva visió occidental em costen d’entendre els principis o manaments de moltes religions.

La religió ens manté units a una comunitat que ha mantingut aquest conjunt de vivències. Així doncs és clar que l’espiritualitat es personal i la religió comunitària. La religió la visc com un pas en la meva espiritualitat fruit d’un conjunt de factors aliens a la meva persona. Reconec que si hagués nascut en una altra família o en un altre continent la meva espiritualitat s’hagués canalitzat cap allò que hagués viscut familiarment. Aquí rau per a mi un dels pilars més importants de la família: la transmissió de valors i tradicions que canalitzen l’equilibri personal dels individus. Actualment a occident crec que hi ha molt a parlar de la relativització que s’ha fet de tots els valors, de la barreja de tradicions que conviuen en una zona, fruit de la globalització i que ha provocat una heterogeneïtat de formes de família i de pensament que ha permès una multiplicitat de formes d’expressió de l’espiritualitat. Quan la família, la situació anímica, la convivència, la salut,… trontollen busquem valors segurs o refugi per reprendre el nostre equilibri. Sempre la família ha estat l’últim refugi. Quan aquesta ja no hi és, no respon o esta dispersa, el refugi es buscar més enllà. En aquest sentit la diversitat de creences, sectes i altres sistemes que trobem al nostre voltant és extensa i perillosa pel conjunt de valors de la societat i de l’individu solitari en particular. Quan tot trontolla o quan l’espiritualitat avança cap al camp del racionalisme, és fàcil dimitir de tot allò que fins el moment previ al desequilibri posseíem com a base del pensament propi fruit d’una tradició transmesa.(7)

Institució

Final

• A l’apartat institucional hi hauria molt més a parlar ja que l’Església catòlica té una presència social notable, especialment al nostre país i caldria aprofundir-hi més.
• A l’apartat de religions, com a forma d’expressió de l’espiritualitat, convindria reflexionar sobre el caràcter de les religions orientals: estan més centrades en l’individu, en la manera de ser, en establir relacions de bona convivència i de bona harmonia amb l’entorn d’una manera mística i ascètica.