Fem Música!!!

Als països llatins les notes musicals s’anomenen Do, Re, Mi, Fa, Sol, La i Si. L’orígen d’aquests noms el podeu llegir a la pàgina sobre Guido d’Arezzo en aquest mateix bloc, però: sabíeu que a la resta de països, les notes s’anomenen A, B, C, D, E, F i G?

La lletra A correspon a la nota La.
La lletra B correspon a la nota Si.
La lletra C correspon a la nota Do.
La lletra D correspon a la nota Re.
La lletra E correspon a la nota Mi.
La lletra F correspon a la nota Fa.
La lletra G correspon a la nota Sol.

Música programàtica és la música que té per objectiu evocar idees o imatges extra-musicals en la ment de l’oient, representant musicalment una escena, imatge o estat d’ànim. Al contrari, s’entèn per música absoluta aquella que s’aprecia per ella mateixa, sense cap referència particular al món exterior a la pròpia música. El terme s’aplica exclusivament en la tradició de la música clàssica europea, particularment en la música del període romàntic del Segle XIX, durant el qual el concepte va atènyer gran popularitat, tot i que abans ja hi havien existit peces de caràcter descriptiu. Habitualment el terme es reserva a les obres purament orquestrals (peces sense cantants ni lletra) i per tant no escau utilitzar-lo per a l’òpera i els lieder.

Un musical o una obra de teatre musical és una forma de teatre que combina música, cançó, ball i diàlegs. El contingut emotiu de la història (humor, pathos, amor, ira…), així com la pròpia història, és transmesa mitjançant les paraules, la música, els moviments i els aspectes tècnics de l’espectacle com a una unitat integrada. Des d’inicis del segle XX, els espectacles de teatre musical han estat simplement anomenats musicals.

Se sol representar en grans escenaris, principalment els del West End de Londres i els de Broadway, a Nova York. Produccions amb pressupostos menors acostumen a estrenar-se en teatres més petits, els denominats Off-Broadway, i fins i tot s’ha creat una categoria per a englobar aquelles sales petites en les quals es representen musicals de pressupost molt més reduït. Ja fa temps que els musicals han sortit del seu context anglosaxó original i s’han exportat i adaptat a països de tot el món com Alemanya, Àustria, el Canadà, França, el Japó, els Països Baixos, Austràlia o Espanya.

A cada lloc ha constituït un reclam turístic que s’ha sumat als que cada indret ja posseïa i s’ha sobreposat a les diferents tradicions autòctones més o menys fortes de música escènica. En el cas de Catalunya s’ha sumat a les tradicions, de l’òpera, la revista musical i la sarsuela.

Alguns musicals especialment famosos arreu del món, dels quals s’han fet traduccions i adaptacions arreu i s’han portat al cinema són Jesucrist SuperStar, Grease, West Side Story, The Phantom of the Opera, Cats, Les Misérables, Chicago, A Chorus Line, Rent o Mamma Mia!.

Santa Cecília és la patrona dels músics. Es celebra el 22 de novembre.

Santa Cecília (en llatí Caecilia) va ser una dama romana, màrtir al segle III per la seva fe cristiana. És venerada com a santa per diverses confessions cristianes, i és la patrona dels músics perquè, mentre s’estava morint, va cantar a Déu.

Pels músics i professionals de la música, la diada de Santa Cecília és la data en què tradicionalment se celebra la seva festa, la Festa de la Música. Santa Cecília, una de les màrtirs més venerades pels cristians, va ser nomenada Patrona de la Música pel Papa Gregori XIII l’any 1594 i el dia del seu naixement, el 22 de novembre, va esdevenir el Dia de la Música. En la seva època de màxim explendor aquesta diada era una gran festa que consistia amb un missa solemne al seu honor i la realització d’una processó participada per una gran quantitat de músics amb els seus corresponents instruments. Avui, en totes aquelles poblacions on hi ha conjunts musicals (corals, bandes, etc) i organitzacions dedicades a l’estudi i divulgació de la música. es fan concerts extraordinaris, processons per anar a cercar els nous membres i altres activitats diverses.

La música electrònica és un tipus de música produïda i interpretada predominantment amb instruments musicals electrònics, com el sintetitzador, el sampler, les caixes de ritmes, els seqüenciadors i, més recentment, els ordinadors, que gràcies als creixents desenvolupaments en tecnologia i en programari, tenen un paper vital en la producció de la música electrònica contemporània. També s’hi solen utilitzar instruments electromecànics com la guitarra elèctrica o l’orgue Hammond. Hi ha una gran quantitat de gèneres de música electrònica, que mostren un ventall molt ample de sonoritats; des de la música ambiental fins a la música industrial més experimental, passant per estils com el synthpop, dance (i totes les seves variants), hip hop o el chill out, tots ells tenen en comú l’ús predominant o exclusiu dels instruments electrònics.

L’òpera és un drama total o parcialment musicat que s’escenifica cantant amb acompanyament orquestral, i amb els elements escènics habituals del teatre (decoracions, vestuari). Sovint va precedida d’una introducció instrumental o obertura. El seu nom prové de la denominació italiana opera in musica (obra musicada). En els casos en què la música pot ser omesa sense alterar totalment la naturalesa de la peça, aquesta es converteix en una obra amb música incidental.

Amb molt d’auge entre l’alta burgesia i la noblesa dels últims segles, un dels centres d’òpera més importants del sud d’Europa és el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, construït per la burgesia catalana.

Una orquestra és un conjunt instrumental. Dit d’una altra manera, una agrupació de músics en representació dels diferents instruments que existeixen, dirigits normalment per un director, i que interpreten l’obra de manera conjunta.

A part de l’orquestra simfònica tal com se la coneix popularment, podem trobar una immensitat d’agrupacions orquestrals segons el que l’obra requereixi, com per exemple poden ser: l’orquestra de cambra (un format reduït de la simfònica), l’orquestra de corda (amb només representació d’aquesta tipologia d’instruments), l’orquestra simfònica amb cor, l’orquestra simfònica amb solistes vocals o instrumentals, etc. A més a més, la instrumentació pot variar prou en funció del criteri del compositor, així com el nombre total d’integrants de l’orquestra.

Famílies que formen l’orquestra:

Vent de Fusta : Flauta travessera, flautí, oboè, corn anglès, fagot, contrafagot i clarinet.
Vent de Metall : Trompeta, trombó, trompa i tuba.
Corda : Violí, viola, violoncel i contrabaix.
Percussió, pot ser definida (si es pot afinar) o indefinida: Triangle, pandero, Xilòfon, Timbales, Caixa, Bombo….

Una obra de música de cambra és una composició musical dedicada a un petit conjunt d’instruments en el que cada part està pensada per ser interpretada per un sol instrumentista. Si algunes d’aquestes parts es dupliquen o tripliquen, sobretot en les cordes, parlem d’una orquestra de cambra.

Se li atribueix aquest nom ja que abans es tocava a les cambres reials per a entreteniment de prínceps i monarques. No inclou l’execució d’instruments sols. La paraula cambra implica que la música pot ser executada en una habitació, amb una atmosfera d’intimitat. En italià «da camera» significa “per a la cambra” i es diferenciava de la música «da chiesa» (“per a l’església”).

El terme música de cambra suggereix una peça per a almenys dos instruments, i malgrat que teòricament no hi ha un límit màxim d’instruments, en la pràctica, són inusuals les obres de cambra per a més de sis instruments. Quan es treballa amb deu o més instruments, es considera una petita orquestra de cambra. L’orquestra de cambra és una orquestra petita i no té perquè ser només una orquestra de corda, tot i que sovint estigui formada només per instruments de corda.

Hi ha obres de cambra per a variades combinacions d’instruments. Sovint el quartet de corda es considera com la més important. Altres grups usuals de cambra són:

el trio de corda
el trio amb piano
el quintet amb piano
el quintet de corda.
Menys usuals són els grups de cambra amb instruments de fusta o de metall. Alguns compositors han escrit obres per a grups mixtos de vent i corda, i d’altres han compost per a instruments de fusta més la trompa. Els instruments de metall pràcticament no s’han utilitzat. Això es deu probablement que quan es va començar a compondre música de cambra, els instruments de la família del metall no tenien vàlvules, per la qual cosa només podien produir un número limitat de notes.

CLASSIFICACIÓ DE LES VEUS HUMANES.

VEUS INFANTILS:

· Soprano
· Contralt.

VEUS FEMENINES:

· Soprano.
· Mezzo Soprano.
· Contralt.

VEUS MASCULINES:

· Tenor.
· Baríton.
· Baix.

Hi ha una veu masculina que pot arribar a cantar notes molt agudes és el Contratenor.